dilluns, 11 de desembre de 2017

SOSPITOSOS HABITUALS I INQUISICIÓ A LA CATALUNYA DELS SEGLES XIII A XIX

Els homes de mar, els francesos, els sarraïns, jueus i els preveres (mestres molts d'ells) van estar sempre en el punt de mira d'inquisidors i autoritats judicials que perseguien la sodomia, especialment a Barcelona.




Com he senyalat en altres articles les lleis catalanes no van condemnar el "pecat nefand" fins al regnat del rei Felip II de Castella. Aquest rei va imposar-ho com a delicte a les Constitucions Catalanes. Fins al segle XIII les lleis que ho regulaven eren les velles lleis dels visigots, el Fuero Juzgo, després les decretals papals, on Ramon de Penyafort va incloure el pecat nefand com a delicte; aquestes lleis eren d'obligat compliment als regnes cristians. Aquesta ambigüitat i el conflicte d'interessos entre inquisidors i la justícia catalana va impedir que molta gent fos ajusticiada (utilitzaven l'eufemisme "relaxar").

Les possibilitats de defensa per part dels encausats era minsa, però tant a l'Aragó com a Catalunya existien certes garanties que no hi eren a Castella. Els reus buscaven salvar-se culpant a les circumstàncies o als altres. Rocío Rodríguez (1) senyala algunes d'aquestes causes "els menors em van provocar" "vaig embogir" "creia que no era pecat""el dimoni em va enredar" "pensava que era una dona" "fotuda beguda" "els testimonis m'envejaven"...





Els preveres van ser el que van rebre més sentències negatives. Pocs cops es va aplicar la llei amb el màxim rigor, fora el cas del membre del braç eclesiàstic Joan de Llobera i el seu amant, Normalment eren desterrats amb advertència d'una nova sentencia amb més rigor. Tan sols entre els segles XVI i XVII, Rocío Rodríguez senyala que a Barcelona es van condemnar 13 clergues, 4 d'ells mestres acusats de pederàstia. Jaume Riera (2) amplia la informació als inicis del segle XIII i senyala fins a 17 mestres acusats pel mateix delicte.





Els homes de mar estaven sempre sota sospita, i si a més eren italians encara més. Cal recordar que al segle XVI a la sodomia també se la coneixia com el "mal italià". A Antonio Pérez, secretari del rei Felip II de Castella, es deia que tenia aquest "mal". Jaume Riera senyala que a Barcelona es van processar 25 mariners, 23 d'ells italians. A aquest grup sempre els hi van caure les pitjors sentències. Dos napolitans i un milanès van ser enviats a relaxació (primer forca i després foc) a inicis del segle. 


El nombre de francesos va ser important. Jaume Riera en senyala 31 casos coneguts a Barcelona, contra tan sols un alemany i cap anglès. A diferència d'italians o sarraïns, molts vivien aquí i tenien família, sent el seu propi entorn que els havia denunciat.
La persecució contra els jueus va ser menor, l'únic cas a ciutat va ser el del rabí Isaach Mardofay el 1365 (mireu: ). La persecució contra ells va ser principalment pel delicte d'heretgia. Cal recordar que el primer cas que es coneix d'un judici per sodomia a Catalunya va ser contra un jueu anomenat Alaçar el 1263. La protecció reial i la trista expulsió de Catalunya segurament fa que el nombre sigui més baix. 


Esclaus i sarraïns van estar sempre al punt de mira de les autoritats. Els esclaus (macips) eren generalment d'origen del nord d'Àfrica. Jaume Riera senyala fins a 24 casos coneguts. 6 sarraïns catalans, 14 d'ells eren macips.


Macips a Santa Maria del Mar. 

(1) Somodia y Inquisición. El Miedo al Castigo. Ed Usuaia.
(2) Jaume Riera, Sodomites catalans. Ed Base


NOTA: Per ampliar informació cal clicar els textos ressaltats.

divendres, 8 de desembre de 2017

FELIP III EL REI SOCARRIMAT

Els regnes de la península Ibèrica que van acabar configurant el que avui es coneix com a Espanya té una llarga llista de reis incapaços. Van ser monarques dements (Felip V, Ferran VI), corruptes (millor no senyalar cap), ludòpates (Felip III), sexo-addictes (Felip IV, Isabel II; Alfons XIII o Joan Carles I), malaltissos ( Felip III, Lluís I), imbècils (FerranVII) o banyuts (Carles IV).




La llista la inicia Felip III de Castella un rei inepte, malaltís, apàtic i obsessiu compulsiu que es va desentendre del poder delegant en un entorn corrupte amb el duc de Lerma al davant.

El seu regnat es va veure amb esperança per part dels catalans. Així amb 21 anys, acabat de casar i amb un any com a rei va visitar Barcelona, on va assistir a les Corts de 1599. Va escoltar atentament els greuges i els braços li van donar a canvi un donatiu d'un milió de lliures. Com anys després farien Felip V o Alfons XIII en arribar a Castella ho oblidaria tot. Mai més va tornar a Catalunya.(1)

El rei ocupava les seves hores en festes, caceres, la dansa, la música i els jocs de cartes. Amb el joc va perdre grans sumes de diners davant importants cortesans, entre ells el mateix Duc de Lerma qui va saber treure bon profit de la ludopatia reial.




Entre les desastroses mesures preses per aquest inepte va estar l'expulsió dels moriscos, que va afectar molt greument l'economia, especialment dels territoris d'on van marxar.

Oficialment va morir amb 43 anys, d'unes febres causades per una infecció bacteriana de la dermis. Però hi ha una altra història al respecte, que lògicament les ments ben pensants hispanes neguen en arameu.

Pierre-Antoine de La Place, (2) un dramaturg francès del segle XVIII, va escriure una història que coneixent l'absurda burocràcia hispana bé podia ser certa. Diuen que en una freda nit d'hivern el rei estava just al costat d'una llar de foc amb excés de llenya. No era feina reial posar o treure llenya, pel que va notar un excés de calor. Ell no podia fer feines indignes, expulsar moriscos si, però treure llenya del foc mai de la vida. Però estava sol i ningú escoltava les seves ordres.

De sobte va aparèixer un noble, el Marqués de Tovar, que va veure com el monarca s'estava rostint com un pollastre. -"Oh, cielos, yo con estos pelos y sin la dignidad para poder ayudarle"-sembla que va dir, més o menys. I tenia raó, protocol·làriament ell no podia fer aquesta feina, doncs era d'una dignitat més baixa que la del Duque de Uceda, qui no estava present, estava arranjant assumptes particulars (sembla que els anys passen, però els costums no).

Quan finalment, i seguint el tràmit burocràtic corresponen, el rei va poder ser apartat del foc. Però el socarrim, per més diví i reial que fos, sembla que va deixar a l'inútil rei tan feble que poc després va morir. Oficialment "d'unes febres causades per una infecció bacteriana de la dermis", un eufemisme per dir que va morir tan ben socarrimat com un xai preparat per un bon àpat? Coses de les monarquies, tan divines i tan poc humanes.



(1) Felip III i Catalunya, Vicente Moreno Cullell. Sapiens, 19/06/2012
(2) "Piéces intèressantes" Pierre-Antoine de La Place

dissabte, 2 de desembre de 2017

EL "DECADENT" MARQUÈS DE VINENT I BARCELONA

Aristòcrata, anarquista i homosexual, Antonio de Hoyos (1885-1940)  era digne d'una obra de Valle-Inclán. La seva presencia, amb una estrafolària tropa, va ser molt freqüent pels baixos fons de la ciutat, especialment a la Criolla. 




Tot i ser un dels escriptors més populars dels anys 20, rarament es troben referències seves en els manuals de la literatura castellana, i quan apareix alguna referència rarament és positiva. Pels crítics era tan sols un escriptor cursi, fantasiós i amb un estil poc elaborat, els mateixos crítics que quan parlen de l'obra de García LorcaBenavente o Alexandre mai assenyalen la seva homosexualitat, cosa que en el cas de Hoyos hauria estat impossible.

Luis Antonio de Villena descriu així a Antonio d'Hoyos, Marquès de Vinent: ”era un hombre alto, de corpulencia algo desgarbada, de voz rasposa (por su sordera de nacimiento), envuelto siempre en una elegancia excesiva y abrumadora. Camisas de seda, ternos impecables, inmensos gabanes con amplios cuellos de piel, finísimos guantes y, en las manos, magníficas y raras sortijas… gustaba de confundirse, homoerótico y prostibulario, con chulos, hetairas  y torerillos en sus nocturnos recorridos por los barrios bajos. El lujo, la decadencia, los placeres prohibidos, la sensación a la par de sensualidad, pecado y misticismo, se mezclaban en él, entre el oropel brillante de sus poses y atuendos, con el arrabal de la torería, el cuplé y los proxenetas”. (1)



Procedència (2)

Javier Rioyo deia d'ell (2) que era un "marqués que supo mantener a raya a la chusma en cafés arrabaleros, que escribió para escandalizar a los suyos y que murió vencido por la hidra en la peor hora española".

Quan venia a Barcelona podia passar el matí sencer als restaurants més cars per acabar als locals dels baixos fons, especialment a La Criolla. Hoyos va dilapidar fortuna i prestigi en mans dels "xulos" millor dotats dels antres més sòrdids de Barcelona o Madrid. Eren temps en què l'homosexualitat era objecte de burla o escarni, però no estava penada. El marquès de Vinent vivia la seva homosexualitat amb l'altivesa d'un aristòcrata, sentint-se per sobre de tot.

El seu gust pels nois de barris marginals el va portar a l'enfrontament amb la seva família i amb els sectors socialistes, que consideraven que l'homosexualitat era un pecat de l'aristocràcia". Rafael Cansino, oncle de la cèlebre actriu Rita Hayworth, i militant del PSOE va dir d'ell: "
"Antonio pasea impunemente la leyenda de su vicio, defendido por su título y su corpulencia atlética. Porque este degenerado tiene todo el aspecto de un boxeador [...] Antonio de Hoyos es una estampa, ya aceptada, del álbum de la aristocracia decadente [...] Pero cuidado, que ya vienen pisando recio las alpargatas socialistas de Pablo Iglesias [...], con una gran escoba dispuesta a barrer todo eso”. (3)

A la Criolla se'l podia veure sempre amb una excèntrica tropa en la qual es podia trobar a la ballarina Tòrtola València, Gloria Laguna "la Benavente femenina" o el dissenyador Pepito Zamora, també ocasionalment a l'escriptor camp Alvaro Retana, A l'àlbum de dedicatòria d'aquest cèlebre cabaret es pot trobar una dedicatòria seva: "
He encontrado en este refugio barcelonés el escenario soñado de muchas novelas mías y la inspiración de mi nueva novela: El drama del Barrio Chino, Así que un refugio casi espiritual. " (4)


Del huerto del pecado VIII, Flores silvestres,

Malgrat la seva imatge frívola, va ser una persona compromesa amb el seu país, afiliat a la CNT/FAI en esclatar la Guerra Civil, va oferir la seva ploma a la causa revolucionària. Va publicar a "El sindicalista", revista del Partit Sindicalista de l'Àngel Pestaña, i ho va pagar car, ja que els vencedors el van tancar a la presó, on va morir arruïnat i abandonat d'amics i família el 1940. 







(1)Corsarios de guante blanco, Luís Antonio de Villena. Ed Tusquets.
(2) De Hoyos y Vinent: Aristócrata, homosexual e izquierdista, Javier Rioyo, EL PAIS, 19 agosto 2014.
(3) Cita de "De Sodoma a Chueca", Alberto Mira. Ed.Egales, 2004. procedent del llibre “La novela de una literato”, Rafael Cansino . Alianza Editorial, 2005.
(4) La Criolla, la puerta dorada del Barrio Chino. Paco Villar, ed Comanegra.


dijous, 30 de novembre de 2017

JAIME, A TI TE OCURRE ALGO

El gener de 1990, al costat del seu darrer company, l'actor Josep Madern, Jaime Gil Biedma moria víctima de malalties derivades de la sida. Han passat 27 anys, però l'estigma de la malaltia segueix dificultant acabar amb ella.



El 1988 a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona, la doctora Caterina Mieras feia un dels primers diagnòstics de sida (encara no es coneixia que ho produïa el VIH), amb més voluntat que medis. Aquest fet va iniciar un procés en el qual la nostra ciutat ha estat sempre pionera a l'hora de donar respostes davant aquesta pandèmia. Aquí van sorgir les primeres associacions, es van fer les primeres proves de detecció del virus, es va crear el telèfon Rosa per poder informar i escoltar a qui ho necessitava a tot l'estat. Stop Sida va fer les primeres proves, Barcelona Checkpoint va portar les primeres proves ràpides i va crear el Memorial Internacional de la sida, Gais Positius és encara avui l'única associació de gais seropositius de tot l'estat. Avui segueix sent referencia en la investigació de les vacunes i en els tractaments per a la prevenció.


Una de les primeres campanyes per l'us del preservatiu va ser a Barcelona a finals dels anys 80. 


Abans molta gent va quedar pel camí. Un d'ells va ser Jaime Gil de Biedma. Era gener de 1990 i el poeta anava malament de salut, sempre va portar la seva homosexualitat de forma discreta per "generació i treball", pertanyia a la família que havia liderat l'empresa Tabacos de Filipinas. Però l'arribada de la sida va ser un cop molt dur per una societat que aspirava a l'alliberament sexual; també per a ell. Amb el diagnòstic positiu es va tancar, només volia veure amics íntims. Va deixar d'escriure, "Jo em pensava que volia ser poeta, però en el fons volia ser poema".

Feia pocs dies Carlos Barral, el seu amic de sempre, havia mort. Poc abans va ser la seva pròpia mare. La depressió li havia vençut. Per aquells dies el seu amic i poeta José Agustín Goytisolo li  dedicava aquestes paraules i aquest bolero a Jaime Gil de Biedma, sabia que estava malament ....



BOLERO PARA JAIME GIL DE BIEDMA



A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
hablas a cada rato
de gente ya olvidada,
de calles lejanísimas
con farolas a gas,
de amaneceres húmedos
de huelgas de tranvías.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
cantas horriblemente,
no dejas de beber
y al poco estás peleando
por cualquier tontería,
yo que tú ya arrancaba
a que me viera el médico
pues si no un día de éstos
en un lugar absurdo
en un parque, en un bar
o entre las frías sábanas
de una cama que odies
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca...
...porque sin darte cuenta
te irás sintiendo solo
igual que un perro viejo
sin dueño y sin cadena,
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas.



Després de gairebé 36 anys encara podem observar un ús incorrecte de termes relacionats amb el VIH / sida. Principalment són els mitjans de comunicació els que creen aquesta confusió, més pendents de fer sensacionalisme que d'oferir una informació correcta i que no discrimini o estigmatitzi a les persones que viuen amb VIH.

Podem observar normalment expressions com el contagi de la sida en comptes de transmissió o infecció del VIH, o la prova de la sida pel test del VIH, o parlar de grups de risc en lloc de pràctiques de risc. Aquest breu vocabulari espero que us ajudi a aclarir conceptes i usar-los correctament.

VOCABULARI:

Adherència - estricte compliment d'una teràpia basada en la prescripció de fàrmacs amb el propòsit d'evitar la resistència als medicaments. Això podria ser molt difícil si tenim en compte el nombre de medicaments involucrats, la freqüència amb què s'han de prendre, els efectes secundaris i la prolongada durada del tractament.

Antiretroviral - un fàrmac que inhibeix el mecanisme de replicació de certs retrovirus com el VIH.

AZT - un medicament que retarda el creixement del VIH (conegut com a nucleòsids anàlegs de fàrmacs antivirals).

Càrrega viral - la quantitat del VIH present a la sang o al semen.

Càrrega viral sorting.- seleccionar companys sexuals que no tenen càrrega viral per ser seronegatius o que, sent seropositius, la tenen indetectable.

Cèl·lula CD4 (limfòcit) - un glòbul blanc també conegut com a cèl·lula T 4. Aquest tipus de cèl·lules coordina les respostes del sistema immunològic davant episodis d'infecció. Les cèl·lules T - 4 constitueixen el principal blanc del VIH.

Condó - una prima funda protectora que cobreix el penis durant el sexe vaginal, anal o oral amb la finalitat de prevenir malalties de transmissió sexual o embarassos. També es disposa de condons femenins que es col·loquen a l'interior de la vagina.

Efectes secundaris - conseqüències - generalment negatives - que els medicaments
tenen en certes persones a més dels factors positius que suposa s'aporten.

Malaltia transmissible - una malaltia causada per un agent infecciós específic, - o pels seus productes tòxics - que té el seu origen en la transmissió d'aquest agent o dels seus productes tòxics des d'una persona infectada a un hoste susceptible.


Malaltia infecciosa - una malaltia causada per un germen (bacteri, virus, fong, paràsit). A la Coordinadora LGTB definíem el VIH com infecció de transmissió sexual, mai utilitzàvem el terme contagi.

Estat serològic.- Terme genèric que es refereix a la presència o absència d'anticossos en la sang. Sovint es refereix a l'estat d'anticossos contra el VIH.

Fluid vaginal - les secrecions produïdes a l'interior de la vagina. Durant l'etapa d'excitació sexual el volum d'aquestes secrecions sol augmentar amb la finalitat de lubricar la vagina en preparació al coit. Pot transmetre el VIH.

Incidència.- el nombre de noves infeccions pel VIH per any.

Infecció - gèrmens (bacteris, virus, o paràsits) presents en el cos. Una infecció no sempre produirà una malaltia.

Infecció oportunista - - una infecció que poques vegades causaria una malaltia en persones els sistemes immunològics estiguessin intactes, però pot tenir perill de mort per a algú amb VIH.

Inhibidor de proteasa - un fàrmac antiviral que inhibeix la proteasa (un enzim que el VIH necessita per replicar-).

Inhibidor de la transcriptasa inversa (o reversa) - un fàrmac que inhibeix la transcriptasa inversa, un enzim important pari el funcionament del VIH.

Líquid preejaculatori - un líquid transparent que recobreix la uretra durant l'estimulació sexual i pot ser alliberat abans de l'ejaculació. No transmet el VIH.


Minimització del dany - - el conjunt d'estratègies dissenyades per combatre l'ús il·legal de drogues que pot afectar un grup de la societat. Entre aquestes s'inclou la reducció de l'oferta, la reducció de la demanda i les iniciatives orientades a reduir el dany.

Pràctica de risc - qualsevol tipus de comportament, sexual o no, que pugui transmetre el VIH.

Prevalença - el nombre total d'individus d'una població que presenten un atribut o malaltia en un moment determinat, dividit pel total de la població en aquest moment.

Primoinfecció.- És la primera fase després de la transmissió del VIH, es pot produir un quadre febril al cap de pocs dies (7 a 10), coincideix amb un augment important de la càrrega viral i un descens dels CD4. Després de diverses setmanes s'estabilitza. Pot passar desapercebuda. És una etapa en la qual les possibilitats de transmissió del virus és més alta.

Profilaxi - un tractament o el subministrament de fàrmacs que tenen per objecte prevenir una infecció o malaltia.

Profilaxi post-exposició (PEE): és el tractament antiretroviral que s'administra a persones sense VIH que acaben de tenir una exposició d'alt risc al VIH. Pot ser ocupacional (professionals de la salut) o no ocupacional (en el context d'un acte sexual o de l'ús de drogues).

Profilaxi pre-exposició (prep): és l'ús de medicaments antiretrovirals, que generalment s'apliquen en el tractament de la infecció per VIH, per prevenir la infecció per VIH en persones no infectades.

Programes d'intercanvi d'agulles / xeringues - programes autoritzats que distribueixen o venen agulles, xeringues i una altra parafernàlia de drogues neta o esterilitzada i s'encarreguen de rebutjar els elements usats en la forma adequada. Així mateix, proporcionen informació de salut pública als usuaris de drogues intravenoses (UDI).


Reducció de danys - - el conjunt d'estratègies dissenyades per minimitzar les possibles conseqüències de la realització de pràctiques que comportin risc per a la salut. Els nou components que integren el paquet són: teràpia de substitució d'opiacis; assessorament i proves sobre el VIH; tractament del VIH i teràpia antiretrovírica per a les persones que s'injecten drogues; prevenció de la transmissió sexual; divulgació (informació, educació i comunicació per a les persones que s'injecten drogues i les seves parelles sexuals); diagnòstic, tractament i vacunació de l'hepatitis (si escau); així com prevenció (condó i profilaxis), diagnòstic i tractament de la tuberculosi.

Seroconversió - el desenvolupament d'un nivell detectable d'anticossos en una persona que passa amb posterioritat a un episodi d'exposició o infecció a un virus com el VIH.

Sexe anal - pràctica sexual que involucra la penetració del penis en l'anus (recte) de la
parella.

Sexe oral - pràctica sexual durant la qual la boca d'una persona entra en contacte amb
els genitals o l'anus d'una altra persona. No és la forma habitual de transmissió del VIH.

Sexe segur, (safe sex) - activitat sexual que no implica l'intercanvi de secrecions corporals com semen, líquid pre-ejaculatori, fluids vaginals o sang. És preferible utilitzar «sexe més segur», ja que «sexe segur» pot implicar una seguretat completa difícil de donar-se en la realitat.

Sexe vaginal - pràctica sexual que involucra la penetració del penis a la vagina.

SIDA - Síndrome d'Immunodeficiència Adquirida: una síndrome caracteritzada pel
desenvolupament d'una infecció oportunista producte de dany al sistema immunològic
provocat per un virus anomenat virus d'immunodeficiència humana (VIH).

Sistema immunològic - el conjunt d'elements del cos humà que combat les
agressions dels agents patògens (causants de malalties) per tal de mantenir la
salut.


TARGA.- és el nom donat als règims de tractament per suprimir la reproducció vírica, reduir la càrrega del virus fins a nivells indetectables en la sang i demorar la progressió de la malaltia causada pel VIH. Es combina tres o més medicaments diferents, com dos inhibidors nucleòsids de la transcriptasa reversa, i un inhibidor de la proteasa; dos inhibidors nucleòsids de la transcriptasa reversa i un inhibidor no nucleòsid de la transcriptasa inversa, o altres combinacions.

VIH - El virus de la immunodeficiència humana (VIH) és el virus que afebleix el sistema immunitari i que, en última instància, causa la sida. «VIH» significa «virus de la immunodeficiència humana»; per tant, és redundant utilitzar «virus del VIH».

La majoria de les persones que viuen amb el VIH no pateixen la sida. L'expressió «prevenció del VIH / sida» és fins i tot menys acceptable, ja que la prevenció del VIH implica un ús correcte i coherent del preservatiu, l'ús d'equip d'injecció esterilitzat, canvis en les normes socials, la PrEP,  etc. Alguns exemples són: «persones que viuen amb el VIH», «prevalença del VIH», «prevenció del VIH», «proves del VIH. El terme virus de la SIDA és incorrecte i virus del VIH és redundant.


Resultat d'imatges de sida generalitat catalunya cartell

Dades procedents de

http://www.unaids.org/en/media/unaids/contentassets/documents/unaidspublication/2011/JC2118_terminology-guidelines_es.pdf

dimarts, 28 de novembre de 2017

ALVARO RETANA. GUAPO, DIVÍ I MÀRTIR

Encara que la seva vida professional va estar generalment a Madrid, la seva presència a locals com la Criolla, o els seus temes cantats al Paral-lel d'abans i despres la Guerra Civil mereixen la nostra atenció, i és que amb Retana res no és el que sembla.

En la seva biografia va dir que havia nascut l’any 1898 en un viatge de plaer dels seus pares per Ceylan. La realitat és que havia nascut el 1890 a Batangas, Filipines. La seva coqueteria li feia llevar anys (que tampoc aparentava), i és que una "prima donna" com ell no podia haver nascut a qualsevol lloc.

Fill d'una acomodada família aristocràtica, Álvaro Retana va ser un reeixit novel·lista, periodista, assagista brillant, autor de cançons (cuplets, tangos, fins i tot fados), dissenyador i il·lustrador. Provocador contumaç, va viure la seva homosexualitat amb més normalitat de la que va aparentar i del que era comú en la seva època, i va pagar un preu alt, per això.

Ell mateix s'auto-definia com l'escriptor més guapo del món, una altra provocació. Com ho era signar els seus primers articles (Heraldo de Madrid) amb el nom de Claudina Regnier. Articles desvergonyits i provocadors suposadament escrits per una dona i que causaven un escàndol tan enorme que només es va superar el dia que es va descobrir la seva veritable identitat. La seva prosa es definia com atrevida i elegant, i era a més un mestre en l'art de l'ambigüitat.

Un dels millors coneixedors de l'obra de Retana, el tarragoní  Vicenç Vernet, va dir: "seria una total injúria a la memòria d'un home i a la seva obra literària si oblidéssim a Retana a l'hora de tractar amb objectivitat crítica la novel·la eròtica d’aquesta època de plata de les nostres lletres" o bé "Retana ha de ser considerat en la seva dimensió de "promocionista" com a novel·lista d'èxit dins del boom editorial de l'època i com a pertanyent, doncs, al club d'autors que continuen la tasca dels mestres com ara Trigo i Zamacois "[1].



Entre les seves moltes composicions musicals poden destacar-se tonades i cuplets com ara "Ven y ven", del "Último Cuplé", el pasdoble "Batallón de las modistillas", “Mi debut en provincias" (per a La Fornarina) o el popularíssim "Las tardes del Ritz ". Temes que van triomfar al Paral·lel dels anys 20 i que anys més tard, prevía censura, va recuperar la Sara Montiel.  Mireu: 

no me apriete usted así
hay por favor, que me siento morir,
pues soy cardiaca y por esa razón
no puedo llevarme ningún sofocón"




Un dels temes més cèlebres de Retana va ser "Ven y ven", compost per a "La Goya" el 1911, reeixida tonadillera que li deu el nom al propi Retana ( com podeu veure el tex no és idèntic al que cantava Sara Montiel al teatre Victoria:

"Ven y ven y ven
chiquillo vente conmigo,
no quiero para pegarte,
mi vida,
ya sabes pa lo que digo.

De todas las epidemias
que en España pudo haber
ninguna fue tan famosa,
mi vida,
como la del "ven y ven".




El seu estil es definiria avui dia com a “camp”[2], i podria comparar-se a algunes obres de George Cuckor ("Rich and famous", 1981) o el mateix Almodóvar ("La flor de mi secreto"). Encara que contenia sempre algun tipus de "moralina", possiblement per acontentar al seu públic, Retana "donava a entendre sense necessitat d'explicacions"[3].

Retana era diví com una vedette triomfant, cast en les entrevistes i pervers en els seus escrits. En la seva obra apareixen elements autobiogràfics en absolut dissimulats. Les seves novel·les, desenfadades, amb un alt contingut eròtic, van triomfar especialment entre 1917 i 1922, any d'inici de la Dictadura de Primo de Rivera.

Se li atribueixen moltes amants femenines, especialment cupletistes i folklòriques, entre elles la cèlebre "Fornarina". Sembla ser que fins i tot va tenir un fill amb una d'elles, però mai no va mostrar un major interès pel gènere femení. Quant als seus amants masculins, diu Alberto Mira que Retana "és molt més discret en el que diu, però mes convincent en el que suggereix".



En la seva obra literària els personatges acaben sempre decantant-se pel homoerotisme. Aquesta aparent moralina unida a una certa representació esperpèntica dels seus personatges, especialment els homosexuals o transvestits, ha fet que alguns autors assenyalin la seva aparent homofòbia interioritzada, fet a més molt comú en molts autors homosexuals de l'època. Leopoldo Alas en "Ojo de loca no se equivoca" assenyala que "la caricatura en Retana no és un escarni homòfob, sinó una invitació a riure’s d'un mateix al marge de les estructures heterosexistes."

A l'arribada de Primo de Rivera, Retana passava pel punt més àlgid de la seva carrera, era ric i famós. La persecució contra els autors "decadentistes" li va significar la presó i l'exili, i les seves obres van començar a ser censurades. Amb la República les coses no li van anar millor, i la seva indefinició el va portar a ser considerat "desafecte a la República" l’any 1933, i de nou va ser empresonat. Tot i això, la seva nova imatge d'autor censurat el va fer aparèixer com un defensor de la llibertat d'expressió, va coquetejar amb l'esquerra i va aparèixer en moltes manifestacions, vestit amb robes de seda d'un color rosa que escandalitzava  a la gent de bé.



La dictadura li va fer pagar car el seu passat: presó i fins i tot una pena de mort, però finalment el 1948 va poder sortir lliure, encara que el seu aspecte era el d'un home trist, de situació desesperada, sense feina i amb tots els seus béns embargats.

Amb l'èxit del "El último Cuplé", ambientat a el Molino de Barcelona, va poder tornar a compondre i fins i tot a publicar alguna obra, però era un autor gairebé oblidat. El 1970 va morir; Luís Escobar va dir que assassinat per un jove prostitut, per ampliar la seva llegenda. L'últim paràgraf del seu testament diu: "No acabaré aquest testament sense proclamar que moro sense acusar-me d'altres pecats que els exclusivament d'alcova, perpetrats sempre sense perjudicis a tercers i tan d'acord amb la part bel·ligerant, que sempre sol·licitaven repetició "

L'obra de Retana és una de les més importants de la primera meitat del segle XX, avui injustament oblidada. Va visualitzar l'homosexualitat sense ser conscient de la importància que això tenia. Va ser, com diu Alberto Mira, el més important autor hedonista de la seva època, en un temps i en un país en què sempre ha faltat aquest tipus d'autors i literatura.

Per finalitzar aquest article, una llegenda que s'explica sobre ell: es diu que en una de les moltes detencions, va ser acusat de perversió de menors, i se’l va assenyalar culpable de robar el semen de jovenets per abocar-lo calzes sagrats. Pel que sembla, Retana va contestar: "No, senyor jutge, no necessitava de calzes, m'ho bevia directament"[4].



[1] “La estrategia ficcional en la novela de Álvaro Retana”, Vicenç Vernet Pons. 2007.


[2] Camp gai: L'epítom d'un home gai estereotipat. Extravagant en el seu vestit, en la seva parla, en els seus amaneraments i interessos. No hi ha res d’ambigu, en ell. Els casos extrems inclouran argot i argot gairebé opac. L'estereotip encara sobreviu. A diferència dels personatges Straight Gais, els Camp Gais solen mostrar-se com caricatures de si mateixos. S'ha suggerit que l'últim avantpassat del modern Camp Gay va ser Oscar Wilde: els seus amaneraments, combinats amb la seva visibilitat pública, van definir l'homosexual "obvi" a la fi del segle XIX. No obstant això, l'estereotip de Camp Gay sembla haver existit ja en els temps romans clàssics, quan els autors còmics com Petroni i Marcial satiritzaven homes homosexuals efeminats.


[3] “De Sodoma a Chueca: una historia cultural de la homosexualidad en España en el siglo XX”, Alberto Mira. Ed. Egales, 2004.


[4] “Para entendernos”, Alberto Mira. Ed.La Tempestad, 1999.

dilluns, 27 de novembre de 2017

LA CENSURA DURANT LA DICTADURA DEL GENERAL FRANCO: EL CAS DE "UN AMOR FORA CIUTAT", DE PEDROLO.

L'editorial barcelonina Editorial Aymà va trigar 11 anys en publicar aquest llibre del Manuel de Pedrolo. La obra que ja havia estat censurada el 1959, va portar al seu autor a ser processat pel Tribunal de Orden Público. El delicte: "Escándalo público".



El règim del general Franco va usar tots els seus mitjans per perseguir l'homosexualitat, la censura va ser una d'elles. Més enllà de les dues lleis de l'època (La Ley de Vagos y Maleantes o la de Peligrosidad Social") en moltes ocasions va utilitzar el codi penal aplicant el delicte de "escándalo público", aquest va ser una d'elles.

El 1959 Manuel de Pedrolo va escriure "Un amor Fora ciutat", on explicava la història paral·lela de dos homosexuals que es confessen a les seves dones. Corrien els anys '50 i, en aquesta Espanya, les relacions homosexuals eren un delicte. Pedrolo va presentar una realitat que es donava freqüentment a ciutats com Barcelona: la dels matrimonis com a tapadora de l'homosexualitat i la profunda infelicitat que es produïa per ambdues parts.

Manuel de Pedrolo

La novel·la no condemna l'actitud dels seus dos protagonistes, sinó que presenta una realitat familiar asfixiant. Són dues històries paral·leles, les de dos personatges que viuen al límit. L'autor ens mostra com intenten superar-lo. El llibre, escrit en 1959, va trigar 11 anys a publicar-se. Finalment, i prèvia autocensura, el 1970 va sortir a la llum, però immediatament el llibre va ser segrestat. 

El censor va elogiar el valor literari de l'obra, però va assenyalar que"...un grave aspecto de peligrosidad social por cuanto que en el fondo no sólo se disculpa, o mejor, se exculpa el homosexualismo, sino que lejos de presentarnos el pecado contra natura como objeto de horror y de execración, viene a afirmarse por el protagonista, que es el homosexual, que tal anormalidad responde a una tendencia irreprimible de la que es casi imposible evadirse, y que por tanto el verdadero homosexual, que no puede confundirse con el “marica”, pues por el contrario afirma siempre su virilidad, es más digno de compasión misericordiosa que de execración..., consideramos a esta de gravemente peligrosa y en todo caso como atentatoria a la moral pública, conforme a la reiterada jurisprudencia del Tribunal Supremo sobre el homosexualismo...."

Va ser processat pel Tribunal d'Ordre Públic i acusat d'escàndol públic. Va viure dos anys en la incertesa, era temps de premsa, emmordassada i dòcil, que ho va ignorar. Com els personatges de les seves obres, va estar a límit i va haver de lluitar per la seva llibertat sense renunciar-hi. El judici es va produir a porta tancada dos anys mes tard. Finalment Pedrolo va ser absolt. Al final l'obra es va poder publicar, catorze anys més tard. També es va poder editar en castellà:



Manuel de Pedrolo (1918-1990) va ser un dels autors més censurats per la dictadura. Tenia tots els atributs que no agradaven als censors: catalanisme, opinions polítiques, religió, moral sexual i "llenguatge indecorós". La seva obra ha estat traduïda a vint idiomes. Va morir el 26 de juny de 1990 a Barcelona a causa d'un càncer, a l'edat de setanta-dos anys.





[1]             Tex procedent de “La censura y el caso de Manuel de Pedrolo”,  Revista de Historia Contemporánea española, octubre 2007. 

dijous, 23 de novembre de 2017

EL DIA QUE JAUME II EL JUST VA CULPAR A LA SODOMIA PER LES MALES COLLITES.

Segurament la sodomia mai va ser una gran preocupació per aquest rei, ni per cap de la seva nissaga. Les riqueses dels templers i la rivalitat d'un noble rebel van ser un bon pretext per poder solucionar els greus problemes de tresoreria de la corona.

Jaume II el Just. 
Rotlle genealògic del Monestir de Poblet
Els Usatges no condemnaven la sodomia; fins al regnat de Jaume I estaven en vigor les antigues lleis visigodes (Lex Visogutorum), però aquest rei les va abolir. Va ser llavors quan Ramon de Penyafort va incloure com a delicte el pecat nefand als decretals del Papa Gregori IX: "Aquest pecat reclama una venjança per part de Déu, perquè com diu Sant Agustí, viola l'associació que ha d'existir entre Déu i nosaltres: la perversió del desig sexual embruteix la naturalesa de la qual ell és el seu autor" Ramon de Penyafort. (1)

Les Decretals de Gregori IX o Liber extra, compilades pel predicador de Penyafort, eren d'obligat compliment tant pels regnes cristians, com per la mateixa església. Al bon rei "Just" li va donar idees.

Liber extra, Biblioteca Medicea Laurenziana Florencia


El primer a rebre va ser Ponç Hug d'Empúries enfrontat durant molts anys al rei amb el suport de l'església i França. L'expeditiu comte va decidir quedar-se amb els béns templers, quan França els va condemnar.

Sepulcre de Ponc Hug V a la Basílica de Santa Maria a Castelló d'Empúries


A més, els embolics d'aquest comte no van acabar aquí; d'entre les seves files va sortir un poderós rival: el seu fill Hug i hereu. Aquest veia amb mals ulls l'estreta relació entre el seu pare i el seu favorit Pere d'Exessa. No va dubtar a acusar el seu propi pare de tenir relacions "pecaminoses" amb el seu favorit:":«Com m'adobaré jo ab el Tray-dor mon pare qui fa aquell pecat ab en Pere de Xesa i li ha donats IIIIo Vmília sòlids de renda ea mi no vol res donar-ne? »(1) Poc després Hug apareixia mort, tot indica que assassinat pel favorit del mateix pare.

Processar a tot un poderós senyor feudal a la Catalunya d'inicis del segle XIV era un fet complicat, però si intervenia una acusació de sodomia, tot s'abreujava i és al que va agafar Jaume II per acabar amb el seu incòmode rival. Amb aquesta acusació Ponç Hug perdia tots els seus suports, especialment els eclesiàstics que sempre li van ser favorables en les seves mil i una aventures. Les decretals eren d'obligat compliment per ambdues parts.

En el judici celebrat, els testimonis van declarar que el comte practicava la sodomia amb els seus vassalls, que aquests es veien obligats a acceptar-ho a canvi de regals o tortura. Gràcies als cruels interrogatoris van sortir una infinitat de testimonis que van assenyalar haver estat assetjats per ell o haver vist com tenia relacions amb altres homes. Entre ells va destacar el del cavaller Joan de Cornellà, qui va declarar haver tendit relacions sexuals amb el seu senyor durant 30 anys: "Comes comensa a pessigar el dit Jacme a la Cuxa et en el flanch et metres en joc a b ell, et iste teste dixit ei quod non faceret et dormiren (...) menges posuit alteram manum suarum in membro virili ipsius teste et ipse testc sentiens hoc, cum manu sua impulit manu predicti "(2) També tots els testimonis assenyalen que el comte feia de" femella "(dona), això en l'Edat Mitjana era un agreujant.

Els historiadors coincideixen en l'apreciació que aquest busca-raons comte va poder tenir relacions homosexuals, però que mai haurien sortit a la llum pública si aquest no s'hagués enfrontat constantment al poder reial. Al final el comte va pagar una alta suma al rei, i tot arreglat.
Barcelona segle XIV, Arxiu Històric de Barcelona

Paral·lelament el rei Just va iniciar un procés contra els templers, també amb una acusació de sodomia. L'objectiu era aconseguir els seus suposats tresors. Inicialment el rei no havia donat suport a la repressió iniciada pel seu rival francès Felip IV el Bell. Quan va veure que defensar als templers era una batalla perduda, l'astut Jaume II va canviar de parer i va ordenar la detenció dels templers i la confiscació de tots els seus béns. Es va iniciar un llarg i complex procés que va durar cinc anys.

Palau Reial Menor, seu dels templers a Barcelona.
El rei va al·legar que els crims sodomítics comesos per l'Ordre havien enfadat a Déu i causa d'això eren totes les desgràcies i mals que afligeixen la humanitat, assenyala la seva profunda desolació per l'engany del qual ha estat objecte, sens dubte "obra del diable". Però els frares militars es van fer forts en els seus castells, i acabar amb ells hauria debilitat els regnes. El rei "just", molt pragmàtic va buscar una solució pactada.

Així el Concili de Tarragona va dissoldre l'orde del temple el 1312, però es van crear noves ordres, com la de Montesa o la de l'Hospital, els béns templers van ser repartides entre elles. De nou (2) aquest rei va utilitzar la sodomia per acabar amb un grup molest, de nou al final es va imposar el pacte i no la confrontació.

Coincidint amb aquest procés la Cancelleria del Rei va presentar nombroses denúncies contra suposats sodomites, va ser entre els anys 1307 i 1318. Els més nombrosos van ser el Regne de València contra els musulmans que practicaven el pecat nefand. Segons Jaume Riera i Sans (1) el canceller utilitza un ferotge llenguatge, parla de crim sodomític, adverteix de conseqüències apocalíptiques si no s'actua: "La sodomia és cruel i nefanda, detestable i avorrible, és una pesta, és una ofensa al creador i un ultratge a la naturalesa" "Els sodomites cometen crims que els animals avorreixen, un crim que fa l'aire pestilent i origina l'escassetat de gra a les ciutats, es tracta d'una manifestació de l'Anticrist. "

Possiblement les causes de la persecució van ser més aviat econòmiques o polítiques, que religioses. Un cop va aconseguir la Corona els fons econòmics, els problemes que causava la sodomia van desaparèixer; si hi havia mala collita la culpa va a tornar a ser el temps. Més endavant va arribar la pesta de nou es van buscar culpables: jueus i sodomites serien els sospitosos habituals.



(1) Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

SOSPITOSOS HABITUALS I INQUISICIÓ A LA CATALUNYA DELS SEGLES XIII A XIX

Els homes de mar, els francesos, els sarraïns, jueus i els preveres (mestres molts d'ells) van estar sempre en el punt de mira d'inq...