dimecres, 28 de juny del 2017

LA MONJA ALFERES A LA BARCELONA DE 1625

Antonio (Catalina) de Erauso va estar el dissabte sant de 1625 a Barcelona per trobar-se amb el rei Felip IV.



En 1625 Felip IV va atorgar a Catalina de Erauso el títol de Monja Alferes. Posteriorment el Papa Urbà VII permís per vestir com a home "El Papa concedió a doña Catalina, entre otras muchas mercedes, la de permitirle usar el traje de hombre, y como no le faltó quien motejase de indecente aquella concesión, el Pontífice dijo con satisfacción: -Dadme otra monja alférez, y le concederé lo mismo."(1)

En el seu viatge entre Madrid i Barcelona va ser assaltat pels bandolers prop de Bellpuig (Velpuche). A les seves memòries podem trobar com ho explica:


Capítulo XXIV
Parte de Madrid a Barcelona

Púseme en camino para Barcelona con otros tres amigos que iban para allá. Llegamos a Lérida, reposamos un poco, y proseguimos nuestro camino el Jueves Santo por la tarde. Llegados cerca de Velpuche, y como a las cuatro de la tarde, caminábamos bien contentos y ajenos de azar, cuando, de una vuelta y breñal al lado derecho del camino, nos salen de repente nueve hombres, con sus escopetas, los gatillos levantados, y nos cercan y mandan apear. No pudimos hacer otra cosa, y aun tuvimos a merced el apearnos vivos. Desmontados, quitáronnos las armas y los caballos, los vestidos y cuanto llevábamos, sin dejarnos más que los papeles, que les pedimos de merced, y que después de vistos nos dieron, sin dejarnos otra hilacha.

Proseguimos nuestro camino a pie, desnudos y avergonzados, entrando en Barcelona el Sábado Santo de 1626, en la noche, sin saber, a lo menos yo, qué hacer. Mis compañeros tiraron no sé por dónde a buscar su remedio; yo, por allí, de casa en casa, plañiendo mi robo, adquirí unos malos trapos y una mala capilla con que cubrirme. Acogime, entrada más la noche, debajo de un portal, donde hallé tendidos otros miserables y llegué a entender que estaba el rey allí y que estaba en su servicio el marqués de Montes Claros, buen caballero, caritativo, a quien conocí y hablé en Madrid. A la mañana siguiente me fui a él y contele mi fracaso; doliose de verme, y luego me mandó vestir e hizo entrar a presencia de Su Majestad, agenciándome el buen caballero la ocasión.

Entré y referí a Su Majestad mi suceso como me pasó. Escuchome, y dijo: «¿Pues cómo os dejasteis robar?» Respondí: «Señor, no pude más.» Preguntome: «¿Cuántos eran?» Dije: «Señor, nueve, con escopetas, altos los gatos, que nos cogieron de repente al pasar unas breñas.» Mostró Su Majestad con las manos querer el memorial. Se la besé y púseselo en ella, y dijo Su Majestad: «Yo lo veré.» Estaba entonces Su Majestad en pie, y fuese. Yo me salí, y en breve hallé el despacho, en que mandaba Su Majestad darme cuatro raciones de alférez reformado y treinta ducados de ayuda y de costa. Con lo cual me despedí del marqués de Montes Claros, a quien tanto debí, y embarqué en la galera «San Martín», la nueva de Sicilia, que de allí partía para Génova."



El seu viatge cap Itàlia tenia com a objectiu visitar al Papa Urbà VII. A les seves memòries trobem un altre divertida anècdota:

"Paseando por el puerto de Nápoles, unas jovencitas acompañadas de unos mozalbetes quisieron burlarse de ella, diciéndole: "Signora Catalina, dove si cammina?" A lo que ella respondió: "A darles a ustedes unos pescozones, señoras putas, y unas cuchilladas a quien se atreva a defenderlas."

La seva autobiografia és considerada com un dels documents més aclaridors del seu temps sobre un transsexual masculí.

(1) Memorias de la Monja Alférez, Ed Cátedra.

Més sobre don Antonio de Erauso:  http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/07/don-antonio-de-erauso.html

dilluns, 26 de juny del 2017

BARCELONA I SANT ONOFRE.


