dilluns, 20 de novembre de 2017

VISITA GUIADA A LA MODEL EN RECORD PRESOS LGTB.


El 16 de novembre els departaments de Treball i Justícia de la Generalitat de Catalunya va organitzar una visita a la Model de Barcelona en homenatge dels presos LGTB que van estar reclosos al centre. Vaig tenir l'honor de ser el guia. (vídeo de Gaylestv al final)



A l'inici de la ruta vaig recordar com es veien les relacions homosexuals (1) a Barcelona el 1904, temps en el que les lleis no les condemnaven de cap forma. La dreta monàrquica i religiosa creia que això podia acabar amb la raça hispana, l'esquerra pensava que era un vici decadent propi de capellans i aristòcrates.

Les xifres que coneixem ens diuen que durant els anys del franquisme a Barcelona van ser processades per aquest tema el mateix nombre de persones que els casos que coneixem va tractar els tribunals del Sant Ofici entre 1525 i el 1820.




Fins a 1954 no es van penalitzar les relacions homosexuals. Fins llavors la justícia no distingia, sols els jutges podien diferenciar un petó entre noi o noia, o entre dos nois o dues noies. Sota una acusació d'escàndol públic, vagància o prostitució es podia acabar a la Model.

A la Model feien tria i els separaven. Als homosexuals actius o més "masculins" també els anomenaven "bujarrones" tenien un tracte similar a la resta de presos; en el fons com la majoria intentaven tenir relacions sexuals voluntàriament o a la força amb altres reclusos. Després venien les "mares o madres", molts d'ells persones transgènere, també homosexuals amb "ploma"; patien tot tipus de maltractaments i vexacions per part de presos i funcionaris, tenir una parella protectora no evitava les pallisses, les acabava donant ell mateix; amb el temps hi va haver un pavelló per ells. No tots els joves anaven al mateix pavelló, i per tots ells va ser un terrible infern.

La Gilda, la Silvia Reyes, la Carmen de Mairena, la Candela, la   Rampona,   Juan Soto  la Katy, la Violeta, l'Antoni Ruiz.... Totes elles i ells van patir la terrible experiència de les presons franquistes. A la Model, a Badajoz, a Huelva. El seu delicte era la seva pròpia diferencia; ser homosexual o transsexual als darrers anys del franquisme i ser d'una família de classe baixa ara un terrible delicte. Les lleis franquistes contra la població LGTB sempre van ser molt classistes, sols anaven a presó els que no tenien medis.

Silvia Reyes recordant a Sonia Rescalvo.


Aquí us explico dues històries:

La Candela volia fugir d'Espanya, anar a França on deien que hi havia més llibertat. Venia de Sevilla on ja havia tingut problemes amb la policia.
La Candela el 1966 no vestia com una dona, es maquillava una mica, "solo para dar un poco de misterio". La policia franquista la va detenir i li van dona una sobirana pallissa. Les van portar a la famosa comissaria de Conde Asalto. Després a la Via Laietana recorda que li deien "Te vamos a matar maricón, te vamos a quitar el mariconeo" Encara avui plora en explicar-ho.

A la Model de Barcelona va anar parar al Pavelló dels Invertits, on anava a estar una setmana que es va convertir en tres mesos. La van posar en una cel·la de càstig durant quinze dies, on al matí li treien el matalàs i el coixí i l'hi tornaven a la nit. "No havia nada, todo el dia sentada en el suelo. No lloré, tenía los ojos secos de tanto llorar " "Yo no había hecho nada, solo trabajar en muchos lugares sin contrato ni seguro". El jutge que va signar l'ordre, Jaume Amigó de Bonet, especifica que se la deté perquè" estava produint escàndol públic amb posats d'invertit", La va acusar de vagància i escàndol públic, el que li va costar, després, aconseguir la seva justa indemnització.

A la presó va treballar fent bressols de vímet i servint a un funcionari de torn, com una esclava. Va sortir amb pocs diners per haver treballat, però després li van robar la roba i els diners en un local d'espectacles del Paral·lel. A la presó va tenir un nuvi, aixó era molt perillós; si t'agafaven, et ficaven quaranta dies a la cel·la de càstig i t'afaitaven el cap, Avui viu a Sevilla i riu i plora recordant aquells dies ja llunyans.

La Rampova va dir a El Pais (2) que la van detenir amb 14 anys, que un cop detinguda la van enviar al pavelló d'invertits per a menors. Explica que dins els presos pagaven als vigilants per colar-se i violar als joves reclosos. "Después nos pegaban palizas para demostrar que ellos no eran gays. Venían cinco, seis veces al día. A veces hasta ocho" . "He tingut més violacions que relacions consentides", afirma. "Cuando le confesé el cura de la cárcel lo que nos hacían allí, lo delató al cabo de prisiones y me castigaron toda la noche contando los adoquines del patio!"(2) 


Francesc Oliver la Rampona.


El patiment que van tenir va ser indescriptible. A les cicatrius físiques i psíquiques cal afegir l'estigma que els va representar i el desterrament que els impedia tornar a casa seva. Pel fet de transvestir-se, ser d'un gènere diferent de l'assignat, no tenir medis i ser solter podia significar acabar a una cel·la de la Model o altres presons, allà el tracta rebut els feia perdre el sentit de la vida i la seva pròpia dignitat Quan es va despenalitzar, la societat es va oblidar d'aquestes persones, els seus arxius no van ser esborrats.

El 1995 Antoni Ruiz va ser aturat per la policia a València, Amb sorpresa va escoltar a la policia comentar "este es maricón". Llavors va entendre que encara estava fitxat. Arran d'aquest fet es va fundar l'Asociación de Ex-presos Sociales". El 2002 el govern Zapatero va iniciar un complicat procés per eliminar aquests expedients i fins i tot indemnitzar. Procés frenat de cop en arribar el PP al poder.

“A mí me han violado más veces que no he tenido relaciones sexuales”


00000000

(1) Ni llavors, ni les lleis de 1954 o 1970 van distingir entre homosexuals i transsexuals.

(2) EL PAIS 27 desembre 2006: https://elpais.com/elpais/2013/05/10/eps/1368188535_439636.html

Bibliografía:

BarbanchoJuan-Ramón. Ser tu misma no era delitoEdLiebres Muertas.
OlmedoFernando. El látigo y la plumaEdOberón.
Mira, Alberto, De Sodoma a Sueca. EdEgales.
Genet, Jean, Diari del lladre, EdRBA.
Riera, Jaume, Sodomites catalans Ed. Base.
Fluvià, Armand de. El moviment gai a la clandestinitat del franquisme. EdLaertes.
Petit, Jordi. Vidas del arco iris. EdEgales.
HuardGeoffroyLos antisocialesHistoria de la homosexualidad en Barcelona y París, EdMacial Pons.
ArnalteArturoRedada de violetas, la represión de los homosexuales bajo el franquismoEdLa esfera de los libros.
Blogs:
La Barcelona Diversa: poldest.blogspot.com.es
L'armari obert: leopoldest.blogspot.com.es
Associación Ex-Presos de Españaexpresos-sociales.blogspot.com.es

dimarts, 14 de novembre de 2017

BARCELONA I LA LEY DE PELIGROSIDAD SOCIAL III (LA MODEL)

El 9 de juny de 1904 s'inaugurava la presó Model de Barcelona. Durant els 113 anys de vida pel Centre Penitenciari d'Homes de Barcelona hi van passar centenars de persones homosexuals i transsexuals, per molts d'ells va ser un lloc d'enorme patiment.




El 1904 les relacions homosexuals a Espanya no estaven penalitzades. Però una bona part de la societat les rebutjava. La dreta, amb els capellans, deien que era una aberració que posava en perill la reserva espiritual d'Occident (1). L'esquerra creia que era una mostra de la decadència viciosa pròpia de l'aristocràcia i el clero (2). 



