dijous, 8 de febrer del 2018

LA VIDA "LOCA" DE DON RAFAEL DE LEON.


Barcelona va marcar una part de la vida del poeta Rafael de Leon. El seu compromís amb la CNT, la presó i la seva relació amb un jove de "ojos verdes"...




Rafael de León (1908-1982) va ser un dels grans poetes espanyols del segle XX. Amb els títols de marquès del Moscoso, marquès de la Vall de la Reina i comte de Gómara va optar per una apassionada vida boja tocant el piano en bars de dubtosa reputació i en braços de rossos mariners de verds ulls i braços tatuats, alguns d'ells a Barcelona.

Religiós, liberal, aristòcrata, homosexual i bohemi, va dilapidar la seva fortuna amb el mateix art amb què va compondre les seves més cèlebres coples. Roig per a uns, dretà i monàrquic per altres i un bon amic de García Lorca, Joan Ramón Jiménez o els germans Machado.

En els inicis de la seva carrera va col·laborar estretament amb Antonio "Kola" García Padilla, pare de Carmen Sevilla. I va formar part del conegut trio Quintero, León i Quiroga. (Quintero era escriptor de sainets, Lleó poeta i Quiroga era el compositor), Però el seu soci i company més "proper" va ser Salvador Valverde que va posar música als seus èxits anteriors a la dictadura del General Franco.

Salvador Valverde, prohibit i exiliat després de la Guerra Civil.

Durant el servei militar va conèixer a Concha Piquer per a qui va escriure gran part de les seves coples. Diuen que quan la cantant valenciana va conèixer al poeta, aquest anava "cridanerament" vestit de militar amb una borla vermella que li queia a un costat:

-Ah, usted és maricón!-Dijo Doña Concha.
- Por que lo ha notado? - Contestó el por dos veces marqués.
- Por el sombrero.- Le contestó la Piquer. Y es que Rafael de León disimulaba mas bien poco. (1)
La relació entre el poeta y la cantant valenciana sempre va ser molt complicada, amb més tensió que amistat. 

El 1935 va venir a Barcelona amb els seus amics Rafel Alberti i Federico García Lorca. Sembla ser que es va quedar a viure aquí i al costat del Salvador Valverde es van afiliar a la CNT. Malgrat tot a l'esclatar la Guerra Civil és detingut pels republicans a Barcelona, el consideraven un monàrquic. ​​La seva amistat amb Machado o Leon Felipe el va salvar la vida. A la Model rep la notícia de la mort del seu gran amic García Lorca, el dolor el porta a escriure dos poemes: Responso  («Tenías una fuerza de toro desmandado / por la marisma seca con alambres y  pitas / y la dulzura rosa de una niña morena / que se queja, a la fuente, por su novio lejano» (2)  i  Requiem por Federico:

...No te vayas buen amigo
quédate aquí con nosotros;
están soltando los potros
junto a lo verde del trigo...

Están soñando contigo
temblando de calentura,
gitanas de piel oscura
y brillante cabellera
y hay una boca que espera
morderte labio y cintura...

(Desnúdate deprisa,
que vengo herido;
quédate con la risa
como vestido...
Quiero beberte
y que luego dormido
venga la muerte...) (3)

Autor de la Generació del 27 la seva obra poètica és menystinguda pel seu aparent i exagerat folklorisme acollit amb relatiu entusiasme pel règim franquista. Va escriure dos llibres de poemes: "Pena y alegria del amor" apareix publicat en 1941 i parla sense masses ambigüitats de l'amor homoeròtic, o "Jardín de papel" que apareix l'any 1943. Menyspreat per la progressia literària, va morir el 1982 sense haver rebut cap homenatge en vida.


Nadie comprende lo nuestro,
es algo maravilloso.
Nadie nos pregunta nada
porque ya lo saben todo.

Novio, novio mío,
siempre novio.

Por la tarde los dos juntos
por la noche los dos solos,
por la mañana cogidos
del brazo el uno del otro.

No nos casaremos nunca,
y siempre seremos novios.




El seu gran èxit popular ho va aconseguir gràcies a la composició d'un gran nombre de les coples, les més conegudes: Ojos Verdes, La Zarzamora, A tu vera, Pena penita pena, Maria de la O, o Tatuaje (on narra un record seu amb un mariner).


Ojos verdes la va compondre per a un mariner que va conèixer a Barcelona. La va pensar pel seu amic Miguel de Molina, però "doña" Concha Piquer l'hi va robar, per a major enuig del cantant. La censura obligà a canviar la primera frase: "Apoyá en el quicio de la mancebía" per "Apoyá en el quicio de la puerta mía". Però "doña" Concha, que tenia un caràcter impossible mai ho va acceptar.(4)

Miguel de Molina va estar obligat a cantar la versió censurada abans de marxar a l'exili argentí, on l'Argentina...Me dió sólo un beso,//El único beso //Que yo no pagué.


(1)  Las figuras de la copla rinden homenaje a Concha Piquer. EL PAÍS. 5 diciembre 1991.
(2)  Santiago Costelo, 
Recordando a Rafael de León
(4) (2) Luis Antonio de Villena, Rafael de León, poeta y copla.

2 comentaris: