dilluns, 14 d’agost de 2017

EL QUIXOT A CATALUNYA, DUES HISTÒRIES DE TRANSVESTISME.

Parlar de transvestisme a inicis del segle XVII era complicat, donada la dura repressió inquisitorial. Malgrat tot, la novel·la picaresca s'hi atreveix, i Cervantes no va voler ser menys.

Gustave Doré. El Quixot a Barcelona. 


Si en la literatura castellana de l'època el transvestisme tenia un contingut més aviat humorístic, en l'obra cervantina vista amb ulls actuals hi podríem veure una certa intencionalitat, al límit del qual era el que es podia permetre donada terrible censura inquisitorial de l'època.

El transvestisme podria ser vist com el treball del diable, i els transvestits com a carn per la foguera. En els procediments de Torquemada podem llegir: "en un lugar no muy lexos de donde agora vivimos, estava una muger casada con un hombre labrador no muy rico, y como esta muger no tuviese hijos, el marido y ella estavan mal avenidos, y ansi se dava tan aspera vida, fuese de celos, o por otra causa, que la muger una noche hurtando los vestidos de un moço que en casa estava, vestida con ellos se fue y anduvo por algunas partes fingiendo ser hombre, y asi sirvió y ganaba para sustentarse, y estando asi, o que la naturaleza obrasse enella pujante virtud que bastase para ello [...] ella se convertio en varon, y se caso con otra muger..."(1)

Possiblement Cervantes al Don Quixot va més enllà. La sexualitat de Don Quixot és ambigua, fruit de la por inquisitorial o del desig cervantí? Tots els personatges estan enamorats, fins i tot el pobre Rocinante, però ell mai té el més mínim contacte sexual. Don Quixot estima a les dones, sempre idealitzades, però realment les desitja sexualment? La dona apareix en múltiples identitats, generalment són fortes, lliures i allunyades del paper passiu que la societat els va atorgar. En aquesta ocasió, em crida l'atenció les dones transvestides, dones enfrontades a diferents injustícies. Em centraré amb els dos casos de Catalunya. Abans cal recordar que a la primera part, capítols 26 i 27, està a punt de transvestir al rector del poble, però al final li toca fer.ho al barber""asi se profanaba menos su dignidad".


Crec que el millor Quixot és el que entra a Catalunya, sap veure i interpretar la realitat, mentre Sancho ja no ho sap esbrinar. A més fa amistat amb un bandoler, Roque Guinart "Perot lo Lladre", un personatge real i curiosament antiaustriacista. Mentre discutien i s'elogiaven mútuament, de sobte: "Ya le iba a dar las gracias don Quijote, cuando sintieron a sus espaldas un ruido como de tropel de caballos, y no era sino un solo, sobre el cual venía a toda furia un mancebo, al parecer de hasta veinte años, vestido de damasco verde, con pasamanos de oro, greguescos y saltaembarca, con sombrero terciado, a la valona, botas enceradas y justas, espuelas, daga y espada doradas, una escopeta pequeña en las manos y dos pistolas a los lados. Al ruido volvió Roque la cabeza y vio esta hermosa figura, la cual, en llegando a él
." Era la bella Clàudia, una gineta atrevida, una magistral amazona armada fins a les dents, qui fugia d'una situació injusta. No us dic el següent: simplement us animo a llegir el Quixot.




Finalment, al capítol 65 apareix la història de la pobra Ana Fèlix (¿Mujer, y cristiana, y en tal traje, y en tales pasos? Más es cosa para admirarla que para creerla"), qui malgrat ser cristiana, la van expulsar per tenir ascendència morisca i finalment va ser capturada en un vaixell pirata, transvestida com a "mancebo" . Cervantes ens mostra de nou una realitat que segurament coneixia, era la presència de dones pirates en els vaixells, sempre adoptant una identitat masculina.

