LA BARCELONA DE RAQUEL MELLER

Jacinto Benavente va dir de Raquel Meller que caminava pel món sense morrió. La frase assenyalava perfectament el fort caràcter de la cupletista aragonesa. En aquesta entrada m'aproparé a algunes de les històries que se li atribueixen.

Paca Marquès López (Raquel Meller) va créixer entre les monges clarisses a França i la seva família al Poble Sec de Barcelona. Va debutar el 1908 al saló La Gran Penya. El seu èxit li va arribar a partir de 1911 quan va estrenar els seus èxits La Violetera o el Reliquiari. En aquesta època opta pel seu nom artístic, el pronunciava amb un cert accent alemany que va ajudar a crear la llegenda de la seva militància germanòfila, llegenda que ella mateixa va alimentar sempre.




Raquel es va casar dues vegades, però els seus matrimonis no van ser precisament un èxit. Amb el diplomàtic Enrique Gómez Carrillo va estar casada tres anys (per ampliar informació cliqueu text ressaltat). Ell era "un fill de la bohèmia, era un fill dels carrers, de l'enllumenat de gas, de les putes i els seus xulos, dels bars, de la gran ciutat, de la capital del món (París)". A Enrique se l'havia relacionat amb la mateixa Mata Hari, de manera que la llegenda d'una dona espia va assenyalar més tard a la mateixa Raquel.

A França va ser una gran estrella de renom internacional, comparable a Joséphine Baker o Mistinguett. Els seus ingressos eren superiors a estrelles com Carlos Gardel i Maurice Chevalier. Durant la Guerra Civil d'Espanya i la Segona Guerra Mundial va marxar a l'Argentina. Després va tornar a Barcelona on es va casar per segona vegada amb l'empresari francès Demon Sayac, van viure sempre separats.

Expliquen els seus detractors que quan Raquel entrava al tocador de senyores, les noies "decents" sortien corrent per evitar l'assetjament de la cupletista. Una de les dones que més van patir aquest suposat assetjament va ser la comediògraf Fernanda de Vilarino, a qui va 
dedicar una de les poques cançons de contingut lèsbic de l'època: Oh, señorita:



Diuen que quan interpretava la cançó Nena, de Joaquín Zamacois, mentre cantava:"Nena...Que mi vida llenas de ilusión. //Deja que ponga //con embeleso //junto a tus labios //la llama divina de un beso",", mirava fixament a alguna noia fruit dels seus desitjos.



Una altra anècdota la relaciona amb Alfons XIII. Sembla que aquest monarca, famós per la seva vida llicenciosa, la va convidar a les seves estances. Raquel, com abans ja va fer Pilar Alonso, va declinar la invitació: "Si em vol veure que vingui al teatre a escoltar-me". La notícia va transcendir i el monarca, amb la reina, va anar a veure la seva actuació al teatre. Després un ram de flors seu va arribar al camerino acabant així l'incident.

El 1930 Chaplin li va oferir interpretar "Llums de la ciutat", a partir del tema que ella va popularitzar: La violetera. Sembla que ella ho va menysprear: "el teu art és molt inferior al meu", així Raquel va quedar fora d'un dels millors films de la història del cinema. Chaplin va utilitzar la cèlebre cançó sense permís.

El cubà Hernández Catá va escriure sobre ella (1): “He aquí una mujer menuda y terrible. Ojos de mar, carne traslúcida que deja entrever en cada momento la luz del alma, movilidad suave de gestos y casi de facciones por la cual se transforma en muchas mujeres, en todas las mujeres; en la mujer eterno vampiro y meta eterna del anhelo viril…”

A Barcelona estava barallada amb totes les cupletistes. A les que cantaven en català les acusava d'antiespanyoles, a la resta les menyspreava. Se li atribueix un anticatalanisme militant, monàrquica capaç de deixar plantat al rei, catòlica que es va casar pel civil i en dues ocasions, espia dels uns i els altres ... El seu caràcter tan altiu li va comportar grans enemistats i moltes llegendes per desacreditar-la. La veritat és que finalitzada la guerra va tornar a Barcelona on va viure fins a la seva mort el 1962. El seu enterrament va ser multitudinari.

Raquel a les Rambles de Barcelona. 

Sempre que organitzo una ruta per la zona m'acosto a la seva estàtua davant del Teatre Arnau, al Paral·lel de Barcelona. Explico alguna de les seves múltiples anècdotes, llegeixo alguna de les seves lletres i expresso la meva admiració. En les dues últimes ocasions he preguntat quantes persones la coneixien, ningú la coneix. 

(1)  http://laplacenta.clandestinodeactores.com/por-los-ojos-de-raquel-meller/