dijous, 2 de juliol de 2020

L'ASTURIANA, LA CANDELARIA, MIRKO ... CAROLINES SEGONS GENET, PERÒ QUI EREN EN REALITAT?

El 1945 Jean Genet va encunyar el terme "carolines" per referir-se a un grup de persones que es movia pels baixos fons de Barcelona. Feia dotze anys que estava fora de la ciutat i algunes dades que va afegir (1) ell no els va viure en primera persona.
La Asturiana


Durant els anys 20 i 30 al Barri Xino barceloní van aparèixer tot un seguit de locals als quals acudien homes a la recerca de tenir relacions sexuals amb altres homes, per plaer o per diners. No eren locals pensats per ells, els propietaris obligaven a anar transvestits a qui acudia a la recerca d'alguna trobada ocasional. L'honor masculí dels senyors de bé havia de quedar intacte. El mateix Genet compte com es transvestia per buscar clients. Locals com la Criolla o Cal Sacristà, van triomfar tant, com a dolenta era la seva fama.

Altres bars de la zona, com el vell Cangrejo Loco, nois rossos com la cervesa i amb bells ulls verds feien les delícies d'il·lustres homosexuals com Rafael de Leon o el mateix Benavente.

El 1945 Genet segurament ja tenia una certa idea sobre identitat de gènere, però la comparació amb les gasolineres del maig de 1968 és molt posterior i va ser Goytisolo qui la va realitzar. Quan es defineix a les Carolines com a persones transsexuals o transgènere, s'ignora que aquests conceptes en la Barcelona dels anys 20 i 30 no existien.

Nomenar a aquest grup de persones com Carolines em sembla molt més correcte que el que s'ha utilitzat fins avui. Però hem de tenir en compte que era un grup molt heterogeni la identitat era el transvestisme. La majoria utilitzaven noms femenins (l'Asturiana, la Candelera, "la Cojitos" la "Madriles", la Granota, la Eloisa). Les més populars utilitzaven noms més ambigus: Flor de OtoñoDerkásMirko ... Encara que feien servir noms femenins, la realitat canviava quan deixaven enrere la zona. Alguns historiadors les definien com "homes disfressats de dona" o "transvestits salvatges", sempre en masculí.

Us mostro tres casos:

LA ASTURIANA

Diuen que La Asturiana era la més bella de la Criolla. Però ¿qui s'amagava darrere d'aquest bell rostre femení? Apareix citada en nombroses publicacions sobre la Barcelona dels anys 30, però ningú va escriure la seva biografia.

L'Asturiana apareix sovint citada en la premsa de l'època o en la interessant publicació del periodista Francisco de Madrid "Sang a les Drassanes" de 1926 (reeditada per La Vanguardia). La cita en masculí i l'anomena invertit. Cita a les seves companyes "la Cojitos" la "Madriles", la Granota, la Eloisa ... Assenyala que apareixien en multitud de "festes d'invertits" als quals acudien "parelles d'invertits en vestits de dona" (2), compta que era assídua en els reservats l'Hotel Palace, o en els del 'Paral.lel, segurament també en la Criolla o Cal Sacristà. Poc més sabem d'ella, de qui mai ningú es va interessar en la seva biografia.

II LA "CONFUSIÓ" CANDELARIA

També hi ha breus referències, en negatiu sempre, a la premsa de l'època, El seu nom artístic era Candelaria Biarnés. Normalment no utilitzaven el cognom, pel que ha portat a moltes confusions, tot i no gaire clares.

José March (3) cita aquest cas com la miss que era un míster. Les dades sobre ella són molt confusos, però el fet de sortir com miss Districte V (3) va fer sospitar a la premsa del seu temps (des de el Diluvio fins al Papitu) que es tractava d'un "home". March assenyala que "com no sortien en banyador, no podem conèixer el seu gènere", jo no sabia que es pogués conèixer el gènere d'algú si va en banyador. Però tot va ser una confusió, com el mateix March assenyala en el seu treball de recerca que Candelaria Biarnés s'hauria presentat pel Districte II i qui va guanyar un concurs similar va ser el transformista català d'origen filipí DERKAS, i va passar a Berlín traient-se la perruca un cop guanyat el concurs. Potser aquesta va ser la confusió, o no ... Però la llegenda que una persona transvestida va guanyar el concurs de miss Districte V (Barri Xinès) segueix sense resoldre.

Encara avui no està clar qui va ser Miss Barri Xinès, el curiós és que va ser poc després de la marxa de Genet de Barcelona i aquest no el cita, si en canvi una suposada marxa de les Carolines per les Rambles.


Mis Distrito V, 1934. 


III MIRKO

Fernando de Torres, Mirko, va triomfar en la nit barcelonina entre els anys 30-50, i és una mostra de les llums i les ombres d'una època molt convulsa. Quan va començar, Genet era un apàtrida que malvivia per la zona.

Mirko lluïa un vestit ajustat que se cenyia encara més. Portava amb gràcia singular el fru fru de gasa i adorns de plomes. Tenia un ampli domini de l'escena; els seus gestos o el seu pas sensual van fer de Mirko el non plus ultra dels transformistes. Un cop conclòs l'espectacle acabava també la imitació. Mirko saludava amb la perruca en mà. Gest que després recuperaria Madame Arthur al Gambrinus en 1960.

Mirko va triomfar imitant les més grans estrelles de la copla espanyola del seu temps. Segons Bueso, el seu vestuari era pagat per un empresari que "cansat de la vida fàcil, va voler optar per l'homosexualisme". (4) Mirko va sobreviure la guerra i va seguir en el món de l'espectacle amb vestits de flamenc a l'Apolo, el Barcelona de Noche o al Molino per sobreviure a la Barcelona del governador Correa, va haver de fer de tot.

Juan Soto era un noi d'uns disset anys quan va arribar a Barcelona i va contactar amb Mirko. Sembla que la seva prova no va funcionar i Mirko en acabar li va dir que havia d'optar per la frivolitat, més tard li va ensenyar unes escales que portaven a un bordell on els artistes es prostituïen. Va descobrir que el local era una tapadora, sortien al local a mostrar-se per després pujar dalt.


Mirko



(1)   Genet, Jean. Diario del ladrón.
(2)   Madrid, Francisco de. Sangre en las Atarazanas

      (3)    March, José. Mis barrio chino era un míster. (Blog personal)

(4)   Bueso, Adolfo, Memorias de un cenetista.

Bibliografía

Soto Puente, Juan, Un hombre llamado Katy, Ediciones La Palma
Olmeda Fernando, El látigo y la pluma
Madrid, Fernando. Sangre en Atarazanas
Usó, Juan Carlos. Orgullo Travestido
Villar Paco, La Criolla, La puerta dorada del Barrio Chino.

dilluns, 15 de juny de 2020

RUTA BARCELONA LGTB, DE LA REPÚBLICA A LA POSTGUERRA


Amb motiu del Dia Internacional de l'Orgull LGTBI+, el Memorial Democràtic ha organitzat una ruta per la ciutat, Barcelona LGTB, de la República a la Postguerra. La ruta començarà al Teatre Goya amb l’accidentada estrena de Mariana Pineda. Segueix pels espais de postguerra de Terenci Moix  o el Raval; recordarem a la persecució policial,  recordarem a la vida nocturna dels anys trenta i com va afectar la guerra civil, no partir de textos literaris. 
La ruta està centrada principalment en els anys que van de la República a la Transició (1931-1980 L'objectiu de la passejada és mostrar com vivien les persones LGTBI, com els veia la societat i com van defensar la seva identitat. També dels locals on anaven, de les lleis que els van afectar i de com les van burlar. 

1933, ambient Barri Chino. David Santsalvador,


DADES

Dia de la ruta dimecres 8 juliol 2020
Horari   a les 18,00. hores
Guia: Leopold Estapé, expert en història LGTBI
Organitzador: Memòrial Democràtic, Generalitat de Catalunya
Preu gratuit

La ruta tindrà mesures de seguretat.



LA RUTA

Iniciarem el recorregut al teatre Goya, enfront la plaça del mateix nom, baixarem pel carrer Joaquín Costa (aturada 2 carrer del Tigre, 3 Granja Beirut, 4 tenda mòbils qualsevol). Agafarem carrer del Carme direcció Rambles ( 5 carrer del Malnom, vista Plaça Padró, 6 carrer de les Egipcíaques). Travessarem la Biblioteca de Catalunya (7 estàtua Sant Roc escala d’entrada biblioteca). Agafarem carrer Hospital direcció Paral·lel fins Robadors (8 entrada a la plaça Salvador Seguí, 9 cantonada Salvador Seguí/San Ramon). Baixarem fins a Nou de la Rambla i girarem en direcció Paral·lel (10 Carrer  Guàrdia, 11 Comissaria Nou de la Rambla, 12  estàtua Raquel Meller). Baixarem pel Paral.lel fins al carrer del Portal de Santa Madrona (13 cantonada Drassanes) Agafarem el carrer Cid fins a la cantonada carrer de l’Om (14, punt final)

ATURADES

1) Punt de sortida TEATRE GOYA
(Carrer Joaquim Costa/Ronda Sant Antoni)

Temes: Estrena accidentada de Mariana Pineda, Relació entre Dalí i García Lorca. Margarida Xirgu a l’exili.

El 14 de juny del 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera es va estrenar al Teatre Goya, després d’una lluita contra el governador civil que va fer tot el possible per estrenar-la. L'obra no va ser ben rebuda per una premsa edicte a la dictadura. No es va tornar a representar fins al 1963 breument a Madrid, fins després de la mort del dictador no es va normalitzar la seva representació a l’Estat Espanyol.

Els decorats van ser del Salvador Dalí, llavors en el millor moment de la relació amb Federico García Lorca. Dalí mai va acabar d’acceptar la seva orientació sexual, el que va fer que la seva relació amb el Federico fos molt complexa.

García Lorca va ser assassinat pels colpistes de 1936. Margarita Xirgu va marxar a l’exili, on va morir. Amiga de molts gais i lesbianes, les seves relacions amb algunes dones expliquen una possible bisexualitat, sempre negada pel seu entorn, malgrat algunes evidències. També la família de García Lorca ha fet el possible per negar l’homosexualitat del poeta. 



2) Carrer del TIGRE
(Carrer Tigre/cantonada Joaquín Costa)

Temes família Moix

A pocs metres del carrer Joaquim Costa van viure Terenci Moix i la seva germana l’Anna Maria Moix. Mentre Terenci mai va amagar la seva homosexualitat en una obra literària molt extensa i rica, Anna Maria va trigar a definir-se com lesbiana. Però ningú com ella va expressar   l’amor de les dones a través de les seves novel·les i de les seves poesies on abordava el tema de la diversitat sexual o l’amistat íntima entre dones però sempre de manera esbiaixada. Es va declarar lesbiana el 1997, la seva aportació va tenir a veure més amb les seves estratègies per viure i narrar l'amor entre les dones a través de l'el·lipsi, els silencis i les absències.



3) Granja de Gavà (ara BEIRUT) 
(Carrer Joaquim Costa,37)

Tema Terenci i Néstor

El 5 de gener de 1942  naixia Terenci Moix a la Granja de Gavà.
Terenci va acollir al Néstor Almendros, primer, i Hermán Puig, després, un cop van fugir de Cuba. Ambdós fotògrafs, cineastes, homosexuals i d’origen català- Web Herman Puig:  http://www.hermanpuig.info/index_es.htm

La relació amb Almendros va anar més enllà d’una bona amistat. Terenci a “Extraños en el Paraiso” explica com es va enamorar del fotògraf, per qui tan sols va estar una gran amistat. A Barcelona Nestor Almendros va patir el buit de la intel·lectualitat que creia que Cuba era un paradís, especialment per part de Jaime Gil de Biedma. Aquí  més informació:   http://poldest.blogspot.com/2018/04/la-barcelona-de-nestor-almendros.html






4) Una TENDA de mòbils abans joieria del carrer Joaquim Costa. 
(Llloc aleatoni entre Granja Beirut i carrer del Carme, pot ser al número 27, cal evitar molestar al veinat).

El joier de la "Sombra del viento" de Ruiz Zafon

Ruiz Zafón a la “Sombra del viento” explica com la policia utilitzava a un joier per informar del que passava pel barri. Els homosexuals van ser víctimes de l'extorsió fàcil per part de la policia i privats en un món on les relacions homosexuals estaven perseguides.  Més informació:  http://leopoldest.blogspot.com/2015/04/libro-recomendado-los-antisociales.html




5) Carrer del MALNOM
(Cantonada carrer del Carme)

Origen del nom. És dels noms més antics de Barcelona. No hi ha certesa del seu origen. Es creu que al segle XVII hi havia un bordell, també que el mal nom era “Tifella(titella)”

El rei Joan I va regular la prostitució a Barcelona, assenyalant els guanys com havien de ser repartits. Al negoci participava la Corona i l'església. Amb la Guerra dels Segadors es va autoritzar posar "carasses" als bordells, a fi que els forans (analfabets) les trobessin amb facilitat. Inquisició i autoritats generalment miraven cap a un altre costat davant d'un negoci del qual no eren aliens.



6)  CONVENT DE LES EGIPCÍAQUES
(Carrer de les Egipcíaques/carrer del Carme)

Convents femenins a la Barcelona d'abans,

Fins al 1837 era seu del Convent del mateix nom. (Maria Egipcíaca era una prostituta penedida del segle IV santificada.


Des del temps de Joan I les prostitutes dels bordells eren portades als convents, com aquest o el de les Magdalenes per controlar si tenien alguna malaltia de transmissió sexual. També va ser presó de dones.





7) LES PANDÈMIES: ELS CULPABLES
(Carrer Hospital, 56, entrarem per carrer del Carme)

Hospital de la santa Creu// Biblioteca de Catalunya

Sant Roc  era representat amb un gos que llepava les seves nafres per curar-les. A l'hospital de la Santa Creu van ser atesos els darrers afectats per la pesta i especialment per la lepra. El gos de sant Roc a Barcelona era invocat contra la ràbia i era protector davant la lepra i la pesta, se'l va invocar com a sant Gos. 

Les grans pandèmies es van considerar com a càstigs divins, pels pecats humans que molestaven a Déu, especialment pel de sodomia. La ciutat molts cops en lloc de buscar solucions, buscava culpables sense importar si eren innocents o no. Així el 1365 va ser cremat el rabí Isaach   Mardofay. Mireu https://poldest.blogspot.com/2017/04/el-judici-contra-isaach-mardofay-pel.html 




8) MURAL KEITH HARING
(Cantonada carrer Robadors/Plaça Salvador Seguí, el mur ja no existeix)

El 1989, un any abans de morir, Keith Haring va estar a Barcelona. En ple Raval va realitzar un dels seus més cèlebres murals: “Tots junts podem aturar la sida” (TODOS JUNTOS PODEMOS PARAR EL SIDA). Va triar la plaça Salvador Seguí, lloc freqüentat per treballadors del sexe i heroïnòmans. En menys de 5 hores va realitzar un mural de dos metres i mig d'alt per trenta de llarg. Era un missatge clarament dirigit a les persones del barri, un dels llocs més afectats per la pandèmia de la SIDA. En ell advertia dels perills de tenir sexe sense protecció o compartir xeringues. 

Malgrat tot va ser destruït i 25 anys després restituïda una còpia a la Plaça dels Àngels: aquí ho explico.   https://poldest.blogspot.com/2017/04/1898-keith-haring-barcelona.html 



Foto Silvia T Colmenero



9) FARMÀCIA RECONVERTIDA
 (Sant Ramon 2, cantonada Sant Pau)

Cocaïna i farmàcies, anys 20-30

Durant la Primera Guerra Mundial, Barcelona es va transformar en la destinació turística de molts europeus que acudien a una ciutat en pau i amb una espectacular oferta d'oci. Fins aquestes dates, la cocaïna la venien a les farmàcies com a remei. Es podia adquirir sense recepta. El preu era molt barat. Amb l’arribada massiva de turistes amb ganes de festa i l’augment de l’oferta d'oci, la demanda es va disparar. Més:  https://poldest.blogspot.com/2018/11/arribada-de-la-cocaina-barcelona-durant.html




10) CABARET GAMBRINUS
 (Carrer de la GuàrdiaNou de la Rambla)

Cap al 1960, Modesto Mangas es transformava en Madame Arthur i al Gambrinus va debutar com a cal, sent la primera transformista de la postguerra. Mireu:  https://poldest.blogspot.com/2017/04/la-barcelona-de-la-madame-arthur-reina.html Deu anys més tard debutava Dolly Van Doll, la primera transsexual en aparèixer a un escenari a Barcelona.

A la part baixa del carrer es troba el vell Cangrejo Loco, l'assenyalen com el local LGTB ( no tinc clar si era sols per a homosexuals) més antic de Barcelona. Ja funcionava durant la república. A llocs com aquest Rafael de Leon va perdre la fortuna darrera joves tatuats o amb ulls verds. Mireu:  https://poldest.blogspot.com/2018/02/la-vida-loca-de-don-rafael-de-leon.html

Imatge trobada a les xarxes.


11)  COMISSARIA NOU DE LA RAMBLA
(, Nº 76, Abans Conde de Asalto)

Lleis, policia i justícia franquista:

Aquesta comissaria, amb la de Via Laietana formaven part de la ruta d’insults, vexacions i maltractes que molts homosexuals i transsexuals van patir víctimes de les lleis franquistes. Si no tenien medis acabaven a la Model, on al patiment es sumava molts cops en repetides violacions. La Rampova explica com sent menor d’edat va ser violada en 8 ocasions en un sol dia, amb la participació directa dels funcionaris.

La Gilda, la Silvia Reyes, la Carmen de Mairena, la Candela, la   Rampova,   Juan Soto  la Katy, la Violeta... són noms de persones que ho van patir, com moltes altres anònimes, tan sols per ser diferents. Mireu:  https://poldest.blogspot.com/2017/11/barcelona-i-la-ley-de-peligrosidad_14.html


Fruit de la lluita contra les lleis va néixer el primer activisme a Catalunya i Espanya. Fa 50 anys, fruit d'aquesta lluita naixia  el MELH   (Movimiento Español    de Liberación  Homosexual), fundat per l'Armand de Fluvià el 1970. 

Imatge de les xarxes.


12 PLAÇA RAQUEL MELLER
(PLaça Raquel Meller, Paral.lel)

L’ambigüitat del cuplé// Teatre Arnau

El cuplé català no es va estar de res, va tractar tots els temes i la diversitat sexual i de gènere no va quedar enrere.  Les obres de Joan Viladomat van traspassar fronteres i van triomfar inclòs fora d’Espanya, al cabaret el Dorado de Berlín per exemple.

Malgrat que s’ha perdut gran part de la producció discogràfica d’aquells anys, es conserva alguna cançó de contingut lèsbic de la Raquel Meller  Mireu: https://poldest.blogspot.com/2017/05/la-barcelona-de-raquel-meller.html

La Meller va triomfar a l’Arnau. El darrer teatre que encara manté l’estructura dels teatres dels temps d’or del Paral.lel, encara que es troba a un estat lamentable. Als anys de la transició va recuperar els espectacles de Music-hall donant feina  a moltes dones trans. Al costat, carrer Tapies, estava el Barcelona de Noche, creat el 1936 per fer la competència a la Criolla, inclòs després de la guerra va ser un lloc on anaven molts homosexuals. També al final de la dictadura va presentar espectacles amb dones trans. Sonia Rescalvo va poder treballar aquells anys, després va venir el malson fins que el 1991 va ser assassinada. Mireu: https://poldest.blogspot.com/2018/10/memoria-de-sonia-rescalvo-zafra.html




13 LA VESPASIANA DE LES DRASSANES

 Paral·lel / Drassanes/Portal de Santa Madrona.

El 1933 un atac anarquista a la caserna de les Drassanes va afectar una vespasiana (urinari) de la zona. Genet que ja no estava a Barcelona diu a Diari del lladre que alguna “carolina” que hi era lligant va morir. Diu també que després es va fer una manifestació que va baixar per les Rambles fins al lloc per fer-hi homenatge. Ho va escriure 10 anys després, al mateix temps que creava el terme Carolines per referir-se a les persones transvestides de la zona.
Però qui eren les Carolines i quin va ser el seu destí? La Generalitat les va prohibir el 1936? Mireu: https://leopoldest.blogspot.com/2018/11/las-carolinas-entre-el-mito-y-la.html



14 LA CRIOLLA
 (Carrer Cid, 10)

Fi de ruta

L'agost de 1938 l’aviació feixista va arrasar el Portal de Santa Madrona, entre els edificis destrossats estava La Criolla, encara que de fet des de juliol de 1936 havia perdut tota la seva força. La premsa deia que era el local amb pitjor fama d'Europa, aquí el seu encant. Gente bien, mafiosos, transvestits, anarquistes i criminals es trobaven al famós local de la “callejuela maloliente” Mireu:  https://poldest.blogspot.com/2018/09/la-callejuela-maloliente-de-la.html

Poc sabem de Flor de Otoño, les seves imatges, el seu entorn i les poques dades sobre ell res tenen a veure amb el personatge literari; una cosa està clara ni era advocat, ni de bona família, ni es deia Lluís. Segurament era un traficant, delator i que vivia de vendre el seu cos al millor postor. Mireu:
https://poldest.blogspot.com/2018/02/flor-de-otono-mes-incognites-que.html

2 hores de ruta aproximadament.

BIBLIOGRAFIA

Arnalte, Arturo. Redada de violetas, Ed. La esfera de los libros.
Cansinos, Rafael. Novela del literato. Alianza editorial
Genet, Jean. Diari del Lladre. Ed RBA
Huard, Geoffroy, Los antisociales,  Ed Macial Pons
Mira, Alberto, De Sodoma a Chueca, Ed Egales
Olmeda, Fernando, El látigo y la pluma, Oberon Ed
Riera, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base
San de Velilla, Sodoma y lesbos modernas.

PREMSA:

13 presos per explicar la història de la Model. EL PAIS, 4 juliol 2017..


dimecres, 10 de juny de 2020

LES CAROLINES, ENTRE EL MITE I LA REALITAT.

Gran part de la informació que ens ha arribat sobre les carolines són a partir d'un text literari, sobre les evidències i la ficció intentaré apropar-me a aquesta entrada.

Carnaval 1936, Barcelona. Pères de Rozas, AFB


En Diari del lladre, Genet compte la presència de joves transvestits a un local proper a la Criolla anomenat Cal Sacristà. Al costat del Bataclan i la Criolla eren els locals preferits, als quals acudien transvestits (transvestides) a l'última moda francesa, o de "faralaes" amb "peineta" inclosa. Darrere d'aquest grup de persones transvestides es trobaven des de persones que s'hi identificaven plenament, d'altres que ho feien per obligació o per recaptar clients. Podien ser persones que avui definiríem com transsexuals, homosexuals que buscaven relacions sexuals, treballadors del sexe i delinqüents que buscaven víctimes a la qual prendre la seva cartera.

Molts delinqüents aprofitaven aquest ambient dels baixos fons barcelonins i es transvestien per poder robar a les seves víctimes. En el film "La Bandera", Jean Gabin entra en un local, possiblement la "Criolla", un client li adverteix:. "A Barcelona has de desconfiar de tots ... Aquest està ple de transformistes i tota mena de gent" .. . Mentre vigila els transformistes, algú li roba cartera i documentació.

En Diari del lladre, Genet mostra el seu desgrat sobre l'obligació de transvestir-se: "Per Carnaval era fàcil transvestir-se. A un hotel vaig robar una faldilla de volants i una brusa. Una nit vaig creuar desesperadament la ciutat tapat amb una mantellina i un ventall, per anar a la Criolla ... Només arribar es va esquinçar la cua de la bata. Em vaig tornar furiós.

Perdoni, ho sento.
... Algú prop va dir
Disculpi, senyora, és que vostè coixeja. "

La gent reia al meu voltant ... Furiós i humiliat, vaig sortir entre les riallades dels homes i les Carolines. Vaig anar fins al mar i en ell vaig ofegar la faldilla, la brusa, la mantellina i el ventall ... Jo era pobre i estava trist."


Genet crea el nom de "Les Carolines" per definir a aquest grup de persones, que segons ell es van revoltar després d'una bomba a una vespasiana en la qual suposadament van morir diverses d'elles. Genet el cita anys més tard, i parla d'uns fets que van succeir mesos més tard de la seva marxa de Barcelona. Quines evidències tenim d'aquests fets?.


Participantes en el primer concurso de Miss Barrio Chino celebrado en La Criolla en 1934. Foto: Ballbé. 


Se suposa que aquesta bomba va ser paral·lela a l'assalt anarquista a les Drassanes (Reials Drassanes) de 1933. Les dades que hi ha d'aquest assalt assenyalen que va morir un carrabiner. La premsa de l'època podia ser procliu a amagar la mort dels anarquistes, però tendia més aviat a exagerar les seves víctimes. ¿Això vol dir que mai va existir aquest acte reivindicatiu? No podem afirmar-ho, ni negar-ho. Potser Genet exagerés i la bomba existís i només produís ferits. La mala relació entre anarquistes i "les carolines" podia justificar l'enuig.

Juan Goytisolo també parla de la seva existència, segurament a través del seu coneixement i amistat amb Genet (1) ... "Crida a les Carolines valentes precursores de" les gasolines "parisencs de maig de 1968. Vés a saber qui van ser les gasolines de París, però estic convençut que no hi ha hagut transvestits més ferotges que els que van habitar el barri xinès entre els anys vint i trenta de segle passat. Ni les "gasolineres" de París de maig del '68, ni els amanerats del Magic City de París dels anys trenta, ni els transvestits del Daurat berlinès.
Els travestis catalans es barregen amb l'ambient anarquista i directament delinqüent i en la crònica policial de Barcelona d'aquells anys amb freqüència apareixen homes disfressats de dona que han participat en un atracament en qualitat de qui porta la pistola, o han seduït joves als que porten a paratges solitaris del Tibidabo on els roben, o se sumen a les revoltes per assaltar la caserna de Drassanes. ".

E
l món de la fotografia ens ha deixat evidències sobre l'existència d'aquest important grup de persones que es va moure pels baixos fons de la ciutat els anys 20 i 30. De la seva existència no hi ha cap dubte, de les causes de la seva desaparició moltes.

Es dóna per fet que l'arribada de la CNT / FAI al govern de la Generalitat va significar la prohibició dels espectacles de transformisme a Barcelona. Donada la seva bel·ligerància és creïble. La veritat és que aquests espectacles van desaparèixer automàticament, però no hi ha cap prova que fos per prohibició

La Soli (Solidaridad obrera, diari de la CNT) deia el carrer Cid com la "callejuela maloliente", mentre demanaven enderrocar el barri per acabar amb terribles malalties com per a ells ho era l'homosexualitat, un vici que ells atribuïen a persones degenerades i sempre contrarevolucionàries.


Després del cop d'estat feixista de juliol de 1936, el cenetista de 26 anys Fèlix Martí Ibáñez (2) va ser nomenat director general Salut Pública i Serveis Socials de la Generalitat de Catalunya, de fet va dirigir el departament per on van passar molts consellers que ni arribaven a arrelar. Va ser una figura de prestigi internacional, va promocionar lleis com el dret a l'avortament. Ell no creia que l'homosexualitat fos una malaltia, es decantava per considerar-lo un vici, i per evitar-ho suposadament va prohibir la seva presència en els locals de Barcelona, ​​a ell s'atribueix la prohibició del transvestisme com a mesura per defensar la salut pública dels ciutadans. Però no hi ha cap acte administratiu, cap acta oficial que ho confirmi.

Tot i la fòbia anarquista contra aquests espectacles, sempre van ser els anarquistes els principals clients d'aquests locals. Segurament per aquesta afinitat, gran part de les anomenades carolines van marxar amb ells a lluitar al front contra el feixisme. Moltes d'aquestes persones podien empatitzar amb l'anarquisme, però rarament sabien llegir i conèixer el que la Solidaritat Obrera deia d'elles. ¿Van acabar els espectacles per prohibició o per què es van anar al front en massa? De vegades crec que podem conèixer millor que passava a Barcelona als segles XV o XVI, que en els anys 30.

Una altra pregunta de difícil resposta. Què va ser de les anomenades Carolines? Per què van desaparèixer És cert que van marxar al front, la guerra i els ideals de llibertat mai s'han portat bé. Sabem que Valentín González "el Pagès" manar executar a les treballadores sexuals que van anar a al front. I Durruti?. Alguns testimonis assenyalen sense aportar massa evidències, que va voler posar ordre al front, expulsant o afusellant a les Carolines que hi van anar. Com tot el relacionat amb aquests temps de guerra, no pot ni afirmar-se, ni negar-se. La realitat és que els que van sobreviure a aquesta terrible guerra van reaparèixer com uns homes aflamencats en els nous espectacles que a la Barcelona del governador Correa es van permetre. Un exemple va ser el transformista Mirko, que va passar al cantaor Mirco.


1933, ambiente Barrio Chino. David Santsalvador,


(1) La santidad de Genet, El PAIS enero 2009. Juan Goytisolo:   https://elpais.com/diario/2009/01/03/babelia/1230943152_850215.html

(2) FÉLIX MARTÍ IBÁÑEZ (1911 - 1972). NOTA SOBRE LA SEVA ACTIVITAT COM A METGE A LA DÈCADA DE 1930. L'ÈPOCA ANARQUISTA. Laura Martínez Sadurní. 

Mas:

La Criolla (III). Los travestis salvajes del barrio chino Del blog "No te quejarás por las flores que te he traído":http://lavaix2003.blogspot.com.es/2015/04/la-criolla-iii-los-travestis-salvajes.html

Villar, Paco. La Criolla, La puerta dorada del Barrio ChinoEd Comanegra.

Bueso, Adolfo. Diario de un cenetista. Ed Ariel. 


