dimarts, 14 d’agost de 2018

LA VIDA "LOCA" DE DON RAFAEL DE LEÓN.


Barcelona va marcar una part de la vida del poeta Rafael de León. El seu compromís amb la CNT, la presó i la seva relació amb un jove de "ojos verdes"...  (El meu article al nº 205 de la revista INFOGAI. El trobareu sencer als llocs habituals on arriba la revista.)



Rafael de León (1908-1982) va ser un dels grans poetes espanyols de la generació del 27. Amb els títols de marquès del Moscoso, marquès de la Vall de la Reina i comte de Gómara va optar per una apassionada vida boja tocant el piano en bars de dubtosa reputació i en braços de rossos mariners de ulls verds i braços tatuats, alguns d'ells als barris baixos de Barcelona.

Religiós, liberal, aristòcrata, homosexual i bohemi, va dilapidar la seva fortuna amb el mateix art amb que va compondre les seves més cèlebres coples. Roig per a uns, dretà i monàrquic per d’altres i un bon amic de García Lorca, Joan Ramón Jiménez o els germans Machado.

En els inicis de la seva carrera va col·laborar estretament amb Antonio "Kola" García Padilla, pare de Carmen Sevilla. I va formar part del conegut trio Quintero, León i Quiroga: Quintero era escriptor de sainets, León poeta i Quiroga era el compositor. Però el seu soci i company més "proper" va ser Salvador Valverde que va posar música als seus èxits anteriors a la dictadura del General Franco.

Durant el servei militar va conèixer a Concha Piquer per a qui va escriure gran part de les seves coples. Diuen que quan la cantant valenciana va conèixer al poeta, aquest anava "cridanerament" vestit de militar amb una borla vermella que li queia a un costat:

-Ah, usted és maricón!-Dijo Doña Concha.
- Por que lo ha notado? - 
Va contestar el per dues vegades marquès.- Por el sombrero.- Va contestar  la Piquer. I és que Rafael de León dissimulava  poc. (1)

La relació entre el poeta i la cantant valenciana sempre va ser molt complicada, amb més tensió que amistat.

El 1935 va venir a Barcelona amb els seus amics Rafel Alberti i Federico García Lorca. Sembla que es va quedar a viure aquí i al costat del Salvador Valverde es van afiliar a la CNT. Malgrat tot en esclatar la Guerra Civil és detingut pels republicans a Barcelona, el consideraven un monàrquic. ​​La seva amistat amb Machado o León Felipe el va salvar la vida. A la Model rep la notícia de la mort del seu gran amic García Lorca, el dolor el porta a escriure dos poemes: "Responso": «Tenías una fuerza de toro desmandado / por la marisma seca con alambres y pitas / y la dulzura rosa de una niña morena / que se queja, a la fuente, por su novio lejano» (2) i "Réquiem por Federico":

...No te vayas buen amigo
quédate aquí con nosotros;
están soltando los potros
junto a lo verde del trigo...

Están soñando contigo
temblando de calentura,
gitanas de piel oscura
y brillante cabellera
y hay una boca que espera
morderte labio y cintura...

(Desnúdate deprisa,
que vengo herido;
quédate con la risa
como vestido...
Quiero beberte
y que luego dormido
venga la muerte...)
(3)

Autor de la Generació del 27 la seva obra poètica és menystinguda pel seu aparent i exagerat folklorisme acollit amb relatiu entusiasme pel règim franquista, que mai va acabar de perdonar el seu passat republicà. Va escriure dos llibres de poemes: "Pena y alegria del amor" que apareix publicat en 1941 i parla sense massa ambigüitats de l'amor homoeròtic, o "Jardín de papel" que apareix l'any 1943.

El seu gran èxit popular ho va aconseguir gràcies a la composició d'un gran nombre de les coples, les més conegudes: Ojos Verdes”, “La Zarzamora, “A tu vera”, “Pena penita pena”, “Maria de la O, o Tatuaje (on narra un record seu amb un mariner).

Ojos verdes” la va compondre per a un mariner que va conèixer a Barcelona. La va pensar pel seu amic Miguel de Molina, però "doñaConcha Piquer l'hi va robar, per a major enuig del cantant. La censura obligà a canviar la primera frase: "Apoyá en el quicio de la mancebía" per "Apoyá en el quicio de la puerta mía". Però "doñaConcha, que tenia un caràcter impossible mai ho va acceptar.(4)

El 1935  va coincidir a Barcelona amb Miguel de Molina que actuava al cabaret Mónaco, a la transició anomenat “Cúpula Venus”. Tot indica que va ser llavors quan es van conèixer i va fer diverses lletres per a ell que va trigar en poder cantar. Quan ho va fer  va estar obligat a cantar les versions censurades.



La seva precària situació econòmica el va obligar al final de la seva carrera a escriure per als cantants Nino Bravo, Raphael, Rocío Dúrcal, Rocío Jurado, Isabel Pantoja i especialment a Carmen Sevilla, o per temes de festivals com el de Benidorm.

Menyspreat per la progressia literària, va morir el 1982 sense haver rebut cap homenatge en vida. Va ser enterrat al Cementiri de l'Almudena, Madrid.

(1) Las figuras de la copla rinden homenaje a Concha Piquer. EL PAÍS. 5 diciembre 1991.
(2) Santiago Costelo, Recordando a Rafael de León
(3) Poema complet: Requiem por Federico. Poemas del alma.
(4) (2) Luis Antonio de Villena, Rafael de León, poeta y copla.

dijous, 2 d’agost de 2018

LA BARCELONA DE CA'L SACRISTÀ

Cap al 1920 apareixia al carrer Peracamps un local anomenat Ca'l Sacristà. Amb la Criolla va ser el lloc de pitjor reputació de la ciutat.

Procedència http://barcelofilia.blogspot.com/2012/01/cal-sacrista-cid-peracamps-1920s-1934.html


"Miseria, vicio, prostitución, droga, robo, travestismo, invertidos, homosexualismo, artistas maricones, lugar de pseudo intelectuales...
" Eren paraules que utilitzava la premsa sensacionalista del seu temps quan parlava dels dos locals, que malgrat tot van tenir un èxit espectacular. El seu origen era un local on anava a parar el millor de la ciutat: carteristes, contrabandistes, traficants i pinxos de malviure. Antonio Sacristà va ser qui es va fer càrrec del local el 1920.

Aviat homosexuals i transvestits van anar ocupant el local, a l'hora que era un centre actiu en la distribució de drogues, especialment la cocaïna. A poc a poc la decoració oriental va anar substituint a la més antiga amb motius colonials, canviant el nom a Wu-Li-Chang. El 1936 la Generalitat va prohibir els espectacles de transformistes a l'inici de la guerra per pressió dels anarquistes per "manifestaciones inmorales del arte" i el 1938 l'aviació italiana va arrasar la zona.

Amb el menyspreu que caracteritzava als anarquistes de l'època Adolfo Bueso (1) explicava que a Ca'l Sacristà tan sols podien actuar "maricones provados, pues era el paraiso de los invertidos. Actuaban todos ligeramente vestidos como hembras y con repertorio femenino" Segueix explicant que no era lloc on no anaven homes que buscaven dones, ni dones que buscaven homes, per acabar criticant als sindicalistes que hi anaven amb el pretext de "conocer los vicios burgueses".

Entre els transformistes que van actuar podem trobar al gran Mirko, que va ser la gran estrella del local, triunfant imitant a les més grans estrelles de la copla espanyola del seu temps. Segons Bueso el seu vestuari era pagat per un empresari que "cansado de la vida fácil, quiso optar por el homosexualismo". Mirko va sobreviure la guerra i va seguir al món de l'espectacle amb vestits de flamenc a l'Apolo, el Barcelona de Noche o el Molino.

Mirko 1934

A la postguerra al Barcelona de Noche.


La guerra va acabar amb molts dels que es movien per la zona, especialment els transformistes, molts van morir al front, alguns afusellats pels mateixos revolucionaris, altres van acabar en la indigència i l'oblit. El transformisme va seguir prohibit fins a inicis del 60 quan Madame Arthur (Cliqueu per a més informació) va debutar al Gambrinus.

(1) Adolfo Bueso, Memorias de un cenetista. Editorial Ariel, 1978.

Més informació:

dimecres, 25 de juliol de 2018

LA HISTÒRIA D'UNES MONGES NUDISTES I UNS VEÏNS TAFANERS

En temps del rei Ferran II (1495) una remodelació urbanística va posar a la vista de tothom l'interior del claustre del Convent de Santa Maria de Jerusalem. El que van veure va escandalitzar als més beats.  

El clautre en l'actualitat al Col.legi de Sant Miquel. 

Tot indica que les monges els hi agradava anar despullades per dins del convent, vivint lliurament la seva intimitat. Un cop els edificis del voltant van augmentar l'alçada, els veïns no es van voler perdre l'espectacle, però alguns ho van denunciar. El rei els va contestar que en tot cas les avergonyides eren elles davant tanta tafaneria: 


“Les monjes que en aquell habiten, serven la honestat que deuen. E perquè algunes vegades les dites monjes, confiant que ningú fora de dit monestir, les pot veure, no dupten a anar despullades dins les claustres del dit monestir; de hont moltes vegades se segueix que, de les cases circunvehines, ab les sumitats que tenen, miren les claustres del dit monestir, e les monjes resten avergonyides”. Demanant que “en spay de cent canes, casa ninguna puixa puiar tant, que de aquella se puixa mirar cosa alguna dins les claustres”.(1)

Potser la visió que es tenia sobre la vida monàstica, la intimitat o la nuesa aquell 1495 era més permissiu que ara mateix.

Ubicació de l'antic convent. Procedència; https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02mjer.htm


L'origen del convent és de finals del segle XV, estava al Raval, prop de l'actual mercat de la Boqueria, entre els carrers Jerusalem i Floristes. Va ser convent fins al 1835 en què es va transformar en una caserna militar, el 1868 va ser assaltat i incendiat. Sols es van salvar el claustre i poc més. El 1888 les restes van ser portades al seu actual lloc al col·legi Sant Miquel, carrer Rosselló, 175.





(1)  Jordi Peñarroja.  Edificis viatgers de Barcelona, A través de l'article de Nació Digital:  https://www.naciodigital.cat/noticia/142464/claustre/santa/maria/jerusalem

dijous, 12 de juliol de 2018

PEPITO ZAMORA A L'OBLIT

José Zamora (1899-1971) va ser un important figurinista i dibuixant, la seva figura va brillar el primer terç del segle XX, per passar injustament a l'oblit. Va estar present a la nit de Barcelona als anys 20-30.




Era el més jove membre de la "troupe" festiva que formaven  Alvaro  Ginesta,  Tórtola  València i Antonio d'Hoyos, assidus a la Criolla de Barcelona. Ell també ho va ser a les tertúlies de Gómez de la Serna, vivint els plaers de la nit i la seva ambigüitat. Vivia la seva homosexualitat de forma més que evident, el que va portar a Rafael Cansinos a dir d'ell:

"Pepito Zamora no tiene la menor pretensión hombruna, y se muestra y conduce con una naturalidad sorprendente en medio de su anomalía, sin darse por enterado de ello. Pepito Zamora da la impresión de una señorita vestida de falda pantalón. Gasta unos "jerseys" originales, que se hace él mismo con sus agujas de ganchillo, se peina a ondas y habla y gesticula como una jovencita, en quien la feminidad fuera congénita
"(la novel·la d'un literat, de Rafael Cansinos, oncle de l'actriu Rita Hayworth).(1)


Autos de diversos llibres, també va realitzar portades per a llibres de gent com Álvaro Retana o Carmen del Burgo.

ZAMORA, JOSÉ. Projecte per a la coberta d'ÁLVARO RETANA de La noche más alegre de Sherazada. Escenas de libertinaje oriental. 1915 





Del seu pas per la Criolla amb el marqués de Vivent va quedar un dibuix on deia "Con efectuosos recuerdos a quien ha organizado tan típicamente la Criolla" (2)




Zamora es va formar a París, dins dels corrents de l'"Art-decó." Allà va treballar i va dissenyar per al modista Paul Poiret, va treballar com figurinista per als Ballets Russos de Diaghilev, va fer amistat amb figures com ErtéJosephine Baker o Coco Chanel ... En aquesta ciutat va dissenyar les portades de les partitures d'Antonio Padilla. Entre els treballs que va realitzar per Diaghilev destaca l'executat per "Nit als jardins d'Espanya" de Manuel de Falla a 1918.





Luís Antonio de Villena ens diu d'ell: "Su dibujo, estilizado, refinado, entre lánguido y vivaz, está aprendido en las rocallas modernistas y en los arabescos negros de Aubrey Beardsley, pero (más frágil, más rápido, menos colmado de esplendores) entra ya en el arte decó. Es un dibujo entre exquisito y testimonial -ilustrador, figurinista-, que terminará acercándole a nuestro hombre a un naïf voluntario". (3)





Després de l'ocupació de França torna a Espanya, retirant-se a Sitges on viu discretament el seu viatge cap a l'oblit. Allà es dedica a l'art més "naïf", observant com el seu món anava desapareixent. Poc abans de morir declarava, amb cert to d'amargor:  "Creo firmemente que Pirri, El Cordobés, Manolo Escobar y Alfonso Paso son las personalidades que nos merecemos.""



La història de Pepito Zamora és molt similar als molts artistes que van viure plenament les primeres dècades del segle XX i que després la ignorància, la injúria o el menyspreu homòfob relegar a l'oblit.


Enric Julian (Julianen: http://julianen.blogspot.com/) el va coneixer de prop, ens va explicar: Conocí a Pepito cuando ya muy mayor busco acogida en casa de un pariente lejano, compartí varios fines de semana con Pepe y su amado José, su pareja de mas de cuarenta años, un griego hermoso aun en su avanzada edad, esto pasaba en Canet de Mar (1970) luego lo volví a reencontrar en Sitges ahora solo con el griego José, su familiar se medio deshizo del compromiso. Vivía muy parcamente de los dibujitos que hacia a color y que vendía mal. Cuando Pepe murió (1971) su amado José no pudo soportarlo y se suicidó el mismo día, no se pudieron enterrar juntos por la jodida moral de la época, el ayuntamiento franquista le concedió prestado un nicho en el cementerio para Pepe y a José lo pusieron en la fosa común. 

(1) Extraido de DE SODOMA A CHUECA, Alberto Mira, ed Egales. 
(2) Imagen procedente de LA CRIOLLA LA PUERTA DORADA DEL BARRIO CHINO, Paco Villar, Ed Comanegra.
(3)  Pepito Zamora: mundo, estilo, escritura. Luis Antonio de Villena:  http://luisantoniodevillena.es/web/articulos/pepito-zamora-mundo-estilo-escritura/


dilluns, 9 de juliol de 2018

LA RUTA DE LA PERSECUCIÓ LGTB A LA BARCELONA HISTÒRICA


Aquesta publicació està destinada als assistents a la ruta del 14 de juliol. 
 Detall de l'Auto de fe (Berruguete) Museu del Prado. 


Quina relació ha tingut la nostra ciutat cap a les persones LGTB? En quines èpoques se’ls va perseguir? Que deien les lleis?

De la Lex Visoguthorum (Fuero Juzgo) a la Ley de Peligrosidad Social. Parlarem de burdells, esclaus, inquisició, franquisme...


Duració:    2 hores, aprox
Sortida:     El Born
Final:         Plaça del Teatre, Rambla.
Preu          10 euros.
Dia            14 juliol, 18 hores.
Guia:         Leopold Estapé.




LA RUTA

1)     Born.  INICI I PUNT DE TROBADA.
Presentación de la ruta. 




2)     Passeig del Born. Quina època va ser més dura? Execucions i relaxacions. De Pere IV a la Guerra dels Segadors. Justes i negocis. Carrer de les mal-lligades. 



Pere IV, com el rei Gaspar. Capella Santa Àgata



3)     Santa Maria del Mar. Camàlics, macips i  mariners. De mancips i emancipats. (enfront carrer Mirallers). Sospitosos habituals: mariners, esclaus, francesos, serrains i clerguers de clase baixa.  Rics i nobles?








4)     Carrer Mirallers. La prostitució a ciutat. Actitud de les autoritats, controls sanitaris. Egipciaques.  Carasses.




5)   Carrer Arc de Sant Onofre. Santa Múnia. Intersexualitat i santoral. 


6)     La casa del botxí. Pere IV i la sodomia. Retaule del conestable. Lleis (Ussatges) i persecució LGTB. Conflicte de competencies.  Cap de Vaques.



7)     Museu Marès. Tribunal del Sant Ofici. Convent de santa Clara, la dona medieval. Cirurgians // presons secretes//Palau Lloctinent: Galcerà de Borja.//la fi al 1820. 





Pedro Luis Garcerán de Borja
Cárcel secreta del Matarraña.  
.


Barcelona celebra la fi de la Inquisició, març 1820. H. Lecomte. 
8)     Entrada lateral a la catedral Plaça Nova. Esclaus i eunucs. Sant Ramon de Penyafort. Pecat nefand. Bruixeria. Els Decretals.




8 bis)     Sant Felip Neri. Guerra i postguerra: la injuria homofòbica.  El call jueu.


9)     Església del Pi. Frares i relaxació.  Dona i inquisició. Pla de Os. PSUC, esquerra i homosexualitat. Durruti a Federica Montseny, Amanda Klein....


Pla de l'Os.
.
10)   Plaça Reial. La persecució de les identitats transgénere. Llei de Perillositat Social.  Memòria de Sonia. Ocaña. Madame Arthur. 


Racó plaça Reial.


11)   Carrer Escudellers Els primers locals d’ambient, bordells, meublés  i la policia.  La VI Flota. Vagos y maleantes.

Decorado de El Elefante Blanco

12)   Plaça del Teatre. Cara i creu de les Rambles. Raval, va ser un barri gai? Billars, Juan Soto.....   Café de la Òpera. Les Carolines. 

Las Carolinas. 

Bibliografia: 

Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.
Gente, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 
Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)
Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.
Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.
Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.
Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 

Blogs


La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/



dijous, 5 de juliol de 2018

LA MASCOTA DE LA SENYORA CONCHITA

Fa 5 anys que tots els dimecres visito a la senyora Conchita, gràcies al voluntariat amb Amics de la Gent Gran. Les nostres trobades sempre són coses de tres, un tafaner i malcarat periquito sempre està en mig. 




Com ella, moltes persones grans viuen soles a Barcelona, moltes d'elles a més s'hi senten. La solitud és un dels problemes més greus que els afecten. Això en arribar l'estiu es complica molt més, els pocs coneguts marxen de la ciutat, i molts cops els voluntaris no podem arribar a tots ells. Si vols implicar-te, al final explico com)

La Conchita aviat complirà 90 anys, la seva memòria és privilegiada, però físicament ho té complicat amb una evident apatia que encara dificulta més la seva mobilitat. Per si no n'hi hagués prou viu a un tercer pis de l'eixample sense ascensor. Gairebé mai surt de casa.

Veu poc a la família, estan fora de Barcelona, i el més proper no vol saber res d'ella. Els amics fa temps descansen en pau, li resta poca gent coneguda. Jo, com a voluntari, les treballadores socials de l'ajuntament, alguna trucada, algun amic que resta.... Recordo un agost que em va dir que amb 8 dies no havia vist ningú, ni parlat amb ningú. Em va mentir, el mal bitxo plomat que té li fa companyia. I li sóc gelós.

La setmana passada ens va muntar un número especial. Ja no podia pujar dalt de la gàbia. Té 15 anys i creiem que havia arribat la seva hora. Ella patia pel seu periquito, jo per ella. Després d'un número espectacular, vaig veure que tan sols estava cansat, i que ja prenia posició del seu lloc on tafanejar tot. Seguirà donant guerra.

A les llargues hores de solitud de la Conchita, entre tafaneries de tv, westerns i films de Chuck Norris insuportables, té al malcarat bitxo plomat. El cuida, sap del seu humor, parla amb ell; on va ella va. l'acompanya el "buitre leonado" com li diu un bon amic dels dos. Si ella està malament, el bitxo també; si ella el deixa, els brama pio-pios que es poden escoltar per tot Barcelona. I els dimecres m'explica la llarga vida social del seu company...

Moltes mascotes com aquest "periquito tafaner" omplen la solitud de persones grans a Barcelona. Persones que la societat ha deixat de banda i que tenen en elles i els voluntaris una connexió que els fa millorar la seva qualitat de vida. Persones amb memòria i testimonis de com ha estat la nostra ciutat en temps passats. Avui que tot el que va passar fa més de 30 anys ja és prehistòria. Amb ella visitem cada dia racons de la ciutat sense sortir del seu pis, llocs que mai havia imaginat les coses que hi havien passat.





Dimecres hi vaig tornar, i la mala bèstia plomada em va tornar a plantar cara. En marxar es va posar a piular com de costum. I vaig marxar feliç, sabia que la Conchita estaria ben acompanyada fins al dimecres vinent.


Finalment el dissabte 28 l'animaló va deixar de respirar al costat de la senyora Conchita. Aquest agost serà dur per a ella, intentarem que no es senti sola. 

El pariquito resta en pau al costat de l'espòs de la senyora Conchita. 


Vols ser voluntari; mira:

https://amicsdelagentgran.org/index.php/ca/voluntariat/vull-fer-voluntariat

dimarts, 3 de juliol de 2018

ORGANITZAR RUTES PER MOSTRAR LA BARCELONA MÉS DIVERSA.

Durant deu anys he organitzat rutes per Barcelona. He intentat mostrar una realitat desconeguda al conjunt de la població. El pròxim 14 de juliol serà l'última, després em prendré un període per reflexionar si cal seguir endavant.  Aquí explico les causes:


La ruta del dia 14 recupero la història de com va ser la persecució de la sodomia a Barcelona. Una ruta nova que vaig preparar per a un important festival barceloní i que després vaig haver de renunciar a cobrar els 100 € que em donaven, per problemes administratius. Preparar una nova ruta a Barcelona no és fàcil, no és seure davant l'ordinador i buscar informació. Cal conèixer la ciutat, la seva història i petejar-la per trobar els millors punts on donar informació.

Durant aquest temps he arribat a marcar 127 punts entre el Born i el Molino on podem trobar informació documentada sobre la història de la diversitat a ciutat. Dubto molt que me'n quedi algun lloc fora, però segur si existeix el trobaré.



Ensenyo la Barcelona més canalla, la diversa, la transgressora o la LGTBI. Intent apropar la Barcelona Medieval o com la literatura ha mostrat aquesta diferència. Del Quixot a Vida Privada, de Pompeu a Paco España, de la Monja Alferes a Requel Meller, del Conestable de Portugal a Flor de Otoño... persones, llocs, històries que han fet de Barcelona una capital de la diversitat. Un lloc on la diferencia s'ha respectat sempre molt més que a altres ciutat europees.

Vaig començar les rutes de forma desinteressada, fins que un dia al final d'una ruta vam anar a celebrar-ho i em va tocar pagar-me el refresc que vaig prendre. Potser aquell dia havia de decidir no seguir, però vaig decidir demanar una petita recompensa econòmica. L'any passat després de perdre el temps fent factures, no en vaig cobrar cap. Aquest any m'ha passat amb la primera que vaig fer per una biblioteca de la ciutat. No vull senyalar a ningú, mai he intentat fer negoci amb les meves rutes.

Ara aviso que no faig factures electròniques, que  les puc fer legalment, no tinc voluntat de defraudar hisenda. Però jo no vaig entrar al món de les rutes per BCN per perdre el temps en tasques administratives per cobrar quantitats molt baixes. Faig rutes per compartir històries, per sentir-me bé, per estar amb gent que li agrada.

Visita a la Model, novembre 2017.


He fet rutes pel GAG, qui més ha confiat amb mi, pels "Pingüinos", Afirmat, Panteres Grogues, Grup de sords del Casal Lambda, per Circuit Festival, per les biblioteques de Viladecans, Poble Sec. Nou Barris, pel Memorial Democràtic o per la Generalitat de Catalunya en memòria dels presos socials a la Model. Sempre ha estat un plaer. Per mi ha estat un plaer treballar amb tots ells, especialment amb Circuit i el seu gerent Teseo Cuadreny, molt culpable d'haver-me involucrat en aquests temes. També vull senyalar al Gabriel J Martín i al José Benito Eres per haver confiat amb mi.

El 2015 vaig preparar la ruta cultural eròtica-literària per una coneguda llibreria de la ciutat. Ho van encarregar i després encara espero resposta. La vaig fer amb Circuit Festival, en dues sortides van venir més de 350 persones. Un plaer immens. 



El dia 14 serà la darrera, aquí l'esdeveniment amb facebook  RUTA DE LA PERSECUCIÓ 
o la informació al meu blog:  http://poldest.blogspot.com/2017/09/la-ruta-de-la-persecucio-lgtb-la.html  A la tardor em replantejaré si torno a fer més rutes. Per ara no ho tinc gens clar.

Aquí podeu trobar algunes rutes que he fet a Barcelona:  http://poldest.blogspot.com/search/label/Rutes.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

LA VIDA "LOCA" DE DON RAFAEL DE LEÓN.

Barcelona va marcar una part de la vida del poeta Rafael de  León . El seu compromís amb la CNT , la presó i la seva relació amb un jove d...