dilluns, 23 d’abril de 2018

RUTA PRESÈNCIA LGTB A BARCELONA

Ruta organitzada amb la Biblioteca del Poble Sec, Francesc Boix. Sortida el 28 d’abril a les 17,30, centre de la Plaça Reial, Barcelona. Places completes. 

Aquesta entrada és per ampliar informació als que vindran a la ruta aquest dissabte.








Com vivien, com els veia la societat barcelonina, com van defensar la seva identitat? Parlarem de transvestisme, d’identitats transgressores, de persones LGTBI; també dels locals on anaven o es trobaven, de les lleis que els va afectar o de com les van burlar. Ens centrarem amb el segle XX, encara que afegirem breus pinzellades de la història passada de la nostra ciutat.


L’objectiu serà apropar-nos al Paral·lel i als barris baixos de Barcelona, al transformisme, a la nit més diversa de la ciutat. També la vida entorn aquest gran bulevard serà una prioritat en la ruta. Iniciarem la ruta prop de les Rambles per anar entrant poc a poc a aquesta realitat.


RUTA

1)   Plaça  Reial. Explicació de la ruta i el recorregut. Breu ressenya històrica. Ocaña i la Barcelona 1977

Antecedents històrics del transvestisme, Antonio de Erauso a Barcelona:



Quixot a Catalunya i Barcelona i el transvestisme:

Amb Perot Rocaguinarda (lo lladre) i una persona transvestida
La Barcelona de José Pérez Ocaña

Racó plaça Reial.



2)   Carrer Escudellers. La llei de Vagos y Maleantes. La VI flota.

 Els primers locals d’ambient a Barcelona. Elefante Blanco:

Decoració Elefante Blanco anys 60.  De lluny es veia tan sols l'elefant. 


Història de la Candela.

El llibre el presentarem a Barcelona aquest estiu amb la història completa de la Candela i d'altres similars.

3)   Teatre Principal. Cabaret Mónaco (Rafel de Leon i Miguel de Molina). 

1935, Rafael de Leon i Miguel de Molina van coincidir a Barcelona

La Cúpula Venus.

Les sessions transgressores de la Cúpula Venus. 

4)   Carrers Arc del Teatre // Guardia.  Les farmàcies del Raval:

Farmàcia del carrer del Carme.


 Madame Arthur i el Gambrinus. 



Carmen de Mairena i el Cangrejo Loco.

Carmen (Miguel) de Marirena i la LPS 


5)   Plaça Jean Genet. El canalla i el travestisme als anys 30.

Concurs de Mis Barrio Chino a la Criolla 1934. Foto: Ballbé. Colección particular.

6)   Carrer Cid: La Criolla i el Sagristà:

  Flor de Otoño encerclat a la Ciolla.  Torrents.1933.


 Qui va ser Flor de Otoño? 

Imatge trobada a Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.

7)   Paral.lel/Drassanes. Com era la avinguda abans de 1939?  Còmics de moral distreta.

Alady


Les Carolines segons Jean Genet:

Carrer Cid,  La Criolla  (Casas i Galobardes)






   8)   Plaça Raquel Meller. 







Joan Viladomat i les cupletistes. 


                                      Versió no censurada del Tango del Cigarro (Fumando Espero)

La Rampova al carrer Nou de la Rambla i la Ley de Peligrosidad Social.


Francesc Oliver, 'Rampova', primera detenció amb 14 anys


9)   Carrer de les Tapies Barcelona de Noche.

                                            Cabaret Barcelona de Noche (1936-1990)

 Teatre Arnau. Sonia Rescalvo.



10) Carrer Vila i Vilà. Arribada del transformisme a Barcelona (Leopoldo Fregolí), inicis s XX




 El teatre Bataclan i el Molino.
1924. 1942, del Bataclan al Rataplán

 Paco Espanya: 

«¡No somos machos, pero somos muchas!» 


Escamillo. Laura Villar. 
Laura Villar, la senyora que van creure que era Silvana Mangano. 


Final del recorregut.



 Més informació: 

Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.
Gente, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 
Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)
Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.
Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.
Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.
Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.

Blogs

No te quejarás por las flores que te he traído: http://lavaix2003.blogspot.com.es/

La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/









divendres, 20 d’abril de 2018

LA FI DE LA INQUISICIÓ A BARCELONA

El 10 de març de 1820 Barcelona sortia al carrer. Era la fi de la Inquisició, una institució que mai va ser popular a la nostra ciutat.

Gravat Hippolyte Lecomte, Barcelona 1820


La primera dissolució dels tribunals del Sant Ofici a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es va dissoldre la Inquisició . Posteriorment algunes ciutats com Tarragona van crear les "Juntas de fe", Barcelona no ho va fer. La Constitució de 1848 definitivament va acabar amb aquesta temible institució.

La Inquisició medieval va entrar a Catalunya en temps de Jaume I. L'església va obligar al rei a aprovar-ho sota pena d'excomunió. La seva funció era perseguir l'heretgia als territoris de la Catalunya vella, on hi havia presencia dels càtars. L'inquisidor Ramon de Penyafort va intentar ampliar la persecució a jueus que estaven en protecció del rei, i a bruixes i sodomites, no ho va aconseguir.

Tomba Ramon de Penyafort Catedral de Barcelona


Entre els inquisidors més intolerants podem citar a Nicolau d'Eimeric, inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV., Pere el Cerimoniós el va prohibir predicar a Barcelona per la seva persecució contra els seguidors de Ramon Llull.

Ferran el Catòlic introdueix la Inquisició moderna a Catalunya, la seva funció era perseguir als heretges. Protestants i jueus estaran en el seu punt de mira. Els seus funcionaris eren castellans i no coneixien el català. Els conflictes entre les administracions van durar segles, fet que va evitar que molts reus acabessin "relaxats" (eufemisme que significava executats).

Les constitucions catalanes no condemnaven a la sodomia, amb el desig de controlar més el Principat, l'emperador Carles V el 1525 va aconseguir que el Santo Oficio tingués competències en aquest tema. Va ser infructuós i el seu fill, Felip I (II de Castella) va obligar a canviar les Constitucions Catalanes per introduir la sodomia com a delicte. Tampoc va canviar l'actitud de la justícia catalana i el càstig seguia sent enviar a galeres.

Escut del Sant Ofici a partir del de Felip II de Castella. Palau Reial Major. 


Després del Decreto de Nueva Planta la decisió va passar a mans de "los Capitanes Generales de Cataluña", generalment il·lustrats i poc simpatitzants del Santo Oficio. Encara que van mantenir la seva persecució a tot el territori fins a la seva dissolució. Una de les seves darreres actuacions va ser contra els presidiaris de la Ciutadella de Barcelona el 1790. Descoberts diferents actes de sodomia entre els seus presos, els funcionaris avisen al capità general el comte de Lacy. El problema es va solucionar enviant als joves a la Casa de la Misericòrdia, i tema acabat.

Barcelona 1750, a la dreta la Ciutadella. Gravat de Jacques Chéreau. 

El 10 de març la festa va acabar amb la crema dels arxius del Sant Ofici, moltes còpies es conserven a l'Archivo General de España" a Madrid. Però els llegats més importants, Antonio Pérez o Pere Lluís Galcerà de Borja encara avui no és fàcil accedir a ells.

dissabte, 14 d’abril de 2018

LA BARCELONA DE NÉSTOR ALMENDROS

Nestor Almendros (1930-1992) va ser un dels directors de fotografia més importants del segle XX. El seu republicanisme el va portar a exiliar-se d'Espanya, la seva homosexualitat el va obligar a fugir de la Cuba castrista.



Nascut a Barcelona, ​​fill d'un pedagog de gran prestigi, el 1948 han de marxar a Cuba en ser represaliats pel règim del general Franco. Allà el 1955 es va llicenciar en Filosofia i Lletres, començant la seva carrera com a director de fotografia. Els seus primers treballs els va realitzar juntament amb el fotògraf cubà Herman Puig (clic per ampliar informació), avui resident i exiliat a Barcelona. Millorarà els seus coneixements a USA, França i Itàlia durant els anys 50, fugint de la dictadura de Batista.

A Barcelona ja havia mostrat el seu compromís amb el partit comunista, compromís que segueix amb la revolució cubana fins que el 1961 és censurat el seu docu-film "Gente en la playa". Almendros va voler filmar l'endemà de la nacionalització estatal de les platges privades a Cuba. La realització la va fer "al seu aire", va anar filmant els caps de setmana i sense preparació prèvia. Oficialment va ser censurat "per haver filmat en un lloc on només es banyen els negres" (1) Avui a l'illa ha estat rehabilitat el documental.

Cuba l'any 1962 enviava als homosexuals a camps de "regeneración" on molt homosexuals acabaven morint. Els seus desacords amb la dictadura castrista van anar a més i el porten a abandonar l'illa. Tornant a la seva ciutat natal, Barcelona.



1966,  Unidades Militares de Ayuda a la Producción (UMAP), camps de concentració per a homosexuals, testimonis de Jehová i disidents. Jean Paul Sartre : “A Cuba no hi ha jueus… pero hi ha homosexuals”. 

Aquí arriba sense res, amb sols dues  mudes,  ni la seva càmera fotogràfica li van deixar emportar de Cuba. Uns amics l'ajudaran a comprar roba i uns familiars l'acolliran. Entre els amics Terenci Moix, dels pocs intel·lectuals amb qui va tenir una gran amistat. Terenci es va enamorar d'ell, per qui tant sols va ser un amic, gairebé un germà petit.

La progressia catalana el va veure com un traïdor per haver abandonat el paradís revolucionari. El mateix Terenci explica aquesta anècdota amb Jaime Gil de Biedma, amb qui gairebé va arribar a les mans:

-(Néstor) No soy de derechas, huir de la isla no me convierte en un fascista.Nunca he caído en esta trampa. Atacar el comunismo, no me arrastrará a defender el fascismo. La dictadura dominante en España no me inducirá a aprobar la falsa libertad en Cuba. (Néstor senyalant a unes "mariquites" transvestides que estaven divertint a Gil de Biedma, segueix) Coge a todas esas locas y las llevas a Cuba. ¿Crees que te dejarán montar una bacanal como esta? Al primer plumazo os meten a todos en un campo de regeneración. Diu Terenci que anys després va preguntar a Gil de Biedma per la batussa, no recordava res.(2)
 



Terenci i Néstor es van conèixer el dies de la festa de la Mercé. 


Almendros a tothom que trobava li explicava com anaven les coses a la seva estimada Cuba "hay muchos amigos que siguen pudriéndose entre rejas. Condenados a trabajos forzados. Nunca los soltarán..."(2)

La Barcelona ja té poc a veure amb la Barcelona republicana de la qual la seva família parlava, malgrat els anys passats, ell encara parla el català amb un marcat accent cubà. Deia que "paso a paso reaparecía la Barcelona de la infancia. Solo acertaba a recordar aquellos días serenos como una vaga referencia en la memoria de sus padres... En mi caso reencontrar la ciudad y los barrios de la infancia equivalía arraigarme en un retazo de mi historia mas veraz. Pero si la nostalgia poseía el tono de la ciudad que me vio crecer...
(2)

Després va marxar a França on col·laborarà amb directors com François Truffaut o Éric Rohmer. A USA va col·laborar amb directors com Terrence Malick, Robert Benton, Martin Scorsese o Alan J. Pakula. El 1978 va tenir l'Oscar per Dies del Cel, també van ser nominats els 
seus treballs als films Kramer contra Kramer, El Llac Blau o La Decisió de Sophie.




Però el seu treball més controvertit va ser el 1983. "Conducta Impropia" va ser realitzat al costat de l'Orlando Jiménez Leal. En ell mostra la persecució que la Cuba castrista va exercir sobre els homosexuals i intel·lectuals fins a inicis dels anys 80. En el documental s'entrevisten a diverses víctimes de la repressió homòfoba, com Reinaldo Arenas. Explica la vida als horribles camps de concentració, denominats "unitats militars d'ajuda a la producció". En el film també apareixen víctimes de la repressió per motius polítics o religiosos. Carlos Franqui, director del periòdic Revolució, diu que Fidel Castro li va explicar "que estava creant un país nou, que necessitava homes forts per a la guerra, esportistes, homes que no tinguessin debilitats psicològiques, que no poguessin ser víctimes de xantatge, que l'homosexual era un mal exemple per a la joventut". (3)

Film complet: 



En el pròleg del guió del documental Néstor Almendros assenyala: "L'èmfasi posat en el tema de la persecució dels homosexuals en la nostra pel·lícula, pot servir, per la qual absurda i gratuïta, com metàfora de la supressió general de les llibertats cíviques a Cuba".

El fatídic 1992 va morir a Manhattan víctima de dolences derivades de la sida. 






(1) Segons explica Juan Goytisolo.
(2) Fragments de "Extraño en el paraiso" de Terenci Moix. 
(3) Conducta impropia (o la realidad y el mito). Jonás Trueba. http://www.elmundo.es/elmundo/2008/09/19/elvientosopladondequiere/1221808781.html

Més informació: 

Para entendernos. Alberto Mira. Ed. Llibres de l'Índex, SL. De donde procede la cita de J. Goytisolo. 
Conducta Impropia. Nestor Almendros. Egales Editorial. 

divendres, 13 d’abril de 2018

LA PLUMA, REVISTA LGTB DE 1978

La Ploma va ser una revista contracultural fundada pels grups dissidents del FAGC l'any 1978.


Jaume Jovells era un dels impulsors de La Pluma



El 1978 el FAGC (Front d'Alliberament Gai de Catalunya) patia una important escissió. Diversos col·lectius autodefinits com assemblearis, contraris a les jerarquies i contraculturals, fundaven la Coordinadora d'Col.lectius per l'Alliberament Gai. Reivindicaven que "tothom porta una dona a dins, de manera que el transvestisme i la ploma formen part de les senyes d'identitat homosexual". Paral·lelament acusaven el FAGC de entreguisme a les estructures de l'estat per la seva defensa del diàleg per la legalització del moviment d'alliberament homosexual.




Fruit d'aquesta escissió neix la revista "La Ploma", amb molts punts en comú amb la revista que editava el "Front" en aquells moments: Debat Gai. El rebuig frontal al sistema democràtic (considerat burgès) i per tant a la legalització del moviment LGTB o les crítiques constants a FAGC eren les diferències més essencials.



Els articles rarament apareixien signats, com a molt podien aparèixer unes sigles o un pseudònim, tot i que es podien veure fàcilment la col·laboració de "plomes" conegudes, com les de Nazario. La revista editada en sistema "Ofsset",  estava escrita íntegrament en castellà.




El 1980 la Coordinadora desapareixia. Segons Alberto Mira la causa principal va ser la seva incapacitat per crear una estructura que li permetés portar endavant els seus objectius. La seva desaparició va significar la fi de la revista "La Ploma". Destinació similar de gran part de les associacions que havien sorgit després de la dictadura. L'autor de "De Sodoma a Chueca" assenyala que els homosexuals un cop aconseguida la despenalització, van optar per omplir els locals d'ambient, oblidant seguir lluitant pels seus drets.

Només el FAGC i l'Institut Lamba superarien aquesta greu crisi, encara que anys més tard una nova escissió portaria a la creació de la Coordinadora d'Iniciatives Gais el 1986, precursora de Stop Sida i la Coordinadora LGTB de Catalunya (també desapareguda).











Al Centre de Documentació "Armand de Fluvià", del Casal Lambda, Av. Marquès de l'Argentera, 22, de Barcelona, podeu trobar la col.lecció completa. 



dijous, 5 d’abril de 2018

40 ANYS DE LA DESPENALITZACIÓ DE L'HOMOSEXUALITAT

Aquest desembre del 2018 es compliran quaranta anys del dia que el president  Adolfo Suarez va signar la despenalització de l'homosexualitat, al treure aquesta paraula de la Ley de Peligrosidad  Social. (Article publicat a la revista INFOGAI, nº 204)

Colita. Manifestants per l'alliberament gai el 26 de juny de 1977 a La Rambla



Per recordar-ho amb el GAG tinc previst  organitzar una exposició per donar a conèixer com van viure les persones LGTBI les èpoques anteriors a aquest important fet, i amb el Memorial Democràtic visitarem els llocs que ens poden recordar aquells durs anys de la repressió. 

La primera gran despenalització de les relacions homosexuals a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es van dissoldre els tribunals del “Santo Oficio”. Posteriorment algunes ciutats com Tarragona van crear les “Juntas de fe”, Barcelona no ho va fer.

Al Codi penal de 1848 ja no va aparèixer definitivament la penalització de la sodomia. Durant més de cent anys les relacions homosexuals a Espanya no van estar perseguides penalment, encara que alguns jutges van utilitzar l’”escándalo público” per fer sentencies en contra.

La dictadura del General Franco fins a 1954 no va inloure a la Ley de Vagos y Maleantes les relacions homosexuals; durant aquests anys es van tolerar als discrets com Vicente Aleixandre, o als addictes al règim com Jacinto Benavente; però els republicans van haver de fugir l’exili, Luís Cernuda, Margarida Xirgu o Miguel de Molina,  per evitar acabar assassinats com Federico García Lorca. Més per ser republicans que per tenir relacions homosexuals.

Aquest any van afegir a la llei republicana de Vagos y Maleantes, la condemna a l’homosexualitat, lligada a la vagància i a l’escàndol públic. Una víctima d’aquesta  llei va ser la Candela, a la Barcelona de 1966. Ella volia fugir d'Espanya, anar a França on deien que hi havia més llibertat. Venia de Sevilla, on ja havia tingut problemes amb la policia.

La Candela el 1966 no vestia com una dona, es maquillava una mica, "solo para dar un poco de misterio". La policia franquista la va detenir i li van donar una sobirana pallissa. La van portar a la famosa comissaria de Conde Asalto. Després a la Via Laietana recorda que li deien "Te vamos a matar maricón, te vamos a quitar el mariconeo" Encara avui plora en explicar-ho. (1)



Però al primer ministre Carrero Blanco li va semblar poc. Ell creia que els nous aires de revolució sexual al món, acabarien amb les essències pàtries. I així es va idear una llei retrògrada, amb voluntat preventiva, sense garanties pels acusats i molt classista, va ser la Ley de Peligrosidad Social.

Silvia Reyes va ser una víctima d'aquesta llei. Alguns jutges creien que la transsexualitat era pitjor que la prostitució. Aquests es van acarnissar amb les persones transgènere, La Silvia estava al Drugstore, un dia de març de 1975,  quan la policia la va detenir. "En aquella època  "los" transexuales  que vestíamos  de mujer, con pechos  y tacones, nos aplicaban  la Ley de Peligrosidad.  Los palos  y los insultos  de  maricones  y  degenerados empezaban ya en Jefatura. " (2) La van condemnar de sis a vuit mesos de presó, i dos anys de desterrament. El juny de 1977 estaria en primera fila de la manifestació per l'alliberament gai.

La tramitació d’aquesta llei va fer aparèixer les primeres entitats de lluita per l’alliberament homosexuals, AGHOIS, MELH i finalment el FAGC a la mort del dictador. Ni a Catalunya, ni a Espanya havia existit cap associació fins llavors.

AGHOIS va ser creada per Armand de Fluvià

Als anys de la transició les esquerres seguien mirant amb recel als homosexuals, malgrat que la majoria d’activistes eren militants d’aquests partits. Catalunya va ser una excepció, i no sols van posar homosexuals a les seves llistes, també van actuar activament per la seva despenalització. 

L'any 1978 Armand de Fluvià i Jordi Petit donaven visibilitat als homosexuals surtin en diversos  programes de TV, més endavant  Germà Pedra va ocupar importants càrrecs a la Corporació Metropolitana i al seu ajuntament de L’Hospitalet.  Fruit de totes les lluites socials i polítiques, el 26 de desembre de 1978, el president Adolfo Suárez signava la modificació de la “Ley de Peligrosidad Social” que treia l’homosexualitat del text. Data que es considera la fi de la penalització.
 
Jordi Petit i Armand de Fluvià al Parlament de Catalunya. 

La despenalització va desmobilitzar l'activisme, malgrat que les batudes van seguir actives, les agressions van seguir impunes. La sida i assassinat de la Sonia a la Ciutadella obligaria a prendre consciència de la necessitat d'un activisme que no sols havia de lluitar per l’alliberament, si no també per la més absoluta i radical igualtat de drets.

(1)  BarbanchoJuan-Ramón. Ser tu misma no era delitoEdLiebres Muertas.
(2)  Silvia Reyes, “Los palos ya empezaban en Jefatura” Interviu, 5 de febrer 2007.

Més:
-OlmedoFernando. El látigo y la plumaEdOberón.
-Mira, Alberto, De Sodoma a Sueca. EdEgales..
-Fluvià, Armand de. El moviment gai a la clandestinitat del franquisme.  EdLaertes.
-Petit, Jordi. Vidas del arco iris. EdEgales.
-HuardGeoffroyLos antisocialesHistoria de la homosexualidad en Barcelona y París, EdMacial Pons.
-ArnalteArturoRedada de violetas, la represión  de los homosexuales 
bajo el franquismoEdLa esfera de los libros.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

RUTA PRESÈNCIA LGTB A BARCELONA

Ruta organitzada amb la Biblioteca del Poble Sec, Francesc Boix. Sortida el 28 d’abril a les 17,30, centre de la Plaça Reial, Barcelona. Pla...