 |
| Fotografia del Joan Colom, anys 60. |
L'homosexualitat no va estar penalitzada a Espanya fins a 1954, això no vol dir que estigués permesa. Tot el país era una presó, un gest, una insinuació o un comentari i n'hi havia prou per ser detingut i tancat sense tenir una sentència condemnatòria.
Als camps de concentració anaven des dels presos comuns, als polítics o els acusats d'escàndol públic, també gent víctima de ser denunciada per fets que mai havien comès. Aquests centres estaven regits per personatges carregats d'odi, beneficiats per la victòria feixista i generalment analfabets (especialment els subalterns). Els presos no tenien drets, podien ser utilitzats com a mà d'obra esclava o maltractats sense cap mirament. I si l'estada era horrible, la sortida no era millor, ja que en aquesta Espanya casernària no hi havia lloc per a persones estigmatitzades per la repressió feixista.
A les presons espanyoles de la postguerra els homosexuals no eren apreciats, però l'odi més gran anava dirigit cap als presos polítics. Algú que entrava a la presó sent assenyalat com "invertit" es convertia en objecte sexual de reclusos i funcionaris. No podia denunciar l'abús, ja que acabava en la cel·la de càstig, no tenien drets. Molts acabaven adaptant-se a la situació a canvi de seguretat o aliments. Altres optaven pel suïcidi.
La biografia de Joan Soto ens mostra com van ser aquests centres i com es vivia en ells. L'origen del seu malnom procedeix del seu internament en l'horrible Camp de Concentració de Nanclares de Oca. Res més entrar els van formar: "Els que siguin invertits que facin un pas endavant", sabien que si feien un pas al capdavant, ho anaven a passar malament, però si no el donaven seria molt pitjor. Juan va fer el pas endavant i li van posar un sobrenom, com la seva última detenció va ser a Catalunya li va tocar "La Catalina", més endavant el va transformar en la Katy.
Juan Soto tenia tots els al·licients per no agradar en aquest món hostil que era la postguerra franquista: família republicana i comunista, homosexual i lladre per necessitat. Entre 1937 i 1971 la seva vida va ser una successió de robatoris, detencions, entrades i sortides de la presó, recorrent tota la geografia carcerària espanyola.
Amb només 15 anys era violat per un soldat italià a la caserna de Haro, però eren temps de silenci i no ho va comentar a ningú. Des de petit va ser objecte de burla per part de companys de classe. Amb aquest ambient el Juan aviat va aprofitar per fugir de casa i anar-se'n a Saragossa on aprèn a prostituir-se per robar les carteres dels seus clients.
En els anys 40 arriba a Barcelona i es refugia al Raval, un lloc on malviuen molts joves que com ell han fugit d'entorns hostils i de la misèria. La seva vida aquí recorda molt a la que va viure anys un altre il·lustre apàtrida; Jean Genet. En les seves memòries explica una vida molt similar a la de Diari d'un lladre, Joan manté relacions sexuals amb les seves víctimes sense el més mínim inconvenient. Una copla de l'època deia:
Me gusta el sitio oscuro
porque te dan por culo
te ligas a un vejete
y mientras te la mete
tú cuentas los billetes
y cuando acaba el viejo
te limpias el pellejo.....
A Barcelona depura el seu art d'anar robant als clients, arribant al xantatge fent-se passar per policia. Però la seva condició de fugat, no el permet iniciar cap projecte estable, tampoc es va presentar per fer el servei militar. Quan finalment és detingut és enviat al Batalló Disciplinari de Melilla. Darrere els seus passos van seguir molts altres, a finals dels anys 60 van ser les persones transgènere, buscant feina als locals del Paral·lel i el suport dels metges que atenien a les treballadores sexuals.
A Melilla el Juan cau en gràcia i es deixa seduir per un capità anomenat "La capitana". En ser enxampats, el capità ho nega tot i és absolt, ell en canvi és acusat per deshonor militar i injúries. Es tancat al penal de "Rostrogordo" on ofereix sexe a canvi de "grifa". En aquest centre és testimoni de la brutalitat dels funcionaris de presons, ajusticiaments sense intervenir judicials, tirs de gràcia aplicant la "llei de fugues", etc. Esgarrifós.
Després de sortir aconsegueix un breu període de llibertat en què millora la seva tècnica per robar incauts clients. Però torna a la presó, a les pallisses rutinàries, passa per Ocaña, el Puerto de Santamaría, Carabanchel. Un dia un funcionari se li acosta: "Pobreta, s'ha quedat orfe", el seu silenciós pare havia mort, va ser un dur cop.
 |
Compte el diari "El País" que estant reclòs en Nanclares de Oca seva mare va anar a visitar-lo. Per evitar-li el disgust es va canviar la gorra pel d'un pres heterosexual. "La meva mare preferia que fos lladre a marieta" "Per a mi ella era el millor de la meva vida i no volia donar-li un disgust".
Finalment el 1971 aconsegueix sortir en llibertat, s'instal·la a Canàries on va poder refer la seva vida. El 1993 publica les seves memòries al llibre "Un hombre llamado Katy".
Més:
Un hombre llamado Katy. Juan Soto Puente, Ed La Palma
El látigo y la pluma.
Mi madre me prefería ladrón a maricón:
Antonio Ruiz:
http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/02/la-persecucion-de-la-homosexualidad-en_6.html
http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/02/la-persecucion-de-la-homosexualidad-en_6.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada