dimarts, 9 d’octubre de 2018

NICOLAU D'EIMERIC, EL TENEBRÓS

A la minisèrie de Diagonal TV, surt un dels personatges més tenebrosos de la història de Catalunya, el dominic General Nicolau d'Eimeric. Qui era?, aquí ho explico breument. 


Nicolau Eimeric va ser un inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV. Es va caracteritzar per l'enfrontament amb Pere el Cerimoniós i l'atac contra les obres de Ramon Llull i els lul·listes; el rei el va prohibir predicar a Barcelona. Abans va acusar el conseller Bartomeu Genovès d'heretgia per la seva obra Novisimis Temporibus, en la que suposadament aquest feia apologia de l'Anticrist. La condemna del conseller, sense donar-li el dret a defensar-se, va provocar la ruptura definitiva de la ciutat amb els dominics, Nicolau Eimeric va prendre part activa amb els acusadors.

També va ser pioner en l'ús de mètodes de tortura que incloïen des de la manipulació psicològica fins als càstigs físics més despietats. Entre les seves víctimes estaven els lul·listes, frares d'altres ordes. La sèrie "La Catedral del Mar" mostra com un franciscà acaba sent dominic, difícil: franciscans i dominics tenien unes relacions horribles. A Barcelona els primers eren populars, els seguidors de Domènec de Guzmán mai van tenir la més mínima acceptació popular.

Eimeric era un home de confiança del Papa, i enemic acèrrim de Pere III, que tenia el seu caràcter. El rei del Punyalet al final el va expulsar de Barcelona pel seu atac contra les obres de Ramon Llull i els lul·listes el 1366, també el seu odi contra els jueus l'enfrontava directament a un rei que sempre els va defensar. Després de conspirar contra el rei a Tarragona, va acabar marxant a l'exili al costat del Papa Gregori IX. No es va voler perdre el gran sarau del cisma d'Occident, prenent part de la cort d'Avignon i atacant amb duresa a qui no ho feia, com Vicenç Ferrer.

1427 Retrat atribuït a Pere el Cerimoniós, Jaume Mateu MNAC


A la mort del rei Pere va tornar, on Joan I el donava suport, però en poc temps es va fer tants enemics que va acabar marxant a l'exili, on va acabar conspirant amb els "antipapes" d'Avignon. Martí l'Humà el va deixar tornar a Girona, on va morir el 1399.

dissabte, 6 d’octubre de 2018

MEMÒRIA DE SONIA RESCALVO ZAFRA.

El 6 d'octubre de 1991 Sonia Rescalvo era assassinada al Parc de la Ciutadella, el 2013 l'ajuntament de Barcelona dedicava una glorieta de la Ciutadella a la seva memòria. Aquí ho explico:



Sonia Rescalvo Zafra va ser assassinada d'una pallissa per un grup de neonazis al Parc de la Ciutadella. El seu assassinat va adquirir gran rellevància per ser "el primer crim d'una transsexual pel sol fet de ser-ho" del que es té informació i constància a Espanya.

Va fugir amb 16 anys de Conca i va venir a viure a Barcelona. Durant un temps li va anar bé i fins i tot va aconseguir actuar al teatre Arnau, al Paral·lel de Barcelona. Passat el temps, sense feina va caure en la prostitució i la indigència, la qual cosa l'obligava a dormir al carrer. Les persones transsexuals eren ignorades i discriminades per una societat que els hi girava l'esquena, la prostitució era per moltes dones transsexuals l'única sortida per sobreviure.

Aquell 6 d'octubre de 1991 Sònia Rescalvo Zafra, una dona transsexual, es va quedar a dormir amb una amiga al Parc de la Ciutadella, diversos indigents els acompanyaven. Per aquells anys grups de nazis skins, membres de la "Vanguardia Nacional Revolucionària", sortien a "patrullar" la nit, el seu objectiu colpejar el cap als diferents, fossin negres, indigents, o, com en el cas de Sonia, transsexuals.

Sonia va morir a causa dels cops rebuts, la seva amiga va quedar cega, diversos indigents hospitalitzats. Els autors van ser detinguts, el seu judici va ser el primer a Espanya per agressió per identitat de gènere.

Entre les proves intervingudes posteriorment en el domicili dels principals responsables, els germans Héctor i Isaac López Frutos, hi havia retalls de premsa que relataven la seva acció, on havien escrit les següents paraules: «Qui va matar a Sonia Palmer? Una producció de Skin Linch per Celti, al preu de 900 pessetes. El juliol de 1994 la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona va considerar que la mort de Sonia Rescalvo Zafra, i l'agressió a la seva companya Dori Romero Arévalo, van constituir" un assassinat consumat i un altre frustrat", pels quals es va dictar un total 310 anys de presó al grup skin agressor. La «brutalitat» de la pallissa, els mitjans emprats i la decisió rematar a una de les víctimes en descobrir que encara respirava, va fer al tribunal considerar que els nazis van actuar amb intenció de matar. Els autors van ser condemnats a penes que superaven els 310 anys, però eren menors i al cap de poc temps van sortir al carrer. Aquest assassinat va assenyalar un abans i un després en el reconeixement del col·lectiu transsexual.

L'octubre de 2013 i a petició de les entitats LGTB de Barcelona es va inaugurar al Parc de la Ciutadella la Glorieta de la Transsexual Sònia en memòria del brutal assassinat.



Fa pocs dies una dona transsexual va morir a Valladolid víctima de nou d'una brutal pallissa. L'auge dels grups feixistes que actuen impunement ha incrementat les agressions contra les persones transsexuals. Tornarà la societat a mirar cap una altra banda?

dilluns, 1 d’octubre de 2018

L'ESTIU DE LA SENYORA CONCHITA

Avui dia internacional de la gent gran us parlaré de la senyora Conchita de Barcelona, de 89 anys, Viu solo i el pitjor de tot, se sent molt sola.


A inicis d'agost la seva mascota, el periquito tafaner i maleducat del qual tant us he parlat, la va deixar. El seu dolor, i també el meu, va ser immens. Un bon amic va saber donar un bon destí a les seves restes. Però el patiment de la Conchita no va acabar aquí.
A final de més va caure, sola, per sort la tele-assistència la va ajudar. Però la van portar a un "hospital concertat" de l'Eixample, que té una sala especial pels pacients derivats de "Cat. Salut". Allà la van deixar a un racó, fins que per sort de nou el seu bon amic ho va veure. Al centre deia que ja no hi era... La van pujar a planta, i allà del llit a la cadira en espera del "sociosanitari". Ningú es preocupava per ajudar al fet que caminés o no, el tracte era bo, però hi havia dies que no tots els serveis arribaven a cap hora...



Massa dies després la van enviar al sociosanitari, concertat per descomptat, i de titularitat d'un orde religiós que fa negoci amb aquests temes. A mi em va bé pel voluntariat, la clínica està a la Zona Franca, prop de casa. Però en entrar els familiars avisen, aquí patirà si no paga, i molt.

No li donen aigua, si la vol, ha de ser de l'aixeta que és vomitiva. Té una dieta marcada, li diuen que tenen menú únic i que si no el vol vagi al restaurant. Clar, és una clínica molt cristiana i el negoci és el negoci. Té febre, però entren a rentar-la i vestir-la a les 8 del matí sense tenir-la en compte. La desperten a les 8, per portar-la a rehabilitació a les 11, fent llargues estones de cua per pujar a l'ascensor. 

La sèrie de queixes que em dóna serien infinites. Senya-la que les sessions de recuperació són molt bones, encara que el que veu és el cementiri de Montjuïc on vol anar.hi aviat per estar amb tota la seva família. Curiosament coincideixen al que em comenten altres voluntaris que acompanyen persones grans a Barcelona, centres que públics o privats sempre tenen gestió externalitzada.


A Conchita ara li diuen que hauria d'anar a una residència privada, després de l'experiència està terroritzada.

divendres, 14 de setembre de 2018

DONES QUE VAN DEIXAR EMPREMTA. IV PART BARCELONA.

Una selecció de dones que van deixar empremta i tenen algun tipus de relació amb Barcelona.

Detall ceràmica de la font de Portaferrissa. 1959 Joan Baptista Guivernau Sans


Dones que han lluitat per ser lliures o que no han volgut viure sota el domini d'una altre persona. Aquí os mostraré diversos exemples anteriors a que es creés el terme "feminisme" i publicats a la meva pàgina de Facebook.

Dones ignorades pels historiadors pel simple fet de ser dones, malgrat haver jugat un paper molt important al seu temps.


LUCY DARRERA DE LES PETJADES D'UN HOMÍNID.



Era una femella d'1,1 metres d'altura. Va ser la primera troballa d'un humanoide en bon estat que aconsegueix explicar la relació entre els primats i els humans. Lucy és el conjunt de fragments ossis pertanyents a l'esquelet d'una femella homínid de l'espècie Australopithecus afarensis, de 3,2 a 3,5 milions d'anys d'antiguitat.

La imatge és del Cosmo Caixa de Barcelona, davant poden veure unes petjades, són les d'un homínid. Un escrit informa que Lucy seguia els passos del mico mascle. No cal dir res més.


GAL.LA PLACÍDIA, EMPERADRIU REGENT (389-450)

Gal.la Placídia no és una plaça de Barcelona, és el nom d'una dona que va jugar un paper molt important al final de l'Imperi romà.


Mort Teodosi I, Roma va ser assetjada pels visigots. Per evitar el desastre, el seu germà Horaci la va regalar al rei Alarico, com a ostatge. Aquest la va omplir de cadenes i la hi va portar amb la seva horda, recorrent la península d'Itàlia,

Mort aquest va passar a mans del rei Ataülf, amb qui es va casar, en un matrimoni que en principi era de compromís. Amb ell va viure uns anys de pau, entre Tolosa i Barcelona, fins que va enviudar. Sigeric, el nou rei, va assassinar a tots els seus fills i la va vexar cruelment. Assassinat aquest, un nou rei, Walia, la va retornar al seu germà l'emperador Honori.

Però una altra vegada va ser utilitzada com a moneda de canvi i es va veure obligada a casar-se amb el general Constancio, i de nou va tornar a enviudar. De nou el seu germà la va maltractar, en aquesta ocasió amb intent de violació inclosa. Després d'això van fugir a Constantinoble.

Mort Honori, el seu fill de 6 anys va passar a ser l'emperador i ella la Regent. Al costat del general Aeci va fer front a les hordes d'Àtila.
La seva acció va ser decisiva per afrontar multitud de conspiracions i en l'administració d'un imperi en caiguda lliure. El 437 es va retirar a la vida privada i es dedicà a obres religioses. Va morir a Roma a 60 anys



ERMESSENDA DE CARCASSONA   (972-1058) 




Va ser comtessa consort de Barcelona, Girona i Osona.


Tomba a la catedral de Girona, segle XIV. 


Casada amb el comte de Barcelona Ramon Borrell, amb qui cogovernà fins a la seva mort el 1017; governà en solitari com a regent durant la minoria d'edat del seu fill (1017-1021), i a partir de llavors cogovernà amb aquest en qualitat de copropietària. Les desavinences entre tots dos va provocar el repartiment del domini. Mort el seu fill de nou governar en solitari fins a la majoria d'edat del seu nét.

Durant el cogovern amb el seu nét Ramon Berenguer I van sorgir de nou dissensions que s'agreujaren quan aquest repudià la política matrimonial dissenyada per la seva àvia i es casà amb Almodis de la Marca, ambdós casats. Aleshores, Ermessenda pressionà les jerarquies eclesiàstiques a fi que excomuniquessin el seu nét, fet que aconseguí el 1055; l'excomunió afeblí encara més l'autoritat dels comtes de Barcelona i tornà a instigar la revolta nobiliària. Finalment, el 1057, Ermessenda de Carcassona vengué el condomini sobre els comtats de Barcelona, Osona i Girona al seu nét i es retirà al castell de Sant Quirze de Besora, on morí l'1 de març de 1058.

Ermessenda fou una de les dones amb més autoritat dins la política del segle XI. Governà durant uns seixanta-cinc anys, esdevenint una de les dones amb més poder polític en la història de Catalunya. La seva vida exemplifica l'evolució de la condició de la dona aristocràtica a l'antiga Gòtia: passà de gaudir d'una posició privilegiada a perdre poder en el moment en què les Leges Gothorum (Lleis dels gots) es veieren relegades per les convenientiae feudals que els magnats feien entre ells al marge de les lleis. Aquests magnats -per mitjà de la violència i la guerra- posaren en entredit la potestas comtal com a garant de l'ordre públic. Aquests canvis conduïren al nou ordre feudal, que imperà durant els següents dos segles.


Mai més hi va haver una dona amb tant poder i tanta influència a la història de Catalunya, una dona que va resistir les envestides d'un món tradicionalment masculí. Almodis serà una dona amb molt poder, però aquest emanava del seu marit Ramon Berenguer I.



ALMODIS DE LA MARCA S XI




Ramon Berenguer i la seva muller, Almodis de la Marca, comptant 2.000 oz de monedes d'or com a pagament 


Almodis de la Marca (1020 - 1071) el 1052 es va casar amb el comte Ramon Berenguer I (1022-1076) en terceres núpcies, però encara estava casada, ell també. Tot indica que fou un enamorament apassionat, una decisió conjunta i no imposada com acostumava a ser aquells temps. Per amor?, possiblement, però no eren dos adolescents, i els unia un enorme interès: la unió donaria un poder immens a la parella, en cas de superar els impediments que trobarien pel camí.


Però no va ser fàcil la seva acceptació. La mateixa àvia del Ramon Berenguer, l'Ermessenda, va moure tot el que va poder per poder anul·lar el matrimoni i excomunicar als enamorats.

Amb l'abdicació de l'àvia van adquirir un immens poder, unit al fet que el seu matrimoni li donava importants territoris a Occitània, com els comtats de Carcassona i Rasès. Ramon Berenguer va compartir tot el poder amb ella. La unió va pacificar al país i van començar una política d'aliances amb els veïns que donaria bons resultats en el futur, especialment amb Aragó.


Almodis era una dona sàvia, i ho va demostrar sobradament al llarg de la seva vida. Una de les seves grans aportacions va estar la primera redacció dels Usatges que es van començar a inicis l'any 1068. Juntament amb el seu espós, van dirigir l'immens treball que va reemplaçar les antigues lleis romanes i godes, adequant-les als nous temps que s'iniciaven.

A més presidia els judicis i, com la seva antecessora la comtessa Ermessenda, els jutges li prestaven jurament de fidelitat. Ella va practicar una activa política tant pacifista com diplomàtica Amb la seva mort el Principat va tornar a les guerres fratricides.

EMMA GOLDMAN A BARCELONA AMB LA CNT

El 18 d'octubre de 1936 Emma Goldman es va dirigir a una entregada multitud que va anar a escoltar-la a un míting de suport al bàndol republicà a Barcelona. Hoover deia que era la dona més perillosa d'Amèrica. Aquí la informació completa:  http://poldest.blogspot.com/2018/05/emma-godman-barcelona-amb-la-cnt.html

Barcelona, octubre 1936. Arxiu de la CNT. 


El 1936 va donar suport als anarquistes espanyols en contra de l'aixecament feixista del general Franco. A un míting a Barcelona es xifra en 16000 els entusiastes assistents a l'acte. Aquí va conèixer a Buenaventura Durruti, escrivint un emotiu article en morir aquest(1)

El 1937 torna a Barcelona, on es mostra menys entusiasta i pessimista, i parla d'errors. Emma reflexiona sobre la contradicció que representa la presència dels anarquistes al poder i es mostra lleugerament crítica amb la CNT, a qui dóna plenament suport:

"La CNT hace concesiones exageradas sin necesidad, pero todos los compañeros con quienes tomo contacto y que interrogo están obsesionados por la necesidad de ganar la guerra y aniquilar el fascismo, ¡razón por la cual se dicen forzados a doblegarse, callar y tolerar resignados la arbitrariedad del querido hermano en antifascismo! A mi parecer enjuician mal la situación, y puedes entender que tengo una buena respuesta porque si es muy verdadero que es necesario combatir el fascismo hasta el final, no puedo admitir en absoluto que se tenga que tolerar otro fascismo más peligroso y nefasto, enmascarado de popular, y que se deba ceder y ceder siempre hasta el punto de hacer de la CNT, la más fuerte de las fracciones antifascistas, una criada menor de edad y despreciable." (2)

Després de la Guerra Civil de nou l'exili, cap país la va acceptar, passant pel Canadà o Anglaterra gràcies al suport dels laboristes. Poc abans de morir va donar un míting a Toronto davant 25.000 persones. Només després de morir va poder tornar a USA.

Emma va defensar poder estimar lliurement i sense lligams, atacava el matrimoni i considerava que la contracepció feia a la dona lliure. En defensar que cadascú era lliure d'estimar a qui volgués estava defensant obertament les relacions homosexuals, fet que no va agradar als anarquistes del seu temps que mantenien actituds molt contraries a l'homosexualitat.

"Perquè la dona arribi a la seva veritable emancipació ha de deixar de banda les ridícules nocions que ser estimada, estar compromesa i ser mare, és sinònim d'estar esclavitzada o subordinada."


LA BELLA DORITA, LA REINA DEL PARAL.LEL

María Yáñez, La Bella Dorita, es va guanyar al públic del Paral·lel més enllà dels anys daurats del cuplet. I va tenir la valentia de cantar els seus temes sense censura a la dura postguerra espanyola.  Més informació: http://poldest.blogspot.com/2018/03/la-bella-dorita-la-reina-del-parallel.html



Una centenària Maria Yáñez (1901-2001) poc abans de deixar-nos va rebre homenatge dels seus molts amics al Teatre Maragall de Gavà. "I ho va celebrar menjant una llagosta i una dotzena d'ostres. 'He soñado mucho con ellas ", va dir amb una mirada de plaer abans de donar-se un petit festí."(1)

Els anys 40 i 50, en plena postguerra, va seguir triomfat en el Paral·lel, sent una de les poques estrelles que va seguir brillant en la lenta decadència del que havia estat un gran bulevard ple d'espectacles de tot tipus. En aquells anys va gravar el tango del cigarro (Fumando Espero) del mestre Viladomat, a diferència de Sara Montiel, ella ho va fer sense censura.  Es va casar tres cops, al primer el va deixar plantat, el segon va morir durant la guerra, el tercer també va morir abans que ella. Va fer de temes com "La Vaselina, La Pulga, o El tren" unes interpretacions inoblidables que aixecaven a la gent de les seves cadires.

LAURA VILLAR, LA BARCELONINA QUE VAN CONFONDRE AMB SILVANA MANGANO.

Un dia, a finals dels anys 70, algú es va apropar a Laura Villar per demanar-li un autògraf, l'havien confós amb Silvana Mangano. Informació completa: http://poldest.blogspot.com/2018/02/laura-villar-la-barcelonina-que-van.html



Avui és ja una senyora gran, elegant i orgullosa de ser com és, malgrat dels patiments i la lluita que porta sobre les seves espatlles. El suport d'amics i família ha estat cabdal.

He coincidit amb ella en alguna xerrada a Barcelona, és un goig escoltar-la; ella t'ajuda a recordar un passat que no haurien d'oblidar mai, perquè no es tornés a repetir: "Mai hem d'oblidar la nostra història autèntica". Laura té la meva edat, recorda que ja amb 13 anys tenia clar quina era la seva veritable identitat. El 1968, amb 13 anys, la policia la va detenir per anar vestida com ella se sentia: de dona. Des d'aquell moment la seva mare va ser la seva millor defensora. El seu pare la respectava, però mai li va dir Laura, li deia "la meva petita".

Amb 18 anys va fer el pas de vestir-se com se sentia, i en sortir al carrer la gent la va aplaudir "Ja era hora, Laura".

Trobar feina va ser el seu pitjor malson, a l'hora de fer papers veien que el seu DNI no coincidia amb la seva imatge i perdia la feina. Li va tocar treballar a clubs, cabarets i "on podia" per poder tirar endavant a tota la seva família. Deia: "Jo he conegut a moltes prostitutes ser grans senyores, i moltes senyores de la part alta de Barcelona ser mot pitjor que elles", "tota persona ha de portar amb dignitat el paper que li toca viure" o "Jo em sento digne i en pau amb mi mateixa".

No va poder pagar-se la seguretat social, per això no té dret a una jubilació. Durant temps ha viscut molt precàriament amb la seva mare a qui cuidava. En morir ella la seva situació es va agreujar, però gràcies a la solidaritat dels amics i especialment de la Fundació Enllaç pot seguir endavant amb la seva fermesa i dignitat que l'ha caracteritzat sempre.

Per accedir a la primera part: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2017/03/dones-que-van-deixar-empremta-i-part.html
Per accedir a la segona part: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2017/03/dones-que-van-deixar-empremta-ii-part.html
Per accedir a tercera part: http://leopold-leopoldest.blogspot.com/2017/03/dones-que-van-deixar-empremta-iii-part.html


dilluns, 10 de setembre de 2018

ROMANÇ DELS SEGADORS

Aquell 7 de juny de 1640 era Corpus, però no era temps de sega. Els pagesos estaven rebotats; junts a Sant Andreu del Palomar van treure el "Sant Cristo Gros", ben tapat amb un drap negre....

