dilluns, 11 de juny de 2018

ELS CAMINS CREATIUS DE JOAQUIM TORRES-GARCÍA

Un cop més ha sorgit la proposta de restitució de l'obra inacabada de Torres García al Palau de la Generalitat, en substitució dels murals que daten del temps de la dictadura de Primo de Rivera.

Joaquim Torres-García, Retrat del Ramon Casas. MNAC


Els murals van ser encarregats pel seu valedor, el president Enric Prat de la Riva. Amb l'arribada de Josep Puig i Cadafalch, més proper al modernisme, Torres-García va perdre protagonisme. El nou president va arribar a tapar els murals, provocant la marxa del muralista cap als Estats Units. En temps de Primo de Rivera van estar tapades per les teles que es veuen avui. El 1966 van ser restaurats i portats a la sala que avui porta el seu nom.

Sala Torres-García. Palau de la Generalitat, Barcelona

Nascut a Montevideo, de pare català, Joaquim Torres-García (1874-1949), es va formar artísticament a la Barcelona modernista i prenc part activa del moviment noucentista. Pròxim al Cercle Artístic Sant Lluch, col·labora amb la Diputació de Barcelona, ​​amb Antoni Gaudí (amb qui no va arribar a entendres) o realitzant diferents projectes, entre ells els murals del Convent de Sant Agustí.

Enric Prat de la Riva li va encarregar les pintures del Saló Sant Jordi per la llavors Mancomunitat Catalana. Actualment és la sala del Palau de li Generalitat i és on se celebren els actes protocol·laris, com la signatura de convenis, o fins i tot s'habilita com a menjador amb motiu de la visita de personalitats.

Mural a la sala que porta el seu nom al Palau de la Generalitat. 

Durant aquesta etapa barcelonina, també va pintar escenes al·lusives a la riquesa d'Uruguai pel pavelló d'aquest país en l'Exposició Universal de Brussel·les de 1910. El 1916 va conèixer al poeta Joan Salvat-Papasseit, amb qui va mantenir una intensa relació artística i personal.

Poemes en ondes hertzianes, Salvat-Papasseit. Il·lustració de Joaquim Torres García. Mostra del que ell mateix va denominar art constructiu.


El 1920 marxa a Nova York, on tindrà la seva residència. El 1930 va fundar a París la revista i el grup Cercle et Carré, al costat d'altres artistes, amb els quals va realitzar algunes publicacions i va organitzar una de les exposicions d'art concret més importants de l'època. En aquell temps ja exposava els seus quadres en galeries rellevants de París ..

Var tornar a Montevideo el 1934, allà va fundar l' "Asociación de Arte Constructivo", després el Taller Torres García i l' "Escuela del Sur". Treballador incansable, no va deixar mai de pintar i va realitzar nombroses exposicions, alhora que expressava les seves idees en diversos llibres sobre art i estètica.

"Pintura constructiva" 1943 Museo Nacional de Artes Visuales de Uruguay


El que va ser una de les figures artístiques més importants del segle XX va morir el 1949 sense haver aconseguit el reconeixement que mereixia. Ni tan sols es va enriquir per això. Com el mateix Antoni Gaudí, la seva obra es va començar a valorar una vegada mort.

1924, Paisaje de playa. 1943 Museo Nacional de Artes Visuales de Uruguay


El 1949 la seva vídua, l'artista barcelonina Manolita Piña i Rubíes fundà el Museu Torres García, a Montevideo, on hi ha una àmplia col·lecció de pintures i obres de Torres-Garcia El 2011 al MNAC de Barcelona es va poder contemplar l'exposició "Torres-García a les Seves Cruïlles". Es tractava d'una exposició de 80 peces, dibuixos i pintures, que ens va mostrar l'evolució d'aquest gran artista, senyalant tot el seu procés creatiu. Del modernisme al noucentisme fins a l'abstracció geomètrica, un camí que el va portar al que ell mateix va denominar art constructiu.


divendres, 8 de juny de 2018

LA BANDERA: JEAN GABIN A BARCELONA.

La bandera és un film francès deL 1935 rodat en part entre Barcelona i Ceuta. Va ser dirigit per l'excel·lent Julien Duvivier i interpretat per Jean Gabin, expert en els papers de canalla. 



Narra la història d'un fugit de la justícia francesa que recala a Barcelona on acabarà perdent el poc que li quedava, no tindrà un altra opció que la d'allistar a la legió. Allà es veu embolicat en la Guerra d'Àfrica, el temps s'ho gasta tot entre el front i les cantines, entre el vi i les dones. Més enllà dels tòpics, és un film fet amb l'ofici característic del bon cinema "noir" francès. El capità de la companyia recorda molt al tristament cèlebre Millán Astray.



Però el em que crida l'atenció és el seu pas per la Barcelona republicana. Després se trobar amb un estrafalari personatge que se li insinua, passeja per la Rambla i al final entra en un local. Allà hi apareixen diversos transformistes vestits de faralaes. Mentre es distreu amb l'espectacle, algú li roba la cartera, mentre al costat algú li diu:

... "a Barcelona has de desconfiar de tots '...' està ple de transformistes i tot tipus de gent"



Segurament el local estava basat amb el mític Cabaret la Criolla, encara que segurament no es va rodar allà, sino a un estudi. Aquest local va desaparèixer fa 80 anys després d'un bombardeig de l'exèrcit feixista italià al.liat del general colpista Francisco Franco. Allà acudia el bo i millor de la Barcelona més canalla, ajuntant-se amb la "gente bien" que hi acudía. Per la zona el mateix Jean Genet es dedicava a buidar les carteres als incauts que s'apropaven a ell. Molts joves per poder-se prostituir al local es transvestían, en cas contrari no els deixaven entrar. També era el lloc escollit per les persones transgènere de l'època, a les que Genet anomenava com a les Carolines.

Aqui us mostro el film complet, recomano prestar atenció a partir del minut 5,45 baixa per la Rambla i ...:

dimarts, 5 de juny de 2018

RUTA DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE LES PERSONES LGTBI A LA BARCELONA DE 1931-1980


DESCRIPCIÓ DE LA RUTA

L'objectiu
 és mostrar com vivien les persones LGTB, com els veia la societat barcelonina o com van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, d'identitats transgressores, de persones LGTBI; també dels locals on anaven o es trobaven, de les lleis que els va afectar i de com les van burlar. Ens centrarem en els anys que van de la república a la transició (1931-1980).


Ens mourem pels barris baixos de la ciutat, seguint la vella ruta que anava de la porta de Regomir (porta de Mar) a Montjuïc (Escudellers, Arc del Teatre, Cid.). Coneixerem persones anònimes i d'altres prou conegudes.


SORTIDA DE LA RUTA


Dia:                             27 de Juny
Horari                         19 hores
Lloc:                            Plaça de George Orwell                            
Organitza:                   Memorial Democràtic de Catalunya
Durada activitat:          Entre 1h 30 minuts i dues hores.
Bibliografia:                 Al final d'aquesta entrada  la trobareu.
Guia                            Leopold Estapé. Expert en història LGTB
Idioma:                        Català



RUTA

1)   Plaça  George Orwell. Explicació de la ruta i el recorregut. Breu ressenya històrica.



2)   Carrer d’en Carabassa. Els bordells de Barcelona i els primers locals d’ambient al carrer Còdols. Arribada de la VI Flota.

Carassa del Bordell que visitava Picasso

Decoració Elefante Blanco


3)   Carrer Escudellers. La llei de Vagos y Maleantes. Paper represor de la policia. Història de la Candela.

Candela García, premio Adriano Antinoo 2018

4)   Teatre Principal (Carrer Lancaster). Cabaret Mónaco (Rafel de Leon i Miguel de Molina). La Cúpula Venus. Margarida Xirgu. Bordell de Madame le Petit.

Cabaret Mónaco

Cúpula Venus.

5)   Carrers Arc del Teatre // Guardia.  Les farmàcies del Raval. Madame Arthur i el Gambrinus. Carmen de Mairena i el Cangrejo loco.

Añadir leyenda
Carmen de Mairena final años 60






6)   Plaça Jean Genet. Genet el canalla i el transvestisme als anys 30. El balcó, Diari del lladre, Querelle de Brest. Vides Privades de Segarra.

El balcó Genet

7)   Carrer Cid: La Criolla i el Sagristà: qui va ser Flor de Otoño? La “troupe” del marqués de Vivent. Les Carolines. La Bandera amb Jean Gabin.

 Flor de Otoño encerclat a la Ciolla.  Torrents.1933.


Flor de Otoño. 

Concurs de Mis Barrio Chino a la Criolla 1934. Foto: Ballbé. Col.lecció particular. Les Carolines.
Jean Gabin a la Criolla, La Bandera.


8)   Carrer Nou de la Rambla. Llei de Peligrosidad Social. Naixement de l’activisme LGTB. Història de la Rampova i la Silvia Reyes.

Francesc Oliver, 'Rampova', primera detenció amb 14 anys

9)   Plaça Raquel Meller. Joan Viladomat i les cupletistes. Còmics de moral distreta (Alady o Josep Sampere). Com era la avinguda abans de 1939? 




10)   Carrer de les Tapies. El Cabaret Barcelona de Noche i el Teatre Arnau. Sonia Rescalvo.

 Cabaret Barcelona de Noche (1936-1990)

11) Carrer Vila i Vilà. Arribada del transformisme a Barcelona (Leopoldo Fregolí) El teatre Bataclan i el Molino. Paco Espanya, Escamillo. Laura Villar la dona que van confondre amb Silvana Mangano. Final del recorregut.

Leopoldo Fregoli


Laura Villar la dona que van confondre amb Silvana Mangano. 



Bibliografia: 

Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.
Gente, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 
Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)
Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.
Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.
Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.
Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 

Blogs


La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/






BREU  RESEÑA BIOGRÀFICA


Leopold Estapé Amat. Expert en temes de història LGTBI

Organitzador de las exposicions “La homosexualitat a través de la història” el  2010,  “VIH en positiu” el 2011 (Per a Circuit Festival) i  “Homosexuals i transsexuals a la història de Barcelona” el 2018 (pel GAG amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona).   
Titular dels blogs L’ARMARI OBERT sobre història LGTBI, amb més de 3.250.000 visites i LA BARCELONA DIVERSA.
Organitzo rutes sobre la història de la diversitat sexual a Barcelona des del 2010.


dissabte, 26 de maig de 2018

EL RETAULE DE COSME I DAMIÀ A LA CATEDRAL DE BARCELONA.

John Boswell (1) senyalava a aquests germans de fe com advocats en els rituals d'agermanament medievals. La seva presencia a Barcelona ens mostra alguna curiositat. 


La capella va ser sufragada per una tal Sança Ximenis de Cabrera per ubicar-hi la seva tomba, les pintures són de Lluís Dalmau, un dels més cèlebres pintors gòtics. Va encarregar la feina a l'escultor Pere Oller, sembla que l'encàrrec inicial era que la capella havia d'estar dedicada a Santa Clara i Santa Caterina. Però un cop morta i enterrada els autors van canviar-ho pel retaule dels dos sants metges.

La majoria de capelles tenen la presència de sants que no van tenir relació entre ells (sant Sebastià i santa Tecla, Santes Clara i Catalina, Santa Elena i Sant Gabriel...) En aquest cas es tracta de dos homes, metges i germans de fe; segons Boswell al segle XIII es va decidir que a més eren germans de sang. L'error, voluntari o no, podia ser que en el seu moment van poder fer un pacte d'agermanament (adelfopoiesis). 

Per l'adelfopoiesis (en grec "agermanar", "fer germans") dos homes es comprometien a viure junts, cuidar-se en la malaltia, repartir les tasques per igual, compartir riqueses i amistats. La validesa d'aquests pactes havia de tenir la presència divina com a testimoni, per això es realitzaven en els recintes religiosos, i és la causa per la qual apareix la figura de Jesús a la part alta de la icona d'Ucraïna dels sants Sergi i Bac, els principals advocats d'aquest tipus de pactes. L'evidència s'ampliaria amb la presència de moltes tombes angleses i franceses medievals amb dos homes enterrats jurant amor etern a les làpides: "L'amor els va unir en la vida. Que la terra els uneixi a la mort".

Icona de Segi i Bac, segle VII Kiev. Procedència Santa Caterina del Sinaí.


En el retaule de la catedral de Barcelona, Come i Damià apareixen tant units com separats, no mostrant cap element d'efectivitat entre ells. Tampoc res que ho negui.

John Boswell ha defensat que darrere aquests pactes d'agermanament hi havia unes veritables unions homosexuals. Molts historiadors ho neguen, ells assenyalen que no hi ha cap evidència de consumació sexual de la relació. Segurament si s'apliqués aquest criteri a la immensa majoria d'unions heterosexuals, els resultats podrien ser divertits. També l'acusen que "mou texts en grec i eslau litúrgics i que no tenen traduccions llatines".  Aquests texts, com que no estan en llatí, són difícils de comprendre. Boswell afirma que les traduccions llatines sí que van existir però "que van ser destruïdes qual'església clarament decidir castigar aquest tipus d'unions". (2) També se l'acusa de fer la recerca buscant corroborar les seves tesis i no portant una investigació rigorosa. No entraré a jutjar quantes investigacions d'aquest tipus avui es donen per rigoroses. La polèmica segueix viva, però sembla que van sortint dades que podrien donar-li la raó.

Un dels casos millor documentats està a Galícia, és la unió entre Pero i Munio, amb un document davant notari del segle XI (1031). Atès que s'han perdut gran part de la documentació de l'època és impossible saber si va ser un cas aïllat o molt més general:

"Nosotros, Pedro Didaz y Munio Vandiles, pactamos y acordamos mutuamente acerca de la casa y la iglesia de Santa María de Ordines, que poseemos en conjunto y en la que compartimos labor; nos encargamos de las visitas, de proveer a su cuidado, de decorar y gobernar sus instalaciones, plantar y edificar. E igualmente compartimos el trabajo del jardín, y de alimentarnos, vestirnos y sostenernos a nosotros mismos. Y acordamos que ninguno de nosotros de nada a nadie sin el consentimiento del otro, en honor de nuestra amistad, y que dividiremos por partes iguales el trabajo de la casa y encomendaremos el trabajo por igual y sostendremos a nuestros trabajadores por igual y con dignidad. Y continuaremos siendo buenos amigos con fe y sinceridad, y con otras personas continuaremos siendo por igual amigos y enemigos todos los días y todas las noches, para siempre. Y si Pedro muere antes que Munio, dejará a Munio la propiedad y los documentos. Y si Munio muere antes que Pedro le dejará la casa y los documentos".(2)

Casualitat, intenció? No hi ha cap indici que a Barcelona o Catalunya arribessin aquest tipus d'agermanaments, si però la presencia i advocació a aquests sants o d'altres com Sant Abdó i Senén. Tots ells germans, però de fe o de sang'. La presència de molts esclaus procedents d'Orient als tallers catalans podria ser la causa de la veneració de tots aquests sants suposadament màrtirs orientals. 

retaule de sant Abdó i Senén de Jaume Huguet (1460). (església de Sant Pere de Terrassa)


(1)   IGLU.Las bodas de la semejanza : uniones entre personas del mismo sexo en la Europa premoderna

(2)Las bodas de la semejanza, relaciones homosexuales bendecidas por la iglesia en la Edad Media, según John Boswell
Espiritualidad Caminante, 2009-12-10
http://wwwespiritualidadprogresista.blogspot.com.es/2009/12/las-bodas-de-la-semejanza-relaciones.html

Més:

Boswell, John. Las Bodas de la semejanza, 1996, Muchnik Editores. Esgotat, però es troba a la xarxa de biblioteques. 

divendres, 11 de maig de 2018

EL DEIXEBLE ESTIMAT A TRAVÉS DE L'ART

La presència de Joan Evangelista al costat de Jesús és freqüent. Especialment en el Sant Sopar o en la crucifixió i mort del seu mestre. A Barcelona tenim bons exemples.
Sant Joan Evangelista, Museu Marés. 


En el sant sopar apareix acaronat a Jesús, en situació amorosa. Els artistes veien una relació entre mestre i deixeble, i volien mostrar aquest amor mutu. Aquell temps no es veia aquesta relació de forma incorrecta ni "antinatural". Ni església, ni autoritats haurien prohibit aquestes representacions.


1463, Sant Sopar MNAC, Jaume Huguet


 
Detall Retaule de Sixena. MNAC

A l'Evangelista se'l presenta com asexuat, una mica femení i sempre jove. Seria estrany trobar una representació seva de caràcter eròtic, com el cas de Sant Sebastià o Sant Joan Baptista.

1450, detall Sant Sopar Jaume Huguet, Museu Solsona


Fa dos anys va saltar la notícia que a Sevilla es venerava una imatge de Santa Llúcia que en realitat era la de l'Evangelista Joan. Si visitem molts museus, veurem que aquesta confusió té certa lògica.  Aquí ho expliquen: http://www.publico.es/actualidad/sevilla-venera-talla-santa-lucia.html

Capella del del Dulce Niño Jesús, Sevilla. 


L'evangeli de Sant Joan cita en diverses ocasions "el deixeble que Jesús estimava" sense citar mai el nom de l'estimat. És la tradició qui va identificar a Joan com l'estimat i ho va plasmar en l'art. En el Sant Sopar se'l va representar durant segles recolzant el seu cap sobre el pit de Jesús. El seu aspecte jove al costat d'un Jesús més adult ha estat vist com un pretext per part de molts artistes de plasmar l'amor grec. Pot ser en alguna ocasió hagi estat així.

Sant Sopar, San Juan de la Peña, s XI. Capitell.


La imatge de l'Evangelista sovint no és diferent de la que s'utilitza per representar a les altres dones que l'acompanyen en la crucifixió. El que ha portat en més d'una ocasió a confondre-ho amb les "tres maries" que l'acompanyen.

Catedral de Tarragona


La possibilitat d'una relació sexual va ser defensada per Christopher Marlowe arribant a afirmar que "Sant Joan Evangelista va ser company de llit de Crist, i es va recolzar sempre sobre d'ell, i el va usar com els pecadors de Sodoma", com vaig assenyalar anteriorment això va poder causar-li la mort. (mireu:   http://leopoldest.blogspot.com.es/2014/12/christopher-marlowe-entre-la-pasion-y.html
   ) 

Lògicament la historicitat d'aquests fets és molt difícil de mostrar, ja que només són interpretacions sobre uns texts escrits molts anys després de l'existència dels seus autors. Però si podem veure com ho van interpretar els artistes, segurament d'acord amb l'opinió general de l'època que van viure.

Sorprèn la representació que a Suïssa i Alemanya es va fer d'aquesta relació durant el segle XIV. Són escultures policromades en la qual apareixen junts. Joan que recolza el seu cap en el pit de Jesús, la mà dreta d'aquest agafa la de l'Evangelista, la seva esquerra cau sobre l'espatlla. Aquestes imatges se'ls coneix com "Johannesminne" (L'Amor de Joan), sent el terme "minne '" una paraula alemanya per l'amor afectiu-eròtic. És curiós observar que en moltes ocasions apareixen amb les mans creuades (dextrarum junctio), com en les cerimònies matrimonials romanes.




dimecres, 9 de maig de 2018

ENRIQUE RUBIO I LA "LEY DE PELIGROSIDAD SOCIAL"

El periodista Enrique Rubio des del setmanari POR QUÉ va ser el martell d'heretges contra homosexuals i transsexuals als anys 70.



La llei sobre perillositat i rehabilitació social va ser una llei espanyola aprovada pel règim franquista el 5 d'agost de 1970, mentre Europa despenalitzava l'homosexualitat, Espanya feia una llei amb vocació de "preventiva": volia condemnar a la gent per ser homosexual. Si el braç jurídic va tenir a Barcelona un dels seus defensors, el jutge Sabater, la campanya periodística va tenir també aquí un dels seus defensors en l'Enrique Rubio.

Temps en els que l'actitud de la premsa era altament agressiva contra tot intent de modernització del país. Especialment l'alliberament sexual els posava els nervis de punta, veure nois amb cabelleres llargues i noies amb pantalons ho interpretaven com la fi de la "raça hispànica", i els homosexuals com la màxima degeneració. Aquesta intransigència periodística va jugar un paper fonamental en la defensa de la "Llei sobre perillositat i rehabilitació social", setmanaris com POR QUÉ o Guadiana, o diaris com Pueblo, La Vanguardia o ABC van publicar articles incendiaris contra les persones LGTB. Per cert eren incapaços de distingir, per ells tots eren "maricones" o com a molt homosexuals, la transsexualitat no existia.

El capellà Felix García escrivia en 1970 (ABC): ""La homosexualidad antes nefanda, crecida ahora como una planta morbosa, no se recata, sino se hace fuerte y reclama derechos y justicia... A este proceso de degradación del hombre corresponde ese otro fenómeno feo de la masculinización de la mujer"..(1). La premsa, amb el diari de l'Emilio Romero Pueblo al capdavant, associava homosexualitat a delinqüència i crim. Un titular d'un diari sevillà deia: "Nen assassinat per un homosexual" La notícia parlava d'un pertorbat mental, sense antecedents com pederasta ni com a homosexual.

Enrique Rubio va ser el màxim exponent d'aquest periodisme sensacionalista. Ell va arribar a definir a "La Pastora" com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriòtica en la que la falsedat era transformada en notícia. La postveritat va tenir en aquest periodista un bon precursor. D'ella deia:""la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror desde la sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida por Banda de los Siete". la "monstruosa mujer... (que)... había encontrado la vida adecuada para saciar su patológica sed de crímenes". En un "espectacular atraco" –escribirá–: "ella personalmente asesinó a un matrimonio y dos hijos, dejando herido a un tercero". ". Res d'això era cert, l'homofòbia venia diaris i dia a dia era alimentada per aquells que anaven de periodistes donant classes de moral a tothom. Mentre Europa avançava en drets, aquest tiraven fortament per tornar cap a un passat "gloriós" més imaginari que real. Mireu: http://leopoldest.blogspot.com.es/2011/06/teresot-donde-nadie-te-encuentre.html



Aquells anys Sitges i Lloret van atraure a molt turisme homosexual europeu, molts joves de tot Espanya aprofitaven per anar-hi creient que hi havia una llibertat que no existia. Especialment a Sitges les festes amb transformistes i transvestits eren molt freqüents, Però en marxar el turisme el control policial augmentava. Així un grup de joves gaditans van ser enxampats per la Guàrdia Civil que va passar la informació al POR QUÉ, setmanari que va fer una campanya sensacionalista contra els homosexuals. Tot indica que aquests joves ni eren transsexuals, ni homosexuals, tan sols uns joves gaditans amb ganes de gresca. Van quedar en llibertat, però la seva imatge amb els ulls tapats va estar a la portada del setmanari de successos.

Procedència de la imatge:  https://drive.google.com/file/d/1j9xgESZXbdHfKQK7Ne777WHTlWw7wF8k/view Barcelona anys 70 vist per Nazario, 


Un altre cas en el qual va intervenir Enrique Rubio va ser l'assassinat del Ramon Boada:  http://poldest.blogspot.com.es/2017/08/de-com-la-premsa-va-tractar-la-mort-del.html (clicar per ampliar informació)  
L'article del "POR QUÉ", de l'Enrique Rubio, assenyalava la indubtable culpabilitat de Ramon. Segons aquest setmanari sensacionalista , el Ramon va fer del pobre taxista objecte de les seves "desviacions sexuals", usant un vocabulari "impúdico, vergonzoso e inconfesable".. Per l'articulista el taxista es va defensar d'un assetjament sexual intolerable acabant per estrangular el "pervers homosexual". El periodista acaba posant en dubte el dictamen forense, dubtant que hagués mort per estrangulació.

(1) El látigo y la Pluma, Fernando Olmeda. 

dimecres, 2 de maig de 2018

EMMA GOLDMAN A BARCELONA AMB LA CNT

El 18 d'octubre de 1936 Emma Goldman es va dirigir a una entregada multitud que va anar a escoltar-la a un míting de suport al bàndol republicà a Barcelona. Hoover deia que era la dona més perillosa d'Amèrica.

Barcelona, octubre 1936. Arxiu de la CNT. 


Va conèixer l'estigma de la discriminació al gueto jueu de la seva ciutat natal Kaunas o l'explotació treballant en una fàbrica tèxtil en els Estats Units. El 1886 l'execució de quatre anarquistes a Chicago la va convertir en una activista llibertària. No només defensava els drets dels treballadors, també ho feia de l'ateisme, de la llibertat sexual o del feminisme. Seguidora del pensament filosòfic de Piot Kropotkin: "Demaneu treball, si no us ho donen, demaneu pa, i si no us donen ni pa ni treball, agafeu el pa" (La Conquesta del Pa). Va ser detinguda en diverses ocasions, l'última vegada acusada de temptativa d'assassinat del President dels Estats Units. També ho va ser per defensar la contracepció o per atacar el servei militar.

Després acusar-la J. Edgar Hoover de ser la dona més perillosa d'Amèrica, va ser deportada a Rússia en 1920. Encara que havia donat suport a la unitat d'acció de comunistes i anarquistes, Emma es va emportar una gran desil·lusió davant la revolució russa, emigrant al Canadà.

El 1936 va donar suport als anarquistes espanyols en contra de l'aixecament feixista del general Franco. A un míting a Barcelona es xifra en 16000 els entusiastes assistents a l'acte. Aquí va conèixer a Buenaventura Durruti, escrivint un emotiu article en morir aquest(1)


Emma visita al Front de l'Aragó


El 1937 torna a Barcelona, on es mostra menys entusiasta i pessimista, i parla d'errors. Emma reflexiona sobre la contradicció que representa la presència dels anarquistes al poder i es mostra lleugerament crítica amb la CNT, a qui dóna plenament suport:

"La CNT hace concesiones exageradas sin necesidad, pero todos los compañeros con quienes tomo contacto y que interrogo están obsesionados por la necesidad de ganar la guerra y aniquilar el fascismo, ¡razón por la cual se dicen forzados a doblegarse, callar y tolerar resignados la arbitrariedad del querido hermano en antifascismo! A mi parecer enjuician mal la situación, y puedes entender que tengo una buena respuesta porque si es muy verdadero que es necesario combatir el fascismo hasta el final, no puedo admitir en absoluto que se tenga que tolerar otro fascismo más peligroso y nefasto, enmascarado de popular, y que se deba ceder y ceder siempre hasta el punto de hacer de la CNT, la más fuerte de las fracciones antifascistas, una criada menor de edad y despreciable." (2)



Emma amb la feminista anarquista Lucía Sánchez Saornil.

Després de la Guerra Civil de nou l'exili, cap país la va acceptar, passant pel Canadà o Anglaterra gràcies al suport dels laboristes. Poc abans de morir va donar un míting a Toronto davant 25.000 persones. Només després de morir va poder tornar a USA.

Emma va defensar poder estimar lliurement i sense lligams, atacava el matrimoni i considerava que la contracepció feia a la dona lliure. En defensar que cadascú era lliure d'estimar a qui volgués estava defensant obertament les relacions homosexuals, fet que no va agradar als anarquistes del seu temps que mantenien actituds molt contraries a l'homosexualitat.

"Perquè la dona arribi a la seva veritable emancipació ha de deixar de banda les ridícules nocions que ser estimada, estar compromesa i ser mare, és sinònim d'estar esclavitzada o subordinada."

A la puritana Amèrica ella va sortir en defensa d'Oscar Wilde dins del seu compromís contra l'estigmatització de l'homosexualitat, es va enfrontar amb diversos grups feministes per no entendre el seu antagonisme amb el gènere masculí.

El 1981 Mauren Stapleton la va interpretar en el film Reds guanyant un premi oscar pel seu paper.


Maureen Stapleton com a Emma Goldman


NOTES:

(1) Escrits Emma Goldman http://www.lib.berkeley.edu/goldman/
(2)  Entrevista efectuada el 6 d'octubre de 1937 per   Domenico Ludovic, publicat a   Il Risveglio Anarchico, Ginebra  https://periodicolaboina.wordpress.com/2017/10/02/entrevista-emma-goldman-sobre-la-guerra-civil-espanola/

Més informació:

Diccionari anarquista d'emergència, Iván Darío Álvarez Juan Manuel Roca Norma Editorial
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ELS CAMINS CREATIUS DE JOAQUIM TORRES-GARCÍA

Un cop més ha sorgit la proposta de restitució de l'obra inacabada de Torres García al Palau de la Generalitat, en substitució dels mura...