LA BARCELONA DE NÉSTOR ALMENDROS

Nestor Almendros (1930-1992) va ser un dels directors de fotografia més importants del segle XX. El seu republicanisme el va portar a exiliar-se d'Espanya, la seva homosexualitat el va obligar a fugir de la Cuba castrista.

Nascut a Barcelona, ​​fill d'un pedagog de gran prestigi, el 1948 han de marxar a Cuba en ser represaliats pel règim del general Franco. Allà el 1955 es va llicenciar en Filosofia i Lletres, començant la seva carrera com a director de fotografia. Els seus primers treballs els va realitzar juntament amb el fotògraf cubà Herman Puig (clic per ampliar informació), avui resident i exiliat a Barcelona. Millorarà els seus coneixements a USA, França i Itàlia durant els anys 50, fugint de la dictadura de Batista.

A Barcelona ja havia mostrat el seu compromís amb el partit comunista, compromís que segueix amb la revolució cubana fins que el 1961 és censurat el seu docu-film "Gente en la playa". Almendros va voler filmar l'endemà de la nacionalització estatal de les platges privades a Cuba. La realització la va fer "al seu aire", va anar filmant els caps de setmana i sense preparació prèvia. Oficialment va ser censurat "per haver filmat en un lloc on només es banyen els negres" (1) Avui a l'illa ha estat rehabilitat el documental.

Cuba l'any 1962 enviava als homosexuals a camps de "regeneración" on molt homosexuals acabaven morint. Els seus desacords amb la dictadura castrista van anar a més i el porten a abandonar l'illa. Tornant a la seva ciutat natal, Barcelona.

1966,  Unidades Militares de Ayuda a la Producción (UMAP), camps de concentració per a homosexuals, testimonis de Jehová i disidents. Jean Paul Sartre : “A Cuba no hi ha jueus… pero hi ha homosexuals”. 

Aquí arriba sense res, amb sols dues  mudes,  ni la seva càmera fotogràfica li van deixar emportar de Cuba. Uns amics l'ajudaran a comprar roba i uns familiars l'acolliran. Entre els amics Terenci Moix, dels pocs intel·lectuals amb qui va tenir una gran amistat. Terenci es va enamorar d'ell, per qui tant sols va ser un amic, gairebé un germà petit.

La progressia catalana el va veure com un traïdor per haver abandonat el paradís revolucionari. El mateix Terenci explica aquesta anècdota amb Jaime Gil de Biedma, amb qui gairebé va arribar a les mans:

-(Néstor) No soy de derechas, huir de la isla no me convierte en un fascista.Nunca he caído en esta trampa. Atacar el comunismo, no me arrastrará a defender el fascismo. La dictadura dominante en España no me inducirá a aprobar la falsa libertad en Cuba. (Néstor senyalant a unes "mariquites" transvestides que estaven divertint a Gil de Biedma, segueix) Coge a todas esas locas y las llevas a Cuba. ¿Crees que te dejarán montar una bacanal como esta? Al primer plumazo os meten a todos en un campo de regeneración. Diu Terenci que anys després va preguntar a Gil de Biedma per la batussa, no recordava res.(2) 

Terenci i Néstor es van conèixer el dies de la festa de la Mercé. 

Almendros a tothom que trobava li explicava com anaven les coses a la seva estimada Cuba "hay muchos amigos que siguen pudriéndose entre rejas. Condenados a trabajos forzados. Nunca los soltarán..."(2)

La Barcelona ja té poc a veure amb la Barcelona republicana de la qual la seva família parlava, malgrat els anys passats, ell encara parla el català amb un marcat accent cubà. Deia que "paso a paso reaparecía la Barcelona de la infancia. Solo acertaba a recordar aquellos días serenos como una vaga referencia en la memoria de sus padres... En mi caso reencontrar la ciudad y los barrios de la infancia equivalía arraigarme en un retazo de mi historia mas veraz. Pero si la nostalgia poseía el tono de la ciudad que me vio crecer...(2)

Després va marxar a França on col·laborarà amb directors com François Truffaut o Éric Rohmer. A USA va col·laborar amb directors com Terrence Malick, Robert Benton, Martin Scorsese o Alan J. Pakula. El 1978 va tenir l'Oscar per Dies del Cel, també van ser nominats els seus treballs als films Kramer contra Kramer, El Llac Blau o La Decisió de Sophie.




Però el seu treball més controvertit va ser el 1983. "Conducta Impropia" va ser realitzat al costat de l'Orlando Jiménez Leal. En ell mostra la persecució que la Cuba castrista va exercir sobre els homosexuals i intel·lectuals fins a inicis dels anys 80. En el documental s'entrevisten a diverses víctimes de la repressió homòfoba, com Reinaldo Arenas. Explica la vida als horribles camps de concentració, denominats "unitats militars d'ajuda a la producció". En el film també apareixen víctimes de la repressió per motius polítics o religiosos. Carlos Franqui, director del periòdic Revolució, diu que Fidel Castro li va explicar "que estava creant un país nou, que necessitava homes forts per a la guerra, esportistes, homes que no tinguessin debilitats psicològiques, que no poguessin ser víctimes de xantatge, que l'homosexual era un mal exemple per a la joventut". (3)

Film complet: 

En el pròleg del guió del documental Néstor Almendros assenyala: "L'èmfasi posat en el tema de la persecució dels homosexuals en la nostra pel·lícula, pot servir, per la qual absurda i gratuïta, com metàfora de la supressió general de les llibertats cíviques a Cuba".

El fatídic 1992 va morir a Manhattan víctima de dolences derivades de la sida. 

(1) Segons explica Juan Goytisolo.

(2) Fragments de "Extraño en el paraiso" de Terenci Moix. 

(3) Conducta impropia (o la realidad y el mito). Jonás Trueba. http://www.elmundo.es/elmundo/2008/09/19/elvientosopladondequiere/1221808781.html

Més informació: 

Para entendernos. Alberto Mira. Ed. Llibres de l'Índex, SL. De donde procede la cita de J. Goytisolo. 

Conducta Impropia. Nestor Almendros. Egales Editorial.