La presència d'aquest curiós sant a Barcelona crec val la pena aturar-se una mica i observar-ho.
Sant Onofre, Monestir Pedralbes. 


Les escasses dades que ens ofereixen algunes biografies de sants de l'Alta Edat Mitjana (s. IV-XII), tot just ens permeten poder corroborar la seva existència; mes difícil és, doncs, poder verificar què hi ha de cert en aquestes històries.

Una història es repeteix en diverses d'aquestes biografies: el santoral explica que, en néixer, van creure que eren nenes, i que en arribar a la pubertat els va sortir barba. Aquestes dades apunten a una posible intersexualitat. Amb totes les precaucions potser es podria suposar la presència de sants intersexuals en el santoral cristià?

Un exemple és Santa Wilfrida, la seva imatge es troba a l'abadia de Westminster, Londres. Wilfrida era princesa de Portugal, però es negava a contreure matrimoni. El seu pare, el rei, no atenia a raons i volia obligar-la a fer el pas. Wilfrida va elevar pregàries al Cel suplicant que li fossin llevats tots els seus atractius, explica el santoral, i gràcies a les seves oracions -que van ser ateses-, Déu li va fer sortir una frondosa barba i el seu cos es va masculinitzar. No es va casar i va morir verge, crucificada -o crucificat- pel seu pare.

Liverade vivia a la Galícia Liberata o bé a la Gàl·lia Liverade, o potser a Wilgefortis de Flandes..., no ho sabem, tan sols que era cap al final de l'Imperi Romà. Quan li va arribar l'hora de casar-se, s’hi va negar, li va créixer una llarga barba i després la van crucificar per haver ofert la seva castedat al déu dels cristians.

Santa Wilgefortis. Llibre d'hores de Maria de Borgonya
Sant Onofre va ser un sant ermità com tants d'altres. Hauria passat desapercebut si no fos per la forma en què se’l representa en diferents llocs de la Capadòcia: amb barba i pits, així com un possible penis que roman ocult. Explica la llegenda local a Capadòcia, que Sant Onofre era una bella vídua que, molesta pels requeriments sexuals dels homes de la zona, va resar per convertir-se en home. Al matí següent es va aixecar amb la cara coberta per una espessa barba. Va fugir al desert on es va alimentar amb dàtils i aigua, i es vestia amb els seus propis cabells. Cal recordar que en aquesta època a les dones les casaven sent encara nenes, pel que podria haver enviudat molt jove, fins i tot abans de la pubertat, per la qual cosa podria tractar-se d'un nen a qui van assignar sexe femení. 



Una història molt semblant és la de Sant Onofre d'Etiòpia, que tampoc no va acceptar els requeriments sexuals d'un adult, va resar a Déu i li va créixer la barba, i després va marxar al desert i allí va viure com un ermità. 

Aquest sant és de gran devoció en molts llocs de la Península Ibèrica; a Barcelona, per exemple, se li dediquen dos carrers, al Monestir de Pedralbes tenim una pintura prou explícita, i a la sala capitular de la catedral hi ha un interessant frontis que explica la seva història.



 Quina va ser la causa? La desconec. Podría ser una forma de valorar la castedat, lloc que mols d'ells/elles van acabar marxant a la muntanya a portar una vida ascètica.  Altres van acabar a la creu, amb moltes similituds a la figura de Crist Crucificat. 

Sant Nicolau, Pas-de-Calais, (França)

Hi ha ermites per tot Catalunya, generalment a llocs de difícil accés com a Montserrat i Palau Saverdera. Aquest últim és del segle XIV, dins hi ha una imatge però és del segle XX, l'original el van cremar durant la guerra. Alguns mosaics mostren al sant amb els seus bons pels:

dijous, 15 de juny del 2017

GENT GRAN, ESTIU I SOLEDAT A BARCELONA

Arriba l'estiu, aquesta ocasió amb una calor exagerada, milers de persones grans patiran les conseqüències, no tan sols d'aquesta onada de temperatures, també veuran incrementada la soledat, especialment a ciutats grans com Barcelona. 