Jean Genet, Diario del LadrónRBA (pag. 67-69)





dimarts, 9 de juny de 2020

LA BARCELONA DE NIT DE MIRKO


Fernando de Torres, Mirko, va triomfar a la nit barcelonina entre els anys 30-50, i és una mostra de les llums i les ombres d'una època molt convulsa.




A finals del segle XIX les artistes dels espectacles de varietés estaven mal considerades socialment, se les associava al "mal viure" i la prostitució. L'arribada del transformista italià Leopoldo Fregoli a Barcelona i Madrid va fer canviar el món de l'espectacle de varietats. En poc temps els espectacles amb transvestits van triomfar, especialment a Barcelona.

A la part baixa de Barcelona van créixer locals amb una important presència de transvestits, uns actuant, altres buscant clientela. El Cafè Italiano, la Criolla o Cal Sagristà van ser els més coneguts. Un dels més coneguts personatges d'aquest món va ser Mirko que va triomfar a Cal Sagristà.

"Miseria, vicio, prostitución, droga, robo,   travestismo,   invertidos,   homosexualismo,   artistas mariconeslugar de pseudo intelectuales..."  (1)Eren paraules que utilitzava la premsa sensacionalista del seu temps quan parlava dels locals, que malgrat tot van tenir un èxit espectacular. L'origen de Cal Sagristà era un local on anava a parar el millor de la ciutat: carteristes, contrabandistes, traficants i pinxos de malviure. Antonio Sacristà va ser qui es va fer càrrec del local el 1920.





Aviat homosexuals i transvestits van anar ocupant el local, a l'hora que era un centre actiu en la distribució de drogues, especialment la cocaïna i on molts homes venien els seus favors sexuals. A poc a poc la decoració oriental va anar substituint a la més antiga amb motius colonials, canviant el nom a Wu-Li-Chang. El 1936 van acabar els espectacles de transformistes a l'inici de la guerra, el 1938 l'aviació italiana va arrasar la zona.

Mirko lluïa un vestit ajustat que es cenyia encara més, en vorejar els turmells. Portava amb gràcia singular el fru fru de la gasa i els adorns de plomes. Tenia un ampli domini de l'escena; els seus gestos, els seus gestos, el seu pas sensual van fer de Mirko el nom plus ultra dels transvestits. Un cop conclòs l'espectacle acabava també la imitació. Mirko saludava amb la perruca en mà i amb la seva veu natural d'home. Gest que després recuperaria Madame Arthur al Gambrinus cal el 1960.

Mirko, que va ser la gran estrella del local, triomfant imitant a les més grans estrelles de la copla espanyola del seu temps. Segons Bueso el seu vestuari era pagat per un empresari que "cansado de la vida fácilquiso optar por el homosexualismo". Mirko va sobreviure la guerra i va seguir al món de l'espectacle amb vestits de flamenc a l'Apolo, el Barcelona de Noche o el Molino, per sobreviure a la Barcelona del governador Correa, va haver de fer de tot.


Juan Soto Puente era un noi d'uns disset anys quan va arribar a Barcelona i va contactar amb Mirko. Sembla que la seva prova no fa funcionar gaire, i Mirko en acabar li va dir que havia d'optar per la frivolitat, més tard li va ensenyar unes escales que portaven a un meublé on els artistes es prostituïen. Va descobrir que el local era una tapadora, sortien al local a mostrar-se per després pujar al meublé. El local del qual parla el Juan Soto segurament era el Barcelona de Noche, creat pel Pepe de la Criolla poc abans de ser assassinat el 1936.

Un dia, seria 1940, la policia va entrar al local i els va detenir a tots Mirko inclòs. Quan a comissaria de Conde Asalto el van veure""Perdona Mirko, tu eres un buen artista y no deberías estar aquí" i el van deixar marxar. Ni a ell, ni la propietària del local els hi va passar res. Els col·laboracionistes (o delators), els edictes al règim o els que tenien nom o recursos tenien barra lliure a la Barcelona feixista del governador Correa,

Per ara poc més sé del Fernando de Torres "Mirko",




(1) Adolfo Bueso, Memorias de un cenetista. Editorial Ariel, 1978.

Bibliografía

Soto Puente, Juan, Un hombre llamado Katy, Ediciones La Palma

Olmeda Fernando, El látigo y la pluma

Madrid, Fernando. Sangre en Atarazanas

Usó, Juan Carlos. Orgullo Travestido

Villar Paco, La Criolla, La puerta dorada del Barrio Chino.