Es coneixen molt pocs casos d'execucions pel denominat pecat nefand o contra natura (sodomia) a la Barcelona medieval o moderna, tots elles van ser en períodes convulsos: pesta, guerra o revoltes .....
Fins a 1524 Catalunya no té una competència clara per condemnar la sodomia. Ni els primers Usatges, ni les posteriors Constitucions la condemnaven. Quan es volia una sentència en aquest sentit s'havia de recórrer a les velles lleis romanes, especialment les de l'època de l'emperador hispà Teodosi que comportaven la pena capital, recopilades en la Lex Visogutorum.
Fins a finals del segle XIV no es coneixen casos de sentències de mort. Amb l'arribada de la pesta es produeixen les primeres execucions, el rabí Isaach Mardofay va ser la primera víctima. En aquest cas segurament la seva condició de jueu va ser més la causa que uns fets més aviat confusos. Durant el regnat de Joan I van seguir diverses execucions.
La següent època negra va ser la guerra civil amb Joan II Trastàmara. En aquest cas la víctima va ser Joan de Llobera i el seu suposat amant un desgraciat ermità. Joan era representant del braç eclesiàstic del Consell de Cent de Barcelona, pel que la seva execució va aixecar la ira d'aquest sector.
Davant aquesta ambigüitat jurídica, Carles V imposa la competència de la Inquisició a la persecució de la sodomia en els territoris d'Aragó, Catalunya o València. A Castella no calia, les lleis castellanes eren molt clares en aquesta persecució. En realitat l'emperador volia un medi per poder incidir en la política d'aquests regnes.
Però l'aplicació de les condemnes no va ser cosa fàcil. Els inquisidors eren castellans i els seus mètodes, a més, xocaven amb els costums d'aquests territoris. Els codis eclesiàstics no contemplaven la pena capital, només penes de reclusió per als eclesiàstics o excomunió per als laics. Per això les seves penes havien de ser ratificades pels tribunals civils, la condemna màxima era la de "relaxació" un eufemisme que significava la pena de mort. El reu després de ser condemnat havia de ser lliurat al "braç seglar" per complir la sentència. Els jutges es basaven en l'ambigüitat de les lleis per oposar-se a aquestes sentències, per això normalment eren enviats a galeres.
Felip II va intentar solucionar aquest problema modificant les Constitucions de Catalunya a 1585. Per primera vegada les lleis catalanes condemnaven el pecat nefand. Però la justícia va seguir posant traves, en el fons no acceptava la intromissió dels inquisidors castellans. Només un breu període d'entesa entre 1607-1609, anterior a la nefasta expulsió dels moriscs, i el període de la Guerra dels Segadors.
Les primeres víctimes de 1607 eren napolitans, considerats estrangers, i a més eren mariners, ofici sempre sospitós de sodomia. Miguel Fogas, patró d'un vaixell napolità, va ser acusat de mantenir relacions amb diversos nois de 14 anys, igual que el Joseph parmesà. La sentència assenyala que les relacions van ser a la força i a canvi de diners. Tot i que la sentència de relaxació era a ser cremats, a Catalunya se'ls escanyava (garrot) abans per evitar l'horrible sofriment. En aquest cas la sentència es va aplicar sense presència pública "per evitar revoltes populars".
Les següents van ser en 1609. Els tres reus van ser acusats de sodomia i bestialisme. Pocs dies abans d'iniciar-se la terrible expulsió dels moriscos. El judici va ser contra sis persones, però només tres se'ls va aplicar la pena màxima. Els acusats de sodomia eren estrangers: Francisco Gayta, napolità, i Antón de Lleó, andalús. A tercer, de Vic, se'l va acusar de mantenir relacions sexuals amb els cavalls. Les execucions tampoc van ser públiques.
No hi ha nous casos fins a 1647, durant la Guerra dels Segadors, època en la qual els inquisidors no depenien del Consell Suprem de Madrid. Només hi ha constància de l'execució de Sebastià Barata, tintorer de Barcelona. Al costat d'ell van ser "relaxades" diverses dones sota l'acusació de "bruixes". En aquest cas es va fer en públic, al Born. Sebastià va ser mort per garrot, després cremat i les cendres escampades. Va ser segurament l'última víctima executada a Barcelona pel delicte de sodomia.
Durant aquesta època, i fruit del conflicte de competències, la immensa majoria de casos eren sentenciats a galeres. La xifra pot estar en uns 350 casos coneguts entre 1524 fins a finals del segle XVIII.
Bibliografia.
Jaume Riera, Sodomites Catalans. http://www.editorialbase.cat/llibres/289
Rocío Rodríguez Sodomía i inquisición http://www.ushuaiaediciones.es/libro-sodomiaeinquisicion.html
Rafael Carrasco. Inquisición y represión sexual en València http://www.casadellibro.com/libro-inquisicion-y-represion-sexual-en-valencia/9788475840482/396659
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada