divendres, 8 de març del 2024

BARCELONA, VI FLOTA I ELS PRIMERS LOCALS GAI

El 1951 arribava la VI Flota a Barcelona; durant anys cada cop que arribaven, entraven uns 4000 soldats amb ganes de conèixer la ciutat i divertir-se. Aquest fet va representar importants canvis, especialment entorn del carrer Escudellers i al barri Chino.




La relació entre Barcelona i aquells nois amb els cabells tallats a raspall es va iniciar a principis dels anys cinquanta i va acabar a finals dels vuitanta, molts venien de gresca. Des de feia anys, la seva presència era un mannà per a locals històrics del Raval, com ara el bar Cosmos o el Kentucky. Els bordells també feien l'agost, com explica Xavier Theros en un llibre "La sexta flota a Barcelona".

A aquella Barcelona de la postguerra, aquells nois americans van portar nous costums, de roba, de lleure, de gustos musicals i etílics. La Barcelona dels anys 50 es despertava de la llarga nit en blanc i negre i NODO.


Un altre afecte va ser la curiositat tafanera de les revistes americanes. Així Life va enviar el 1952 a la capital catalana un dels seus millors reporters gràfics, que va captar un nou exotisme: mariners a tablaos, a places de toros...



A la postguerra el Barri Chino no només va mantenir l'ambient marginal que havia tingut abans de la Guerra Civil, on es barrejaven delinqüents, prostitutes i homosexuals, sinó que també l'extrema pobresa de la postguerra va fer augmentar la prostitució tant femenina com masculina de manera àmplia, Però els anys 50 diversos fets ho van canviar tot.

El primer va ser l'arribada dels soldats de la Sisena Flota. El segon va ser el tancament dels bordells, cosa que va empitjorar les condicions laborals de les prostitutes, augmentant la prostitució de carrer. El tercer va ser l'enduriment de la llei que perseguia als homosexuals. Però un pacte EUA-Espanya feia als sodats intocables, si feien una malifeta era la seva policia militar l'única que podia actuar.

Així van aparèixer els hostals meublés, homosexuals y prostitutes es concentraven pels llocs on es movien els soldats: Rambles, carrer Avinyó, I especialment als carrers Escudellers i Conde de Asalto Nou de la Rambla). Van aparèixer barres americanes com bolets, els hostals meublés acceptaven parelles d'homes homosexuals sense fer preguntes.





Sempre existia el risc de ser interpel·lats per la policia, i detinguts per perillositat social, o vagància. Policies de paisà corrien per la zona, amb cura de no enxampar americans o turistes. També feien freqüents batudes als primers locals d'ambient que sota el aixoplug de la VI flota havien aparegut.

Anar maquillat era un pretext per ser detingut, pitjor si anaves transvestir. El primer cas és el d'un noi sevillà que treballava a l'hotel Ibèria. El són cas va ser a la famosa transformista Madama Arthur, aquesta malgrat tenir la medalla al mèrit del treball, es va passar una temporada a la Model. El noi sevillà treballava en negra i a l'hotel li van negar tota justificació, per això va ser acusat de vagància.




Des del final de la Guerra, fins a 1978, unes 4000 persones van passar per la Comissaria de Conde de Asalto (ara Nou de la Rambla),  sols un 10% va arribar a la Modelo, però el seu pas per aquí va significar maltractaments, insults i vexacions, a més de trucades telefòniques a família i treball, amb el que representava això en aquells anys tan foscos.




Més: 


Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)
Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.
Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.
Huard, Geoffroy, Los Invertidos. 2021
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 

Internet

MEMÒRIA GRIS DE LA COMISSARIA DE VIA LAIETANA.

Quan els marines envaïen Barcelona, Domingo Marchena, 8 abril 2022 La Vanguardia.

VI Flota a Barcelona:

https://eltranvia48.blogspot.com/2021/03/la-vi-flota-de-los-eeuu-en-barcelona.html

dijous, 7 de març del 2024

RUTA DE L'ESTIGMA, LA PERSECUCIÓ I LA DIVERSITAT LGTBI

A través d'aquesta ruta passarem per indrets que ajudaran a entendre com ha afectat l'estigma i la persecució a les persones LGTBI i el seu desig d'una plena diversitat sexual i de gènere.


Sant Roc i sant Gos, Biblioteca de Catalunya



SORTIDA 

Dia:                              27 de juny 2024
Hora                            17,30 hores
Lloc:                            Entrada Entrada Biblioteca Catalunya,     
Organitza:                   Biblioteques de Barcelona
Durada activitat:          Entre 1h 30 minuts i dues hores.
Bibliografia:                 Dos dies abans es completarà
Punts d'atenció           Dos dies abans es facilitarà als participants més imatges
Preu                            Gratuït.              
Guia                            Leopold Estapé. Expert en història LGTB
Idioma:                        Català

FINAL                          Plaça Raquel Meller, Paral.lel.


Interior de la Criolla, amb Flor de Otoño al centre ballant. 




DESCRIPCIÓ DE LA RUTA

L'objectiu és mostrar com vivien les persones LGTB, com els veia la societat barcelonina o com van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, d'identitats transgressores, de persones LGTBI; i especialment de les lleis que els va afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en els anys que van de la república a la transició (1931-1980).

Com lels estigmes han afectat al col.lectiu, des de la peste, al sida, passant per la mateixa homosexualitat.

També mostrarem com era el barri "Chino" als anys 20-30? Com s'hi vivia? Quin és l'origen del nom? Quins carrers en formaven part? I parlarem de Flor de Otoño, Chino, Rafael de Leon, Tórtola València, Jean Genet, Miguel de Molina, Sonia Rescalvo, Raquel Meller, Madame Arthur, Dolly Van Doll...

Ens mourem pels barris baixos de la ciutat, de la Biblioteca al Paral.lel. Coneixerem persones anònimes i d'altres prou conegudes.






Bibliografia: 

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales
Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.
Genet, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 
Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)
Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.
Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.
Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.
Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.
Huard, Geoffroy. Los gais durante el franquismo.  Ed Egales. 
León, Rafael de. Pena y Alegría del Amor 
Madrid, Francisco. Sangre en las Atarazanas. La Vanguardia
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 
Usó, Juan Carlos. Orgullo travestido. El desvelo Ed.

Blogs de Leopold Estapé


La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/







NOTA: 

La ruta definitiva i la bibliografia actualitzada la lliuraré una setmana abans de la sortida. Serà important que arribi a tots els participants perquè el puguin seguir a través del mòbil.

dijous, 29 de febrer del 2024

ELS LUDDITES A BARCELONA, S XIX, ORIGEN DEL MOVIMENT OBRER.

 El moviment dels luddites va apereixer a finals del segle XVIII a Angleterra, anava lligat a revolució industrial i la perdúa de llocs de feina amb les noves maquinaries. A Barcelona va arribar entrat el segle XIX




 1)  NED LUDD, L'ACTIVISTA FANTASMA

Els anys posteriors a la Revolució Francesa, Anglaterra va viure un enduriment de les lleis. Criticar al rei o al Parlament o robar per alimentar-se, podia significar la pena de mort. Es van prohibir les reunions dels treballadors i els sindicats, i qualsevol aldarull es pagava amb la vida, sense necessitat deproves.

Mentre els grans empresaris industrials apostaven per noves tecnologies que milloraven la producció, però deixaven famílies senceres sense cap mena d'ingrés. En mig de tot va sorgir la figura de Ned Ludd i els seus seguidors els luddites. No existeix cap prova de la seva existència real, el 1779, va trencar per accident, altres sostenen que de manera intencionada, diverses màquines tèxtils. La seva acció constituiria la base del moviment luddita, d'oposició a la introducció de la maquinària que eliminava llocs de treball.

La destrucció de les màquines modernes no fou una reacció contra el progrés, ni contra la industrialització, sinó actes de resistència respecte a la nova dictadura econòmica dels propietaris industrials. Va ser la destrucció dels gremis i la democràcia associativa, la que va motivar molts artesans e a practicar la destrucció de les màquines. La destrucció de les màquines esdevenia una veritable lluita de classes, tenint en compte que s'atacava una propietat privada i es discutia sobre el repartiment de la riquesa i la regulació de la producció.

IMATGE: El líder dels Luddites, gravat de 1813, autor desconegut, British Museum





2) ELS LUDDITES A LA BARCELONA DEL SEGLE XIX (I PART)

El moviment dels luddites van sorgir en resposta a la modernització de la maquinària, que va significar la pèrdua de molts llocs de treball, deixant famílies a la misèria. Aquest moviment que va sorgir a l'Anglaterra de finals del segle XVIII, va arribar a Catalunya entrat el segle XIX. Els luddites veien la maquinària com a un enemic que fomentava l'augment de l'atur.

Mentre que a Anglaterra es van evitar, les víctimes, aquí no va ser així. Aquell agost de 1935 els ànims estaven molt caldejats, a Sant va esclatar una revolta que significar que el capità general enviés la tropa a reprimir, mentre un general cridava a reprimir, era mort d'un tret. Amb els ànims aixecats, les fàbriques van ser l'objectiu. Aquell 5 d'agost, els revoltats van entrar a Vapor Bonaplata, van matar quinze dels obrers armats i van cremar la fàbrica.

Van passar anys fins que es va instal·lar un nou vapor a la ciutat per por que la tornessin a cremar. Aquests fets es consideraren els episodis previs a l'esclat del moviment obrer a Catalunya, marcats per la desconfiança mútua i respostes violentes.

IMATGE:
Incendi el 18 de gener del 1851. Iniciat al vapor Capdevila i Mata del carrer de la Riereta, es va estendre a la fàbrica Armengol i només es va poder controlar set hores després.





3) ELS LUDDITES A LA BARCELONA DEL SEGLE XIX (II PART)

L'atac a Vapor Bonaplata a la plaça Castella no va ser l'únic, també es van produir a Alcoi el 1821, a Camprodon el 1823, a Barcelona el 1835 i a Igualada el 1847.
Les selfactines van ser introduïdes a Barcelona per Joan Güell el 1844, eren unes màquines automàtiques de filar que estalviaven molta mà d'obra.

Aprofitant l'alçament progressista contra el govern de 1954, una munió d'obrers van incendiar diferents fàbriques on funcionaven selfactines. L'amenaça de passar per les armes als insurrectes van aturar les revoltes. Però la vaga va seguir. Al final es va arribar a un acord, i la vaga finalitzà, amb la prohibició de les selfactines. L'heroi va ser el líder sindical Josep Barceló.

Però el govern de Madrid va aixecar la prohibició i va anomenar un nou capità general que va fer prendre a Barceló a qui va acusar sense proves i va manar executar immediatament enmig d'una ciutat exaltada i presa militarment. La resposta de la ciutat va ser la primera vaga general de la seva història.

IMATGE: Execució de Josep Barceló el 6 juny 1855 a Barcelona, per garrot.






ANEXE

VAGA DE NENS A LA BARCELONA DE 1925

El treball infantil era de condicions abusives, en plena dictadura de Primo de Rivera, horaris de més de 12 hores, mal pagats i mal alimentats, i sense cap dret.

Així l'any 1925, els nens de les Cristalleries Planell van dur a terme una de les vagues més duresque s'estengué per tot el sector del vidre. Els nens no tan sols lluitaven contra les forces de l'ordre i la patronal sinó també contra uns pares que no veien amb bons ulls que el sou no arribés a casa durant aquells dies.
La vaga va acabar després de l'acceptació del temps de neteja dins la jornada laboral i la retribució del temps necessari per encendre els forns.
L'instigador de la vaga fou en Francesc Pedra, amb només onze anys. Era orfe de pare i mare, havia estat format a partir de les lectures en veu alta de son pare i son germà, anarcosindicalistes convençuts. De gran va ser responsable de col·lectivitzacions durant la guerra i va lluitar al front d'Aragó. En retornar de l'exili va fundar la AAVV de Pubilla Casas.

Més: https://beteve.cat/va-passar-aqui/vaga-nens-cristalleries-planell/ ‘La vaga dels nens’ a la fàbrica de cristalleries Planell




diumenge, 25 de febrer del 2024

PRIMERS ESPAIS DE CULTE A LA BARCELONA TARDOROMANA

On es trobaven les primeres cases de culte, hi havia necròpolis cristianes, sabem de la existència d'una seu arriana. Encara hi ha prou dubtes, intentaré mostrar-les.

Antiga seu episcopal. Julia Beltrán de Heredia i Charles Bonnet. Dibuix: Francesc Riart-MUHBA]



Encara 
és poc el que sabem dels orígens de Barcelona. Segurament el seu origen està l'any 12 aC, fundada pels soldats d'August que venien de la guerra contra els càntabres. El mateix passa amb els primers espais de culte, coneixem l'origen de la primera catedral a orígens del segle IV, però, abans?. Quin va ser el temple i seu del bisbe arrià, o quins espais d'esbarjo tenia l'original Barcino? Arqueòlegs i historiadors no estan plenament d'acordamb aquests temes.

Les intervencions arqueològiques fetes a Barcelona, recentment han donat noves dades sobre els primers segles de la història de la ciutat.
"Aquestes actuacions i els estudis derivats han posat en relleu una gran quantitat de dades històriques, dades que de mica en mica permetran trencar definitivament la barrera que suposava l'estudi del període que va des de l'antiguitat tardana fins a l'alta edat mitjana únicament a deutora dels esdeveniments polítics a gran escala" (1)




Les primeres dades històriques sobre la petjada cristiana ens porten al martiri de sant Cugat. Prudenci (3) al Peristephanon en parla, però sobre el lloc hi ha discrepàncies. Jordina Sales assenyala "l'aula paleocristiana del mercat de Santa Caterina-poblament relacionada amb una necròpolis sorgida al voltant del martirium de sant Cugat (Cucufate)(2)

Un altre possible indret on podria haver-hi una "domus ecclesiae", era on ara es troba Santa Maria del Mar. Abans de Santa Maria de l'Arena. La primera discrepància és sobre el nom, algun defensen que era de les "Arenes" per estar al costat del mar, fet improbable. El nom d'Arena ho seria per estar al costat d'un possible amfiteatre construït pels veterans d'August.




Sota l'actual catedral i a l'angle nord de la ciutat és on s'ha trobat les restes d'una primera basílica paleocristiana, en un lloc rodejat dels comerços més bruts i pudents de la ciutat. A aquest lloc va créixer el conjunt episcopal. Es conserva "un baptisteri octogonal, una aula de representació, una capella cruciforme i part de palau episcopal"(2)

L'església de Sant Just i Pastor i els seus orígens són encara objecte de controvèrsia. La presència del rei Ataülf i Gal·la Placídia, va portar molts arrians a Barcelona que van conviure durant temps. "És molt probable que quan els visigots es van instal·lar a la ciutat "ocupessin" el nucli episcopal, que era sota la catedral actual, i que els catòlics fossin "desplaçats" a Sant Just, on ja devia haver-hi una primera església" (1) Aquesta hipòtesi és posada en dubte per part de molt historiadors.

 
Làpida funerària de marbre de Paros amb iconografia cristiana. Segle V. © MUHBA


Una menció especial mereix l'església de Sant Miquel, situada sota l'actual ajuntament de Barcelona, es va construir sobre les termes de la ciutat. El mosaic de les termes romanes va constituir el sòl de l’església de Sant Miquel, això indica que va ésser un element romà amb reutilització posterior. 


Mosaic de les termes dels banys públics que, supossadament, va regalar a la ciutat Luci Minici Natal (el primer “barceloní” campió olímpic a Grècia i va guanyar amb les quàdrigues).



(1).BARCINO, DE COLÒNIA ROMANAA SEDE REGIA VISIGODA, MEDINA ISLÀMICA I CIUTAT COMTAL: UNA URBS EN TRANSFORMACIÓ. MUHBA.

(2) In nomine Domini ecclesia consecrata est. Carles Buenacasa-Jordina Sales. Societat Catalana d'Arqueologia. 

(3) Aureli Clement Prudenci poeta i apologista cristià del segle IV nascut a la província Tarraconense.

Més 

 Santa María de las Arenas, Santa María del Mar y el anfiteatro romano de Barcelon. Jordina Sales. 

dilluns, 8 de gener del 2024

Holocaust i repressió de la diversitat sexual sota el nazisme

Un any més aquest gener recordarem l'holocaust, enmig de nous conflictes en els quals la diferència i la diversitat tornen a estar perseguides. Quan algú estigui temptat en fer comparacions, cal recordar que l'holocaust va representar l'extermini de prop de deu milions de persones: gitanos homosexuals, feministes polítics, persones amb discapacitats, jueus...




 Viktor Emile Frankl, científic austríac jueu i primera persona que va desenvolupar el concepte de “resiliència” va dir: 'Desgraciat qui en tornar a casa seva va descobrir una realitat totalment diferent de la íntimament enyorada durant els anys de captiveri! Ell havia perdut tota la seva família als Camps d’Extermini. Terrible tragedia. 

Els homosexuals ni tan sols van poder tornar a les seves cases, van seguir proscrits i perseguits al igual que la població gitana, no van rebre ni tan sols la consideració de víctimes de l’holocaust. Un dels primers actes del nazisme va ser l’assalt a d’Institut per a l’Estudi de la Sexualitat ( Institut für Sexualwissenschaft), just 4 mesos després de l’arribada de Hitler al poder i cinc anys abans de la fatídica Nit dels Vidres Trencats. 





No va arribar de sobte; feia temps que mostraven el seu odi al carrer; feia temps que agredien gent; però la població mirava cap un altre costat. Posaven ordre, atacaven homosexuals, jueus, gitanos, comunistes, indesitjables. Quan la població es va adonar ja era tard. Us sona? Simbologia nazi pels carrers, agressions, atacs a centres LGTB... Hem d’esperar 5 anys a entendre el que està passant avui?

 Quan parlem de repressió als homosexuals hem de tenir en compte diversos factors: 

- Els nazis no feien distincions entre transexualitat i homosexualitat. Gran part de les persones que es movien per espais com EL DORADO de Berlín van acabar represaliats. 

- La persecució es va dirigir contra els homosexuals alemanys i els dels territoris considerats aris: Alsacia, Prusia, Sudetes o els suavos de Hongria.Els territoris ocupats eren les seves lleis locals dures, però menors. 

- La majoria entraven amb el triangle rosa, però molts van entrar amb altres triangles eren jueus, gitanos, polítics… i homosexuals, un cop dins van rebre doble discriminació. 

- Tenir una veu aguda, sense fills i tenir pluma podía ser subjecte de ser denunciat. 

- Les lesbianes perseguides ho van fer amb el triangle negre, com les feministes.

 El film “Bent” explica la història d’un home homosexual que va anar a un Camp de Concentració amb un triangle grog, creien que sent jueu seria millor tractat. Explica la realitat de molts homosexuals que hi van arribar amb triangles que no eren el rosa i després, dins, van rebre la doble discriminació.




 -Paul O’Montis va ser un actor i cantant de gran èxit als anys 20, va popularitzar la cançó Ramona, va triomfar al cine, el 1940 la gestapo el va detenir, al camp d'extermini va durar 6 setmanes. 

-Pierre Seel era alsacià, detingut tan aviat els nazis van ocupar França, 

-Rudolf Brazda suabo (alemany d’Hongria), ambdós van ser testimoni de les penalitats dels homosexuals que anaven als camps d’extermini o al front com a carn de canó. 

-És el cas de Paul Von Groszeim, detingut a Lübeck amb altres 300 joves el 1937, Va ser torturat i va acceptar ser castrat per evitar anar al Camp de Concentració. Però més tard va ser detingut per ser dissident, va entrar al Camp amb el triangle verd. 

El nazisme no va organitzar una persecució sistemàtica de les lesbianes, però no veien amb bon ull a les dones que volien actuar lliurement, sense la tutela de pares, esposos o germans masculins. Quan una dona era denunciada a la feina o per la família, tenia el seu destí marcat a Ravensbrück.

Elli Smula, sindicalista de la xarxa de tramvies de Berlín, va ser denunciada per la seva pròpia empresa com a lesbiana. Allà va ser maltractada i utilitzada com a conillet d’índies, fins que en un experiment d’aquest hi va perdre la vida. A aquest camp van morir unes 95.000 persones, dones i els seus fills, una part d’elles lesbianes. 



Sabem que 15.000 persones van ingressar amb el triangle rosa, desconeixem quantes van entrar amb altres triangles. Entre 1933 i 1945 100.000 persones van passar a disposició judicial per “comportament degenerat o sodomia”, moltes van morir apallissats o van fugir fora, sense ser registrades. Les xifres de desapareguts oscil·len entre 50.000 i el mig milió. Aquesta dificultat en conèixer les dades té a veure en que al final de la guerra, els homosexuals, com els gitanos, no van ser reconeguts com a víctimes, al contrari van seguir essent perseguits. 

Acabada la guerra i fins a 1995 100.000 persones van ser denunciades, 50.000 amb sentències fermes. El 1969 l’article 175 va ser restaurat en part. Fina a inicis dels 80 els homosexuals i els gitanos no van ser reconeguts com a víctimes de l’holocaust. El 1995 el 175 va ser eliminat. 



Quan a inicis del segle XXI es voler realitzar un homenatge a les víctimes, ja sols quedaven vius unes dues persones. Les conseqüències van ser terribles. El teixit associatiu va ser destruït, els fons documentals cremats, les cintes cinematogràfiques o les obres d’art destruïdes, els activistes que van sobreviure es van exiliar. Els homes i dones LGTB van haver de viure vides diferents o acabar en mans de la justícia. 

Avui podem veure que aquest virus del feixisme no va morir el 1945, que segueix viu i present als nostres carrers, o que una bona part de la població mira cap un altre banda o creu que no va amb ells. Malauradament aquesta història d’odi contra la diversitat no va acabar el 1945, hem vist persecucions i genocidis arreu. No cal anar lluny aquí vam patir a la postguerra amb els camps de concentració on van anar a parar milers de persones que lluitaven per la república, o els temibles penals on s’enviaven a homosexuals i transexuals com el de Tefía de Fuerteventura o els de Badajoz i Huelva. 

Però aquest odi el tornem a veure dia a dia amb agressions a qualsevol tipus de diversitat i neguen l’holocaust. Oblidar, menystenir o negar l’holocaust ens porta al camí que ens retorna a aquest horrible passat. 


María Ruiz Solás, diputada de VOX


Primo Levi va dir: “No és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, Qui parlarà?” De tots nosaltres depèn, si us plau no oblidem mantinguem viva la memòria

divendres, 22 de desembre del 2023

RUTA CAP ELS ORÍGENS DEL BARRI "CHINO"



Aquesta ruta ens portarà als orígens del barri "Chino", els personatges, els locals, les llegendes i la repressió.



La Criolla, anys 30





El seu inici és la plaça George Orwell i finalitza al Teatre Arnau. Cal recordar que l'aviació feixista el 1938 va arrasar el Barri i sols queden les petjades d'un passat que no va ser gloriós.

Seguirem la ruta per Escudellers, Arc del Teatre, carrer Cid, Portal de Santa Madrona, Nou de la Rambla i Paral.lel.Temàtica:
Com era el barri "Chino" als anys 20-30? Com s'hi vivia? Quin és l'origen del nom? Quins carrers en formaven part? Quina incidencia va tenir l'arribada de la VI flota? És cert que Barcelona tenía els bordells més famosos de la Mediterrania?

Noms
Flor de Otoño, la Reina del Barrio Chino, Rafael de Leon, Tórtola València, Pepe el de la Criolla, Jean Genet, Miguel de Molina, Carmen Mairena, Sara Montiel, Sonia Rescalvo, Raquel Meller, Madame Arthur, Dolly Van Doll...


Inici Plaça George Orwell   https://maps.app.goo.gl/ayxr2aFLJqYcsCoZA

IMATGES per entendre la ruta

1) Carrer d'en Carabassa



2) Carrer Códols //Elefante Blanco




3) Escudellers: VI flota, meublés i barres americanes.




4) TEATRE PRINCIPAL. Miguel de Molina, Rafael de Léon i uns "ojos verdes".





5)  Carrers Arc del Teatre // Guardia.  Les farmàcies del Raval. Madame Arthur, Van Doll i el Gambrinus. Carmen de Mairena, Sara Montiel i el Cangrejo loco.










Antonio (Carmen) de Mairena


6)   Plaça Jean Genet. Genet el canalla i el transvestisme als anys 30. El balcó, Diari del lladre, Querelle de Brest. Vides Privades de Segarra.






Egmont de Bries


La reina del Barri Chino





7)   Carrer Cid: La Criolla i el Sagristà: qui va ser Flor de Otoño? La “troupe” del marqués de Vivent. Qui eren les Carolines. La Bandera amb Jean Gabin. Anarquisme i la suposada repressió del transvestits.



 Flor de Otoño encerclat a la Ciolla.  Torrents.1933.


Flor de Otoño. 

Concurs de Mis Barrio Chino a la Criolla 1934. Foto: Ballbé. Col.lecció particular. Les Carolines.



Jean Gabin a la Criolla, La Bandera.


8)   Carrer Nou de la Rambla. Llei de Peligrosidad Social. La ruta de la vergonya, xifres. Memòria de la Rampova.

Francesc Oliver, 'Rampova', primera detenció amb 14 anys

9)  Carrer de Les Tàpies. Barcelona de Noche. Sonia Rescalvo de la glòria a morir a la Ciutadella. Reaparició de Mirko. Laura Villar, orgull i repressió.



Laura Villar. 

 (10) Plaça Raquel Meller. Lesbianes a Barcelona?  Joan Viladomat i les cupletistes. Còmics de moral distreta (Alady o Josep Sampere). Com era la avinguda abans de 1939? 





Josep Sampere





Bibliografia: 

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales
Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.
Gente, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 
Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)
Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.
Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.
Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.
Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 

Blogs


La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/




Podeu escoltar aqui a Egment de Bries cantant aquesta cançó de Alvaro Retana