"Miróle el virrey, y, viéndole tan hermoso, y tan gallardo, y tan humilde, dándole en aquel instante una carta de recomendación su hermosura, le vino deseo de escusar su muerte; y así, le preguntó:
-Dime, arráez, ¿eres turco de nación, o moro, o renegado?
A lo cual el mozo respondió, en lengua asimesmo castellana:
-Ni soy turco de nación, ni moro, ni renegado.
-Pues, ¿qué eres? -replicó el virrey.
-Mujer cristiana -respondió el mancebo." 


Don Quixot sempre mereix una relectura, amb ulls oberts, i llegir entre línies i lluny de la lectura lineal a la qual sovint ens han presentat. Segur que sorprèn.

(1)  Hermafroditismo, Transexualidad y cambios de sexo en la Edad Moderna  http://historsex.blogspot.com.es/2016/10/don-quijote-y-el-sexo.html

divendres, 4 d’agost de 2017

LA LLEGENDA DE MÚNIA DE BARCELONA

Múnia va ser un personatge llegendari de gran devoció en temps passat a Barcelona, malgrat no haver estat mai canonitzada.

Imatge de Santa Wilgefortis, similar a la de la llegendària Múnia (Beauvais, St. Étienne) Font Viquipèdia.


Avui si, sabem d'ella, és gràcies al Joan Amades i el seu costumari català. Segons ell "era una jove barcelonina, nascuda al desaparegut carrer de la Basea (a l'actual Via Laietana), d'una gran bellesa. Molt devota, volia consagrar-se a Déu i refusava les propostes de matrimoni. Per desfer-se definitivament dels seus pretendents, va pregar a Déu que la deslliurés de la seva bellesa i la "fes tornar ben lletja i repulsiva". Atenent el seu prec, "a tornar-se d'un color tan bru que gairebé era negra, li cresqué la barba fins als genolls i tota ella es féu tan peluda que semblava més una bèstia que una persona". Els pretendents, en veure-la, s'indignaren contra ella de tal manera que l'agafaren i la clavaren en una creu, matant-la."(1)

No és el primer cas que apareix en el santoral cristià. Recentment us vaig parlar de la devoció barcelonina a Sant Onofre (clic); hi ha molts paral·lelismes entre els dos casos, però la seva llegenda s'apropa més a les de les santes Liberata o Wilgefortis (clic), de tradició a tot Europa, encara que no sempre reconegudes al santoral. Crec que no queden imatges seves a Barcelona.


Santuari de Santa Liberata, s XVII, Baiona. 


És curiosa la representació iconogràfica d'aquestes santes, sempre en forma majestàtica, sempre amb una llarga barba, faldilla o túnica fins als peus, i crucificada com Jesús a la creu.

La llegenda de noies adolescents que en arribar a la pubertat els hi va sortir barba, i en un examen ginecològic descobrien que en realitat tenien òrgans masculins no és nova, segurament té molt a veure amb la intersexualitat. El cine va portar a les pantalles la història de "Mi querida señorita", que bé podria estar basada en la mateixa infància del seu guionista José Luís Borau.


(1) Múnia de Barcelona, Viquipèdia. 

dijous, 3 d’agost de 2017

JOSEP MORAGUES I MAS, DECAPITAT A BARCELONA 1715.



El general Josep Moragues i Mas (1669-1715) va ser un general català de la Guerra de Successió del bàndol austriacista.

Portal de Mar, on el cap decapitat del general Moragues va estar dins d'una gàbia de ferro 12 anys. 

Encara que creix a les Guilleries, fill de Sant Hilari de Sacalm i casat a Arbúcies, aviat s'enrola amb els anomenats vigatans, gent de la Plana que lluitava contra les contínues invasions de tropes franceses a la zona. Aquest fet va provocar un profund sentiment antifrancès i també antiborbó.

El 1705 va armar a diversos grups de miquelets, estan ell al seu front com a comandant. El 1707 és anomenat general assumint el comandament de les forces del Pirineu a la Seu d'Urgell. El 1713 va rendir Castellciutat a les tropes borbòniques i es retirà a Sort, per poc temps. Va seguir lluitant amb les tropes que defensaven el Pallars fins a setembre de 1714 que s'acollí a la capitulació de la ciutat de Cardona, retirant-se de nou amb la seva família a la ciutat de Sort.

Josep Moragues i Mas a la plaça Major de Sort.


Creient que havia estat víctima d'una conspiració, va intentar fugir a Mallorca, però va ser pres i poc després va estar torturat. En un procés sumaríssim a Barcelona. El març de 1715 Josep Moragues, "sense honors militars, descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carrers de Barcelona per un cavall fins a arribar al patíbul, on fou executat, decapitat i esquarterat, per tal de complir la triple condemna de mort que rebé". (1)

I al Portal del Mar "el seu cap sangonós exposat públicament dins una gàbia de ferro per escarment de patriotes." (2). Malgrat les súpliques de la seva dona i dels seus amics, el cap fou exposada a la porta d'entrada a Barcelona durant 12 anys.

En el poema de l'Àngel Guimerà "Lo cap d'en Moragues i Mas" podem llegir:
Viatger, vingues d'on vingues, si tens lo cor honrat, flecta els genolls i prega, com fill davant lo cap del pros Josep Moragues, lo nostre general. (2)

(1) Tret de la Viquipèdia. 
(2) DECAPITACIÓ XII, (Disc Cròniques de Ramon Montaner 1977)

Després de l'execució fou esquarterat
i el seu cap sangonós exposat públicament dins una gàbia de ferro
al davant de la diputació del general de Barcelona
per escarment de patriotes

Els precs de la seva muller perquè la gàbia fos retirada
i el crani restituït al seu cos
no foren atesos fins dotze anys després de l'execució

i el seu cap sangonós exposat públicament dins una gàbia de ferro
per escarment de patriotes.


Viatger, vingues d'on vingues
si tens lo cor honrat
flecta els genolls i prega,
com fill davant lo cap
del pros Josep Moragues,
lo nostre general (Àngel Guimerà, 1887)

Mort esclava!
Ocell engabiat
en gàbia secular. Ocell nostrat,
orb, eixalat,
vermell de sang i de vergonya.
No serem pas relapses!
L'atàvic escarment
ens servirà tostemps.
Ocell refet, canta, cínic, avui
La llibertat decapitada (Pere Quart , 1932). . 


dilluns, 31 de juliol de 2017

RAMON DE PENYAFORT, INQUISIDOR .

A la catedral de Barcelona es troba la tomba del dominic Ramon de Penyafort, primer inquisidor de la Catalunya medieval.

Sepulcre de Ramon a la Catedral de Barcelona

Com sempre a la que m'apropo a alguna figura del passat ho faig amb l'ànim que es conegui la història, jutjar no és la meva intenció. Quan parlo d'aquest personatge molts em recorden que va ser un important doctor en teologia escolàstica, un gran pensador medieval i català, una figura intelectual amb reconeixement internacional; és cert, però també ho és que el seu pensament va portar molt patiment en segles posteriors i avui en cara se l'honora per tots aquests fets.

Després de la Batalla de Muret (1213) molts Bons-homes (mal anomenats càtars) van fugir cap al sud, cap a Catalunya i van ser objecte del desig persecutori de l'Església. Però el suport de la Corona d'Aragó va impedir que els seus desitjos es complissin en primera instància.

Els constants enfrontaments de Jaume I amb els estaments eclesiàstics, motivats per no expulsar la població musulmana i lliurar les seves terres als insaciables bisbes, va moure al Papat a amenaçar al gran rei amb l'excomunió. Les relacions es van agreujar quan aquest va ser ferit al cap, els seus metges cristians li van dir que era la voluntat de Déu, i Jaume I va acudir als metges jueus, que el van curar. Per evitar l'excomunió per bruixeria es va veure obligat a permetre l'entrada de la Inquisició en els territoris del Centre i Nord del Principat, zona poblada per antics càtars. El rei així aconseguia posar fora de perill a la població sarraïna i als jueus.

Aquí apareix Raimon de Penyafort, introductor de la Inquisició a Catalunya, la seva funció era la persecució de l'heretgia, però ell va intentar anar més enllà. El predicador va crear el concepte pecat nefand; senyalant com a sodomia tota relació sexual no reproductiva, especialment entre homes. Però si Tomàs d'Aquino ho considerava un pecat antinatural que desagradava a déu, el de Penyafort recuperava el concepte fet per Agustí d'Hipona, el pecat nefand era un crim sodomític (pecat forma part de la relació de l'home amb les seves creences, crim ho és amb la justícia dels homes):

"Aquest pecat reclama una venjança per part de Déu, perquè com diu Sant Agustí, viola l'associació que ha d'existir entre Déu i nosaltres: la perversió del desig sexual embruteix la naturalesa de la qual ell és el seu autor" Ramon de Penyafort. (1)


Frescos de la Sala del Capitolo dei Domenicani, Treviso


Per ell tan culpable era el que cometia el "crim" sodomític una vegada, com el que ho feia habitualment, i el comparava amb qui assassina la seva mare: "només es pot ser matricida una vegada" (1). Les seves aportacions al dret canònic van servir de base per a les acusacions de sodomia en els regnes de la Corona d'Aragó, ja que aquests no ho contemplaven ni en els seus furs, ni en les seves constitucions.

En el seu afany per perseguir l'heretgia va intentar introduir a la bruixeria dins d'aquest concepte, però va fracassar en l'intent, el Papa Alexandre IV li va denegar el permís, però mig segle després Joan XXII si va acceptar considerar-la com una heretgia perseguible per la inquisició. A les zones properes a les Guilleries es va iniciar una terrible persecució de les dones considerades bruixes, curanderes o remeieres.




En canvi tot indica que era més benèvol amb la població sarraïna o jueva, creia en la necessitat de portar-los a la veritable fe, però no a la força, "si no amb raons i suavitat, que no pas amb aspresa, però no cal forçar-los a fer-ho, car a Déu no li agrada una obediència que no sigui lliure". (2) Els considerava éssers morals, al contrari de sodomites o bruixes que actuaven deliberadament contra natura.

A Barcelona els judicis contra sodomites encara van trigar més de cinquanta anys, però mai van arribar a tenir la virulència d'altres ciutats del seu entorn. Però l'església el va premiar amb la santedat, el Col·legi d'Abocats de Barcelona ho va fer el seu patró i l'Estat Espanyol encara avui l'honora amb "La Creu de Sant Raimon de Penyafort " para premiar los relevantes méritos contraídos por cuantos intervienen en la Administración de Justicia".



(1) Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.
(2) Colomer Pous, Eusebi. El pensament als Països Catalans durant l'Edat Mitjana i el Renaixement. Fundació Jaume Bofill. 

dimarts, 25 de juliol de 2017

EL JUDICI CONTRA EL DIACA JAUME RIGAU PEL DELICTE DE SODOMIA

Jaume Rigau tenia 26 anys quan va ser pres pel Sant Ofici, i a més, torturat a les seves presons secretes. Era 1616, l'any que moria Cervantes o que De revolutionibus de Copèrnic era inclòs en l'índex de llibres prohibits. Eren els anys més durs de la persecució contra l'heretgia o la sodomia.

Palau Major, escut del Sant Ofici a partir del de Felip II.


Des de 1585, i per imposició de Felip II, les Constitucions Catalanes penalitzaven el delicte de sodomia, però era el Sant Ofici qui amb més acarnissament perseguia les relacions homosexuals o extramatrimonials des de 1525 per imposició papal i de l'emperador Carles V. A Catalunya ho feia en constant conflicte de competències amb les autoritats judicials del Principat; per aquest motiu els seus "interrogatoris" es realitzaven en les terribles presons secretes on els reus eren desposseïts de drets i dignitats. La tortura aquí tan sols la podía autoritzar un jutge.

Poc sabem de la història de Jaume Rigau. Segurament era una persona instruïda, nascuda a Castelló d'Empúries, va estudiar teologia a València i Salamanca i era diaca ordenat. Havia estat condemnat per maltractaments a la seva madrastra, va ser captiu dels pirates turcs 18 mesos en Istambul, segons va confessar allà va mantenir relacions homosexuals; al segle XVI es culpava als turcs de propagar el pecat nefand. 


Museu Walters, Baltimore. Poema otomà. 


Un cop lliure va estar ingressat a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. D'allà va passar a exercir com a mestre a Talarm. El 1616 el Sant Ofici el jutjava per sodomia. Tot indica que la Inquisició l'investigava per haver exercit de capellà sent simplement diaca. I així van aparèixer testimonis d'haver tingut relacions amb altres joves i també nens en diferents llocs: Castelló d'Empúries, Barcelona o Talarm, generalment a canvi de diners:

"..le mostró algunos dineros, y le dixo que se fuese a passear con él, y que le daría algo de aquellos dineros. Y lo llevó detrás de una casa, allí lo hizo desatacar y hechó boca abajo, él también se desatacó, le alçó la camisa por detrás, y se puso sobre él, y le metió su miembro dentro del siesso, y estuvo un poco encima de él"(1)

Tots els testimonis van aportar dades similars, assenyalant la curta edat dels joves sodomitzats, entre 9 i 13 anys. Després de diverses setmanes de tortures el reu al final va voler confessar la veritat treta a sang i foc. Va dir haver tingut relacions amb aquests joves i molts més, i que havia estat "agent i passiente".

Per la sentència se li desposseïa de tots els privilegis eclesiàstics, sent enviat a galeres durant 5 anys, i a més desterrat d'aquests territoris. En la sentència hi havia un text final:

""Este reo por el delito de sodomía, no puede ser relaxado al brazo secular, porqué como es clérigo de evangelio no ha asistido a esta causa los jueces de la Audiencia Real y por esta causa no ejecutarían la pena de muerte...1)




Relaxar al braç secular significava lliurar-lo a les autoritats civils per a la seva execució. Com m'he referit en moltes ocasions, els conflictes competencials a Catalunya feien que en lloc d'una sentència de mort als reus se'ls enviava a galeres. Els clergues generalment no hi eren enviats, sinó que anaven al desterrament amb l'advertiment que amb una nova condemna significaria aquest tipus de càstig.

Segurament a Jaume Rigau se li va agreujar la sentència per haver exercit com a sacerdot, sent simplement diaca, la seva condemna va ser una de les més dures contra un religiós a Catalunya, amb l'excepció del cas contra Joan de Llobera. El nombre de processos contra religiosos va ser molt important, sobretot contra els del més baix substrat social. Clergues, novicis o frares van ser jutjats, però s'evitava la publicitat. "Debían lograr mantener a las gentes en la creencia de que eran los defensores de la fe y las buenas costumbres..."(2)


(1) Sodomites Catalans, Jaume Riera)
(2) Rocío Rodríguez, Sodomía e Inquisición. 

Més;

El judici contra Joan de Llobera  http://poldest.blogspot.com.es/2017/04/la-historia-del-rei-que-va-voler-servir_28.html

dijous, 13 de juliol de 2017

CIRURGIANS I EL SANT OFICI, UNA HISTÒRIA DE TERROR

La funció dels cirurgians del Sant Ofici poca cosa tenia a veure amb els preceptes del jurament hipocràtic.

 Jurament hipocràtic: Ἃ δ' ἂν ἐν θεραπείῃ ἢ ἴδω, ἢ ἀκούσω, ἢ καὶ ἄνευ θεραπηίης κατὰ βίον ἀνθρώπων, ἃ μὴ χρή ποτε ἐκλαλέεσθαι ἔξω, σιγήσομαι, ἄῤῥητα ἡγεύμενος εἶναι τὰ τοιαῦτα. Quan entri en una casa no portaré un altre propòsit que el bé i la salut dels malalts, cuidant molt de no cometre intencionalment faltes injurioses o accions corruptores i evitant principalment la seducció de dones o homes, lliures o esclaus.