Amb l'arribada de la calor les poques persones properes a la gent gran marxa a les platges, surt de viatge o està de vacances fora. El sentiment de soledat s'incrementarà greument, especialment a Barcelona. Els voluntaris aquests ens toca estar més atents a les persones que acompanyem. 


Ja fa més de 4 anys tots els dimecres acompanyo a la senyora Conchita. Viu a un tercer pis de l'Eixample, sense ascensor. Té mobilitat reduïda, poden passar setmanes sense sortir de casa. Cap familiar viu a Barcelona, cada dia li queden menys amigues, el seu espós ja fa cinc anys va morir, encara li dol la seva absència.

Ahir la calor era insuportable, fins i tot el periquito tafaner estava més callat que de costum. En arribar vaig veure que la senyora Conchita posava la ventilació, no li vaig donar més importància, però en marxar vaig veure que la tancava. Segurament és un luxe que no es pot permetre.






El primer agost que l'acompanyava, un dimecres qualsevol, la vaig trobar plorant:

-Que li passa Conchita.
-Estic molt trista i no paro de plorar.
-Com és això?
-Des del dimecres fins avui, no he vist, no he parlat ni m'ha trucat ningú. Tan sols he vist la tele.


Això és la soledat, no tan sols estar sols, també sentir-se. "La soledat és una experiència subjectiva que es produeix quan no estem satisfets o quan les nostres relacions no són suficients o no són com esperaríem que fossin" Juan Carlos Bermejo 2005:  http://www.humanizar.es/fileadmin/documentos/JC_Bermejo_La_soledad_en_los_mayores.pdf


Tan sols a l'entorn metropolità de Barcelona viuen unes 150.000 persones grans soles, moltes d'elles a més se senten soles. La societat passa d'elles, ja no són productives, al carrer són invisibles. Algunes veuen la família en dates senyalades, altres a inicis de més per veure que poden treure de la pensió, altres gairebé mai. La Conchita forma part d'aquest tercer grup.  Actualment, a Catalunya hi ha 1.265.442 persones més grans de 65 anys,  fet que representa el 16,8 per cent de la població total. El 57,7 per cent d’aquestes persones són dones i el 42,3 per cent són homes. 

Té dues amigues amb les quals parla per telèfon, s'hi passen hores. A cops es posen dignes i estan setmanes sense parlar-se, però la sang no arriba al riu. La Conchita quan parla d'elles (més aviat les critica) se l'hi il·luminen els seus ulls. I el Periquito Molón l'acompanya, mentre li dona tota la raó; és periquito, però no és tonto. .

Ull no us havia dit que té un periquito, és el rei de la casa. Un plomat tafaner que es fot en les converses quan parlem d'ell i per res del món permet quedar-se sol, pot muntar un drama que tot el veïnat s'adoni. Quan la seva mestressa explica com l'ha rentat, o li ha canviat el pinso ell es posa orgullós assentint, en deixar de parlar d'ell ens dóna l'esquena. Darrerament quan pujo per les escales ja fa festa i cridòria fins que un cop dins el saludo. 

Des del seu pis parlem de cine, quina memòria té¡¡¡, o recorrem racons de Barcelona, o parlem de tv. Ella no veu Sálvame, ni a l'Arús, però està al dia de tot el que té a veure amb temes del cor i banyes. S'escandalitza dels programes on la gent surt en poca roba, però els coneix tots.Es molt fan del western, i no és perd cap película en la que surti el Cary Grant o el Paul Newman. 

Fa més de quatre anys que conec a la senyora Conchita, però ja forma part de la meva família.




Fa temps sóc voluntari d'Amics de la Gent Gran. Col·laboro fent acompanyament, entrevistant als nous voluntaris i quan puc donant un cop de mà al grup Motors de les Corts. A Catalunya som uns mil voluntaris que fem acompanyament a la llar, a les residencies o a la malaltia. Estem a Badalona, Cambrils, Vilanova i la Geltrú, Reus, Sabadell, Osona, Sant Cugat del Vallès, l'Hospitalet de Llobregat, Badalona o Santa Coloma de Gramenet, a més de tots els barris de Barcelona.




