BORN 1960, ENTRE CAMÀLICS I REVENEDORS

De ben petit veia despertar Barcelona des del Born, un record inoblidable, entre olors de sardines, olives, bacallà i les verdures fresques. 

La meva mare va començar a vendre aqui, a cal Aliberas, Aqueta podía ser la seva imatge venen ( no ho és) Imatge de l'Ignasi Marroyo. De la exposició Memòries d'un mercat

L'antic Mercat Central a Barcelona estava al lloc que avui coneixem com el Born. Durant anys la meva família s'hi adreçava amb els carros plens de verdures i hortalisses per la seva venda. El viatge era llarg i lent, per arribar devien sortejar vies de tren, saltadors de camins i els corruptes burots que cobraven tasses per creuar els diferents municipis. No pocs pagesos hi van perdre la vida pel camí.

El 1954, quan jo vaig néixer, ja no hi anaven amb carro i el Paral·lel estava il·luminat. Teníem un Ford de cinquena mà que s'arrencava amb maneta i s'aturava quan més necessitaves que es posés en marxa. Diuen que havia servit al front de Rússia amb la División Azul. Igual llavors havia funcionat millor, o era així de torracollons.

Els meus records ja són posteriors. El meu pare portava el "genero" al vespre i de bon matí la meva mare anava a vendre, no gaire més tard de les dues de la matinada.

Ignasi Marroyo. De la exposició Memòries d'un mercat

Veníem al mig del carrer, si plovia tocava mullar-se, si feia fred, aguantar-se. Veiem despertar la ciutat a poc a poc; primer arribaven dones pintades exageradament després de nits més o menys atzaroses, més tard els venedors dels diaris "La Vanguardia", "El Mundo Deportivo", després sortien els homes al treball, finalment els compradors de les deixalles i els pidolaires que buscaven tot el que era per tirar.

A la nostra zona manaven "Manires", la seva mestressa era una enorme dona malcarada i maleducada que maltractava als seus treballadors i menyspreava a la meva mare. Les seves nebodes i un pobre home, el senyor Pepet, patien els seus excessos. El seu espòs es limitava a mirar irònicament assegut dins d'una garita ben calenta.

Era un món format per camàlics transportant caixes, revenedors buscant "genero" per vendre a un altre costat del Born, comissionistes, venedors de loteria. La meva mare venia a qui fes falta: "Jove mira quines pastanagues més maques que tinc", el jove podia tenir més de 60 anys. Rarament tornava a casa deixant res per vendre. En el bon sentit de la paraula, deien que ella era una bona gitana, per que sabia vendre. 

Xavier Miserachs, 1964

Xavier Miserachs, 1962

-"Raves a una pesseta, pastanagues swu, els naps avui tan sols cinc, els espàrrecs a cinquanta, les cebes tendres a vint, el julivert el fred l'ha mort, tan sols nosaltres tenim remolatxes, però tenim un api que...." No tenia cap aparell, els càlculs els feia mentals i mai s'equivocava.

A poc a poc anaven obrint els diferents comerços de la zona i la forta olor de les verdures era substituït per l'olor de les sardines salades (els civils), les olives o el bacallà.

A les 7, si anava a l'escola, marxava sol cap a la plaça Palau, allà agafava el tramvia 57 fins a la Plaça Espanya i els grogs fins a Gavà. Fins als 14 anys, llavors ja van inaugurar Marcabarna. 

Però la majoria de cops em quedava amb la Carmeta, especialment per Nadal.  Un cop acabada la venda, marxàvem cap a Santa Maria del Mar, allà comprava embotits a una noia que somiava tenir un pis a uns blocs que aixecaven prop d'una ermita dita Bellvitge. Anàvem a peu fins a la Plaça Catalunya, ella mirava aparadors i mai comprava. Després amb el metro viatjàvem fins a Hostafrancs, a comprar galetes de 2a de la casa Solsona. Galetes que ella amagava a casa i jo i el meu germà sempre trobàvem...

A Gavà, a casa sempre arribava amb el temps just per fer el dinar, mai abans. Per ella anar a vendre el Born era gaudir d'una llibertat que no sempre a pagès es tenia. 

Joan Colom, 1963

Per ampliar informació, la ruta del meu pare per anar al Born: http://poldest.blogspot.com.es/2017/06/la-ruta-de-gava-al-born-la-postguerra.html

VENEN ELS REIS MÉS MAGS.

La setmana vinent arriben els Reis Mags a Barcelona. A l'Edat Mitjana viatjaven com tothom i dormien en pensions com ho feia la gent que s'ho podia pagar.

Capitell  Saint-Lazare, en Autun. S XII 

Segons la tradició cristiana tres mags, que pot ser que fossin reis, van visitar a Betlem a Jesús recentment nat.

Segons la tradició, sembla que la ruta que van fer per arribar a Betlem la va guiar un àngel, que els va advertir dels perills que podia representar el que aquesta informació caigués en mans d'un sàtrapa anomenat Herodes, que en les estones lliures li agradava degollar infants recentment nats. l'àngel els anava guiant per les nits mentre dormien. 

Salteri Maria de Navarra, 1340

La representació medieval d'aquest fet mostra als tres reis junts dins d'un llit ben gran. El fet sorprèn avui, i pot ser interpretat de forma incorrecta. Als convents, monestirs i hospitals medievals els homes dormien amb altres homes, amb naturalitat i sense que ningú hi veies cap inconvenient. Això no implica cap tipus de relació homosexual, tampoc tot el contrari. Per bona part d'aquesta època aquest no era tema de preocupació. Encara que la persecució religiosa de la sodomia és de finals del segle XIII, a efectes pràctics a la seva representació artística no comença a afectar fins a finals del segle XV.

Compartir llit ara en luxe que no estava a l'abast de tothom. La majoria de la gent dormien a pallers, per on rates, polls i puces feien el seu propi agost.

Llibre de les hores, Taymouth, segle XIV

Així podem veure als tres reis al llit, vestits o despullats, en pintures murals, retaules, miniatures dels manuscrits religiosos o escultures en recintes religiosos, especialment. Aquí una mostra:

Salteri Landsowne (s. XIII), British Library, Londres

Catedral d'Amiens, s XIII

Catedral de Tarragona, s XIII

Llibre de les hores, s XV. Biblioteca Morgan, Nueva York

San Pedro el viejo, Huesca.

Misal de Salzburgo, Regensburg, s XV

Basílica Sant Abundi, Como. Italia. 

Avui segurament no els serà fàcil arribar, els poden considerar un perillosos refugiats de l'orient, o no agradi la llengua que parlen, o el color de la seva pell. Però segur en el imaginari infantil al final un anys més arribaran a totes les llars de Barcelona i Catalunya.

ALL ABOUT BETTE DAVIS

Fa uns anys un conegut professor de cinema (Alberto Mira) preguntava als seus alumnes de l'Escola Cinematogràfica si coneixien Bette Davis, la majoria no tenia ni idea de qui va ser.

Quan es va estrenar All about Eve, jo encara no havia nascut. Però com molta gent de la meva generació, i de les posteriors, coneixem perfectament aquesta actriu  i hem vist molts dels seus films. La majoria de joves de menys de 30 anys no en tenen ni idea.

Durant un temps he estat entrevistant joves que volien ser voluntaris, molts d'ells amb gent gran a Barcelona. Quan deien que un dels temes que els agradaria tractar amb la seva acompanyant era el cinema, em sortia de guió i feia la pregunta fatídica "saps qui era Bette Davis", mai cap jove em va dir sí.

Fa uns anys vaig tenir l'honor de presentar a la meva ciutat el llibre "L'Abans de Gavà 2 Recull gràfic 1966-1985", al que em van invitar a escriure el pròleg. Van ser anys decisius en la transformació d'aquesta vila del delta del Llobregat. La immensa majoria dels joves de Gavà no tenen ni idea que va passar al seu poble durant els anys de la transició, ni qui va ser el primer alcalde democràtic, ni que abans els alcaldes els anomenava el governador civil. Correm el perill de que tot el que va passar abans de l'era digital acabi sent prehistòria. 

La importància de grups que recuperin la memòria del passat a través de les fotografies és molt important. Fotos Antigues de Barcelona o Gavà, Barcelona història en fotografies, Barcelona mirant el passat, Catalunya abans i ara, Barcelofilia, Amigos de Barcelona... Important, però cal ser rigorós, evitar dades corruptes, pensar abans de publicar i no caure en la nostàlgia fàcil sobre el passat, si no recobrar imatges i informació perquè la memòria perduri.

També recomano seguir els blogs que treballen en aquest sentit, els podeu trobar al mage dret del meu blog.

CONFLICTE DE COMPETÈNCIES ENTRE LA INQUISICIÓ I ELS TRIBUNALS CATALANS.

La Inquisició mai va tenir una gran acceptació a Catalunya, el motiu era que es considerava una institució castellana. El conflicte de competències es va gravar el 1525 quan es va donar al Sant Ofici la capacitat de perseguir la sodomia a bona part dels territoris de la Corona d'Aragó.

Gravat del Palau Reial Major, seu de la Inquisició a partir de 1485. Gustave Dorée, 1862

Fruit d'aquest llarg conflicte de competències, a Barcelona el nombre de relaxats (1) pels tribunals del Sant Ofici no va arribar a 10, mentre que a altres ciutats de Castella, Aragó o València van ser diversos centenars. Què va passar?

Barcelona sempre va ser una ciutat respectuosa, com la majoria de ciutats del Mediterrani. Les lleis catalanes, primer els Usatges i després les Constitucions, no contemplaven el delicte de sodomia. Sols a partir de mitjans dels segle XIV es van produir alguns processos contra els sodomites, més aviat per raons polítics. 

Carles I, amb motiu d'un llarg conflicte jurisdiccional amb el jurista Sancho de la Cavalleria de l'Aragó, va trobar la solució; una acusació de sodomia. Però les lleis d'aquest Regne no ho contemplaven. La solució va ser autoritzar l'actuació de la Inquisició contra la sodomia, fet que va decretar el Papa Clement VII en 1524. Aquesta mesura tan sols va afectar Aragó, València i Catalunya, la resta del territori no. 

Això va originar un enorme conflicte competencial que no es va solucionar ni tan sols el 1714. Com he dit les lleis catalanes no condemnaven la sodomia, sí alguns furs locals com els de Tortosa o Terol ( a Aragó); per fer-ho els tribunals havien d'acudir a les decretals papals, gràcies a Ramon de Penyafort que va incloure "el pecat nefand" com a delicte. 

El primer cop que una llei catalana va introduir el tema de la sodomia va ser en 1585, el rei Felip II de Castella la va obligar a introduir dins de les "Constitucions de Catalunya" (llibre IX, títol V). Però aquesta introducció no va significar la solució del conflicte. Els tribunals catalans veien amb mals ulls la intromissió d'uns tribunals castellans, amb uns procediments contraris a les lleis catalanes.  

Escut del Sant Ofici a partir del de Felip II de Castella. Palau Reial Major. 

Les sentències dels tribunals del Sant Ofici havien d'aplicar-se d'acord amb "les constitucions i lleis seglars" de cada país, segons la sentència papal de 1524. Els jutges catalans, aragonesos o valencians van veure envaïdes les seves competències i es van agafar a aquest aspecte per posar totes les traves que van tenir al seu abast. Per si fos poc, els inquisidors acostumaven a ser castellans, fet que va augmentar el conflicte i la desconfiança.

Les lleis seglars o les constitucions no permetien els judicis secrets, sense revelar la identitat dels testimonis i molt menys la confiscació preventiva de béns, al Regne d'Aragó a més estaven prohibides les tortures per forçar declaracions. Es va arribar a l'acord que un jutge assistiria com "oient" als judicis del Sant Ofici, al qual se li va donar la categoria de "consultor". El paper nefast de cirurgians també era acceptat pels tribunals catalans i aragonesos.

Els conflictes no van acabar aquí. Les sentències de mort havien de ser ratificades per les diferents audiències i aquestes rarament ho feien quan eren per sodomia. La majoria van ser bloquejades. Els tribunals de la Inquisició van optar per enviar a galeres als condemnats.

Durant el regnat de Felip II de Castella es va produir el major conflicte jurisdiccional en intentar processar aquest al seu antic secretari pel delicte de sodomia: http://leopoldest.blogspot.com.es/2012/10/un-pimpollo -en-la-tall-de-felipe-ii.html   

El conflicte no es va solucionar ni després de l'anul·lació de les constitucions catalanes o els furs aragonesos, ni amb el Decreto de Nueva Planta. Els capitans generals nomenaven els jutges "oients" i les audiències seguien tenint l'última paraula. Això, i que amb l'arribada dels borbons es va rebaixar la persecució de la sodomia, va significar un enorme descens de processos i sentències.

És impossible saber el nombre total de persones encausades durant aquest període, cal recordar de nou que tots els tribunals tenien competències en aquest sentit i que la nostra convulsa història ha fet desaparèixer molts arxius que ens ajudarien a conèixer la realitat d'aquestes persecucions. Podem conèixer entre 115 (2)  i prop de 200 (3)  casos entre 1525 i 1790 en què es van encausar a diversos presidiaris de la Ciutadella de Barcelona. Els casos d'execucions no superen la mitja dotzena.

Gravat de Hipolito Lecompte

(1) Eufemisme que s'utilitzava en lloc d'executats. 

Bibliografía

(2) Rocío Rodríguez. Somodia y Inquisición. El Miedo al Castigo. Ed Usuaia. 
(3) Jaume Riera, Sodomites catalans. Ed Base 

SOSPITOSOS HABITUALS I INQUISICIÓ A LA CATALUNYA DELS SEGLES XIII A XIX

Els homes de mar, els francesos, els sarraïns, jueus i els preveres (mestres molts d'ells) van estar sempre en el punt de mira d'inquisidors i autoritats judicials que perseguien la sodomia, especialment a Barcelona.

Com he senyalat en altres articles les lleis catalanes no van condemnar el "pecat nefand" fins al regnat del rei Felip II de Castella. Aquest rei va imposar-ho com a delicte a les Constitucions Catalanes. Fins al segle XIII les lleis que ho regulaven eren les velles lleis dels visigots, el Fuero Juzgo, després les decretals papals, on Ramon de Penyafort va incloure el pecat nefand com a delicte; aquestes lleis eren d'obligat compliment als regnes cristians. Aquesta ambigüitat i el conflicte d'interessos entre inquisidors i la justícia catalana va impedir que molta gent fos ajusticiada (utilitzaven l'eufemisme "relaxar").

Les possibilitats de defensa per part dels encausats era minsa, però tant a l'Aragó com a Catalunya existien certes garanties que no hi eren a Castella. Els reus buscaven salvar-se culpant a les circumstàncies o als altres. Rocío Rodríguez (1) senyala algunes d'aquestes causes "els menors em van provocar" "vaig embogir" "creia que no era pecat""el dimoni em va enredar" "pensava que era una dona" "fotuda beguda" "els testimonis m'envejaven"...

Els preveres van ser el que van rebre més sentències negatives. Pocs cops es va aplicar la llei amb el màxim rigor, fora el cas del membre del braç eclesiàstic Joan de Llobera i el seu amant, Normalment eren desterrats amb advertència d'una nova sentencia amb més rigor. Tan sols entre els segles XVI i XVII, Rocío Rodríguez senyala que a Barcelona es van condemnar 13 clergues, 4 d'ells mestres acusats de pederàstia. Jaume Riera (2) amplia la informació als inicis del segle XIII i senyala fins a 17 mestres acusats pel mateix delicte.

Els homes de mar estaven sempre sota sospita, i si a més eren italians encara més. Cal recordar que al segle XVI a la sodomia també se la coneixia com el "mal italià". A Antonio Pérez, secretari del rei Felip II de Castella, es deia que tenia aquest "mal". Jaume Riera senyala que a Barcelona es van processar 25 mariners, 23 d'ells italians. A aquest grup sempre els hi van caure les pitjors sentències. Dos napolitans i un milanès van ser enviats a relaxació (primer forca i després foc) a inicis del segle. 

El nombre de francesos va ser important. Jaume Riera en senyala 31 casos coneguts a Barcelona, contra tan sols un alemany i cap anglès. A diferència d'italians o sarraïns, molts vivien aquí i tenien família, sent el seu propi entorn que els havia denunciat.
La persecució contra els jueus va ser menor, l'únic cas a ciutat va ser el del rabí Isaach Mardofay el 1365 (mireu: ). La persecució contra ells va ser principalment pel delicte d'heretgia. Cal recordar que el primer cas que es coneix d'un judici per sodomia a Catalunya va ser contra un jueu anomenat Alaçar el 1263. La protecció reial i la trista expulsió de Catalunya segurament fa que el nombre sigui més baix. 

Esclaus i sarraïns van estar sempre al punt de mira de les autoritats. Els esclaus (macips) eren generalment d'origen del nord d'Àfrica. Jaume Riera senyala fins a 24 casos coneguts. 6 sarraïns catalans, 14 d'ells eren macips.

Macips a Santa Maria del Mar. 

(1) Somodia y Inquisición. El Miedo al Castigo. Ed Usuaia.
(2) Jaume Riera, Sodomites catalans. Ed Base

NOTA: Per ampliar informació cal clicar els textos ressaltats.

FELIP III EL REI SOCARRIMAT

Els regnes de la península Ibèrica que van acabar configurant el que avui es coneix com a Espanya té una llarga llista de reis incapaços. Van ser monarques dements (Felip V, Ferran VI), corruptes (millor no senyalar cap), ludòpates (Felip III), sexo-addictes (Felip IV, Isabel II; Alfons XIII o Joan Carles I), malaltissos ( Felip III, Lluís I), imbècils (FerranVII) o banyuts (Carles IV).

La llista la inicia Felip III de Castella un rei inepte, malaltís, apàtic i obsessiu compulsiu que es va desentendre del poder delegant en un entorn corrupte amb el duc de Lerma al davant.

El seu regnat es va veure amb esperança per part dels catalans. Així amb 21 anys, acabat de casar i amb un any com a rei va visitar Barcelona, on va assistir a les Corts de 1599. Va escoltar atentament els greuges i els braços li van donar a canvi un donatiu d'un milió de lliures. Com anys després farien Felip V o Alfons XIII en arribar a Castella ho oblidaria tot. Mai més va tornar a Catalunya.(1)

El rei ocupava les seves hores en festes, caceres, la dansa, la música i els jocs de cartes. Amb el joc va perdre grans sumes de diners davant importants cortesans, entre ells el mateix Duc de Lerma qui va saber treure bon profit de la ludopatia reial.

Entre les desastroses mesures preses per aquest inepte va estar l'expulsió dels moriscos, que va afectar molt greument l'economia, especialment dels territoris d'on van marxar.

Oficialment va morir amb 43 anys, d'unes febres causades per una infecció bacteriana de la dermis. Però hi ha una altra història al respecte, que lògicament les ments ben pensants hispanes neguen en arameu.

Pierre-Antoine de La Place, (2) un dramaturg francès del segle XVIII, va escriure una història que coneixent l'absurda burocràcia hispana bé podia ser certa. Diuen que en una freda nit d'hivern el rei estava just al costat d'una llar de foc amb excés de llenya. No era feina reial posar o treure llenya, pel que va notar un excés de calor. Ell no podia fer feines indignes, expulsar moriscos si, però treure llenya del foc mai de la vida. Però estava sol i ningú escoltava les seves ordres.

De sobte va aparèixer un noble, el Marqués de Tovar, que va veure com el monarca s'estava rostint com un pollastre. -"Oh, cielos, yo con estos pelos y sin la dignidad para poder ayudarle"-sembla que va dir, més o menys. I tenia raó, protocol·làriament ell no podia fer aquesta feina, doncs era d'una dignitat més baixa que la del Duque de Uceda, qui no estava present, estava arranjant assumptes particulars (sembla que els anys passen, però els costums no).

Quan finalment, i seguint el tràmit burocràtic corresponen, el rei va poder ser apartat del foc. Però el socarrim, per més diví i reial que fos, sembla que va deixar a l'inútil rei tan feble que poc després va morir. Oficialment "d'unes febres causades per una infecció bacteriana de la dermis", un eufemisme per dir que va morir tan ben socarrimat com un xai preparat per un bon àpat? Coses de les monarquies, tan divines i tan poc humanes.

(1) Felip III i Catalunya, Vicente Moreno Cullell. Sapiens, 19/06/2012

(2) "Piéces intèressantes" Pierre-Antoine de La Place

EL "DECADENT" MARQUÈS DE VINENT I BARCELONA

Aristòcrata, anarquista i homosexual, Antonio de Hoyos (1885-1940)  era digne d'una obra de Valle-Inclán. La seva presencia, amb una estrafolària tropa, va ser molt freqüent pels baixos fons de la ciutat, especialment a la Criolla. 

Tot i ser un dels escriptors més populars dels anys 20, rarament es troben referències seves en els manuals de la literatura castellana, i quan apareix alguna referència rarament és positiva. Pels crítics era tan sols un escriptor cursi, fantasiós i amb un estil poc elaborat, els mateixos crítics que quan parlen de l'obra de García Lorca, Benavente o Alexandre mai assenyalen la seva homosexualitat, cosa que en el cas de Hoyos hauria estat impossible.

Luis Antonio de Villena descriu així a Antonio d'Hoyos, Marquès de Vinent: ”era un hombre alto, de corpulencia algo desgarbada, de voz rasposa (por su sordera de nacimiento), envuelto siempre en una elegancia excesiva y abrumadora. Camisas de seda, ternos impecables, inmensos gabanes con amplios cuellos de piel, finísimos guantes y, en las manos, magníficas y raras sortijas… gustaba de confundirse, homoerótico y prostibulario, con chulos, hetairas  y torerillos en sus nocturnos recorridos por los barrios bajos. El lujo, la decadencia, los placeres prohibidos, la sensación a la par de sensualidad, pecado y misticismo, se mezclaban en él, entre el oropel brillante de sus poses y atuendos, con el arrabal de la torería, el cuplé y los proxenetas”. (1)

Procedència (2)

Javier Rioyo deia d'ell (2) que era un "marqués que supo mantener a raya a la chusma en cafés arrabaleros, que escribió para escandalizar a los suyos y que murió vencido por la hidra en la peor hora española".

Quan venia a Barcelona podia passar el matí sencer als restaurants més cars per acabar als locals dels baixos fons, especialment a La Criolla. Hoyos va dilapidar fortuna i prestigi en mans dels "xulos" millor dotats dels antres més sòrdids de Barcelona o Madrid. Eren temps en què l'homosexualitat era objecte de burla o escarni, però no estava penada. El marquès de Vinent vivia la seva homosexualitat amb l'altivesa d'un aristòcrata, sentint-se per sobre de tot.

El seu gust pels nois de barris marginals el va portar a l'enfrontament amb la seva família i amb els sectors socialistes, que consideraven que l'homosexualitat era un pecat de l'aristocràcia". Rafael Cansino, oncle de la cèlebre actriu Rita Hayworth, i militant del PSOE va dir d'ell: ""Antonio pasea impunemente la leyenda de su vicio, defendido por su título y su corpulencia atlética. Porque este degenerado tiene todo el aspecto de un boxeador [...] Antonio de Hoyos es una estampa, ya aceptada, del álbum de la aristocracia decadente [...] Pero cuidado, que ya vienen pisando recio las alpargatas socialistas de Pablo Iglesias [...], con una gran escoba dispuesta a barrer todo eso”. (3)

A la Criolla se'l podia veure sempre amb una excèntrica tropa en la qual es podia trobar a la ballarina Tòrtola València, Gloria Laguna "la Benavente femenina" o el dissenyador Pepito Zamora, també ocasionalment a l'escriptor camp Alvaro Retana, A l'àlbum de dedicatòria d'aquest cèlebre cabaret es pot trobar una dedicatòria seva: "He encontrado en este refugio barcelonés el escenario soñado de muchas novelas mías y la inspiración de mi nueva novela: El drama del Barrio Chino, Así que un refugio casi espiritual. " (4)

Del huerto del pecado VIII, Flores silvestres,

Malgrat la seva imatge frívola, va ser una persona compromesa amb el seu país, afiliat a la CNT/FAI en esclatar la Guerra Civil, va oferir la seva ploma a la causa revolucionària. Va publicar a "El sindicalista", revista del Partit Sindicalista de l'Àngel Pestaña, i ho va pagar car, ja que els vencedors el van tancar a la presó, on va morir arruïnat i abandonat d'amics i família el 1940. 

(1)Corsarios de guante blanco, Luís Antonio de Villena. Ed Tusquets.
(2) De Hoyos y Vinent: Aristócrata, homosexual e izquierdista, Javier Rioyo, EL PAIS, 19 agosto 2014.
(3) Cita de "De Sodoma a Chueca", Alberto Mira. Ed.Egales, 2004. procedent del llibre “La novela de una literato”, Rafael Cansino . Alianza Editorial, 2005.
(4) La Criolla, la puerta dorada del Barrio Chino. Paco Villar, ed Comanegra.