dilluns, 1 d’abril de 2019

NOVA RUTA PRESÈNCIA LGTB A BARCELONA HISTÒRICA.

Guia pels assistents a la ruta que tindrà lloc el 6 d'abril a Barcelona. 





Aquesta ruta proposa un recorregut per la història LGTBI a Barcelona.  El recorregut seguirà el rastre d’un ampli ventall d’identitats i fetsal llarg de la història,

La ruta transita entre la celebració de noms propis i el coneixement de fets sobre els quals, avui dia, es continua construint la història de la diversitat sexual i afectiva de la ciutat. Inici de la ruta: 


Passeig Picasso, enfront Estació de França.


DISSABTE 6 abril, 18 hores
Preu: 10 euros
Participants: 30
Punt de trobada:  Passeig Picasso, al costat Estació de França

Guía: Leopold Estapé, expert en temes històrics LGTB. 

Duració de la ruta: 1hora 40 minuts aproximadament.


Iniciarem la ruta a l'entrada a la Ciutadella (Passeig Picasso, prop Estació de França) Acabarem al carrer Guàrdia //Arc del Teatre, darrere Palau Principal.

Mostrarem com vivien les persones lgtbi al passat, les lleis i la persecució contra les persones LGTBI. Les dones del passat i les presons sota el domini borbònic, com eren les penes i les tortures, qui eren els sospitosos habituals, com eren els bordells, recordarem a persones represaliades, els primers locals gais de la ciutat, recordarem el món de la faràndula, parlarem de Sonia Rescalvo, Flor de Otoño, Rafael de Leon, el conestable de Portugal, la Candela.....

Visitarem indrets del Parc de la Ciutadella, de l'antic Born i del barri de la Rivera, el Barri Gòtic, Ciutat Vella i entrarem al Raval. .


1ª aturada

Monument en memòria dels gais, lesbianes i persones transsexuals represaliades. 
Temes: Explicació de la ruta // Les lleis i la persecució.



2ª Aturada: 

Capella Parc de la Ciutadella.
Temes: Lesbianes i llibertat // La vida als convents femenins. 




3ª Aturada

Glorieta Sonia Rescalvo
Temes: Memòria de la Sonia // Barcelona i la transexualitat.




4ª Aturada

Torre Sant Joan (desapareguda)
Temes: Les presons a la Barcelona borbònica, canvi de paradigma. 


5ª Aturada

Passeig Picasso (Abans Martínez Anido) 
Temes: El sindicat del crim i els confidents. Qui era Flor de Otoño?



6ª Aturada

El Born.
Temes: La ciutat transversal, el joc i la prostitució a l'aixopluc de les execucions. 



7ª Aturada

Santa Maria del Mar
Temes. Sospitosos habituals // Tomba de Pere IV




8ª Aturada

Carrer Argenteria. 
Temes: Carasses, bordells, Cirurgians del Sant Ofici. 



9ª Aturada

Plaça Jaume I
Temes: Comissaria Via Laietana. El Botxí de la ciutat. El retaule del Conestable




10 Aturada

Carrer Ciutat,
Temes: Consell de Cent, inquisidors i jueus.




11ª aturada

Cerrer Ataulf.
Templers i sodomia. 




12 Aturada

Carrer Carabassa/ Codols
Temes el jove Picasso, els primers locals gais a Barcelona, història de la Candela. 
La VI flota




13 Aturada

Arc del teatre
Temes: Cabaret Mònaco i Rafel de León/Miguel de Molina. La Cúpula Venus.  El bordell més gran d'Europa.





Darreta Aturada

Carrer Guàrdia / Arc del teatre
Temes Jean Genet, Madame Arthur, les farmacies, el primer local gai de Barcelona.  Sarita Montiel mito gai?







Más información:

Breu bibliografia: 

Genet, Jean. Diari del lladre. RBA
Mira, Alberto, De Sodoma a Checa, Ed Egales
Missé, Miquel,  Transexualidades, Otras miradas posibles. Ed. Egales.
Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans.  Ed Base
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon
Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.

Internet: 

 MUJERES, AMAZONAS, TUMBAS Y ARMAS: UNA 
Persecución de la homosexualidad bajo el franquismo:   http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/08/memoria-de-la-persecucion-de-la.html






divendres, 1 de març de 2019

EL DARRER PROCÉS PER SODOMIA A LA BARCELONA BORBÒNICA

El 1790 es van denunciar diversos casos de sodomia entre els reclusos joves del presidi de la Ciutadella. El cas no va ser derivat al Sant Ofici i les autoritats competents van prendre una curiosa decisió. Aquí ho explicaré. 