MÉS INFORMACIÓ: 

Voleu ser voluntaris a Amics de la Gent Gran?  http://www.amicsdelagentgran.org/index.php/ca/voluntariat/com-fer-se-voluntari   
O  vols ser soci? O fer una aportació?    http://www.amicsdelagentgran.org/ajudans/formulari_donacions.html
Vols sol·licitar un servei per una persona gran?:  http://www.amicsdelagentgran.org/index.php/ca/gent-gran/sol-licitar-un-servei

dilluns, 5 de juny del 2017

JOSEP VILADOMAT, L'ESCULTOR REPUBLICÀ

Josep Viladomat (1899-1989) va ser un dels més importants escultors catalans del segle XX. És autor d'algunes de les més conegudes, populars i també polèmiques escultures a Catalunya.

Raquel Meller.: http://w10.bcn.cat/APPS/gmocataleg_monum/FitxaMonumentAc.do?idioma=CA&codiMonumIntern=269
Recordo com de sobte a l'inici del carrer Nou de la Rambla va aparèixer una escultura d'una noia amb un cistell de flors. Dilluns i divendres anava amb el meu pare al Born pel Paral·lel, no em perdia cap detall. El recordo encara envoltat de flors, acabat d'inaugurar. Era el monument a la Raquel Meller, sabia prou bé qui era, a casa es conservaven els vells discos d'ella.


Anys després al fer alguna ruta per la zona sempre m'aturo al lloc. Coneixeu a la Raquel Meller? Gairebé ja ningú la recorda, trist. Explico que l'estàtua és del Josep Viladomat, germà del Joan gran compositor que tenia el seu estudi just sobre on avui està l'escultura de la cupletista de Tarazona. Amb una mica de sort algú em pregunta si té alguna cosa a veure amb el carrer Viladomat. Intento explicar qui eren tots, sempre els sorprèn no conèixer aquestes històries.





Viladomat va fer l'escultura quan ja la Meller estava morta. Segurament la va conèixer a l'estudi del seu germà, però per fer l'escultura va utilitzar diverses fotografies seves. Porcioles va inaugurar el monument, el mateix que va prometre homenatges i un carrer per ella, despès va venir l'oblit. Ara l'espai se'l coneix com la Plaça Raquel Meller, al costat del Teatre Arnau, cada cop més degradat. 

El 2008 l'escultura va ser víctima d'un acte vandàlic, va aparèixer sense cap, braços ni violetes. No és el primer cop que una escultura seva és víctima d'un atac, però en les altres ocasions per motius diferents.

Josep Viladomat neix a Manlleu, amb deu anys marxa amb tota la família a Badalona on s'inicia la seva devoció per l'escultura. El 1917 impulsa el grup d'Els Evolucionistes, com a reacció enfront del modernisme i amb la recerca del realisme basat en els barrocs catalans i l'admiració pels artistes grecs i l'Arístides Maillol.


Tòrtola València, 1919


Cosidora, 1970

Èxode, 1938


El 1927 guanya el concurs convocat pels pares caputxins per commemorar el 7è centenari de sant Francesc d'Assís amb una escultura en bronze, que es troba a la muntanya de Montserrat.

Fidel a la república ganya el concurs per fer el monument a la república que no s'inaugura fins al 1936, any que s'incorpora al front de Madrid per lluitar contra el feixisme. El 39 l'escultura va anar a parar al traster. 







Al final de la guerra marxa a l'exili, la seva nova residència serà Andorra, on es troben 50 de les seves més importants obres, especialment al Centre d'Art d'Escaldes-Engordany.






Pau Casals, 1940


A partir dels anys 50 comença a tornar a Barcelona, fins que és enxampat per la Guàrdia Civil per anar amb un cotxe andorrà sense la seva documentació en regla. I ha de recórrer al tot-poderós alcalde Porcioles, amb molts negocis a Andorra on a més es jutge de pau. Huertas Claveria i Jaume Fabre expliquen (1):

"Viladomat vivia entre Andorra i Barcelona, i havia comprat un cotxe d'importació a un preu molt més avantatjós al petit principat. L'única condició era que calia que el cotxe passés mig any com a mínim a Andorra. Viladomat no feia cas d'aquesta norma fins que un dia la guàrdia civil li va demanar els papers sent a Barcelona i en veure que feia temps que el cotxe hauria d'haver marxat a la seva altra residència, li va confiscar i el va guardar a la caserna del carrer de Sant Pau. Viladomat coneixia Porcioles i sabia quin càrrec tenia a Andorra (era jutge de pau) i, desesperat, li va demanar ajut. L'alcalde s'hi va comprometre, però li va pregar que l'ajudés en el seu problema escultòric. Viladomat, que era molt mal parlat, va deixar anar uns quants renecs, però s'hi va avenir i va fer una escultura de Franco a cavall, segons ell tan malament com va poder".




Sembla ser que el Viladomat no va voler signar l'estàtua. Avel.li Artís Gener (Tísner) va explicar que l'escultor entre rialles li va confessar que ni Franco estava enganxat al cavall, ni el seu cap al cos... "per si un dia ho volen canviar" (2)




Les seves últimes obres són el bronze de La puntaire al jardí Costa i Llobera de Montjuïc. L'escultura de L'avi Barça, encàrrec del Futbol Club Barcelona, o una escultura de Sant Ot per a la parròquia de Sant Ot de Barcelona.





1938 Jove milicià

1954. Pietat


El 1989 mor a Escaldes-Engordany, Andorra.


(1)  JOSEP VILADOMAT, LA REPÚBLICA I FRANCO A CAVALL: 
 http://barcelonatienepoder.blogspot.com.es/2014/02/josep-viladomat-la-republica-i-franco.html
(2) Jaume Collel, El músic de l'Americana Vermella. RBA editors.

Mes informació:

Web del Josep Viladomat: http://www.josepviladomat.com/index.htm

dissabte, 3 de juny del 2017

BARCELONA: DONES, SODOMIA I INQUISICIÓ.

Tan sols es té coneixement de dos acusacions de sodomia contra dones a Barcelona, per part de la Inquisició. Una al segle XVI, l'altre el XVII.

Escut de la Inquisició al Palau Reial Major.


Si que en aquest període hi han altres casos d'homes condemnats per haver conegut dona pel darrera (1). Rocío Rodríguez (2) ens senyala tres casos, dos francesos i un ermità. El primer cas era del 1578, qui va rebre va estar la dona, acusada d'adulteri. El segon el 1578, en aquest cas el francès natural de Elna, va ser acusat  d'haver forçat a la dona a tenir sexe pel darrera, i per aconseguir.ho la castigava amb  "golpes i asotes", va ser condemnat per sodomia i enviat a galeres. El tercer va ser un ermità el 1661, aquest va confessar haver tingut sexe anal amb nois i dones, la última d'elles era Maria Caminades, amb qui va conviure uns 8 anys. La condició de religiós el va salvar de la condemna. 

Rarament trobem acusacions de sodomia contra dones tan als tribunals inquisitorials com als civils, ni al Principat, ni a la resta de regnes de la Corona d'Aragó. Si van existir processaments per heretgia o bruixeria. Aquests últims especialment en les zones rurals entorn a les Guilleries. 





L'acusació per sodomia contra una dona que més m'ha cridat l'atenció va ser a l'Aragó del segle XVV. Rocío Rodríguez (2) explica com una dona visiblement espantada va confessar: "El meu espòs en alguna ocasió m'ha conegut pel darrere"(1). El marit va haver de presentar-se davant del tribunal, va ser torturat i fuetejat, després condemnat a 5 anys de galeres. Ella va pagar les costes del judici.

Els dos casos que coneixem a Barcelona son el de l'Eulàlia Cogullada al 1531. Va ser uns dels primers casos a judici pel Tribunal de la Inquisició de Barcelona. Va ser acusada i condemnada per "crim sodomític". Es desconeixen mes detalls, difícilment la condemna va ser per mantenir relación sexuals amb un altre dona.  

El segon va ser el de la Maria Caminades, de qui ja he parlat abans. Ella vivia amb el prevere Agustín Díaz de Vera, aquest havia confessat que havia tingut relacions sexuals amb diversos joves i que vivia amb ella des de feia uns 8 anys. Va reconèixer tenir "actos carnales por la parte póstera", i que els va tenir a sol·licitud d'ella. Per aquest fet va ser processada, mentre ell va ser posat en llibertat després de senyalar al seu penediment.

