dijous, 13 de desembre de 2018

ALADY, EL CÒMIC ELEGANT

Alady va ser un dels còmics més populars de la Barcelona entre 1918 i 1965. Avui rarament ningú de menys de 60 anys sap que va ser. El seu somriure encara avui guanya la simpatia de qui s'apropa als seus treballs.



Carles Saldaña i Beut (1902-1968) nascut a València, amb un any va venir a viure amb la seva família al barri de la Ribera. La seva família era molt humil i ell de ben jove va començar a treballar fent encàrrecs per a una barreteria, després de "botones" a un hotel. Compaginava la feina amb petites actuacions a sales de festa, restaurants.



Anava elegantment vestit amb esmòquing, guants blancs i un "bombí" (barret fort?). Un dia al "Set Portes", mentre actuava un grup d'escriptors, amb el Santiago Rusiñol, estaven al local rient pels descosits amb els acudits del Saldaña. Algú va preguntar al polifacètic modernista qui era aquell jove, en Santiago va respondre: "És Aladí, el del llum meravellosa. No veieu la gran taca d'oli que té a la solapa? "El jove Saldaña ho va aprofitar, i va afegir una "y" grega al final del seu nom per donar un aire més cosmopolita.

Alady amb només de 16 anys, el 1918, va debutar al teatre Folies Bergère del Paral.el, avui teatre Arnau. Era un còmic histriònic, elegant, connectava fàcilment amb el públic, més ben dit: se'l posava a les butxaques. El seu humor era fi i mordaç, però rarament molestava a ningú, avui diríem que era un mestre de l'humor blanc. De veu aguda, representava personatges de moralitat distreta, sexualitat ambigua però al final de masculinitat indubtable.




Alady era el el còmic de "moral distreta" i sexualitat ambigua, podia sortir  amb les ballarines cantant "Mama, comprame un negro" o el tema  Al Uruaguay: "Mándame a París, si es que le da igual". Alady representa la millor tradició dels cómics al teatre en català i èn castellà, que ve dels millors temps del "Siglo de Oro". 




Les seves actuacions es van prodigar en tots els teatres i locals que hi havia al Paral·lel o a Madrid, on va fer parella amb José Álvarez "Lepe". Els cinèfils recordaran aquest actor pel seu paper a Plácido, era el company sentimental de la Conchita, aquest ancià llibertari amb boina, se sent sobtadament indisposat i mort a casa dels Helguera.




L'èxit del Saldaña va traspassar fronteres, actuant amb el Carlos Gardel. Era un mestre a l'hora de conjugar el diàleg d'acudits amb el públic, amb el ball i la caricatura burlesca. Va ser "chansonier", mestre de claqué, autor de diversos llibrets per El Molino.



Va col·laborar amb la república i el Front Popular, donant classes a nens refugiats. No va ser represaliat i als anys 40 va començar a ser la parella artística de la Mary Sampere. Un dels seus grans èxits va ser la versió còmica de Don Juan Tenorio. Per aquest temps feia un programa radiofònic d'humor a EAJ-1 Radio Barcelona.



La seva primera pel·lícula va ser el 1930, va aparèixer a prop de 20 films, dirigits pel García Berlanga, Bardem, Josep Mª Font o el seu amic el Ignacio F Iquino. Va actuar a les millors sales de Madrid i sobretot Barcelona, la ciutat amb la qual sempre es va sentir identificat. Va ser company del Lepe, la Sampere, la Chelito o la Bella Dorita. Va col·laborar amb dramaturgs com el Jardiel Poncela o Miguel Mihura.












Els darrers anys de la seva vida va treballar per aconseguir una residència per a actors grans a Barcelona, va ser un fracàs. Quan va morir la ciutat li va prometre un carrer, promesa mai portada a terme. Avui sols una placa el recorda a la porta de l'Apolo. Quan faig rutes per la zona pregunto si el coneixien, gairebé ningú sap qui era.


dijous, 6 de desembre de 2018

SANT MICOLAU SANT PAU (Sant Nicolau, si us plau...)

El 6 de desembre és el dia de Sant Nicolau, encara molta gent gran diu el dia de Sant Micolau Santpau. M'aproparé a aquesta tradició a partir la memòria transmesa pel meu avi.
 Il·lustració es de Pilarin Vallés


Amb motiu d'aquesta diada els més joves i els infants sortien disfressats de bisbes i rectors a demanar dolços a les cases. La tradició a molts llocs fa dècades que es va perdre. A llocs sortien amb els pares o professors, però a d'altres sortien sols i en acabar venien les malifetes. En alguns pobles, els nens anaven armats amb estris de fusta, fet que servia per empaitar als pobres animals que es trobaven pel camí. Alguns llocs senyalen que el cant "Ara ve Nadal, matarem al gall i a la tia Pepa li donarem (darem) un tall" té relació amb aquesta diada.

Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura.

Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens i els més joves es vestien de bisbe (no crec que el meu avi es pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que variava segons el poble. La que cantava el meu avi deia:

Per Sant Nicolau "sisplau" (crec deien Micolau Santpau))
Baixeu, baixeu mestressa,
De bons panellets
De panses i figues
Nous (anous?) i olives
Pollastres i gallines
De tot el que vulgueu
I anirem a veure al senyor rector,
anirem a demanar perdó... 


Altres versions diuen que cantaven "Virolet Sant Pere, virolet Sant Pau, la caputxa em queia, la caputxa em cau, per Sant Nicolau, si us plau". Tot indica que la festa li deien la d'"Els Micolaus", degeneració de la paraula "Nicolaus".

El meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit acostumaven a fer-la grossa. I normalment era així. Gats i gossos s'amagaven. Si algun despistat queia en mans dels nens i joves aquella nit ho podia passar molt malament. Alguns diuen que les mestresses amagaven els galls a les cases.

Un any la festa se'ls en va anar de les mans. A la part alta de Gavà es guardaven les carabasses, per la zona de Can Pere Bori. Desconec si eren d'un pagès o dels pagesos de la zona. La carabassa era un aliment molt important per un poble acostumat a passar gana. Per les festes de la vila, a la Plaça Major, es repartia a la població gavanenca carabassa bullida i "tocino" (cansalada, el meu avi ho deia així). Faltaven pocs dies per Sant Nicasi, però aquell any les carabasses van sortir de nit.



Crec va passar entre 1914 i 1918 el dia que els joves van decidir fer-la grossa amb les carabasses. Van agafar-les d'una a una i les van tirar rodolant carrer Sant Isidre avall; si alguna s'aturava pel camí, l'ajudaven a seguir rodolant. Però eren tantes que era massa feinada, pel que van decidir omplir un carro i llençar-lo carrer avall. La destrossa va ser monumental, l'esbroncada no menys, fins al punt que avui encara m'arriben diferents versions. Els que ho explicaven sempre deien que ells no havien estat, que eren d'altres, que els de Viladecans.... Bé els nostres veïns sempre acabaven tenint les culpes.

I així començava el llarg hivern a molts llocs, especialment a Gavà on fins la Candelera els camps estaven glaçats.  

dimecres, 28 de novembre de 2018

RUTA PER LA BARCELONA TRANS

Ruta organitzada dins de les activitats de 21 PERSONAE, un seguit de trobades amb persones, llocs i col·lectius de Barcelona que, en conjunt, pretenen transformar el sentit i la intensitat de la nostra experiència de la ciutat. Dins del Programa d’Estudis Independents del MACBA. 







Aquesta trobada proposa un recorregut per la història de la transsexualitat a Barcelona.  El recorregut seguirà el rastre d’un ampli ventall d’identitats trans al llarg de la història, des de com s’identificava el gènere a les tombes a l’època antiga fins a la trans Sonia Rescalvo, que va lluitar per la seva vida, passant per la figura de Antonio de Erauso (la monja alferes) a la Barcelona del segle XVI, la Inquisició, Jean Genet, Ocaña, o el transformisme dels locals nocturns de l’avinguda Paral·lel.

La ruta transita entre la celebració de noms propis i el reconeixement d’aquells cossos anònims sobre els quals, avui dia, es continua construint la història de la diversitat sexual i afectiva de la ciutat.


DIUMENGE 16 DE DESEMBRE, a les 11.30 h
Preu: gratuit. Amb inscripció prèvia
Participants: 25
Punt de trobada: plaça de la
Vila de Madrid, s/n, El Gòtic

Guía: Leopold Estapé, expert en temes històrics LGTB. 

LA RUTA

1) Plaça Vila de Madrid ( tombes i adn, lluitadores iberes, gladiadores)

Praga 2900 anys a C


 2) Carrer   Perot lo lladre  Quixot i el transvestisme, especialment a Catalunya i Barcelona, 

Tranvestisme al Quixot



3) Plaça del Pi (seguici inquisitorial, sant ofici identitats trans, història del noi/noia d’Agramunt)




4) Placeta del Pi, Monja alférez a Barcelona (1625)





5) Carrer Boqueria  (el botxí, el pla de l’ós ).




6) Plaça Reial:  Ocaña. La casa dels barrets, creació de C.C.A.G. (Coordinadora d'Col.lectius per l'Alliberament Gai)

Ocaña a l'oblit
7) Carrer Escudelleres: historia de la Candela, Ley de Vagos y Maleantes.

Candela García, premi Adriano Antinoo 2018. 





8) Nou de la Rambla, Cambrinus i el Bordell de Madame la Petit, Cabaret Mónaco, Cúpula Venus. 


Cúpula Venus, 





1920, entrada al burdell
9) Farmàcia Coca a Barcelona;  Consciencia d’identitat de gènere. Carmen de Mairena. 




10) Plaça Jean Genet; Genet i les Carolines. Centre les Drassanes: persones trans i la sida. 


11) Carrer Cid Flor de Otoño, Cal Sagristà, La Criolla






12) Carrer de les Tapies Barcelona de Noche. LPS i la Rampova



14) Paral·lel. Teatre Arnau, el Molino, La Sonia Rescalvo i Paco Espanya.

Teatre Arnau
Paco España


Más información:

Breu bibliografia: 

Genet, Jean. Diari del lladre. RBA
Mira, Alberto, De Sodoma a Checa, Ed Egales
Missé, Miquel,  Transexualidades, Otras miradas posibles. Ed. Egales.
Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans.  Ed Base
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon
Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.

Internet: 

 MUJERES, AMAZONAS, TUMBAS Y ARMAS: UNA 
Persecución de la homosexualidad bajo el franquismo:   http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/08/memoria-de-la-persecucion-de-la.html











divendres, 16 de novembre de 2018

ARRIBADA DE LA COCAÏNA A BARCELONA, DURANT LA PRIMERA GUERRA MUNDIA

Durant la Primera Guerra Mundial, Barcelona es va transformar en la destinació turística de molts europeus que acudien a una ciutat en pau i amb una espectacular oferta d'oci.

1930, La Estampa- 


Fins aquestes dates, la cocaïna la venien a les farmàcies com a remei, especialment per les seves capacitats anestèsiques. Es podia adquirir sense recepta. El preu era molt barat. Amb l'arribada massiva de turistes amb ganes de feta i l'augment de l'oferta d'oci, la demanda es va disparar.

Aviat la cocaïna va entrar pel port procedent de Marsella, aquesta ja anava principalment al món de l'espectacle. El consum va perdre la seva consideració de remei a ser associada a la festa i no a la medicina. Fins llavors l'absenta i l'opi van ser les substàncies més consumides. El baix preu de la cocaïna i les dificultats per trobar l'opi, molt perseguit per la policia, va fer que aquesta droga triomfés ràpidament.



Va ser una droga transversal des del seu inici, des dels senyors del Liceu els transvestits de la Criolla, passant per autors i actors, gairebé tots la consumien. La "mandanga" (nom que rebia popularment la cocaïna) es repartia pels diferents llocs de la ciutat, especialment el Raval, inclosa la Rambla i el Paral·lel. El repartiment el realitzaven els que "feien el carrer" per l'Arc del Teatre, les floristes de les Rambles, les venedores de tabac o els treballadors dels hotels.

L'augment de consum i demandants va portar a l'adulteració amb productes no molt fiables i també l'augment de preu. Aviat els metges van alarmar dels problemes que estaven sorgint, cada vegada més greus. Amb els anys 30 va arribar la prohibició, algunes detencions de cara a l'opinió pública, però poc més. El preu va augmentar molt, però el consum no es va aturar.

Encara avui es poden veure a la zona les antigues farmàcies, amb un passat de riquesa. No només la cocaïna, també receptes màgiques contra les malalties de transmissió sexual, moltes creaven més problemes que la mateixa malaltia;o la venda de "gomes de cautxú", condons,van contribuir a aquest gran progrés. Avui algunes són botigues de tot a euro.

1927  Opisso. Esquella de la Torratxa


Tot i que la prohibició va arribar el 1918, les farmàcies la van seguir venent d'amagat. Xavier Theros a EL PAIS cita la farmàcia del "Zammarreta", on l'apotecari la venia a grapats. Fins a la Guerra Civil la cocaïna es va anar transformant en la droga de l'oci, al costat de l'absenta que no va deixar de ser la beguda predilecta.

En aquest context s'estrena l'espectacle "El tango de la cocaïna" al teatre Victòria. A diferència del "Fumando espero" (de Viladomat i Fèlix Zarzo) aquest espectacle va ser un èxit total. Charleston, valsos i el cèlebre tango van ser temes coneguts, aviat gravats i immortalitzats. El tema principal el va estrenar i va gravar la Ramoncita Rovira (clic).

En l'actualitat escoltar el tango pot semblar tenir un alt contingut moralista Soy una flor Caída // del vicio fatal esclava, // por el destino vencida" ... ¡Cocaína ...! // Sé que al final me debe matar./ / me asesina, // pero calma mí pesar.//Si me deja // todo se sombra en mí vivir.//Sé que al final me ha de matar // pero no me hace sufrir. ».. Va ser un producte de l'època, amb més estètica que ètica. Veure a una cantant dient que anava per la mala vida, omplia teatres, la resta era circumstancial.



El gran Joan Viladomat era un consumidor habitual de la mandanga, i a més compositor de milers de temes. Ell va ser el mestre de les més grans cupletistes del Paral·lel (Raquel Meller, Bella Dorita, Ramoncita Rovira, Pilar Alonso ... cliqueu sobre per a més informació. ) i va morir al final de la guerra amb menys de 60 anys, totalment arruïnat. La bella Dorita va pagar el seu enterrament i la va cedir el nínxol on va ser descansen les seves restes.

Més informació:





dimarts, 9 d’octubre de 2018

NICOLAU D'EIMERIC, EL TENEBRÓS

A la minisèrie de Diagonal TV, surt un dels personatges més tenebrosos de la història de Catalunya, el dominic General Nicolau d'Eimeric. Qui era?, aquí ho explico breument. 


Nicolau Eimeric va ser un inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV. Es va caracteritzar per l'enfrontament amb Pere el Cerimoniós i l'atac contra les obres de Ramon Llull i els lul·listes; el rei el va prohibir predicar a Barcelona. Abans va acusar el conseller Bartomeu Genovès d'heretgia per la seva obra Novisimis Temporibus, en la que suposadament aquest feia apologia de l'Anticrist. La condemna del conseller, sense donar-li el dret a defensar-se, va provocar la ruptura definitiva de la ciutat amb els dominics, Nicolau Eimeric va prendre part activa amb els acusadors.

També va ser pioner en l'ús de mètodes de tortura que incloïen des de la manipulació psicològica fins als càstigs físics més despietats. Entre les seves víctimes estaven els lul·listes, frares d'altres ordes. La sèrie "La Catedral del Mar" mostra com un franciscà acaba sent dominic, difícil: franciscans i dominics tenien unes relacions horribles. A Barcelona els primers eren populars, els seguidors de Domènec de Guzmán mai van tenir la més mínima acceptació popular.

Eimeric era un home de confiança del Papa, i enemic acèrrim de Pere III, que tenia el seu caràcter. El rei del Punyalet al final el va expulsar de Barcelona pel seu atac contra les obres de Ramon Llull i els lul·listes el 1366, també el seu odi contra els jueus l'enfrontava directament a un rei que sempre els va defensar. Després de conspirar contra el rei a Tarragona, va acabar marxant a l'exili al costat del Papa Gregori IX. No es va voler perdre el gran sarau del cisma d'Occident, prenent part de la cort d'Avignon i atacant amb duresa a qui no ho feia, com Vicenç Ferrer.

1427 Retrat atribuït a Pere el Cerimoniós, Jaume Mateu MNAC


A la mort del rei Pere va tornar, on Joan I el donava suport, però en poc temps es va fer tants enemics que va acabar marxant a l'exili, on va acabar conspirant amb els "antipapes" d'Avignon. Martí l'Humà el va deixar tornar a Girona, on va morir el 1399.

dissabte, 6 d’octubre de 2018

MEMÒRIA DE SONIA RESCALVO ZAFRA.

El 6 d'octubre de 1991 Sonia Rescalvo era assassinada al Parc de la Ciutadella, el 2013 l'ajuntament de Barcelona dedicava una glorieta de la Ciutadella a la seva memòria. Aquí ho explico:



Sonia Rescalvo Zafra va ser assassinada d'una pallissa per un grup de neonazis al Parc de la Ciutadella. El seu assassinat va adquirir gran rellevància per ser "el primer crim d'una transsexual pel sol fet de ser-ho" del que es té informació i constància a Espanya.

Va fugir amb 16 anys de Conca i va venir a viure a Barcelona. Durant un temps li va anar bé i fins i tot va aconseguir actuar al teatre Arnau, al Paral·lel de Barcelona. Passat el temps, sense feina va caure en la prostitució i la indigència, la qual cosa l'obligava a dormir al carrer. Les persones transsexuals eren ignorades i discriminades per una societat que els hi girava l'esquena, la prostitució era per moltes dones transsexuals l'única sortida per sobreviure.

Aquell 6 d'octubre de 1991 Sònia Rescalvo Zafra, una dona transsexual, es va quedar a dormir amb una amiga al Parc de la Ciutadella, diversos indigents els acompanyaven. Per aquells anys grups de nazis skins, membres de la "Vanguardia Nacional Revolucionària", sortien a "patrullar" la nit, el seu objectiu colpejar el cap als diferents, fossin negres, indigents, o, com en el cas de Sonia, transsexuals.

Sonia va morir a causa dels cops rebuts, la seva amiga va quedar cega, diversos indigents hospitalitzats. Els autors van ser detinguts, el seu judici va ser el primer a Espanya per agressió per identitat de gènere.

Entre les proves intervingudes posteriorment en el domicili dels principals responsables, els germans Héctor i Isaac López Frutos, hi havia retalls de premsa que relataven la seva acció, on havien escrit les següents paraules: «Qui va matar a Sonia Palmer? Una producció de Skin Linch per Celti, al preu de 900 pessetes. El juliol de 1994 la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona va considerar que la mort de Sonia Rescalvo Zafra, i l'agressió a la seva companya Dori Romero Arévalo, van constituir" un assassinat consumat i un altre frustrat", pels quals es va dictar un total 310 anys de presó al grup skin agressor. La «brutalitat» de la pallissa, els mitjans emprats i la decisió rematar a una de les víctimes en descobrir que encara respirava, va fer al tribunal considerar que els nazis van actuar amb intenció de matar. Els autors van ser condemnats a penes que superaven els 310 anys, però eren menors i al cap de poc temps van sortir al carrer. Aquest assassinat va assenyalar un abans i un després en el reconeixement del col·lectiu transsexual.

L'octubre de 2013 i a petició de les entitats LGTB de Barcelona es va inaugurar al Parc de la Ciutadella la Glorieta de la Transsexual Sònia en memòria del brutal assassinat.



Fa pocs dies una dona transsexual va morir a Valladolid víctima de nou d'una brutal pallissa. L'auge dels grups feixistes que actuen impunement ha incrementat les agressions contra les persones transsexuals. Tornarà la societat a mirar cap una altra banda?

dilluns, 1 d’octubre de 2018

L'ESTIU DE LA SENYORA CONCHITA

Avui dia internacional de la gent gran us parlaré de la senyora Conchita de Barcelona, de 89 anys, Viu solo i el pitjor de tot, se sent molt sola.


A inicis d'agost la seva mascota, el periquito tafaner i maleducat del qual tant us he parlat, la va deixar. El seu dolor, i també el meu, va ser immens. Un bon amic va saber donar un bon destí a les seves restes. Però el patiment de la Conchita no va acabar aquí.
A final de més va caure, sola, per sort la tele-assistència la va ajudar. Però la van portar a un "hospital concertat" de l'Eixample, que té una sala especial pels pacients derivats de "Cat. Salut". Allà la van deixar a un racó, fins que per sort de nou el seu bon amic ho va veure. Al centre deia que ja no hi era... La van pujar a planta, i allà del llit a la cadira en espera del "sociosanitari". Ningú es preocupava per ajudar al fet que caminés o no, el tracte era bo, però hi havia dies que no tots els serveis arribaven a cap hora...



Massa dies després la van enviar al sociosanitari, concertat per descomptat, i de titularitat d'un orde religiós que fa negoci amb aquests temes. A mi em va bé pel voluntariat, la clínica està a la Zona Franca, prop de casa. Però en entrar els familiars avisen, aquí patirà si no paga, i molt.

No li donen aigua, si la vol, ha de ser de l'aixeta que és vomitiva. Té una dieta marcada, li diuen que tenen menú únic i que si no el vol vagi al restaurant. Clar, és una clínica molt cristiana i el negoci és el negoci. Té febre, però entren a rentar-la i vestir-la a les 8 del matí sense tenir-la en compte. La desperten a les 8, per portar-la a rehabilitació a les 11, fent llargues estones de cua per pujar a l'ascensor. 

La sèrie de queixes que em dóna serien infinites. Senya-la que les sessions de recuperació són molt bones, encara que el que veu és el cementiri de Montjuïc on vol anar.hi aviat per estar amb tota la seva família. Curiosament coincideixen al que em comenten altres voluntaris que acompanyen persones grans a Barcelona, centres que públics o privats sempre tenen gestió externalitzada.


A Conchita ara li diuen que hauria d'anar a una residència privada, després de l'experiència està terroritzada.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ALADY, EL CÒMIC ELEGANT

Alady va ser un dels còmics més populars de la Barcelona entre 1918 i 1965. Avui rarament ningú de menys de 60 anys sap que va ser. El seu ...