“Els Segadors”, d’Antoni Estruc. Museu d'Art de Sabadell. 


L'actual Himne Nacional de Catalunya data de 1899 i va ser el vencedor d'un concurs convocat per la Unió Catalanista, el resultat, com a bon costum a casa nostra, va ser enormement criticat. La  lletra era de Emili Guanyavents i la música de  Francesc Alió
     L'origen és un impressionant romanç del segle XVII, època de la revolta, que narra detalladament els successos ocorreguts.

El romanç es va fer popular al segle XVIII, el filòleg Milà i Fontanals la va recuperar al seu "Romancerillo Catalán" l'any 1882; deu anys més tard Francesc Alió va fer la primera edició musical. Explica els fets coneguts com el "Corpus de sang" o "Guerra dels segadors. Paral·lelament va córrer un altre romanç eròtic, que podia ser el seu origen. També hi ha una hipòtesi que senyala que el romanç podia haver tingut l'origen en un himne religiós jueu anomenat Ein K'Eloheinu ("No hi ha ningú com el nostre Déu"). Sobre el text eròtic un mostro un tram dels Tres Segadors.

"N'han baixat tres segadors
de la part de la muntanya,
n'han vingut a baix al pla
per segar una quinzenada.
Sega-me-la arran!

Sega-me-la arran,
tres pams enlaire,
sega-me-la arran!,,," (1)

"Corpus de Sang" de H.Miralles (1910)


Aquí us mostraré tal com ha arribat als nostres dies, abans algun breu comentari per entendre millor el romanç.

1640 eren temps de la Guerra dels trenta anys, el descontentament i la indignació amb la política del Comte Duc era enorme.



Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-



En aquest estat de coses els terços no tenen el seu millor comportament. Malpagats i famèlics es dediquen a la rapinya. Les queixes dels camperols són contestades sense cap pudor:



Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per a regar la terra.

Al davant dels seus parents
deshonraven les donzelles.
A Sant Andreu del Palomar adopten els símbols de la revolta, seran la creu, poder per sobre del rei, i la bandera negra, pròpia de les revoltes pageses, negant el poder de les institucions corruptes. I entrant a Barcelona:



-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

-Aquí és nostre capità,
aquesta es nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens ha declarat la guerra!

Text complet: 


ROMANÇ DELS SEGADORS


Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.

Bon cop de falç defensors de la terra,

Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-


Bon cop de falç defensors de la terra,

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

Una església n'han cremat,
que Santa Coloma es deia;
mataren un sacerdot
mentre que la missa en deia.


Mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
que els àngels li fan gran festa.


Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per a regar la terra.

Al davant dels seus parents
deshonraven les donzelles.
i mataven els seus pares
si de mal donaven queixa.

Bon cop de falç defensors de la terra,

Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els n'he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

Bon cop de falç defensors de la terra,

A vista de tot això
s'esvalota la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.


Han entrat a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

Han anat a la presó,
donen llibertat als presos
el bisbe els ha beneït
amb la dreta i l'esquerra.

-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

-Aquí és nostre capità,
aquesta es nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens ha declarat la guerra!

Bon cop de falç defensors de la terra.


El 1909 els seguidors radicals de Josep Miquel i Baró van cremar la capella on estava el símbols dels segadors, encara avui està en estat lamentable. La imatge va deapareixer sota el foc.


(1) Els tres segadors. Càntut. Versió completa:   http://cantut.cat/canconer/cancons/item/280-els-tres-segadors

dimarts, 4 de setembre de 2018

LA "CALLEJUELA MALOLIENTE" DE LA BARCELONA ANYS 20-30

La zona dels carrers Cid/Peracamps tenia molt mala premsa. Els anarquistes demanaven directament enderrocar-ho tot, Josep Pla deia amb sorna "el carrer Cid, ens fa quedar molt bé".


Carrers Cid/Peracamps


Era un barri habitad per la gent més pobra de la ciutat, malgrat tot a aquesta zona van triomfar dos locals amb mala fama internacional: La Criolla o Cal Sacristà. "Miseria, vicio, prostitución, droga, robo,   travestismo,   invertidos,   homosexualismo,   artistas   mariconeslugar de pseudo intelectuales..." Eren paraules que utilitzava la premsa sensacionalista del seu temps quan parlava dels dos locals. L'esquerra més radical i els anarquistes qualificaven a la població de la zona com a lumpen.

