JOAN VILADOMAT, DEL SEMINARI AL PARAL.LEL

De jove anava a ser capellà, però va acabar sent el músic de referència del Paral·lel dels seus anys daurats.

Portada del llibre "El músic de l'americana vermella"

Joan Viladomat (1885-1940) era un seminarista de Vic, quan el 1908 va marxar cap a Barcelona amb l'estanquera del seu poble Manlleu, amb qui es va casar. Eren anys durs, la Setmana Tràgica va afectar tota la seva família que va deixar la ciutat d'Osona per anar a Badalona.

A Barcelona va anar a viure al carrer Nou de la Rambla, enfront del teatre Arnau. Allà dona classes de música i organitza la seva pròpia acadèmia: "La Colosal". El seu èxit va ser rapit, va guanyar una fortuna amb la mateixa rapidesa que la va perdre en la vida bohèmia dels anys 20-30 de la Barcelona més festiva.

La Bella Dorita, Mercè Serós, Pilar Alonso, Ramoncita Rovira i Raquel Meller van ser algunes de les seves més conegudes alumnes (cliqueu sobre per ampliar informació). Jaume Collel, a "El músic de l'americana, explica com era la ciutat que el va veure triomfar: "la Barcelona dels anys vint, quan tot és xauxa: les dones fumen i porten cotxe, els cafès tenen orquestra i als teatres s'hi fa striptease, boxa i circ. Els artistes alcen la indústria del sarau enmig de meuques i crupiers. Joan Viladomat, amb el bigoti conspicu i l'armilla descordada, posa en solfa el vici, del bracet de Garzo, Misterio, Amichatis, els Santpere, també els poetes de l'Espanya negra. Ensinistra cançonetistes a l'acadèmia, ven cuplets per un ou ferrat i toca el piano amb una americana llampant. Es mofa del catalanisme i el feminisme, dels transsexuals i els cubistes. Compon sardanes, tangos i sarsueles del «género ínfimo».

Va compondre la música de temes de gran èxit com el tango del cigarro (fumando espero) o el tango de la cocaïna (cliqueu); sardanes com Catalunya plora, dedicada a la mort d'Àngel Guimerà; o cuplets com el Vestit d'en Pasqual. Va posar música a milers de temes, però fins fa poc ni l'Enciclopèdia Catalana en parlava, ni Viquipèdia li dedicava una pàgina  (ara sí, cliqueu)

Els seus "pasodobles" i foxtrots van ser èxits internacional. El foxtrot de la campana, va ser un dels seus més grans èxits, sent un tema que es tocava atots els cabarets de Berlín. 

Viladomat va compondre també temes defensant la república, el més conegut va ser la "Sardana Republicana", tema prohibit i censurat per la dictadura franquista.

Viladomat va morir molt jove, el 29 de desembre de 1940, tenia 55 i estava arruïnat. El seu germà, l'escultor Josep Viladomat (cliqueu) estava a l'exili i va ser la Bella Dorita qui va pagar el seu enterrament, donada la seva precària situació econòmica.

Més informació:

Collell, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.

LA BELLA DORITA, LA REINA DEL PARAL.LEL

María Yáñez, La Bella Dorita, es va guanyar al públic del Paral·lel més enllà dels anys daurats del cuplet. I va tenir la valentia de cantar els seus temes sense censura a la dura postguerra espanyola. 

Una centenària Maria Yáñez (1901-2001) poc abans de deixar-nos va rebre homenatge dels seus molts amics al Teatre Maragall de Gavà. "I ho va celebrar menjant una llagosta i una dotzena d'ostres. 'He soñado mucho con ellas ", va dir amb una mirada de plaer abans de donar-se un petit festí."(1)

A Gavà, foto Silvia T Colmenero. 

Dona de caràcter, capaç de plantar cara a la república o a la dictadura, però amiga dels seus amics. El seu mestre va ser en Joan Viladomat, autor de la música de moltes de les cançons que ella va cantar. Autor de gran èxit, els seus temes van arribar a triomfar fora de les fronteres, però li agradava la bona vida, la guerra el va agafar amb el que portava sobre i moria el 1939 en la més absoluta ruïna. La Bella Dorita li va pagar el seu enterrament i li va cedir el nínxol on reposa el gran autor de Manlleu.

Amb 12 anys va veure que la seva família havia d'abandonar el seu poble, Las Cuevas de Almanzora, havien tancat les mines. Va venir a Barcelona a la recerca d'una vida millor. Aquí va treballar en diferents tallers, fins que amb 16 anys es va fugar amb el que seria el seu primer espòs. El matrimoni va durar tres mesos, i la Maria Yáñez va entrar a treballar en locals de "alterne". 

Però aviat guanya un concurs de bellesa i pot començar a cantar pels diferents locals de Barcelona. Mentre anava a classes del mestre Viladomat. El 1923 debuta i triomfa al Molino, adoptant el nom que l'ha fet cèlebre: la Bella Dorita. Polítics, esportistes passaven pel seu vestidor. La seva llegenda va créixer actuant al teatre Apolo, on accidentalment (o no) li va caure el mantó que la tapava, quedant completament nua davant el seu públic. A partir d'aquell moment va començar una constant tira i arronsa amb una censura que no li treia un ull de sobre, però mai va deixar de provocar.

Els anys 40 i 50, en plena postguerra, va seguir triomfat en el Paral·lel, sent una de les poques estrelles que va seguir brillant en la lenta decadència del que havia estat un gran bulevard ple d'espectacles de tot tipus. En aquells anys va gravar el tango del cigarro (Fumando Espero) del mestre Viladomat, a diferència de Sara Montiel, ella ho va fer sense censura. 



Finalment cansada de la censura i ja amb més de cinquanta anys, es va retirar encara amb ple èxit, fundant el cabaret Bagdad just sota la casa on Viladomat va guiar les seves primeres passes com a cantant. 



Es va casar tres cops, al primer el va deixar plantat, el segon va morir durant la guerra, el tercer també va morir abans que ella. Va fer de temes com "La Vaselina, La Pulga, o El tren" unes interpretacions inoblidables que aixecaven a la gent de les seves cadires.

Encara que no es va prodigar en fer-ho, també va gravar algú tema en català, "Don Canut qui gemega ja ha rebut: 



(1) Los 100 años de La Bella Dorita. EL PAIS, 24 febrero 2001:  
https://elpais.com/diario/2001/02/24/catalunya/982980463_850215.html