ALADY, EL CÒMIC ELEGANT

Alady va ser un dels còmics més populars de la Barcelona entre 1918 i 1965. Avui rarament ningú de menys de 60 anys sap que va ser. El seu somriure encara avui guanya la simpatia de qui s'apropa als seus treballs.

Carles Saldaña i Beut (1902-1968) nascut a València, amb un any va venir a viure amb la seva família al barri de la Ribera. La seva família era molt humil i ell de ben jove va començar a treballar fent encàrrecs per a una barreteria, després de "botones" a un hotel. Compaginava la feina amb petites actuacions a sales de festa, restaurants.

Anava elegantment vestit amb esmòquing, guants blancs i un "bombí" (barret fort?). Un dia al "Set Portes", mentre actuava un grup d'escriptors, amb el Santiago Rusiñol, estaven al local rient pels descosits amb els acudits del Saldaña. Algú va preguntar al polifacètic modernista qui era aquell jove, en Santiago va respondre: "És Aladí, el del llum meravellosa. No veieu la gran taca d'oli que té a la solapa? "El jove Saldaña ho va aprofitar, i va afegir una "y" grega al final del seu nom per donar un aire més cosmopolita.

Alady amb només de 16 anys, el 1918, va debutar al teatre Folies Bergère del Paral.el, avui teatre Arnau. Era un còmic histriònic, elegant, connectava fàcilment amb el públic, més ben dit: se'l posava a les butxaques. El seu humor era fi i mordaç, però rarament molestava a ningú, avui diríem que era un mestre de l'humor blanc. De veu aguda, representava personatges de moralitat distreta, sexualitat ambigua però al final de masculinitat indubtable.

Alady era el el còmic de "moral distreta" i sexualitat ambigua, podia sortir  amb les ballarines cantant "Mama, comprame un negro" o el tema  Al Uruaguay: "Mándame a París, si es que le da igual". Alady representa la millor tradició dels cómics al teatre en català i èn castellà, que ve dels millors temps del "Siglo de Oro". 

Les seves actuacions es van prodigar en tots els teatres i locals que hi havia al Paral·lel o a Madrid, on va fer parella amb José Álvarez "Lepe". Els cinèfils recordaran aquest actor pel seu paper a Plácido, era el company sentimental de la Conchita, aquest ancià llibertari amb boina, se sent sobtadament indisposat i mort a casa dels Helguera.

L'èxit del Saldaña va traspassar fronteres, actuant amb el Carlos Gardel. Era un mestre a l'hora de conjugar el diàleg d'acudits amb el públic, amb el ball i la caricatura burlesca. Va ser "chansonier", mestre de claqué, autor de diversos llibrets per El Molino.

Va col·laborar amb la república i el Front Popular, donant classes a nens refugiats. No va ser represaliat i als anys 40 va començar a ser la parella artística de la Mary Sampere. Un dels seus grans èxits va ser la versió còmica de Don Juan Tenorio. Per aquest temps feia un programa radiofònic d'humor a EAJ-1 Radio Barcelona.

La seva primera pel·lícula va ser el 1930, va aparèixer a prop de 20 films, dirigits pel García Berlanga, Bardem, Josep Mª Font o el seu amic el Ignacio F Iquino. Va actuar a les millors sales de Madrid i sobretot Barcelona, la ciutat amb la qual sempre es va sentir identificat. Va ser company del Lepe, la Sampere, la Chelito o la Bella Dorita. Va col·laborar amb dramaturgs com el Jardiel Poncela o Miguel Mihura.

Els darrers anys de la seva vida va treballar per aconseguir una residència per a actors grans a Barcelona, va ser un fracàs. Quan va morir la ciutat li va prometre un carrer, promesa mai portada a terme. Avui sols una placa el recorda a la porta de l'Apolo. Quan faig rutes per la zona pregunto si el coneixien, gairebé ningú sap qui era.

SANT MICOLAU SANT PAU (Sant Nicolau, si us plau...)

El 6 de desembre és el dia de Sant Nicolau, encara molta gent gran diu el dia de Sant Micolau Santpau. M'aproparé a aquesta tradició a partir la memòria transmesa pel meu avi.

 Il·lustració es de Pilarin Vallés

Amb motiu d'aquesta diada els més joves i els infants sortien disfressats de bisbes i rectors a demanar dolços a les cases. La tradició a molts llocs fa dècades que es va perdre. A llocs sortien amb els pares o professors, però a d'altres sortien sols i en acabar venien les malifetes. En alguns pobles, els nens anaven armats amb estris de fusta, fet que servia per empaitar als pobres animals que es trobaven pel camí. Alguns llocs senyalen que el cant "Ara ve Nadal, matarem al gall i a la tia Pepa li donarem (darem) un tall" té relació amb aquesta diada.

Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura.

Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens i els més joves es vestien de bisbe (no crec que el meu avi es pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que variava segons el poble. La que cantava el meu avi deia:

Per Sant Nicolau "sisplau" (crec deien Micolau Santpau))
Baixeu, baixeu mestressa,
De bons panellets
De panses i figues
Nous (anous?) i olives
Pollastres i gallines
De tot el que vulgueu
I anirem a veure al senyor rector,
anirem a demanar perdó... 

Altres versions diuen que cantaven "Virolet Sant Pere, virolet Sant Pau, la caputxa em queia, la caputxa em cau, per Sant Nicolau, si us plau". Tot indica que la festa li deien la d'"Els Micolaus", degeneració de la paraula "Nicolaus".

El meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit acostumaven a fer-la grossa. I normalment era així. Gats i gossos s'amagaven. Si algun despistat queia en mans dels nens i joves aquella nit ho podia passar molt malament. Alguns diuen que les mestresses amagaven els galls a les cases.

Un any la festa se'ls en va anar de les mans. A la part alta de Gavà es guardaven les carabasses, per la zona de Can Pere Bori. Desconec si eren d'un pagès o dels pagesos de la zona. La carabassa era un aliment molt important per un poble acostumat a passar gana. Per les festes de la vila, a la Plaça Major, es repartia a la població gavanenca carabassa bullida i "tocino" (cansalada, el meu avi ho deia així). Faltaven pocs dies per Sant Nicasi, però aquell any les carabasses van sortir de nit.

Crec va passar entre 1914 i 1918 el dia que els joves van decidir fer-la grossa amb les carabasses. Van agafar-les d'una a una i les van tirar rodolant carrer Sant Isidre avall; si alguna s'aturava pel camí, l'ajudaven a seguir rodolant. Però eren tantes que era massa feinada, pel que van decidir omplir un carro i llençar-lo carrer avall. La destrossa va ser monumental, l'esbroncada no menys, fins al punt que avui encara m'arriben diferents versions. Els que ho explicaven sempre deien que ells no havien estat, que eren d'altres, que els de Viladecans.... Bé els nostres veïns sempre acabaven tenint les culpes.

I així començava el llarg hivern a molts llocs, especialment a Gavà on fins la Candelera els camps estaven glaçats.