QUAN NOSALTRES EREM ELS REFUGIATS.

Cada cop que hi ha un atemptat hem d'escoltar qui culpa als refugiats. Molts obliden que molts barcelonins i molts catalans van haver de marxar de casa seva, buscant un lloc on refugiar-se. De 1714 al final de la Guerra Civil, la nostra és la història d'un poble de refugiats. Oblit, ignorància, desinformació i negacionisme alimentat des d'organismes i mitjans encara successors del règim dictatorial.

Per sort tenim imatges. Algunes anònimes, altres de l'Agustí Centelles (internat a Argelers)  i sobre tot les de Robert Capa trobats a la seva maleta recuperada el 2007. 

A finals de l'hivern del 1939 més de 470.000 (1) refugiats fugint del feixisme van atravesar la frontera francesa procedents de Catalunya. Una bona part dels exiliats (uns 170.000) eren dones, nens i ancians. França es va limitar a portar-los a camps de concentració.  El primer va ser el camp d'Argelers on van ser reclosos sense cap tipus d'ajut i suport. Més endavant es van obrir altres camps com els del Voló, Sant Cebrià, el Barcarès, Bram i del Vernet.i finalment el de Barcarès. Inicialment no hi havia res, ni menjar, ni aigua, ni roba, ni un cobert on dormir. 

A Argelers van ser internats com a presoners de guerra unes 65,000 persones. Un espai de sorra, voltada d'un filat espinós on foren construïts uns escassos barracons. S'hi van arribar a amuntegar fins a 65.000 refugiats en unes dures condicions a causa de la manca d'infraestructures del camp,  Els encarregats de la vigilancia era la Legió Estrangera coneguts per la seva extrema duresa. És creu que la xifra total de refugiats que van passar per aquest cop entre 1939 i 1942 va arribar a 170.000 persones. (1)

Molts van decidir repatriarse, amb el futur incert que significava tornar a una Catalunya ocupada pel règim feixista de Franco. Usa va acollir 252 refugiats, Gran Bretanya acceptà a l'entorn de 300 catalans la majoria  intel·lectuals, Suïssa acollí una dotzena de personalitats, la URSS 6.000. Altres van anar ocupant els llocs de treball que els francesos mobilitzats deixaven buits. com a pagesos, pastors, carboners, etc. en un regim de semi-esclavitud.  Un bon grup (uns 7.000) va entrar a formar part dels Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers, 8.000 més es van enrolar a la Legió Francesa.  Les Companyies de Treballadors Estrangers, sota comandament militar, van ocupar molts refugiats, també en unes condicions penoses. Xile, Cuba, Veneçuela, i la República_Dominicana va acollir a un gran nombre de intel·lectuals i profesionals.

Un gran nombre de refugiats van morir als camps, uns per raó de l’edat, altres per les dures condicions dels campaments de refugiats, altres pels maltractaments, el nombre de suïcidis va ser important. Els que tornaren a casa es van trobar un país hostil, on els que no van ser represaliats van patir el buit de molts conciutadans, inclosos familiars.  Espanya a finals de 1975 i primers de 1976, es van trobar que seguien essent exiliats, ja que arribaven a un país que res tenia a veure amb el que havien deixat feia més de tres dècades. Tot havia canviat: la gent, les formes de vida, les ciutats, els paisatges... Els retornats se sentien ignorats pels seus conciutadans: eren fins i tot més estranys que als seus països acollida. 

'"A la memòria dels 100.000 republicans espanyols, internats en el camp d'Argelers, després de la RETIRADA de febrer de 1939. La seva desgràcia: haver lluitat per defensar la Democràcia i la República contra el feixisme a Espanya de 1936 a 1939. Home lliure, recorda-te'n."

(1) Camp d’Argelers (1939-1942), Felip Solé i Gregory Tubau

Més informació:

Catalunya i l'exili. 
http://diadeladiversitat.cat/wp-content/uploads/2014/10/ACNUR_Catalunya-i-lexili.pdf

L'exili a Catalunya 1939. 
http://materials.accat.cat/revista_10/articles/article2.html