dijous, 26 d’abril del 2018

RUTA COMMEMORATIVA DEL 40 ANIVERSARI DE LA DESPENALITZACIÓ DE L’HOMOSEXUALITAT

Nota: la ruta del 6 de juliol pel Grup de Joves del Casal Lamba s'iniciarà al Centre LGTBI de Barcelona i circularà del Molino a la Plaça George Orwell. Inclourà informació actualitzada i una aturada nova al mur de les Drassanes.

Ruta organitzada pel Departament de Promoció de Drets de les Dones i LGTBI de l'Ajuntament de Barcelona i la Biblioteca del Poble Nou.  Aquesta entrada és per ampliar informació als que vindran a la ruta aquest dissabte. 




L'objectiu és mostrar com vivien les persones LGTB, com els veia la societat barcelonina o com van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, d'identitats transgressores, de persones LGTBI; també dels locals on anaven o es trobaven, de les lleis que els va afectar i de com les van burlar.  Ens centrarem en els anys que van de la primera despenalització de les relacions homosexuals, el 1848, fins a la aprovació de la llei d’igualtat el 2005.

Ens mourem pels barris baixos de la ciutat, seguint la vella ruta que anava de la porta de Regomir (porta de Mar) a Montjuïc  (Escudellers, Arc del Teatre, Cid.). Coneixerem persones anònimes i d'altres prou conegudes.

La ruta pot durar entre 1,30 i 2 hores. 


RUTA


1)   Plaça  George Orwell. Explicació de la ruta i el recorregut. Breu ressenya històrica. La Barcelona de març de 1820.

Barcelona, octubre 1820. Gravat de Hippolyte Lecompte

2)   Carrer d’en Carabassa. Els bordells de Barcelona i els primers locals d’ambient al carrer Còdols. Arribada de la VI Flota. Els primers meublés.

Decoració Elefante Blanco anys 60.  De lluny es veia tan sols l'elefant. 

3)   Carrer Escudellers. La llei de Vagos y Maleantes. Paper repressor de la policia. Història de la Candela.  Pintor Ocaña.

Racó plaça Reial.

4)   Teatre Principal (Carrer Lancaster). Cabaret Mònaco (Rafel de Leon i Miguel de Molina). 

1935, Rafael de Leon i Miguel de Molina van coincidir a Barcelona

La Cúpula Venus. Margarida Xirgu. Bordell de Madame le Petit.

Les sessions transgressores de la Cúpula Venus. 


5)   Carrers Arc del Teatre // Guardia.  Madame Arthur i el Gambrinus. Carmen de Mairena i el Cangrejo loco. La vida d’un home anomenat Katy.



6) Arc del Teatre .  Les farmàcies del Raval // la cocaïna a partir de 1917 // 

Farmàcia del carrer del Carme.


La sida al Raval

La trista història del mural de Keith Haring, 1989


7)   Plaça Jean Genet. El canalla i el transvestisme als anys 30. “El balcó”, “Diari del lladre”.

Concurs de Mis Barrio Chino a la Criolla 1934. Foto: Ballbé. Colección particular.


8)   Carrer Cid: La Criolla i el Sagristà: 

  Flor de Otoño encerclat a la Ciolla.  Torrents.1933.


Qui va ser Flor de Otoño? La “troupe” del marqués de Vivent. Les Carolines.

Imatge trobada a Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.

9)   Carrer Nou de la Rambla. Llei de Peligrosidad Social. Naixement de l’activisme LGTB. Història de la Rampova i la Silvia Reyes.

Francesc Oliver, 'Rampova', primera detenció amb 14 anys

10) )   Carrer de les Tapies. El Raval i el mon de l'espectacle: refugi de moltes persones LGTB, El Cabaret Barcelona de Noche i el Teatre Arnau. 

  Cabaret Barcelona de Noche (1936-1990)


Memòria de la Sonia Rescalvo. De la despenalització a la llei contra LGTBfòbia.



11)   Plaça Raquel Meller.. Còmics de moral distreta (Alady o Josep Sampere). Lesbianes, Amanda Klein.

Alady


Raquel Meller, Oh señorita: 



12) Carrer Vila i Vilà. Arribada del transformisme a Barcelona (Leopoldo Fregolí) 


El teatre Bataclan i el Molino. Paco Espanya, Escamillo. Laura Villar la dona que van confondre amb Silvana Mangano. 

Laura Villar, la senyora que van creure que era Silvana Mangano. 

Final del recorregut.




Més informació: 

Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.
Genet, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 
Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)
Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.
Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.
Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.
Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 

Blogs


La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/








dilluns, 23 d’abril del 2018

RUTA PRESÈNCIA LGTB A BARCELONA

Ruta organitzada amb la Biblioteca del Poble Sec, Francesc Boix. Sortida el 28 d’abril a les 17,30, centre de la Plaça Reial, Barcelona. Places completes. 

Aquesta entrada és per ampliar informació als que vindran a la ruta aquest dissabte.








Com vivien, com els veia la societat barcelonina, com van defensar la seva identitat? Parlarem de transvestisme, d’identitats transgressores, de persones LGTBI; també dels locals on anaven o es trobaven, de les lleis que els va afectar o de com les van burlar. Ens centrarem amb el segle XX, encara que afegirem breus pinzellades de la història passada de la nostra ciutat.


L’objectiu serà apropar-nos al Paral·lel i als barris baixos de Barcelona, al transformisme, a la nit més diversa de la ciutat. També la vida entorn aquest gran bulevard serà una prioritat en la ruta. Iniciarem la ruta prop de les Rambles per anar entrant poc a poc a aquesta realitat.


RUTA

1)   Plaça  Reial. Explicació de la ruta i el recorregut. Breu ressenya històrica. Ocaña i la Barcelona 1977. La Barcelona de José Pérez Ocaña

Racó plaça Reial.



2)   Carrer Escudellers. La llei de Vagos y Maleantes. La VI flota.

 Els primers locals d’ambient a Barcelona. Elefante Blanco:

Decoració Elefante Blanco anys 60.  De lluny es veia tan sols l'elefant. 


Història de la Candela.

El llibre el presentarem a Barcelona aquest estiu amb la història completa de la Candela i d'altres similars.

3)   Teatre Principal. Cabaret Mónaco (Rafel de Leon i Miguel de Molina). 

1935, Rafael de Leon i Miguel de Molina van coincidir a Barcelona

La Cúpula Venus.

Les sessions transgressores de la Cúpula Venus. 

4)   Carrers Arc del Teatre // Guardia.  Les farmàcies del Raval:

Farmàcia del carrer del Carme.


 Madame Arthur i el Gambrinus. 



Carmen de Mairena i el Cangrejo Loco.

Carmen (Miguel) de Marirena i la LPS 


5)   Plaça Jean Genet. El canalla i el travestisme als anys 30.

Concurs de Mis Barrio Chino a la Criolla 1934. Foto: Ballbé. Colección particular.

6)   Carrer Cid: La Criolla i el Sagristà:

  Flor de Otoño encerclat a la Ciolla.  Torrents.1933.


 Qui va ser Flor de Otoño? 

Imatge trobada a Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.

7)   Paral.lel/Drassanes. Com era la avinguda abans de 1939?  Còmics de moral distreta.

Alady


Les Carolines segons Jean Genet:

Carrer Cid,  La Criolla  (Casas i Galobardes)






   8)   Plaça Raquel Meller. 







Joan Viladomat i les cupletistes. 


                                      Versió no censurada del Tango del Cigarro (Fumando Espero)

La Rampova al carrer Nou de la Rambla i la Ley de Peligrosidad Social.


Francesc Oliver, 'Rampova', primera detenció amb 14 anys


9)   Carrer de les Tapies Barcelona de Noche.

                                            Cabaret Barcelona de Noche (1936-1990)

 Teatre Arnau. Sonia Rescalvo.



10) Carrer Vila i Vilà. Arribada del transformisme a Barcelona (Leopoldo Fregolí), inicis s XX




 El teatre Bataclan i el Molino.
1924. 1942, del Bataclan al Rataplán

 Paco Espanya: 

«¡No somos machos, pero somos muchas!» 


Escamillo. Laura Villar. 
Laura Villar, la senyora que van creure que era Silvana Mangano. 


Final del recorregut.



 Més informació: 

Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.
Gente, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 
Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)
Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.
Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.
Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.
Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.

Blogs

No te quejarás por las flores que te he traído: http://lavaix2003.blogspot.com.es/

La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/









divendres, 20 d’abril del 2018

LA FI DE LA INQUISICIÓ A BARCELONA

El 10 de març de 1820 Barcelona sortia al carrer. Era la fi de la Inquisició, una institució que mai va ser popular a la nostra ciutat.

Gravat Hippolyte Lecomte, Barcelona 1820


La primera dissolució dels tribunals del Sant Ofici a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es va dissoldre la Inquisició . Posteriorment algunes ciutats com Tarragona van crear les "Juntas de fe", Barcelona no ho va fer. La Constitució de 1848 definitivament va acabar amb aquesta temible institució.

La Inquisició medieval va entrar a Catalunya en temps de Jaume I. L'església va obligar al rei a aprovar-ho sota pena d'excomunió. La seva funció era perseguir l'heretgia als territoris de la Catalunya vella, on hi havia presencia dels càtars. L'inquisidor Ramon de Penyafort va intentar ampliar la persecució a jueus que estaven en protecció del rei, i a bruixes i sodomites, no ho va aconseguir.

Tomba Ramon de Penyafort Catedral de Barcelona


Entre els inquisidors més intolerants podem citar a Nicolau d'Eimeric, inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV., Pere el Cerimoniós el va prohibir predicar a Barcelona per la seva persecució contra els seguidors de Ramon Llull.

Ferran el Catòlic introdueix la Inquisició moderna a Catalunya, la seva funció era perseguir als heretges. Protestants i jueus estaran en el seu punt de mira. Els seus funcionaris eren castellans i no coneixien el català. Els conflictes entre les administracions van durar segles, fet que va evitar que molts reus acabessin "relaxats" (eufemisme que significava executats).

Les constitucions catalanes no condemnaven a la sodomia, amb el desig de controlar més el Principat, l'emperador Carles V el 1525 va aconseguir que el Santo Oficio tingués competències en aquest tema. Va ser infructuós i el seu fill, Felip I (II de Castella) va obligar a canviar les Constitucions Catalanes per introduir la sodomia com a delicte. Tampoc va canviar l'actitud de la justícia catalana i el càstig seguia sent enviar a galeres.

Escut del Sant Ofici a partir del de Felip II de Castella. Palau Reial Major. 


Després del Decreto de Nueva Planta la decisió va passar a mans de "los Capitanes Generales de Cataluña", generalment il·lustrats i poc simpatitzants del Santo Oficio. Encara que van mantenir la seva persecució a tot el territori fins a la seva dissolució. Una de les seves darreres actuacions va ser contra els presidiaris de la Ciutadella de Barcelona el 1790. Descoberts diferents actes de sodomia entre els seus presos, els funcionaris avisen al capità general el comte de Lacy. El problema es va solucionar enviant als joves a la Casa de la Misericòrdia, i tema acabat.

Barcelona 1750, a la dreta la Ciutadella. Gravat de Jacques Chéreau. 

El 10 de març la festa va acabar amb la crema dels arxius del Sant Ofici, moltes còpies es conserven a l'Archivo General de España" a Madrid. Però els llegats més importants, Antonio Pérez o Pere Lluís Galcerà de Borja encara avui no és fàcil accedir a ells.

dissabte, 14 d’abril del 2018

LA BARCELONA DE NÉSTOR ALMENDROS

Nestor Almendros (1930-1992) va ser un dels directors de fotografia més importants del segle XX. El seu republicanisme el va portar a exiliar-se d'Espanya, la seva homosexualitat el va obligar a fugir de la Cuba castrista.



Nascut a Barcelona, ​​fill d'un pedagog de gran prestigi, el 1948 han de marxar a Cuba en ser represaliats pel règim del general Franco. Allà el 1955 es va llicenciar en Filosofia i Lletres, començant la seva carrera com a director de fotografia. Els seus primers treballs els va realitzar juntament amb el fotògraf cubà Herman Puig (clic per ampliar informació), avui resident i exiliat a Barcelona. Millorarà els seus coneixements a USA, França i Itàlia durant els anys 50, fugint de la dictadura de Batista.

A Barcelona ja havia mostrat el seu compromís amb el partit comunista, compromís que segueix amb la revolució cubana fins que el 1961 és censurat el seu docu-film "Gente en la playa". Almendros va voler filmar l'endemà de la nacionalització estatal de les platges privades a Cuba. La realització la va fer "al seu aire", va anar filmant els caps de setmana i sense preparació prèvia. Oficialment va ser censurat "per haver filmat en un lloc on només es banyen els negres" (1) Avui a l'illa ha estat rehabilitat el documental.

Cuba l'any 1962 enviava als homosexuals a camps de "regeneración" on molt homosexuals acabaven morint. Els seus desacords amb la dictadura castrista van anar a més i el porten a abandonar l'illa. Tornant a la seva ciutat natal, Barcelona.



1966,  Unidades Militares de Ayuda a la Producción (UMAP), camps de concentració per a homosexuals, testimonis de Jehová i disidents. Jean Paul Sartre : “A Cuba no hi ha jueus… pero hi ha homosexuals”. 

Aquí arriba sense res, amb sols dues  mudes,  ni la seva càmera fotogràfica li van deixar emportar de Cuba. Uns amics l'ajudaran a comprar roba i uns familiars l'acolliran. Entre els amics Terenci Moix, dels pocs intel·lectuals amb qui va tenir una gran amistat. Terenci es va enamorar d'ell, per qui tant sols va ser un amic, gairebé un germà petit.

La progressia catalana el va veure com un traïdor per haver abandonat el paradís revolucionari. El mateix Terenci explica aquesta anècdota amb Jaime Gil de Biedma, amb qui gairebé va arribar a les mans:

-(Néstor) No soy de derechas, huir de la isla no me convierte en un fascista.Nunca he caído en esta trampa. Atacar el comunismo, no me arrastrará a defender el fascismo. La dictadura dominante en España no me inducirá a aprobar la falsa libertad en Cuba. (Néstor senyalant a unes "mariquites" transvestides que estaven divertint a Gil de Biedma, segueix) Coge a todas esas locas y las llevas a Cuba. ¿Crees que te dejarán montar una bacanal como esta? Al primer plumazo os meten a todos en un campo de regeneración. Diu Terenci que anys després va preguntar a Gil de Biedma per la batussa, no recordava res.(2)
 



Terenci i Néstor es van conèixer el dies de la festa de la Mercé. 


Almendros a tothom que trobava li explicava com anaven les coses a la seva estimada Cuba "hay muchos amigos que siguen pudriéndose entre rejas. Condenados a trabajos forzados. Nunca los soltarán..."(2)

La Barcelona ja té poc a veure amb la Barcelona republicana de la qual la seva família parlava, malgrat els anys passats, ell encara parla el català amb un marcat accent cubà. Deia que "paso a paso reaparecía la Barcelona de la infancia. Solo acertaba a recordar aquellos días serenos como una vaga referencia en la memoria de sus padres... En mi caso reencontrar la ciudad y los barrios de la infancia equivalía arraigarme en un retazo de mi historia mas veraz. Pero si la nostalgia poseía el tono de la ciudad que me vio crecer...
(2)

Després va marxar a França on col·laborarà amb directors com François Truffaut o Éric Rohmer. A USA va col·laborar amb directors com Terrence Malick, Robert Benton, Martin Scorsese o Alan J. Pakula. El 1978 va tenir l'Oscar per Dies del Cel, també van ser nominats els 
seus treballs als films Kramer contra Kramer, El Llac Blau o La Decisió de Sophie.




Però el seu treball més controvertit va ser el 1983. "Conducta Impropia" va ser realitzat al costat de l'Orlando Jiménez Leal. En ell mostra la persecució que la Cuba castrista va exercir sobre els homosexuals i intel·lectuals fins a inicis dels anys 80. En el documental s'entrevisten a diverses víctimes de la repressió homòfoba, com Reinaldo Arenas. Explica la vida als horribles camps de concentració, denominats "unitats militars d'ajuda a la producció". En el film també apareixen víctimes de la repressió per motius polítics o religiosos. Carlos Franqui, director del periòdic Revolució, diu que Fidel Castro li va explicar "que estava creant un país nou, que necessitava homes forts per a la guerra, esportistes, homes que no tinguessin debilitats psicològiques, que no poguessin ser víctimes de xantatge, que l'homosexual era un mal exemple per a la joventut". (3)

Film complet: 



En el pròleg del guió del documental Néstor Almendros assenyala: "L'èmfasi posat en el tema de la persecució dels homosexuals en la nostra pel·lícula, pot servir, per la qual absurda i gratuïta, com metàfora de la supressió general de les llibertats cíviques a Cuba".

El fatídic 1992 va morir a Manhattan víctima de dolences derivades de la sida. 






(1) Segons explica Juan Goytisolo.
(2) Fragments de "Extraño en el paraiso" de Terenci Moix. 
(3) Conducta impropia (o la realidad y el mito). Jonás Trueba. http://www.elmundo.es/elmundo/2008/09/19/elvientosopladondequiere/1221808781.html

Més informació: 

Para entendernos. Alberto Mira. Ed. Llibres de l'Índex, SL. De donde procede la cita de J. Goytisolo. 
Conducta Impropia. Nestor Almendros. Egales Editorial.