Litografia de la Ciutadella. (Imatge procedent del blog Barcelofília: http://barcelofilia.blogspot.com/2013/08/torre-de-sant-joan-de-la-ciutadella.html )


Els problemes competencials entre les institucions catalanes i els funcionaris del Sant Ofici no van acabar amb l'aniquilació de les institucions catalanes el 1714. Els Capitans Generals van seguir posant tota mena de traves a signar les sentències inquisitorials, especialment les referents a actes de sodomia. Això va provocar que molts casos fossin enviats directament a la Corte Suprema (avui Tribunal Supremo)

Ja a partir de la Guerra dels Segadors la persecució de la sodomia va baixar la seva intensitat, les sentencies a relaxació (mort) es van acabar. Amb l'arribada de la Il·lustració les actuacions van perdre intensitat. A mitjans del segle XVIII (1751-53) diversos frares trinitaris descalços van ser investigats per la Inquisició, passant els casos a la Corte Suprema. La causa era contra 4 frares del convent dels Trinitaris Descalços de Barcelona, per haver penetrat contra la seva voluntat a dos escolans. En el procés van sortir a la llum altres relacions homosexuals entre altres frares del convent. De fet aquesta segurament va ser el darrer cas de sodomia portat pel Sant Ofici a Catalunya.


Cal observar que en un segle amb gran poder eclesiàstic, les autoritats no miraven cap a un altre costat davant de casos com els dels trinitaris del Raval.

Quan el 1790 els vigilants del presidi van descobrir que entre els presos de la Ciutadella hi havia alguns que mantenien relacions homosexuals, participant en elles molts joves. No diuen si voluntària o involuntàriament. Molts d'aquests joves eren nois sense sostre que vivien al marge de tot. Informat el Capità General, aquest en lloc d'informar el Sant Ofici, ho va passar al seu ministre qui li va contestar que els adults segueixin a disposició de la justícia, mentre que els més joves siguin enviats a la "Casa de la Misericòrdia" per apartar-los de "los actos atroces" que havien viscut, i fins que es poguessin mantenir per si sols. O sigui, ajuntar els joves vagabunds amb els infants orfes. Curiosa solució. Cal valorar l'actuació diferent amb temps anteriors on tots haurien rebut sentencies molt dures.

Cal senyalar que el 1790 la Casa de la Misericòrdia sols hi havia noies òrfenes, segurament van ser enviats a l'orfenat masculí, llavors el "Colegio Tridentino", després Casa de la Caritat.


 Pati Manning (1743) Casa de la Caritat. 


El 10 de març de 1820 la Inquisició va ser dissolta. A Barcelona la gent va sortir al carrer a festejar-ho. Malauradament els seus arxius van ser cremats, per aquest fet molta informació sobre les seves actuacions ens ha arribat esbiaixada.


Més informació: 

Riera i Sans, Jaume. Sodomites Catalans. Editorial Base. 

dimarts, 12 de febrer de 2019

HISTÒRIES DELS BAIXOS FONS DE BARCELONA (BARRI CHINO) I PART

Qui va ser Flor de Otoño, van existir les Carolines, que sabem de la Criolla? Us mostro un recull de publicacions meves que intenten donar resposta a aquestes preguntes.

Ambient del barri Chino, 1933. 




La zona dels carrers Cid/Peracamps tenia molt mala premsa. Els anarquistes demanaven directament enderrocar-ho tot, Josep Pla deia amb sorna "el carrer Cid, ens fa quedar molt bé".
Era un barri habitad per la gent més pobra de la ciutat, malgrat tot a aquesta zona van triomfar dos locals amb mala fama internacional: La Criolla o Cal Sacristà. "Miseria, vicio, prostitución, droga, robo, travestismo, invertidos, homosexualismo, artistas maricones, lugar de pseudo intelectuales..." Eren paraules que utilitzava la premsa sensacionalista del seu temps quan parlava dels dos locals. L'esquerra més radical i els anarquistes qualificaven a la població de la zona com a lumpen.

Però a més crítica de premsa i moralistes, més èxit de la zona. La "Gente bien" de la ciutat no es volia perdre l'espectacle, on a més i anaven intel·lectuals del renom de Simone Weil, Jacinto Benavente,Joseph Kessel,George Bataille, Margarita Xirgu, Douglas Fairbanks... El 1934 un comentarista del diari "La Voz" de Madrid, deia que La Criolla o Cal Sacristà "han dado más fama internacional a Barcelona que la pasada Exposición Internacional de 1929"  El mateix Jean Genet va malviure com un apàtrida canalla per a la zona. Aquí text complert:  https://poldest.blogspot.com/2018/09/la-callejuela-maloliente-de-la.html   


Poc sabem sobre la realitat de les Carolines, més enllà de textos literaris. Les dades no coincideixen amb la literatura, però el món de la fotografia ens ha deixat constància de la seva existència. També sabem que moltes van marxar al front de guerra i poques van tornar. Aquí ho explico:  https://leopoldest.blogspot.com/2018/11/las-carolinas-entre-el-mito-y-la.html 

Ballbé, 1934 Concurs miss Barrio Chino. 

Rafael de Leon va conèixer prou bé l'ambient d'aquesta zona, a bars de mala reputació va perdre fortuna i bon nom. Al Cabaret Mónaco va entrar amb contacte amb Miguel de Molina, per qui va escriure "Ojos verdes" en record d'algun jove conegut als baixos fons de Barcelona. Aquí ho explico: https://poldest.blogspot.com/2018/08/la-vida-loca-de-don-rafael-de-leon.html



José "Pepito" Zamora (1899-1971) va ser un important figurinista i dibuixant, la seva figura va brillar el primer terç del segle XX, per passar injustament a l'oblit. Va estar present a la nit de Barcelona als anys 20-30. Va ser un client habitual de la Criolla, Aquí ho explico:  https://poldest.blogspot.com/2018/07/pepito-zamora-loblit.html

ZAMORA, JOSÉ. Projecte per a la coberta d'ÁLVARO RETANA de La noche más alegre de Sherazada. Escenas de libertinaje oriental. 1915

Poc sabem de Flor de Otoño. El personatge el crea Rodríguez Méndez per una peça de teatre que porta el seu nom. Ell situa l’acció en temps de la dictadura de Berenguer i al teatre Bataclan; li dóna un nom que era Lluís Serracant; segons l’autor era un advocat de família de l’alta burgesia barcelonina, defensor d’anarquistes de dia i transvestit de nit. L’obra es publica el 1972, però no es va poder estrenar fins a 1982, després del film basat en aquesta història.

Pedro Olea, en el film de 1978, porta l’acció als darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera, on després d’un atemptat fallit contra el dictador és executat. Les dues obres fan un bon retrat de la societat barcelonina i de la nit més diversa als barris baixos. Però Flor de Otoño va ser realment aquest personatge? Segurament la realitat va ser molt diferent. Aquí ho explico: https://poldest.blogspot.com/2018/02/flor-de-otono-mes-incognites-que.html 

Foto: Josep Maria Sagarra Plana


Per ampliar informació cliqueu enllaços, tots porten bibliografía i accés a altres blogs. 





dijous, 31 de gener de 2019

Holocaust i repressió de la diversitat sexual sota el nazisme


Conferència al Palau de la Generalitat amb motiu del Dia Mundial en Memòria de les Víctimes de l’holocaust. Conjuntament amb Jordi Petit, el seu discurs està al final del text. 




Consellera, Tinent d’Alcalde, Directora General, autoritats, amis i amigues, bona tarda a tothom.

És per a mi un gran honor poder donar avui i aquí aquesta conferència, just on va estar l’antic call de Barcelona, al costat d’una de les sinagogues de la ciutat. I poder fer memòria del rabí Isaach Marldofay, que va ser cremat pel delicte de sodomia el 1365, en absència del rei Pere el Cerimoniós, sent l’avantsala de les matances que es van produir a la nostra ciutat a finals d’aquell segle.

Viktor Emile Frankl, científic austríac jueu i primera persona que va desenvolupar el concepte de “resiliència” va dir:
'Desgraciat qui en tornar va descobrir una realitat totalment diferent de la íntimament enyorada durant els anys de captiveri!
Ell havia perdut tota la seva família als Camps d’Extermini. Terrible tragèdia. Els homosexuals ni tant sols van poder tornar a les seves cases, van seguir proscrits i perseguits al igual que la població gitana.

Com molt bé ha dit Jordi Petit, un dels primers actes del nazisme va ser l’assalt a d’Institut per a l’Estudi de la Sexualitat ( Institut für Sexualwissenschaft), just 4 mesos després de l’arribada de Hitler al poder i cinc anys abans de la fatídica Nit dels Vidres Trencats. No va arribar de sobte; feia temps que mostraven el seu odi al carrer; feia temps que agredien gent; però la població mirava cap un altre costat. Posaven ordre, atacaven homosexuals, comunistes, indesitjables. Quan la població es va adonar ja era tard. Us sona? Simbologia nazi pels carrers, agressions, atacs a centres LGTB...  Hem d’esperar 5 anys a entendre el que està passat avui?

Jordi Petit ha citat el film “Ben”. És la història d’un  home homosexual que va anar a un Camp de Concentració amb un triangle groc, creien que sent jueu seria millor tractat. Explica la realitat de molts homosexuals que hi van arribar amb triangles que no eren el rosa i després, dins, van rebre la doble discriminació.

És el cas de Paul Von Groszeim, detingut a Lübeck amb altres 300 joves el 1937, Va ser torturat i va acceptar ser castrat per evitar anar al Camp de Concentració. Però més tard va ser detingut per ser dissident, va entrar al Camp amb el triangle verd.

Quan parlem del triangle rosa i parlem d’homosexuals, oblidem que llavors no es diferenciaven dels transsexuals, i molts dels exterminats ho eren. També oblidem el triangle negre, el que portaven feministes, lesbianes i prostitutes.

El nazisme no va organitzar una persecució sistemàtica de les lesbianes, però no veien amb bon ull a les dones que volien actuar lliurement, sense la tutela de pares, esposos o germans masculins. Quan una dona era denunciada a la feina o per la família, tenia el seu destí marcat a Ravensbrück.

Elli Smula, sindicalista de la xarxa de tramvies de Berlín, va ser denunciada per la seva pròpia empresa com a lesbiana. Allà va ser maltractada i utilitzada com a conillet d’índies, fins que en un experiment d’aquest hi va perdre la vida. A aquest camp van morir unes 95.000 persones, dones i els seus fills, una part d’elles lesbianes.

 Sabem que 15.000 persones van ingressar amb el triangle rosa, desconeixem quantes van entrar amb altres triangles. Entre 1933 i 1945 100.000 persones van passar a disposició judicial per “comportament degenerat o sodomia”,  moltes van morir apallissats o van fugir fora, sense ser registrades. Les xifres de desapareguts oscil·len entre 50.000 i el mig milió.

Aquesta dificultat en conèixer les dades té a veure en que al final de la guerra, els homosexuals, com els gitanos, no van ser reconeguts com a víctimes, al contrari van seguir essent perseguits.

Fins a 1995 100.000 persones van ser denunciades, 50.000 amb sentències fermes. El 1969 l’article 175 va ser restaurat en part. A inicis dels 80 homosexuals i gitanos van ser reconeguts com a víctimes de l’holocaust. El 1995 el 175 va ser eliminat. Quan a inicis del segle XXI es voler realitzar un homenatge a les víctimes, ja sols quedaven vius menys de dues persones.  

Les conseqüències van ser terribles. El teixit associatiu va ser destruït, els fons documentals cremats, les cintes cinematogràfiques o les  obres d’art destruïdes, els activistes que van sobreviure es van exiliar. Els homes i dones LGTB van haver de viure vides diferents o acabar en mans de la justícia.

Avui podem veure que aquest virus del feixisme no va morir el 1945, que segueix viu i present als nostres carrers, o que una bona part de la població mira cap un altre banda o creu que no va amb ells.

Oblidar, menystenir o negar l’holocaust ens porta al camí que ens retorna a aquest horrible passat. Primo Levi va dir:
“No és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, Qui parlarà?”

De tots nosaltres depèn, si us plau no oblidem  mantinguem viva la memòria.

Moltes gràcies a tots.




Conferència del Jordi Petit:


HOLOCAUSTO HOMOSEXUAL
Autoridades,
amigas y amigos:
Buenas tardes.
El libro que ustedes han recibido en la entrada, “Deportado homosexual” (Ed. Bellaterra, BCN: Jean Le Bitoux / Pierre Seel), sintetiza que supuso ser deportado por homosexualidad bajo la ocupación nazi en Francia, al menos en los territorios que el Tercer Reich consideraba como de “raza aria”, como fue el caso de Alsacia. Conocí a Pierre Seel hace muchos años en Marsella, le dí la mano y lo abracé, tras conocer su terrible experiencia de vida bajo y tras su deportación como homosexual. El ya no está con nosotr@s, pero su testimonio queda en estas páginas, para siempre. Acudí hace años -invitado por el ayuntamiento de Toulouse- a un acto de homenaje de aquellas víctimas, ciudad donde residió Pierre Seel hasta su defunción y donde hay una pequeña calle que lleva su nombre. En los años 70's la tercera generación del movimiento lgtb, se esforzó por incluir en la memoria de la Segunda Guerra Mundial a las víctimas homosexuales en las ofrendas florales, no sin rechazo de los soldados veteranos, pero ganamos ese reto.
El 30 de enero de 1933 Adolf Hitler se hizo con el poder en Alemania, solamente con un 32% de votos. Las derechas lo arroparon pensando que frenaría el poder de los sindicatos y las izquierdas, peleadas entre sí, no fueron capaces de coaligarse para impedir su ascenso al poder.
Craso error histórico.
En 1934 se inició otro holocausto homosexual en la URSS, cuando Stalin penalizó la homosexualidad y miles y miles fueron enviados a Siberia, pocos datos existen sobre este horror.
En el estado español, esa misma ira existió en ambos bandos de la guerra civil y persistió durante el franquismo.
En mayo de ese mismo año-1933- los nazis, que ya campeaban sembrando el terror, incendiaron y destruyeron el Instituto de estudios de la sexualidad de Berlín y toda su documentación, (que en 1919 había fundado Magnus Hirsfeld). Este pionero, fundador también del Comité Científico y Humanitario (1897), en aquellos momentos se encontraba el Francia y salvó la vida. Esta asociación había reunido a miles de afiliad@s, tuvo muchas sedes, publicaciones, actividades y consiguió con sus protestas impedir que el artículo 175 del Código Penal prusiano que condenaba la homosexualidad, -que pasó a toda Alemania-, se aplicase a las mujeres lesbianas. En sus inicios aquella república fue tolerante.
Esta persecución se adelantó en cinco años a la triste noche de los “Cristales rotos” de 1938, cuando el nazismo inició descaradamente la deportación del pueblo judío. Destruyeron tiendas y negocios judíos, la rotura de escaparates dió nombre a esa infamia. Un anti-semitismo que todavía perdura en algunos países europeos y que tiene sus raíces en el cristianismo. Fueron seis millones, las personas judías exterminadas y de éstas, un millón y medio de criaturas.
El Holocausto Homosexual empezó ya en 1933 con asesinatos en domicilios particulares, hasta llegar a la clausura de todos los locales de encuentro (como el mítico “El Dorado”de Berlín) e inmensas redadas que llevaron a miles y miles de homosexuales a cárceles, campos de concentración y campos de exterminio. Se torturaba a los detenidos para que revelasen a otros homosexuales.
Los deportados homosexuales fueron discriminados por el resto de presos, un infierno dentro del infierno.
Fueron sometidos a experimentos “científicos” para “curar” su homosexualidad. El Tercer Reich quería la máxima reproducción de la raza aria. De intentar su “rehabilitación” a base de encuentros con prostitutas, acabaron muchos con operaciones de lobotomía. Ésta consistía en perforar el cráneo sobre la zona del cerebro que ya se sabía controlaba la sexualidad de la persona. Era extraída la porción cerebral correspondiente y luego se reponía el trozo de hueso craneal. La mayoría murieron en los quirófanos, otros quedaron con ceguera y graves problemas neurológicos. Los que consiguieron sobrevivir perdieron cualquier apetencia sexual, devinieron asexuales.
Son testimonio de aquellos tiempos películas como “Víctor o Victoria”, “Cabaret” y sobre todo la intensa “Una jornada particular” con Marcello Mastroiani y Sofía Loren conducidos por el genial director Ettore Scola. Sin embargo, el mayor y mejor testimonio de aquella barbarie fue “Bent” obra de teatro llevada al cine, y cuya trama se desarrolla en el campo de exterminio de Mathaussen.
Visité ese lugar terrible en 1989 con ILGA. Aunque ya había visto reportajes sobre las cámaras de gas y los crematorios, así como las espeluznantes imágenes de seres esqueléticos, hubo algo que nunca podré borrar de mi memoria (aquí mi voz empezó a temblar ante el auditorio). Contemplé horrorizado grandes contenedores con cientos de miles de anillos y alianzas de boda, otro con millares de gafas y monóculos y todavía un tercero con miles de dentaduras postizas, con algún diente de oro o plata. Antes de la matanza, debían deshacerse de todo objeto de valor. Una pesadilla. Aquello eran muchísmas miles y miles de vidas truncadas. Profunda angustia.
Nunca más.
Defendamos un derecho tan humano como amar.
Buenas tardes.


dissabte, 19 de gener de 2019

COM LA "ESPECIAL" RELACIÓ ENTRE SARAH CHURCHILL I LA REINA ANNE VA SIGNIFICAR EL TRÀGIC FINAL DE LA BARCELONA 1714

El film LA FAVORITA ens explica la relació entre aquestes dones, una història d'amor, gelosia i política que va tenir terribles conseqüències per a la Barcelona i la Catalunya de 1714.  



Ningú dubte sobre la gran influència que Sarah Churchill va tenir sobre la reina Anna d'Anglaterra, l'última reina de la casa Estuard a Anglaterra. Quan s'intenta explicar que aquesta relació va poder tenir un aspecte sexual, la unanimitat es trenca, com sols passar. Però molts desconeixen que també estava dins d'un complex complot amb interessos polítics que es jugaven fora d'Anglaterra.

La societat anglesa del segle XVII no considerava la possibilitat que les dones puguin tenir els seus propis desitjos sexuals, això va afavorir el que moltes poguessin tenir relacions amb altres dones. El perill eravisibilitzar-ho,llavors es considerava que la dona estava malalta d'histèria i el "remei" podia ser terrible.

Sarah Churchill (1660-1744) va ser una influent avantpassat de Sir Winston Churchill i Lady Diana. Amiga de la reina Anna, el seu matrimoni amb el Duc de Marlborough li va donar un poder enorme a la cort reial anglesa. L'entrada a la cort de la seva cosina Abigail Masham, va fer perdre la seva influència i també el suport anglès a la causa austriacista a la Guerra de Successió espanyola que va acabar amb la caiguda de Barcelona el 1714.

Sarah Churchill. Galeria Nacional, Londres. 


La reina Anna (1665-1714) va ser l'última dels monarques de la casa Estuard. Els historiadors ens expliquen la seva llarga i íntima amistat amb Sarah Churchill, relacions fins i tot d'índole eròtic, relacions que eren molt freqüents entre les dones de la classe alta de l'època.

En 1660 la futura reina va conèixer a Anne Sarah Jennings (Churchill) tot i nena. L'amistat va durar més de 40 anys. Sarah i Anne van créixer juntes a l'exili, juntament amb el pare de la futura reina, a Brussel·les i després a Escòcia a principis de 1680. Les cartes entre ambdues mostren una relació molt profunda, enyorant-se apassionadament en les absències.

Per disgust de la família reial l'afecció d'Ana amb Sarah va començar a atreure l'atenció negativa. Els crítics consideren que és una "passió immoderada i inapropiada per a una princesa". Van exigir reiteradament que l'Anna acomiadés a Sarah de la seva companyia i renunciar a la seva amistat. Malgrat tota aquesta pressió, l'amistat no es va trencar.

Quan es va convertir en reina va promoure a Sarah a la posició de la primera dama de l'alcova, que li va donar un accés sense restriccions a les estances de la reina. També va concedir molts privilegis al seu espòs, el primer duc de Marlborough, i gran part de les seves amistats. Aquest bàndol ere contrari als inetressos de França.

L'aparició d'Abigail Masham, molt més jove que Sarah va ser el principi de la fi d'aquesta relació. Abigail va jugar cada vegada més el paper de confident de la reina, aquesta traïció emocional va ser massa per Sarah, deixant-se portar per la gelosia. Darrere d'ella s'amagaven els interessos del bàndol profrancés.

Quan, el 1707, Sarah va descobrir per casualitat que la reina passava dues hores cada dia en privat amb Abigail, es va embarcar en una campanya per obligar a la reina a admetre que estava enamorada de la seva donzella. Al·legava que ella només estava preocupat per la reputació de la reina i el "soroll" que la relació estava causant, de passada insinuava que havien fet alguna cosa vergonyosa.

Veient la seva caiguda en desgràcia va recórrer al xantatge. Les amenaces no van tenir efecte, amics i espòs van perdre càrrecs, però ella va rebre una copiosa indemnització de 18.000 lliures, segurament a canvi del seu silenci.

La caiguda en desgràcia de Sarah Churchill, i el seu marit duc de Marlborough, juntament amb l'assentiment al poder dels torys va portar a un canvi de postura anglesa a la Guerra de Successió Espanyola que va portar a la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714 .

En aquesta etapa final la reina va empitjorar en el seu feble estat de salut i víctimes d'avortaments, embarassos conflictius i una infinitat de malalties moria l'agost de 1714, fa 304 anys.

Més: 

Anne, Queen of England (1665-1714)  http://www.glbtq.com/social-sciences/anne_queen.html

divendres, 4 de gener de 2019

CONCLUSIONS IV JORNADES GENT GRAN LGTBI


El dissabte 15 de desembre de 2018 administracions i entitats es van reunir a la seu de la Fundació Enllaç per debatre sobre els problemes que afecten a les persones grans LGTBI. Les Jornades van ser organitzades pel GAG. 




DEBAT

Els assistents a les jornades senyalen la importància de trobar eines que ens apropin a la gent gran que resta armaritzada a les seves cases i barris, també el poder trobar als aliats més adients i no malbaratar els recursos que es disposen.

Es senyala la importància de donar a conèixer aquestes eines, treballar la memòria històrica, avançar cap a nous models de serveis i espais per a la gent gran LGTBI, així com tenir una visió més transversal d’aquesta realitat i anar cap a un model intergeneracional de la diversitat, un model social, solidari i sostenible.

En diferents intervencions se senyala la tendència a centrar-nos en l'homosexualitat masculina i oblidar les altres realitats que configuren les sigles LGTBI, també la necessitat d’invitar altres actors socials i associacions que treballen en l’àmbit de la gent gran, per explicar com afronten la realitat LGTBI.

L’estigma afecta a tot el col·lectiu, però les persones trans i els que viuen amb VIH són els que més ho pateixen. Estigma, feina, salut o envelliment són problemes que en el cas de les persones trans s’hi afegeix problemes de habitatge i d’una llei trans estatal que no arriba.

La mobilitat de la gent gran s’afegeix als problemes d’estigma que patim, l'homofobia interioritzada allunya a molts a buscar o trobar solucions als seus problemes, a més la societat veu de forma negativa la sexualitat dels grans, molts cops pensa que són persones asexuades. L’envelliment és un procés que no hauria de ser complicat, però l’estigma social fa que ho sigui.

La solitud és un dels problemes que pateixen els grans, a Catalunya gairebé la meitat dels 300.000 que viuen sols, ho pateixen. Això voldria dir que entre 10.000 i 15.000 persones grans LGTBI pateixen problemes de solitud.

Les administracions disposen de programes, però, són suficients? Com podem millorar-ho? Està el personal dels centres i els voluntaris ben format? Estem les entitats del sector ben coordinades? Com podem combatre els estigmes i discriminacions que patim?

Cada cop són més les persones grans que viuen amb VIH. Com afrontem els seus problemes d’envelliment? I la seva mobilitat, els espais estan pensats en ells? Com pot ser que un de cada 1 diagnòstic tardà de VIH sigui en gent gran? I les persones trans, com afronten l’envelliment? Com són tractades a les residències o serveis públics? El mateix podríem preguntar sobre el tracte que reben les lesbianes o les bisexuals a residències als ambulatoris i hospitals.

Les lleis actuals són prou eficaces? S’apliquen les sancions de forma correcta? Les administracions i el sistema judicial dona resposta a l’estigma i discriminació que pateix la gent gran LGTBI?




CONCLUSIONS


Després d’un debat molt participatiu, les Jornades arriben a les següents conclusions:

1) Creació d’un grup de treball que segueixi aprofundint amb les aportacions de les Jornades perquè no caiguin a l’oblit,

2) Aquest grup de treball ajudarà a evitar duplicitats innecessàries, a proposar mesures a les diferents administracions,a visibilitzarla realitat de la gent gran LGTBI i a mobilitzar-la per defensar els seus drets.

3) Buscar fórmules per arribar al conjunt de la gent Gran LGTBI, Cal un bon estudi, fet amb rigor, per saber donar la resposta adequada.

4) Fer arribar a tothom tota la informació i serveis que es disposa.

5) L'atenció ha d’estar centrada en les persones, , elsespais han de tenir en compte aquesta realitat i els problemes de mobilitat.

6) Cal donar resposta als problemes psicosocials de la gent gran LGTBI, per un envelliment digne.

7) L’envelliment no és cosa tan sols de la gent gran, és un problema intergeneracional, i sols amb visió de futur es donarà la resposta adequada.

8) La formació de professionals i voluntaris del sector és essencial. Cal formar voluntaris i professionals que coneguin aquesta realitat, que no jutgin, ni discriminin, que emetitzin i sàpiguen escoltar.

Totes aquestes conclusions quedaran en paper  mullat si no som capaços de donar respostes a les necessitats actuals i de futur de la gent gran LGTBI, i si no unifiquem esforços, malbaratant els pocs recursos dels que disposem.


Comentari personal al marge de les conclusions: Sense desmerèixer la tasca que fan les entitats que treballen per aconseguir una residència per a gent gran, que donaria resposta a la necessitat de 25 o 40 persones. Les entitats LGTBI hem de treballar per donar resposta als milers que avui es veuen exclosos de centres cívics o residencies, amb visió de futur on cada dia més gent gran LGTBI demanà solucions que no els marginis i estigmatitzin.

dijous, 13 de desembre de 2018

ALADY, EL CÒMIC ELEGANT

Alady va ser un dels còmics més populars de la Barcelona entre 1918 i 1965. Avui rarament ningú de menys de 60 anys sap que va ser. El seu somriure encara avui guanya la simpatia de qui s'apropa als seus treballs.



Carles Saldaña i Beut (1902-1968) nascut a València, amb un any va venir a viure amb la seva família al barri de la Ribera. La seva família era molt humil i ell de ben jove va començar a treballar fent encàrrecs per a una barreteria, després de "botones" a un hotel. Compaginava la feina amb petites actuacions a sales de festa, restaurants.



Anava elegantment vestit amb esmòquing, guants blancs i un "bombí" (barret fort?). Un dia al "Set Portes", mentre actuava un grup d'escriptors, amb el Santiago Rusiñol, estaven al local rient pels descosits amb els acudits del Saldaña. Algú va preguntar al polifacètic modernista qui era aquell jove, en Santiago va respondre: "És Aladí, el del llum meravellosa. No veieu la gran taca d'oli que té a la solapa? "El jove Saldaña ho va aprofitar, i va afegir una "y" grega al final del seu nom per donar un aire més cosmopolita.

Alady amb només de 16 anys, el 1918, va debutar al teatre Folies Bergère del Paral.el, avui teatre Arnau. Era un còmic histriònic, elegant, connectava fàcilment amb el públic, més ben dit: se'l posava a les butxaques. El seu humor era fi i mordaç, però rarament molestava a ningú, avui diríem que era un mestre de l'humor blanc. De veu aguda, representava personatges de moralitat distreta, sexualitat ambigua però al final de masculinitat indubtable.




Alady era el el còmic de "moral distreta" i sexualitat ambigua, podia sortir  amb les ballarines cantant "Mama, comprame un negro" o el tema  Al Uruaguay: "Mándame a París, si es que le da igual". Alady representa la millor tradició dels cómics al teatre en català i èn castellà, que ve dels millors temps del "Siglo de Oro". 




Les seves actuacions es van prodigar en tots els teatres i locals que hi havia al Paral·lel o a Madrid, on va fer parella amb José Álvarez "Lepe". Els cinèfils recordaran aquest actor pel seu paper a Plácido, era el company sentimental de la Conchita, aquest ancià llibertari amb boina, se sent sobtadament indisposat i mort a casa dels Helguera.




L'èxit del Saldaña va traspassar fronteres, actuant amb el Carlos Gardel. Era un mestre a l'hora de conjugar el diàleg d'acudits amb el públic, amb el ball i la caricatura burlesca. Va ser "chansonier", mestre de claqué, autor de diversos llibrets per El Molino.



Va col·laborar amb la república i el Front Popular, donant classes a nens refugiats. No va ser represaliat i als anys 40 va començar a ser la parella artística de la Mary Sampere. Un dels seus grans èxits va ser la versió còmica de Don Juan Tenorio. Per aquest temps feia un programa radiofònic d'humor a EAJ-1 Radio Barcelona.



La seva primera pel·lícula va ser el 1930, va aparèixer a prop de 20 films, dirigits pel García Berlanga, Bardem, Josep Mª Font o el seu amic el Ignacio F Iquino. Va actuar a les millors sales de Madrid i sobretot Barcelona, la ciutat amb la qual sempre es va sentir identificat. Va ser company del Lepe, la Sampere, la Chelito o la Bella Dorita. Va col·laborar amb dramaturgs com el Jardiel Poncela o Miguel Mihura.












Els darrers anys de la seva vida va treballar per aconseguir una residència per a actors grans a Barcelona, va ser un fracàs. Quan va morir la ciutat li va prometre un carrer, promesa mai portada a terme. Avui sols una placa el recorda a la porta de l'Apolo. Quan faig rutes per la zona pregunto si el coneixien, gairebé ningú sap qui era.