És difícil saber exactament quants homosexuals o transsexuals van passar per la Model duran aquests anys. Molts van acabar dins amb acusacions diferents com 
prostitució, furt o vagància. i sempre es va tractar de persones de classes baixes.

No hi havia lleis específiques contra els homosexuals, tampoc contra el transvestisme. Però depenia del criteri dels jutges que podien aplicar el delicte d'Escándalo Público. Delicte que era igual per a tothom. No conec grans condemnes per aquest delicte. La Barcelona dels anys 20 i 30 moltes persones es transvestien per anar a trobar parella als barris baixos de la ciutat, Genet o Lluïset Serracant van ser dos exemples prou coneguts.

Durant la dictadura de Primo de Rivera o la República es va intentar infructuosament tornar a penalitzar les relacions homosexuals. Enfront un diputat socialista, Luis Jiménez de Asua, va lluitar fins a evitar-ho (3):  
"El concepto"libertad de amar" significa que los estados no tienen para qué mezclarse en los sentimientos y emociones espirituales de los humanos. La amistad entre personas del mismo sexo o de naturaleza heterosexual tiende entre los individuos lazos que a menudo son eternos, crea deberes que se cumplen sin coacciones legales. El estado no regula las amistades ni prescribe la perfección de un contrato para que dos hombres se sientan unidos por simpatía recíproca."

Fins a 1954, Ley de Vagos y Maleantes, no es van penalitzar, la dictadura del general Franco els primers anys estava més preocupada en perseguir i empresonar demòcrates. Un dels primers a arribar-hi per aquest delicte va ser un jove cambrer de 25 anys anomenat la Gilda. (4)




Però la gran arribada de presos va ser a partir de la Ley de Peligrosidad Social. En teoria aquests presos enviats per a la "rehabilitació i cura", eren dividits segon la seva teòrica condició de "passius o actius" a Badajoz o Huelva. Però aquests centres estaven plens i molts acabaven a la Model. Aquí els esperava un veritable infern.

A la presó seguien les dues qualificacions. Els actius o "bujarrones" tenien certa consideració, doncs se'ls reconeixia la seva evident masculinitat. Els passius els tocava patir. Es dividien en dos grups: els nens (niños) que acabaven obligats a prostituir-se per evitar tot tipus de vexacions. L'altre grup els hi deien les mares (madres) generalment persones transgènere o persones amb molta ploma, també eren menyspreats. Les "mares" van donar nom a tot el grup de presos com a "violetes".
A la Model hi havia també un mòdul per a menors, sembla que amb unes condicions higièniques pèssimes, on les batusses estaven a l'ordre del dia. Segons Fernando Olmeda (5) els funcionaris habilitaven una cel·la on prostituïen als joves menors d'edat. Paral·lelament el centre castigava qualsevol correu carinyós entre dos homes. Explica també l'existencia de funcionaris que fora d'hores de feina es dedicaven a maltractar als presos violetes. La llei del silenci imperava en aquest món sense drets. 

Enrique Rubio va ser una ploma al servei de la repressió contra els "violetes"


Com he dit abans, a presó sols hi anaven persones amb "baixa condició social". La gent amb medis rebia vexacions als calabossos de la policia, trucaven a la feina i família i els deixaven anar, Si a més eres de bona família, com Gil de Biedma, uns insults i a casa.

Tots els presos van quedar amb antecedents i fitxes obertes, fins que el 2002 el govern Zapatero gràcies a la pressió de l'Asociación de Ex-presos políticos, va iniciar el procés per eliminar aquests expedients i fins i tot indemnitzar. Procés frenat de cop en arribar el PP al poder.




(1) Sodoma y lesbos modernas, Antonio San de Velilla.
(2) La novela del literato. Rafael Cansinos. Alianza Ed.
(3) Cita de De Sodoma a Chueca. Alberto Mira, Ed Egales.
(4) 13 presos per explicar la història de la Model. EL PAIS, 4 juliol 2017.
(5) El látigo y la pluma. Fernando Olmeda. Oberon ed.

dilluns, 13 de novembre de 2017

BARCELONA I LA LEY DE PELIGROSIDAD SOCIAL

Un magistrat barceloní, Antonio Sabater, ideava a finals dels anys 60 una de les lleis més perverses que no s'han fet mai contra els homosexuals: la Ley de Peligrosidad Social. La seva intenció era internar-los a tots abans que poguessin tenir relacions homosexuals.


Excepte una breu modificació del codi penal durant la dictadura de Primo de Rivera, l'homosexualitat no va estar penalitzada a Espanya fins a 1954. Fins llavors alguns jutges van utilitzar "l'escàndol públic" com l'eina jurídica per condemnar els actes homosexuals, tot i que la llei no ho diferenciava.

A la fi dels anys 60, a Europa  es vivia un ambient d'alliberament sexual que no agradava a les mentalitats carpetovetòniques que governaven el país. La majoria de països estaven despenalitzant l'homosexualitat. La joventut masculina es deixava créixer els cabells, les noies van deixar les faldilles per posar-se pantalons. El franquisme creia que això anava acabar amb les essències pàtries.

I com sol passar en la nostra història en lloc d'optar per l'obertura, al crit de "Santiago y cierra España" van optar per una de les lleis més retrògrades i repressives en contra de l'homosexualitat: La Llei sobre perillositat i rehabilitació social. El president del govern, Carrero Blanco, indignat declarava la necessitat d'aquesta llei: "Se trata de formar hombres, no maricas, y esos melenudos trepidantes que algunas veces se ven no sirven ni con mucho este fin". El periodista barceloní Enrique Rubio escrivia encesos articles, ​​Antonio Sabater Tomàs, cèlebre per les seves sentències homòfobes, equiparava homosexualitat a delinqüència, malaltia mental, drogoaddicció, prostitució i proxenetisme. Aquest magistrat barceloní serà l'autor de l'esborrany que anirà a les Cortes de Franco. La intenció era fer una llei preventiva que eviti el que consideraven com a delicte.



Aquest fet va motivar que un grup de catalans des de Barcelona van iniciar una molt activa campanya per aturar la Llei. Així el 1970 es fundava a la nostra ciutat AGHOIS, grup fundat per Armand de Fluvià i Francesc Francino, al que més tard es van afegir Ventura Pons o Fabià Puiserver. El seu gran objectiu va ser lluitar contra aquesta llei. Van obtenir la important ajuda del grup hemofílic francès Arcadie, van editar un butlletí amb el mateix nom i van mobilitzar part de l'opinió pública. Un diari madrileny va arribar a qualificar la llei com desafortunada, el "procurador en corts" Manuel Fanjul la va descriure com un frau i la Cordorniz va satiritzar sobre el caràcter progressista i preventiu d'una llei que hauria privat a la humanitat de figures com Sòcrates o Miquel Àngel.

Gràcies a les pressions el redactat final assenyalava "els que realitzin actes d'homosexualitat". Encara que eliminava la condemna directa i preventiva a l'homosexualitat, el text era ambigu i en la pràctica va servir perquè els jutges ho interpretessin segons la seva pròpia ideologia. Així una persona que confessés ser homosexual o algú que estigués en un bar d'ambient es podia veure embolicat en un procés segons el jutge de torn.

La llei va tenir una aplicació classista, els condemnats sempre van ser de classes molt baixes. El detingut no es considerava jurídicament un delinqüent, per això no tenia dret a un advocat defensor. Un tribunal compost per un jutge, un fiscal i un forense dictava una condemna "fins a la desaparició de la perillositat". La sentència podia ser de tres mesos a quatre anys, mes el desterrament a la sortida i un expedient de penals que marcaria als represaliats. La majoria, com la Carmen de Mairena, van anar a penals lluny de la seva ciutat, però els que acabaven a la Model, els esperava un veritable infern a l'anar als mòduls dels delinqüents comuns. 