Escut de la Inquisició al Palau Reial Major, a partir del de Felip I. 


La Inquisició Moderna va ser introduïda a tots els territoris sota els Reis Catòlics el 1478 amb l'objectiu de perseguir l'heretgia. L'Emperador Carles va ampliar les seves atribucions als territoris de la Corona d'Aragó el 1525 per a perseguir la sodomia. El conflicte de competències que va generar i l'ambigüitat legal va portar a Felip I (II de Castella) a modificar les Constitucions Catalanes el 1585. 

El Palau Major va ser seu de la Inquisició a Barcelona. 


No sempre la professió mèdica ha seguit aquests bons preceptes del jurament hipocràtic. La més clara i repugnant mostra es va donar durant la II Guerra Mundial, als camps de concentració alemanya. Aquestes males pràctiques van tenir alguns seguidors a Espanya, com ara Antonio Vallejo-Nájera, conegut com el Josef Mengele espanyol, que va aconsellar l'esterilització eugenèsica de les preses republicanes i dels homosexuals, organitzant un entramat de tortures repressives en manicomis i presons que va portar a moltes persones al suïcidi.

Però va ser durant els segles XV-XVII quan aquest jurament va ser abandonat de forma més terrible. Els seus infractors van ser els cirurgians funcionaris del Sant Ofici. La seva funció no era vetllar per la salut del reu, sinó tot el contrari. En primer lloc havien de explorar el reu, i si detectaven estrips anals, sang o ferides, dictaminaven que es tractava d'un sodomita. Per a ells la possibilitat d'una violació no existia, una persona violada sempre era culpable. També assistien als torturadors, sent la seva funció no vetllar per la salut del reu, ni tan sols curar-lo, sinó procurar que el turment fos ben eficaç, prolongant la mort del reu, de manera que com més capacitat de resistència tingués el reu, més se’l podia torturar. Quan veien que un botxí no era capaç de torturar completament, fins al límit de les possibilitats al reu, donaven informes desfavorables del botxí i se’n buscava un altre més expeditiu. Quan el reu finalment moria, es deia que havia estat la voluntat divina o bé culpa del propi reu, a causa de les maldats comeses.

Informa Ricardo Lezcano (1) del cas d'una dona de cinquanta anys d'edat, torturada pel tribunal de Granada, que havent-se quedat dues vegades desmaiada en el poltre, es manà al metge que la visités, assistís i li apliqués remeis amb els quals es trobés més robusta i pogués continuar-la diligència. El metge informà que examinats el pols el troba lents, dur i feble, que l'hàlit del cos és escanyolit, senyals que testifiquen que és un subjecte de calor natural feble dels que amb facilitat es rendeixen a qualsevol causa que «corrumpit naturam», com ho és qualsevol acció dolorosa... i el que aquesta rea podria tolerar segons les seves forces serà fins al tercer grau del turment.

Malauradament, durant aquests segles, metges i cirurgians també van col·laborar amb els tribunals públics, formant part del personal del Sant Ofici tant com de la resta de jutjats.



La Inquisició no va ser abolida fins al 10 de març de 1820. La ciutat de Barcelona va sortir a carrer a celebrar.ho.



(1)   “Los médicos y la tortura en la Inquisición española”, Ricardo Lezcano. El País, Lunes, 12 de marzo de 1984.

dimecres, 28 de juny de 2017

LA MONJA ALFERES A LA BARCELONA DE 1625

Antonio (Catalina) de Erauso va estar el dissabte sant de 1625 a Barcelona per trobar-se amb el rei Felip IV.



En 1625 Felip IV va atorgar a Catalina de Erauso el títol de Monja Alferes. Posteriorment el Papa Urbà VII permís per vestir com a home "El Papa concedió a doña Catalina, entre otras muchas mercedes, la de permitirle usar el traje de hombre, y como no le faltó quien motejase de indecente aquella concesión, el Pontífice dijo con satisfacción: -Dadme otra monja alférez, y le concederé lo mismo."(1)

En el seu viatge entre Madrid i Barcelona va ser assaltat pels bandolers prop de Bellpuig (Velpuche). A les seves memòries podem trobar com ho explica:


Capítulo XXIV
Parte de Madrid a Barcelona

Púseme en camino para Barcelona con otros tres amigos que iban para allá. Llegamos a Lérida, reposamos un poco, y proseguimos nuestro camino el Jueves Santo por la tarde. Llegados cerca de Velpuche, y como a las cuatro de la tarde, caminábamos bien contentos y ajenos de azar, cuando, de una vuelta y breñal al lado derecho del camino, nos salen de repente nueve hombres, con sus escopetas, los gatillos levantados, y nos cercan y mandan apear. No pudimos hacer otra cosa, y aun tuvimos a merced el apearnos vivos. Desmontados, quitáronnos las armas y los caballos, los vestidos y cuanto llevábamos, sin dejarnos más que los papeles, que les pedimos de merced, y que después de vistos nos dieron, sin dejarnos otra hilacha.

Proseguimos nuestro camino a pie, desnudos y avergonzados, entrando en Barcelona el Sábado Santo de 1626, en la noche, sin saber, a lo menos yo, qué hacer. Mis compañeros tiraron no sé por dónde a buscar su remedio; yo, por allí, de casa en casa, plañiendo mi robo, adquirí unos malos trapos y una mala capilla con que cubrirme. Acogime, entrada más la noche, debajo de un portal, donde hallé tendidos otros miserables y llegué a entender que estaba el rey allí y que estaba en su servicio el marqués de Montes Claros, buen caballero, caritativo, a quien conocí y hablé en Madrid. A la mañana siguiente me fui a él y contele mi fracaso; doliose de verme, y luego me mandó vestir e hizo entrar a presencia de Su Majestad, agenciándome el buen caballero la ocasión.

Entré y referí a Su Majestad mi suceso como me pasó. Escuchome, y dijo: «¿Pues cómo os dejasteis robar?» Respondí: «Señor, no pude más.» Preguntome: «¿Cuántos eran?» Dije: «Señor, nueve, con escopetas, altos los gatos, que nos cogieron de repente al pasar unas breñas.» Mostró Su Majestad con las manos querer el memorial. Se la besé y púseselo en ella, y dijo Su Majestad: «Yo lo veré.» Estaba entonces Su Majestad en pie, y fuese. Yo me salí, y en breve hallé el despacho, en que mandaba Su Majestad darme cuatro raciones de alférez reformado y treinta ducados de ayuda y de costa. Con lo cual me despedí del marqués de Montes Claros, a quien tanto debí, y embarqué en la galera «San Martín», la nueva de Sicilia, que de allí partía para Génova."



El seu viatge cap Itàlia tenia com a objectiu visitar al Papa Urbà VII. A les seves memòries trobem un altre divertida anècdota:

"Paseando por el puerto de Nápoles, unas jovencitas acompañadas de unos mozalbetes quisieron burlarse de ella, diciéndole: "Signora Catalina, dove si cammina?" A lo que ella respondió: "A darles a ustedes unos pescozones, señoras putas, y unas cuchilladas a quien se atreva a defenderlas."

La seva autobiografia és considerada com un dels documents més aclaridors del seu temps sobre un transsexual masculí.

(1) Memorias de la Monja Alférez, Ed Cátedra.

Més sobre don Antonio de Erauso:  http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/07/don-antonio-de-erauso.html
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

EL QUIXOT A CATALUNYA, DUES HISTÒRIES DE TRANSVESTISME.

Parlar de transvestisme a inicis del segle XVII era complicat, donada la dura repressió inquisitorial. Malgrat tot, la novel·la picaresca s&...