EL DIA QUE L'HOMOSEXUALITAT VA PASSAR A SER D'UN PERILL SOCIAL, A UN PERILL POLÍTIC

  L'elaboració per part del Règim feixistoide del General Franco de la Llei de perillositat social va motivar l'aparició d'un petit nucli de protesta que va mobilitzar l'opinió pública occidental. Això va aixecar l'alarma del govern de Carrero Blanco.  (Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, 1970)

Amb la tramitació de la llei es va crear a Barcelona un grup reduït d'activistes, amb bons contactes internacionals i coneixedors de l'evolució de l'activisme gai i polític a Amèrica i Europa, i amb relacions tant amb les associacions antigues, com els nous fronts d'alliberament.

El grup es va denominar AGHOIS (Agrupació Homòfila per a la Igualtat Sexual), que en integrar-se membres d'altres zones d'Espanya va passar a anomenar-se Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual (MELH). Van mobilitzar associacions i governs per assenyalar la llei que pretenia tancar homosexuals i transsexuals, només per ser-ho, preventivament. Moltes protestes van arribar al govern espanyol, fins i tot una del Vaticà. La llei finalment va optar per un redactat ambigu que deixava la decisió a mans dels jutges.

Una revista editada per ells, AGHOIS, rea enviada a França, i allà  Arcadie ho passava domicilis particulars per correu. Arcadie era l'associació d'homosexuals de França.El règim espanyol va veure que "l'assumpte homosexual" tenia tints polítics i se'ls podia escapar de les mans. El 1973, Arcadie va enviar un correu criptat a Armand de Fluvià, explicant que el ministre López Rodó havia pressionat el govern francès perquè l'associació no donés més suport a l'activisme espanyol.

La solució va ser editar la revista a Suècia amb l'ajuda de l'editor Gay Michael Holm. AGHOIS va passar a ser "Òrgan del Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual", però les pressions del ministeri d'exteriors van seguir. Ho consideraven una intromissió política greu en assumptes interns d'Espanya. Així el 1974 es va haver de deixar d'editar la revista.

Però la pressió contra l'activisme no es va acabar aquí. Encara que per a ells va ser un cop dur, van decidir tirar endavant. Un dia Fluvià va rebre una trucada a casa seva, un home demanava subscriure's a la revista. Armand que havia estat retingut a la temible comissària de Via Layetana, va conèixer la veu, era el sanguinari torturador Juan Creix, de la temible Brigada Politic-social. 

Juan Creix, el torturador condecorat

Els seus mètodes de torturador més coneguts eren:

1)L'electricista. Els elèctrodes sobre cossos mullats eren una de les formes de turment d'aquells anys de la victòria.

2)La rotllana. El mètode tradicional dels primers anys. Un grup de policies pegant a mansalva, a mà ia porra.

3)La cigonya. Es posava el detingut a la gatzoneta, de vegades nu per culminar la humiliació. Se li emmanillava les mans juntes per darrere dels genolls i se li tenia així el que aguantés, per copejar-ho quan es desplomava.

4)El tambor. Consistia a col·locar sobre el cap una galleda d'alumini, i copejar-ho amb les porres. Els timpans es feien miques, la sordesa era una seqüela inevitable, i el dolor, infernal.

5)La banyera. Un mètode basat en l'asfíxia: ficar el cap del detingut en una galleda d'aigua, amb l'habitual plus d'humiliació després que un torturador orinés o escopira. El sadisme l'ha perfeccionat canviant l'aigua per una bossa d'escombraries atapeïda al coll.

6)El Crist. Consistia a tombar en decúbit supí el detingut, amb els braços en creu, i colpejar-lo amb tota mena d'instruments.

7)El quiròfan. En una taula tendien la víctima de cintura cap avall, deixant el mig cos superior suspès a l'aire. Mantenir una horitzontal impossible era l'única manera d'evitar el dolor terrible a la columna i la hiperèmia cerebral. (1)

Tot i el sigil amb què actuaven els membres del MELH, un soldat se'n va anar de la llengua a Saragossa, la informació va arribar al Servei d'Informació Militar, mobilitzant la policia de Barcelona. Per sort van tenir temps de desmuntar totes les xarxes i només va quedar un petit grup que va mantenir l'esperança viva fins a la mort del dictador.

Armand de Fluvià

(1) Mètodes de tortura utilitzats a la Comissària de Via Laietana en temps de Juan Creix

Origen de la informació:

Armand de Fluvià em va parlar de les trobades amb Juan Creix, però desconeixia el context, ara ho he vist publicat per Geoffroy Huard, Els Gais durant el franquisme, ed Egales.

DE COM ATRESMEDIA DISTORSIONA LA HISTÒRIA SENSE PUDOR.

 Salvador Seguí i Rubinat, conegut universalment com "El Noi del Sucre", va ser una de les figures més carismàtiques i destacades de l'anarcosindicalisme a Catalunya a principis del segle XX. Atresmedia va distorsionar la història, sense cap escrúpol.

Com a secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya, va transformar el moviment obrer mitjançant l'acció directa, la vaga estratègica i la unitat de les forces treballadores, fins al seu tràgic assassinat l'any 1923.

Va néixer a Lleida el 23 de setembre de 1887. La seva família es va traslladar a Barcelona quan ell era un nen. Va treballar des de molt jove com a pintor, gremi on va iniciar la seva activitat sindical. Va tenir una formació purament autodidacta. Va compensar la manca d'estudis acadèmics freqüentant ateneus llibertaris i llegint amb avidesa els grans pensadors de l'època. Hi ha diverses teories sobre l'origen de "Noi del Sucre". La més estesa apunta que ell mateix se'l va imposar o que responia al seu costum de menjar-se els terrossos sencers de sucre que li servien amb el cafè.

Com a sindicalista va destacar per la seva intel·ligència tàctica i la seva capacitat d'oratòria, allunyant-se de l'ala més violenta de l'anarquisme per prioritzar l'organització massiva del proletariat. Va ser el principal impulsor dels Sindicats Únics al Congrés de Sants de 1918. Aquesta estructura agrupava els treballadors per rams d'indústria en lloc de per oficis, multiplicant la força de negociació laboral.

Seguí defensava que la revolució social no arribaria mitjançant el terrorisme individual o els sabotatges descontrolats. Propugnava la preparació cultural i l'educació dels treballadors com a eines indispensables per gestionar la societat del futur. Va buscar vies de diàleg i fins i tot pactes puntuals amb la Unió General de Treballadors (UGT) per presentar un front obrer unificat.

Va liderar la Vaga de "La Canadenca" l'any 1919. Aquesta històrica vaga massiva va paralitzar Barcelona durant setmanes. La vaga va culminar en un èxit rotund per al moviment obrer.

La jornada de 8 hores: Gràcies a la resolució d'aquest conflicte, Espanya es va convertir en un dels primers països del món a instaurar per llei la jornada laboral màxima de 8 hores. Això li va fer guanyar poderosos enemics a la patronal i sectors polítics.

La patronal catalana, agrupada en la Federació Patronal, va reaccionar a l'auge sindical finançant l'anomenat Sindicat Lliure i contractant sicaris per eliminar els líders de la CNT. Amb el ple ajut de policies i el governador Martínez Anido. El 10 de març de 1923, Salvador Seguí va ser assassinat a trets al carrer Sant Rafael del barri del Raval de Barcelona. En el mateix atac va caure mortalment ferit el seu company de militància, Francesc Comas (conegut com a "Paronas"). La seva mort va escapçar el sector més moderat i pragmàtic de la CNT, deixant un buit insubstituïble a les portes de la dictadura de Primo de Rivera.

Però no falta qui ja reescriu la història a benefici dels que van portar el terror als carrers de Barcelona. Com no ATRESMEDIA es va apuntar a aixó. Em refereixo a la pel·lícula "La sombra de la ley" (2018), produïda per Atresmedia Cine i Vaca Films, i dirigida per Dani de la Torre. A la ficció, el personatge de Salvador Ortiz (interpretat per Paco Tous) clarament simbolitza Salvador Seguí, mostrat com el líder moderat, dialogant i pacifista de la CNT. Paral·lelament, es mostra un "sector dur" i armat, encapçalat per personatges com en León (Jaime Lorente), partidaris de l'acció violenta.

El punt més controvertit de la trama arriba quan la pel·lícula mostra que l'assassinat del líder és assassinat pels seus companys de la CNT, sinó per pistolers a sou de la patronal catalana (fonamentalment membres del Sindicato Libre) amb suport policial i governamental.

Malgrat que molts col·lectius van criticar que la pel·lícula, sota l'embolcall d'un thriller d'acció difongués una visió falsa, distorsionada ("torticera") que eximia de culpa la patronal i l'Estat, responsabilitzant de manera fictícia el pmateixmoviment obrer de la mort del seu líder més valuós, es pot seguir veient en diferents plataformes, iinclòsa TV3 sense cap mena de rectificació.