AGHOIS va ser l'entitat pionera a tot l'estat en defensar els drets LGTB, a partir del grup va néixer el Movimiento Español de Liberación Homosexual el 1972 i el FAGC el 1975. La llei finalment va ser derogada, però els expedients de les persones jutjades no es van destruir, ja que no hi va haver amnistia per a ells. Gràcies a la tasca de l'Associació d'Ex-presos Socials molts anys més tard es va aconseguir uns processos per eliminar aquests expedients i fins i tot indemnitzar. Procés frenat de cop en arribar el PP al poder.

dissabte, 4 de novembre de 2017

RUTA PEL BARRI GÒTIC, VISTA AMB ULLS GAIS I LESBIANES.

Com vivien homosexuals i transsexuals a la Barcelona anterior a 1714? Quines petjades podem trobar al Barri Gòtic? I a la catedral? Hi havia esclaus? On estava la seu de la Inquisició? Qui era aquell que no podia viure ni dins ni fora ciutat? I les dones que volien ser lluïres, que feien? 





La ruta es va realitzar el 28 d'octubre. Organitzada pel GAG (Clic per accedir a la web), es va iniciar al Pati LLimona i va acabar a la Plaça del Rei. 




LA RUTA (text genèric per a properes rutes)

Al Pati Llimona iniciarem la ruta. Explicarem el recorregut i una breu explicació de vocabulari. Com vivien les dones a l'Edat Mitjana? 
Seguirem cap on estava el Palau Reial Menor, on parlarem de templers, de sodomia i de les disputes del rei Jaume II el Just.

Palau Reial Menor

A continuació sortirem breument de la zona per veure una carassa relacionada amb Picasso i el lloc on estaven els primers locals gais de Barcelona. Entrarem al call i parlarem de persecucions. 

A la catedral parlarem d’intersexualitat, bodes medievals gais, pecat nefand i la representació a Barcelona de Sant Sebastià. 

Sant Onofre, Monestir de Pedralbes. 

A la Plaça Nova de macips i esclaus, de sospitosos habituals de sodomia. Farem una mica d’història sobre el polèmic pòrtic de la catedral, aprofitarem per parlar de les lleis eclesiàstiques que condemnaven la sodomia. 

Escut Sant Ofici a partir del de Felipe II, cap a 1562. 

Al Palau Reial Major parlarem del Tribunal del Santo Oficio, dels seus símbols i del paper dels cirurgians. També parlarem del paper que van jugar els convents femenins. Aprofitarem per parlar de la representació romànica de la Mare de Déu. 

Al Palau del Lloctinent veurem unes estranyes marques a la paret de la catedral, del paper de l’emperador Carles i la figura del Virrei Garceran de Borja. 


Davant del Museu d’història de la Ciutat parlarem del tracte que donen a la diversitat els museus de Barcelona.

La mona Lucy seguint les petjades dels seu mascle. Caixaforum.

Altamira al Museu Nacional d'Arqueología. (les dones fan el dinar al fons)

Acabarem davant de la capella de Santa Àgata, per parlar d’un rei homosexual cagadubtes, un altre que va voler guanyar el cel cremant sodomites, un membre del braç eclesiàstic que va acabar socarrimat i un home que no podia viure ni dins ni fora la ciutat. 


BIBLIOGRAFIA: 

Jaume Riera, Sodomites catalans. Ed Base 
Rocio Rodríguez, Sodomia e Inquisición. Ushuaia Ed
Geoffroy HuardLos Antisociales, Barcelona París 1945-1975.
Fernando Olmeda. El látigo y la plumaEd Anaya.
Josep Maria CarandellNueva Guia Secreta de Barcelona. Ed Martínez Roca.
Robert Aldrich,Gays y lesbianas, un legado universal. Ed Nerea.

Podeu visitar els meus blogs L'ARMARI OBERT https://leopoldest.blogspot.com.es/ etiqueta Barcelona o La Barcelona diversa http://poldest.blogspot.com.es/

El meu correu:  leopoldest@gmail.com



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

VISITA GUIADA A LA MODEL EN RECORD PRESOS LGTB.

El 16 de novembre els departaments de Treball i Justícia de la Generalitat de Catalunya va organitzar una visita a la Model de Barcelona en...