diumenge, 17 de desembre del 2017

CONFLICTE DE COMPETÈNCIES ENTRE LA INQUISICIÓ I ELS TRIBUNALS CATALANS.

La Inquisició mai va tenir una gran acceptació a Catalunya, el motiu era que es considerava una institució castellana. El conflicte de competències es va gravar el 1525 quan es va donar al Sant Ofici la capacitat de perseguir la sodomia a bona part dels territoris de la Corona d'Aragó.


Gravat del Palau Reial Major, seu de la Inquisició a partir de 1485. Gustave Dorée, 1862

Fruit d'aquest llarg conflicte de competències, a Barcelona el nombre de relaxats (1) pels tribunals del Sant Ofici no va arribar a 10, mentre que a altres ciutats de Castella, Aragó o València van ser diversos centenars. Què va passar?

Barcelona sempre va ser una ciutat respectuosa, com la majoria de ciutats del Mediterrani. Les lleis catalanes, primer els Usatges i després les Constitucions, no contemplaven el delicte de sodomia. Sols a partir de mitjans dels segle XIV es van produir alguns processos contra els sodomites, més aviat per raons polítics. 

Carles I, amb motiu d'un llarg conflicte jurisdiccional amb el jurista Sancho de la Cavalleria de l'Aragó, va trobar la solució; una acusació de sodomia. Però les lleis d'aquest Regne no ho contemplaven. La solució va ser autoritzar l'actuació de la Inquisició contra la sodomia, fet que va decretar el Papa Clement VII en 1524. Aquesta mesura tan sols va afectar Aragó, València i Catalunya, la resta del territori no. 

Això va originar un enorme conflicte competencial que no es va solucionar ni tan sols el 1714. Com he dit les lleis catalanes no condemnaven la sodomia, sí alguns furs locals com els de Tortosa o Terol a Aragó); per fer-ho els tribunals havien d'acudir a les decretals papals, gràcies a Ramon de Penyafort que va incloure "el pecat nefand" com a delicte. 

El primer cop que una llei catalana va introduir el tema de la sodomia va ser en 1585, el rei Felip II de Castella la va obligar a introduir dins de les "Constitucions de Catalunya" (llibre IX, títol V). Però aquesta introducció no va significar la solució del conflicte. Els tribunals catalans veien amb mals ulls la intromissió d'uns tribunals castellans, amb uns procediments contraris a les lleis catalanes.  


Escut del Sant Ofici a partir del de Felip II de Castella. Palau Reial Major. 


Les sentències dels tribunals del Sant Ofici havien d'aplicar-se d'acord amb "les constitucions i lleis seglars" de cada país, segons la sentència papal de 1524. Els jutges catalans, aragonesos o valencians van veure envaïdes les seves competències i es van agafar a aquest aspecte per posar totes les traves que van tenir al seu abast. Per si fos poc, els inquisidors acostumaven a ser castellans, fet que va augmentar el conflicte i la desconfiança.

Les lleis seglars o les constitucions no permetien els judicis secrets, sense revelar la identitat dels testimonis i molt menys la confiscació preventiva de béns, al Regne d'Aragó a més estaven prohibides les tortures per forçar declaracions. Es va arribar a l'acord que un jutge assistiria com "oient" als judicis del Sant Ofici, al qual se li va donar la categoria de "consultor". El paper nefast de cirurgians també era acceptat pels tribunals catalans i aragonesos.

Els conflictes no van acabar aquí. Les sentències de mort havien de ser ratificades per les diferents audiències i aquestes rarament ho feien quan eren per sodomia. La majoria van ser bloquejades. Els tribunals de la Inquisició van optar per enviar a galeres als condemnats.

Durant el regnat de Felip II de Castella es va produir el major conflicte jurisdiccional en intentar processar aquest al seu antic secretari pel delicte de sodomia: http://leopoldest.blogspot.com.es/2012/10/un-pimpollo -en-la-tall-de-felipe-ii.html   

El conflicte no es va solucionar ni després de l'anul·lació de les constitucions catalanes o els furs aragonesos, ni amb el Decreto de Nueva Planta. Els capitans generals nomenaven els jutges "oients" i les audiències seguien tenint l'última paraula. Això, i que amb l'arribada dels borbons es va rebaixar la persecució de la sodomia, va significar un enorme descens de processos i sentències.


És impossible saber el nombre total de persones encausades durant aquest període, cal recordar de nou que tots els tribunals tenien competències en aquest sentit i que la nostra convulsa història ha fet desaparèixer molts arxius que ens ajudarien a conèixer la realitat d'aquestes persecucions. Podem conèixer entre 115 (2)  i prop de 200 (3)  casos entre 1525 i 1790 en què es van encausar a diversos presidiaris de la Ciutadella de Barcelona. Els casos d'execucions no superen la mitja dotzena.


Gravat de Hipolito Lecompte



(1) Eufemisme que s'utilitzava en lloc d'executats. 

Bibliografía

(2) Rocío Rodríguez. Somodia y Inquisición. El Miedo al Castigo. Ed Usuaia. 
(3) Jaume Riera, Sodomites catalans. Ed Base 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada