La funció dels cirurgians del Sant
Ofici poca cosa tenia a veure amb els preceptes del jurament hipocràtic.
Jurament hipocràtic: Ἃ δ' ἂν ἐν θεραπείῃ ἢ ἴδω, ἢ ἀκούσω, ἢ καὶ ἄνευ
θεραπηίης κατὰ βίον ἀνθρώπων, ἃ μὴ χρή ποτε ἐκλαλέεσθαι ἔξω, σιγήσομαι, ἄῤῥητα ἡγεύμενος
εἶναι τὰ τοιαῦτα. Quan entri en una casa no portaré un altre propòsit que el bé i
la salut dels malalts, cuidant molt de no cometre intencionalment faltes
injurioses o accions corruptores i evitant principalment la seducció de dones o
homes, lliures o esclaus.
 |
| Escut de la Inquisició al Palau Reial Major, a partir del de Felip I. |
La Inquisició Moderna va ser introduïda a tots els territoris sota els Reis Catòlics el 1478 amb l'objectiu de perseguir l'heretgia. L'Emperador Carles va ampliar les seves atribucions als territoris de la Corona d'Aragó el 1525 per a perseguir la sodomia. El conflicte de competències que va generar i l'ambigüitat legal va portar a Felip I (II de Castella) a modificar les Constitucions Catalanes el 1585.
 |
| El Palau Major va ser seu de la Inquisició a Barcelona. |
No sempre la
professió mèdica ha seguit aquests bons preceptes del jurament hipocràtic. La
més clara i repugnant mostra es va donar durant la II Guerra Mundial, als camps
de concentració alemanya. Aquestes males pràctiques van tenir alguns seguidors
a Espanya, com ara Antonio Vallejo-Nájera, conegut com el Josef Mengele
espanyol, que va aconsellar l'esterilització eugenèsica de les preses
republicanes i dels homosexuals, organitzant un entramat de tortures
repressives en manicomis i presons que va portar a moltes persones al suïcidi.
Però va ser
durant els segles XV-XVII quan aquest jurament va ser abandonat de forma més
terrible. Els seus infractors van ser els cirurgians funcionaris del Sant
Ofici. La seva funció no era vetllar per la salut del reu, sinó tot el
contrari. En primer lloc havien de explorar el reu, i si detectaven estrips
anals, sang o ferides, dictaminaven que es tractava d'un sodomita. Per a ells
la possibilitat d'una violació no existia, una persona violada sempre era
culpable. També assistien als torturadors, sent la seva funció no vetllar per
la salut del reu, ni tan sols curar-lo, sinó procurar que el turment fos ben
eficaç, prolongant la mort del reu, de manera que com més capacitat de
resistència tingués el reu, més se’l podia torturar. Quan veien que un botxí no
era capaç de torturar completament, fins al límit de les possibilitats al reu,
donaven informes desfavorables del botxí i se’n buscava un altre més expeditiu.
Quan el reu finalment moria, es deia que havia estat la voluntat divina o bé
culpa del propi reu, a causa de les maldats comeses.
Informa Ricardo Lezcano (1) del cas d'una dona de cinquanta anys d'edat, torturada pel tribunal de Granada, que havent-se quedat dues vegades desmaiada en el poltre, es manà al metge que la visités, assistís i li apliqués remeis amb els quals es trobés més robusta i pogués continuar-la diligència. El metge informà que examinats el pols el troba lents, dur i feble, que l'hàlit del cos és escanyolit, senyals que testifiquen que és un subjecte de calor natural feble dels que amb facilitat es rendeixen a qualsevol causa que «corrumpit naturam», com ho és qualsevol acció dolorosa... i el que aquesta rea podria tolerar segons les seves forces serà fins al tercer grau del turment.
Malauradament, durant aquests segles,
metges i cirurgians també van col·laborar amb els tribunals públics, formant
part del personal del Sant Ofici tant com de la resta de jutjats.
La Inquisició no va ser abolida fins al 10 de març de 1820. La ciutat de Barcelona va sortir a carrer a celebrar.ho.
(1) “Los médicos y
la tortura en la Inquisición española”, Ricardo Lezcano. El País, Lunes, 12 de
marzo de 1984.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada