LA BARCELONA DIVERSA: de juny 2024

dilluns, 24 de juny del 2024

RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ DE LA DIVERSITAT

A través d'aquesta ruta passarem per indrets que ajudaran a entendre com ha afectat l'estigma i la persecució a les persones LGTBI i el seu desig d'una plena diversitat sexual i de gènere.

Sant Roc i sant Gos, Biblioteca de Catalunya

SORTIDA

Dia: 27 juny 2024

Hora -- hores

Lloc: Biblioteca Catalunya, Imatge de sant Roc.

Organitza: Consorci de Biblioteques de Barcelona.

Durada activitat: Entre 1h 30 minuts i dues hores.

Bibliografía: Al final d'aquest text

Preu Gratuït.

Guia Leopold Estapé. Expert en història LGTB

Idioma: Català

Final: Plaça Raquel Meller. (Paral.lel)

Interior de la Criolla, amb Flor de Otoño al centre ballant.

DESCRIPCIÓ DE LA RUTA

L'objectiu és mostrar com vivien les persones LGTB, com els veia la societat barcelonina o com van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, d'identitats transgressores, de persones LGTBI; i especialment de les lleis que els va afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en els anys que van de la república a la transició (1931-1980).

També mostrarem com els estigmes han afectat al col.lectiu, des de la peste, al sida, passant per la mateixa homosexualitat.

Veurem com era el barri "Chino" als anys 20-30? Com s'hi vivia? Quin és l'origen del nom? Quins carrers en formaven part? I parlarem de Flor de Otoño, Rafael de Leon, Tórtola València, Jean Genet, Miguel de Molina, Sonia Rescalvo, Raquel Meller, Madame Arthur, Dolly Van Doll...

Ens mourem pels barris baixos de la ciutat, de la Biblioteca al Paral.lel. Coneixerem persones anònimes i d'altres prou conegudes.

LA RUTA:

1) Biblioteca de Catalunya

La pesta, lepra, sodomia.... Creació de l'estigma. La llegenda de Sant Gos. Malalt o malaltia? Respostes a la sida o la tuberculosi.

2) Carrer Hospital//Egipciaques.

Malalties de transmisió sexual a Barcelona. Els protibuls.

Carassa del carrer de les Mosques.

3) Sant Ramón// Filmotèca

Farmàcies del Raval // Cine i VIH

4) Nou de la Rambla

Repressió sota el franquisme

5) Carrers Arc del Teatre // Guardia. . Madame Arthur, Van Doll i el Gambrinus. Carmen de Mairena, Sara Montiel i el Cangrejo loco.

Antonio (Carmen) de Mairena

6) Plaça Jean Genet. Genet el canalla i el transvestisme als anys 30. El balcó, Diari del lladre, Querelle de Brest. Vides Privades de Segarra.

Egmont de Bries

La reina del Barri Chino

7) Carrer Cid: La Criolla i el Sagristà: qui va ser Flor de Otoño? La “troupe” del marqués de Vivent. La Bandera amb Jean Gabin. Anarquisme i la suposada repressió del transvestits.

Flor de Otoño encerclat a la Ciolla. Torrents.1933.

Flor de Otoño.

Jean Gabin a la Criolla, La Bandera.

(8) Portal de Santa Madrona

Anarquisme i la suposada repressió del transvestits. Qui eren les Carolines?

(8) Plaça Raquel Meller. Lesbianes a Barcelona? Joan Viladomat i les cupletistes. Còmics de moral distreta (Alady o Josep Sampere). On estaven les lesbianes? Memòria de Sonia Rescalvo.

Josep Sampere

Bibliografia:

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales

Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.

Genet, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62.

Therós Xavier La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)

Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas.

Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.

Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.

Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.

Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.

Huard, Geoffroy. Los gais durante el franquismo. Ed Egales.

León, Rafael de. Pena y Alegría del Amor

Madrid, Francisco. Sangre en las Atarazanas. La Vanguardia
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca.

Usó, Juan Carlos. Orgullo travestido. El desvelo Ed.

Blogs de Leopold Estapé

La Barcelona diversa http://poldest.blogspot.com.es/

L'armari obert: http://leopoldest.blogspot.com.es/

dissabte, 15 de juny del 2024

BARCELONA CAPITAL DE L'IMPERI ROMÀ?

Amb motiu de les eleccions gallegues va sortir el nom d'un usurpador del segle V, anomenat Màxim, gallec com no podia ser menys.

Siliqua encunyada a Barcino (Barcelona) amb l'efígie de Máximo

Vaig preguntar sobre aquest fet, i el seu origen, a la Facultat de Geografia i Història de la UB, encara riuen, "es desconeix l'origen, però difícilment era hispà", qui m'ho va dir va ser Carles Buenacasa, bon coneixedor de l'època tardoromana.

Diuen que Geronci, enfadat amb Constantí III, un altre usurpador, en quedar relegat, va anomenar a un desconegut Màxim com a emperador, aquest mes tard el va trair i en absència d'aquest. "Màxim va gaudir de poder en plenitud i va encunyar monedes amb el seu nom a la seca de Bàrcino (avui Barcelona), a la qual va fortificar. No obstant això, paradoxalment, la derrota del seu mentor el va deixar en una posició força afeblida militarment perquè Geronci s'havia endut a Arles bona part de les tropes disponibles i ara s'havien perdut. De manera que semblava evident la imminència d'una campanya de Flavi Constanci per recuperar el territori hispà" (1)

Sembla que en veure perduda la seva situació es va retirar, i tampoc està clar que va passar, potser es va retirar a un monestir, o no...

Hispania, inicis sgle V.

Òndia, un general va fer de Barcelona capital, i Bilbeny i els nois de l'Institut de Nova Història encara no han descobert que era més català que la Pepa Maca. Fins on hem arribat.

Un treball més seriós de la Universitat de Saragossa assenyala la dificultat de conèixer els seus orígens: aristòcrata, d'origen humil, procedent de Britània...(2) Segurament va ser un militar oportunista que veien el caos regnant, i les batusses constants pel poder a Roma, va aprofitar per proclamar-se emperador, i en veure que no tenia res a fer, es va anar a refugiar entre les tribus bàrbares.

I aquí surt una nova llegenda a la "Crònica Gàl·lica" on surt una nova usurpació de Màxim, i a Galícia. Encara que aquesta crònica té molt poca fiabilitat va servir per alimentar la idea que Màxim era gallec, no podia ser menys. Aquesta segona usurpació se situa l'any 418, amb el suport del rei sueu Gunderic. A Andalusia no han volgut ser menys i situen aquesta segona usurpació a la Bètica, amb el suport dels vàndals. Amb la dificultat d'entendre les fonts hi ha qui suggereix que hi va poder existir més d'un Màxim.

Mosàic del segle V

El referit treball de la Universitat de Saragossa, no sols expressa els seus dubtes d'aquesta segona usurpació, la seva opinió és que mai va existir. Es basa en la feblesa de les fonts que ho defensen i l'escassa importància que li donen les fonts més fiables.

El fet és que amb Màxim ens trobem amb l'únic usurpador que es va rebel·lar a Hispània, donat per certa la primera usurpació. Tots els fets i els protagonistes d'aquestes usurpacions del segle V són molt foscos. Però durant aquestes lluites, Roma va perdre el control sobre Hispània, i per més que es va intentar recuperar el territori, la presència dels bàrbars va impedir tornar a la situació anterior als anys 408-411.

1 Revista Brújula
Máximo, el usurpador hispano proclamado emperador que gobernó desde Barcelona. Maig 2024

2 La Oscura segunda usurpación de Máximo. Universidad de Zaragoza. Francisco Javier Sanz. 2006

Més:

El Gobierno de los Emperadores-Usurpadores en la Hispania Tardoantigua (350-425 d. C. Antonio López García. 2015. Universidad de Murcia

dijous, 13 de juny del 2024

TOMBA DE TEODOSI, FILL D'ATAÜLF I GA.LA PLACÍDIA, EXTRAMURS DE BARCELONA.

Poc sabem dels llocs on van estar aquests dos personatges a la Barcelona d'inicis del segle V, l'arqueologia ens dona alguna pista.

Església de Sant Miquel de Terrassa, s. V-IX

El matrimoni entre Gal·la Placídia i Ataülf es va instal·lar a la ciutat de Tolosa del Llenguadoc, però la pressió del general Constanci els va desplaçar a Barcelona, allà van instal·lar la capital del seu regne.

Durant l'estada a Barcelona va néixer el seu fill Teodosi, qui va morir poc després i va ser enterrat a la ciutat. Es desconeix la causa de la mort.

Recreació matrimoni d'Ataulf i Gal.la Placidia

Aquesta és la notícia més antiga que fa referència a l'existència segura d'una església extramurs de Barcelona, si exceptuem la basílica de Sant Cucufat, al costat del lloc on possiblement va ser martiritzat. La notícia ens arriba indirectament a partir dels poemes de Prudenci, com a mínim, als voltants de l'any 400. També Olimpiodor de Tebes, contemporani dels fets, ressenya en els seus Fragmenta que "Teodosi, fill d'Ataülf i Gal·la Placídia, va morir essent un nen i que fou enterrat en una església «al costat de Barcelona», en un acte multitudinari" (Olympiodorus, Frag. 26). Es creu que aquest fet va succeir entre finals del 414 o, més probablement, a inicis del 415. Un cop mort, la seva mare Gal·la Placídia va fer exhumar el cos del seu fill i el va portar al mausoleu imperial que la família tenia a Sant Pere de Roma.

