La meva mare va començar a vendre aqui, a cal Aliberas, Aqueta podía ser la seva imatge venen ( no ho és) Imatge de l'Ignasi Marroyo. De la exposició Memòries d'un mercat |
El 1954, quan jo vaig néixer, ja no hi anaven amb carro i el Paral·lel estava il·luminat. Teníem un Ford de cinquena mà que s'arrencava amb maneta i s'aturava quan més necessitaves que es posés en marxa. Diuen que havia servit al front de Rússia amb la División Azul. Igual llavors havia funcionat millor, o era així de torracollons.
Els meus records ja són posteriors. El meu pare portava el "genero" al vespre i de bon matí la meva mare anava a vendre, no gaire més tard de les dues de la matinada.
Ignasi Marroyo. De la exposició Memòries d'un mercat |
Veníem al mig del carrer, si plovia tocava mullar-se, si feia fred, aguantar-se. Veiem despertar la ciutat a poc a poc; primer arribaven dones pintades exageradament després de nits més o menys atzaroses, més tard els venedors dels diaris "La Vanguardia", "El Mundo Deportivo", després sortien els homes al treball, finalment els compradors de les deixalles i els pidolaires que buscaven tot el que era per tirar.
A la nostra zona manaven "Manires", la seva mestressa era una enorme dona malcarada i maleducada que maltractava als seus treballadors i menyspreava a la meva mare. Les seves nebodes i un pobre home, el senyor Pepet, patien els seus excessos. El seu espòs es limitava a mirar irònicament assegut dins d'una garita ben calenta.
Era un món format per camàlics transportant caixes, revenedors buscant "genero" per vendre a un altre costat del Born, comissionistes, venedors de loteria. La meva mare venia a qui fes falta: "Jove mira quines pastanagues més maques que tinc", el jove podia tenir més de 60 anys. Rarament tornava a casa deixant res per vendre. En el bon sentit de la paraula, deien que ella era una bona gitana, per que sabia vendre.
-"Raves a una pesseta, pastanagues swu, els naps avui tan sols cinc, els espàrrecs a cinquanta, les cebes tendres a vint, el julivert el fred l'ha mort, tan sols nosaltres tenim remolatxes, però tenim un api que...." No tenia cap aparell, els càlculs els feia mentals i mai s'equivocava.
Era un món format per camàlics transportant caixes, revenedors buscant "genero" per vendre a un altre costat del Born, comissionistes, venedors de loteria. La meva mare venia a qui fes falta: "Jove mira quines pastanagues més maques que tinc", el jove podia tenir més de 60 anys. Rarament tornava a casa deixant res per vendre. En el bon sentit de la paraula, deien que ella era una bona gitana, per que sabia vendre.
Xavier Miserachs, 1964 |
Xavier Miserachs, 1962 |
-"Raves a una pesseta, pastanagues swu, els naps avui tan sols cinc, els espàrrecs a cinquanta, les cebes tendres a vint, el julivert el fred l'ha mort, tan sols nosaltres tenim remolatxes, però tenim un api que...." No tenia cap aparell, els càlculs els feia mentals i mai s'equivocava.
A poc a poc anaven obrint els diferents comerços de la zona i la forta olor de les verdures era substituït per l'olor de les sardines salades (els civils), les olives o el bacallà.
A les 7, si anava a l'escola, marxava sol cap a la plaça Palau, allà agafava el tramvia 57 fins a la Plaça Espanya i els grogs fins a Gavà. Fins als 14 anys, llavors ja van inaugurar Marcabarna.
Però la majoria de cops em quedava amb la Carmeta, especialment per Nadal. Un cop acabada la venda, marxàvem cap a Santa Maria del Mar, allà comprava embotits a una noia que somiava tenir un pis a uns blocs que aixecaven prop d'una ermita dita Bellvitge. Anàvem a peu fins a la Plaça Catalunya, ella mirava aparadors i mai comprava. Després amb el metro viatjàvem fins a Hostafrancs, a comprar galetes de 2a de la casa Solsona. Galetes que ella amagava a casa i jo i el meu germà sempre trobàvem...
A Gavà, a casa sempre arribava amb el temps just per fer el dinar, mai abans. Per ella anar a vendre el Born era gaudir d'una llibertat que no sempre a pagès es tenia.
Per ampliar informació, la ruta del meu pare per anar al Born: http://poldest.blogspot.com.es/2017/06/la-ruta-de-gava-al-born-la-postguerra.html
A les 7, si anava a l'escola, marxava sol cap a la plaça Palau, allà agafava el tramvia 57 fins a la Plaça Espanya i els grogs fins a Gavà. Fins als 14 anys, llavors ja van inaugurar Marcabarna.
Però la majoria de cops em quedava amb la Carmeta, especialment per Nadal. Un cop acabada la venda, marxàvem cap a Santa Maria del Mar, allà comprava embotits a una noia que somiava tenir un pis a uns blocs que aixecaven prop d'una ermita dita Bellvitge. Anàvem a peu fins a la Plaça Catalunya, ella mirava aparadors i mai comprava. Després amb el metro viatjàvem fins a Hostafrancs, a comprar galetes de 2a de la casa Solsona. Galetes que ella amagava a casa i jo i el meu germà sempre trobàvem...
A Gavà, a casa sempre arribava amb el temps just per fer el dinar, mai abans. Per ella anar a vendre el Born era gaudir d'una llibertat que no sempre a pagès es tenia.
Joan Colom, 1963 |
Per ampliar informació, la ruta del meu pare per anar al Born: http://poldest.blogspot.com.es/2017/06/la-ruta-de-gava-al-born-la-postguerra.html