HISTÒRIA DEL CABARET AMB MULLADER NATURAL I DE L'ALTRE.

 El 1917, al soterrani el Bar del Centre s'obria un local que s'anunciava com un cabaret a l'estil dels de París.

El lloc s'anunciava com el centre de reunió de l'aristocràcia de la nit. Inicialment el seu nom era el Cabaret del Tango. És el 1917 quan s'anuncia com "Au fond du la mer". Un local que entre tango i Fox-trot oferien no tan sols espectacles musicals, si no també plats amb "petxines i musclos". Servits entre "un mullader i de l'altre". I entre musclo i musclo l'aristocràcia de la nit ensumava la millor cocaïna de la ciutat.

El "bo i millor de la ciutat" compartia el local subterrani amb altres de no millor nom, com la Criolla o Cal Sacristà al Portal de Santa Madrona, al costat de les Drassanes on un apàtrida anomenat Jean Genet venia el seu cos degudament transvestit com manaven les normes més decents d'aquells locals de mala fama mundial.

Manuel Fontdevilla, present als llocs de pitjor fama de la ciutat, era un dels que formava part del decorat de les nits humides del cabaret, diu que les parets estaven decorades amb un quadre dels "Sobrinos del capitán Grand" de Verne, fet per un no gaire destre aficionat a la pintura. Però a diferència de París, aquí tothom entrava com podia, amb corbata o a cos de camisa. Però les noies que estaven allà per oferir els seus millors serveis no tenien sobrenom, eren la Maria o la Magdalena, amb abrics de "bissón", però que la mòdic preu de 10 pessetes ensenyaven tot el que feia falta.

Francisco Madrid a "Sangre a las Atarazanas" deia que els cantants argentins que cantaven tangos podien ser de qualsevol lloc, menys d'Argentina. L'autor explica com les noies del "bissón" suggerien fer "menages a trois" amb senyors del tèxtil de Sabadell, que era qui pagava, amb algun estudiant o músic sense una pesseta a la butxaca com elles mateixes. "El cabaret daba a la ciudad aires de pais europeo; con él triunfaba la inmoralidad, que es limpieza y civilización". (1)

Però no totes les dones hi anaven amb la butxaca buida, la ballarina   Tórtola València amb la seva troupé bohèmia i decadent o la cantant de cuplets la Fornarina i eren presents moltes nits, juntes a compositors com Amichatis o amics de la nit com el Príncipe de Cuba. Aquest va acabar pres, lligat de mans i maltractat per la policia després d'intentar seduir a un ric senyor de Barcelona, el mulat es guanyava la vida al cabaret com a ballarí, deixant-se estimar i acceptant regals o ofertes d'un pis amb vistes; el pobre va ser expulsat de Barcelona.

"Amb el temps el bar va decaure. Se n'havien obert d'altres de més luxosos, que no feien fortor d'humitat    i en els quals hi havia dones boniques. L'Excelsior, inaugurat feia uns mesos, es trobava a l'apogeu. El pobre Bar del Centro, que conservava el seu aire democràtic, arreplegava les escorrialles dels altres. L'Esteve el traspassà. Amb el traspàs féu la ganyota final."(2)

(1) Madrid, Francisco. Sangre en Atarazanas. Ed La Vanguardia.
(2) Passarell Jaume, Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots'. A contra vent.