Gal·la Placídia és coneguda per la seva devoció cristiana, deixant mostra a moltes ciutats de l'Imperi. Aquest fet dona força a la hipòtesi que el sepeli del seu fill Teodosi degué provocar l'embelliment i magnificació de l'església on fou provisionalment enterrat abans de ser traslladat definitivament al panteó imperial de Roma.

No és possible inferir, a partir d'aquesta notícia, detalls concrets sobre la situació topogràfica de l'església, exceptuant la seva posició «al costat de Barcelona», extrem que condiciona qualsevol intent d'identificació.

A inicis del segle XX, F. Fita afirmava, sense cap argument convincent, que Teodosi fou enterrat als peus del sepulcre de Santa Eulàlia—, altres autors ho situen a Barcelona, sense especificar-ne un lloc concret. També hi ha qui mostra que aquesta església podia estar on avui hi ha el monestir de Sant Cugat del Vallès
(Mayer, 1996: 21), proposta refusada entre d'altres per Jordina Sales-Carbonell, 2004: 53-58).

Avui la hipòtesi més versemblant valora com a possible que l'església on fou enterrat Teodosi correspongui a les restes localitzades a principis del segle XX a la Plaça Antoni Maura.

FONT:

Arqueologia de les seus episcopals tardoantigues al territori català -259-713
Jordina Sales-Carbonell, 'Societat Catalana d'Arqueologia' 2011

ANEXE

GAL·LA PLACÍDIA, LA DIGNA FILLA DE TEODOSI EL GRAN

La dona que va voler ser reina a Barcelona, era filla, germana i mare d'emperadors romans, la vida de Gal·la Placídia (389-450) no va ser un llit de roses.

Mentre el seu germà Arcadi animava als visigots a saquejar la Roma del seu altre germà Honori, aquest es refugiava a Ravenna, deixant Roma i a Gal·la a mercè dels bàrbars. El Papa Innocenci els obrí les portes a canvi de no tocar als seus aristòcrates refugiats a les esglésies, Honori va acceptar que s'emportessin a la seva germana, qui es va quedar a Palau per fer front a Alaric.

Aquest la va omplir de cadenes i se la hi va portar amb la seva horda, al costat de milers d'esclaus romans, per recórrer la península d'Itàlia saquejant. No està clar el tipus de tracte que va rebre durant aquest temps, encara que sembla que va estar en millor situació que els altres romans, encarregats de portar el dur pes de tot el saquejat.

Mort aquest, el nou rei va ser Ataülf, amb qui es va casar, en un matrimoni que en principi era de compromís. Amb ell va viure uns anys de pau, entre Tolosa i Barcelona, ciutat que volien fer capital del seu regne, fins que va enviudar. Sigeric, el nou rei, va assassinar a tots els seus fills i la va vexar cruelment. Assassinat aquest, un nou rei, Walia, la va retornar al seu germà l'emperador Honori, que no la tenia en gran estima, gelós de la capacitat d'aquesta dona.

Però una altra vegada va ser utilitzada com a moneda de canvi i es va veure obligada a casar-se amb el general Constanci, amb qui va tenir un fill: el futur emperador Valentinià III i de nou va tornar a enviudar. De nou el seu germà la va maltractar, en aquesta ocasió amb intent de violació inclosa. Després d'això Gal·la i els seus fills van fugir a Constantinoble, Honori la va acusar d'haver conspirat contra ell en connivència amb els visigots.

Gal.la i els seus dos fills

Després de la mort del seu germà, el seu fill de 6 anys va passar a ser l'emperador i ella la Regent. Durant el seu mandat es mostrà intolerant amb les sectes religioses, els membres de les quals expulsà, com va fer amb els astròlegs; els jueus foren exclosos dels oficis públics. Gal·la Placídia, regent fins al 437, va poder mantenir una posició dominant sense exercir el poder militar, en mans del general Aeci va fer front a les hordes d'Àtila.

El 437, quan el seu fill fou major d'edat i va poder governar, Gal·la es retirà de la primera línia política i es va dedicar a finançar obres religioses, com feien moltes reines vídues cristianes. Va morir a Roma a 60 anys. A l'Imperi d'Occident li restaven ja sols uns 20 anys de vida.

Toma de Gal.la Placidia a Ravenna.

Ruta: Barcelona LGTBIQ+, de la Segona República a la fi del franquisme