Després de passar per les terribles presons secretes de la Inquisició va ser jutjada. Però l'informe dels infames cirurgians inquisitorials la va salvar. Van declarar que la "parte prepóstera de la rea.. no había vestigio alguno por donde se conociese hubiese entrado en él miembro viril violentamente" (3). Hi va ser posada en llibertat. Era més fàcil que una persona que hagués estat violada sexualment tingués condemna, que algú amb experiència: si no hi havia sang o esquinçaments, no hi havia delicte. 



(1) Conèixer pel darrera era un eufemisme utilitzat per la Inquisició per senyalar el sexe anal. 

(2)  Rocío Rodriguez, "Sodomía e inquisición"

(3) Jaume Riera i Sans. Sodomites catalans"

dijous, 1 de juny del 2017

LA RUTA DE GAVÀ AL BORN A LA POSTGUERRA.

El Joan, el meu pare, el dia que vaig néixer no estava casa. Tampoc hi era el dia que va néixer el meu germà, teníem el fotut costum de venir al món en dies que ell li tocava anar al Born.






El meu pare li deien el Joan de ca l'Elvira de Cal "Sobrano", això va per la polèmica dels cognoms, però aquesta història ja us l'explicaré un altre dia. Ja us he explicat els molts problemes que els burots els ocasionaven als pagesos, però no la ruta per arribar al mercat central del Born.

El 1954 ja no hi anava amb carro i el Paral·lel estava il·luminat. Teníem un Ford de cinquena mà que s'arrencava amb maneta i s'aturava quan més necessitaves que es posés en marxa. Diuen que havia servit al front de Rússia amb la División Azul. Igual llavors havia funcionat millor, o era així de torracollons.


A casa sempre expliquen com el meu entremaliat germà un dia va voler arrancar el camió amb la maneta, per anar a buscar els seus avis que havien marxat a Roma, tindria uns 4 anys. Per sort el Ford era el rei de la mandra a l'hora d'arrencar.

Però del que us vull parlar és de com els pagesos de Gavà anaven al Born a portar els seus gèneres amb els seus carros, jugant-se la vida dia a dia. Tota una epopeia.

Marxaven al capvespre de Gavà. Els matxos o els cavalls seguien la ruta sense necessitat de control, molts pagesos aprofitaven per dormir. Per aquest motiu el pas del tren a Viladecans va deixar moltes vídues pageses. Amb el difícil que és posar a pagesos del delta d'acord, al final van optar per anar amb caravana... però venia una cosa pitjor que els burots: el Paral·lel.

Abans del Congrés eucarístic de 1952 el Paral·lel no tenia llum, els pagesos molts cops veien com el que portaven era robat per a grups que actuaven a la zona, anar units evitava pèrdues grans, però els atacants eren ràpids i sempre aconseguien agafar alguna cosa de valor. Havien de portar el gènere ben lligat i tapat, però a estiu això podia escalfar i podrir el gènere.



Un cop descarregat tot al Born, la feina no estava acabada. Tocava anar a Santa Eulàlia i omplir el carro de fems i portar-lo al camp. De petit, ja amb el EBRO del meu pare, havia vist el món dels femataires i com es negociaven les escombraries, un món que amb motiu del 92 va desaparèixer. Durant anys Santa Eulàlia va perfumar l'entrada a Barcelona per la Gran Via.

En arribar a casa a la matinada el meu pare no anava al llit, tornava al camp on tocava esbarriar els fems i seguir treballant fins que el sol caigués pel mar o el Garraf.

Jo he tingut sort i pocs cops he esbarriat fems, deixava un record amb forma d'olor o ferum, que és molt difícil d'eliminar. A l'escola pensaven que no em dutxava....

El meu pare ens va deixar un abril del 2006, geni i figura no va poder veure com el seu Barça guanyava pocs dies després a París aquella copa que sempre tant li va costar. Geni i figura va voler lluitar contra una malaltia que no era important, i la medicina privada li va fer pagar un tractament que el va deixar sense defenses.