Però a més crítica de premsa i moralistes, més èxit de la zona. La "Gente bien" de la ciutat no es volia perdre l'espectacle, on a més i anaven intel·lectuals del renom de Simone WeilJacinto Benavente,Joseph Kessel,George BatailleMargarita Xirgu, Douglas Fairbanks... El 1934 un comentarista del diari "La Voz" de Madrid, deia que La Criolla o Cal Sacristà "han dado más fama internacional a Barcelona que la pasada Exposición Internacional de 1929" (1) El mateix Jean Genet va malviure com un apàtrida canalla per a la zona. 

Interior de La Criolla. Josep Maria de Sagarra i Plana.


Però entre els crítics de la zona destaquen per damunt de tot els anarquistes. El cenetista Adolfo Hueso (2), qui no tenia gaire simpatia ni per la gent de la zona, ni pels homosexuals, assenyala: "A la Criolla era el vell transformista Bertini, que en els seus millors temps va arribar a fer dubtar si era femella o mascle ... Al davant l'estrella era Mirco, ple de joventut, lluint un enlluernador vestuari femení, que les males llengües afirmaven que era pagat per un conegut fabricant, que fart de l'amor fàcil havia optat per l'"homosexualisme". I seguia parlant de Cal Sacristà, on tan sols podien actuar "maricones provados, pues era el paraiso de los invertidos. Actuaban todos ligeramente vestidos como hembras y con repertorio femenino" Segueix explicant que no era lloc on no anaven homes que buscaven dones, ni dones que buscaven homes, per acabar criticant als sindicalistes que hi anaven amb el pretext de "conocer los vicios burgueses". Està clar que malgrat tot, molts anarquistes visitaven la zona. 

La Soli (Solidaridad obrera, diari de la CNT) anomenava el carrer Cid com el "callejón maloliente", mentre demanaven enderrocar el barri per acabar amb terribles malalties com per ells ho era l'homosexualitat, un vici que ells atribuïen a persones degenerades i sempre anti-revolucionaries. 

Després del cop d'estat feixista de juliol de 1936, el cenetista de 26 anys Félix Martí Ibáñez (3)  fou nomenat director general Salut Pública i Serveis Socials de la Generalitat de Catalunya, de fet va dirigir el departament per on van passar molts consellers que ni arribaven sense arribar a fer arrels. Va ser una figura de prestigi internacional (3), va promocionar lleis com el dret a l'avortament. Ell no creia que l'homosexualitat fos una malaltia, es decantava per considerar-ho un vici, i per evitar-ho va prohibir la seva presència als locals de Barcelona, prohibint el transvestisme com a mesura per a defensar la salut pública dels ciutadans. 

Dr Fèlix Martí Ibáñez, militant de la FAI i la CNT. "


Molts/es van fugir a zones republicanes sense influència anarquista, però la majoria van anar al front de guerra. Pocs van tornar, els que no van morir al front, segurament van ser executats per ordre de Durruti.

Durant 25 anys el transvestisme va estar prohibit a Barcelona, fins que cap a 1960, al Cambrinus, Madame Arthur...  però aquesta ja és un altra història

NOTA: els plantejaments de la CNT no eren diferents als de la resta de partits d'esquerra, PSOE inclòs, fins a finals dels anys 70. 

(1) Villar, Paco. La Criolla, La puerta dorada del Barrio ChinoEd Comanegra.
(2) Adolfo. Diario de un cenetista. Ed Ariel. 
(3)  FÉLIX MARTÍ IBÁÑEZ (1911 - 1972). NOTA SOBRE LA SEVA ACTIVITAT COM A METGE A LA DÈCADA DE 1930. L'ÈPOCA ANARQUISTA. Laura Martínez Sadurní. 

Més

Jose March Fierro. Blog No te quejarás por las flores que te he traído. El blog té molt bona informació sobre el local. http://lavaix2003.blogspot.com.es/
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

NICOLAU D'EIMERIC, EL TENEBRÓS

A la minisèrie de Diagonal TV, surt un dels personatges més tenebrosos de la història de Catalunya, el dominic General Nicolau d'Eimeric...