dijous, 31 de gener de 2019

Holocaust i repressió de la diversitat sexual sota el nazisme


Conferència al Palau de la Generalitat amb motiu del Dia Mundial en Memòria de les Víctimes de l’holocaust. Conjuntament amb Jordi Petit, el seu discurs està al final del text. 




Consellera, Tinent d’Alcalde, Directora General, autoritats, amis i amigues, bona tarda a tothom.

És per a mi un gran honor poder donar avui i aquí aquesta conferència, just on va estar l’antic call de Barcelona, al costat d’una de les sinagogues de la ciutat. I poder fer memòria del rabí Isaach Marldofay, que va ser cremat pel delicte de sodomia el 1365, en absència del rei Pere el Cerimoniós, sent l’avantsala de les matances que es van produir a la nostra ciutat a finals d’aquell segle.

Viktor Emile Frankl, científic austríac jueu i primera persona que va desenvolupar el concepte de “resiliència” va dir:
'Desgraciat qui en tornar va descobrir una realitat totalment diferent de la íntimament enyorada durant els anys de captiveri!
Ell havia perdut tota la seva família als Camps d’Extermini. Terrible tragèdia. Els homosexuals ni tant sols van poder tornar a les seves cases, van seguir proscrits i perseguits al igual que la població gitana.

Com molt bé ha dit Jordi Petit, un dels primers actes del nazisme va ser l’assalt a d’Institut per a l’Estudi de la Sexualitat ( Institut für Sexualwissenschaft), just 4 mesos després de l’arribada de Hitler al poder i cinc anys abans de la fatídica Nit dels Vidres Trencats. No va arribar de sobte; feia temps que mostraven el seu odi al carrer; feia temps que agredien gent; però la població mirava cap un altre costat. Posaven ordre, atacaven homosexuals, comunistes, indesitjables. Quan la població es va adonar ja era tard. Us sona? Simbologia nazi pels carrers, agressions, atacs a centres LGTB...  Hem d’esperar 5 anys a entendre el que està passat avui?

Jordi Petit ha citat el film “Ben”. És la història d’un  home homosexual que va anar a un Camp de Concentració amb un triangle groc, creien que sent jueu seria millor tractat. Explica la realitat de molts homosexuals que hi van arribar amb triangles que no eren el rosa i després, dins, van rebre la doble discriminació.

És el cas de Paul Von Groszeim, detingut a Lübeck amb altres 300 joves el 1937, Va ser torturat i va acceptar ser castrat per evitar anar al Camp de Concentració. Però més tard va ser detingut per ser dissident, va entrar al Camp amb el triangle verd.

Quan parlem del triangle rosa i parlem d’homosexuals, oblidem que llavors no es diferenciaven dels transsexuals, i molts dels exterminats ho eren. També oblidem el triangle negre, el que portaven feministes, lesbianes i prostitutes.

El nazisme no va organitzar una persecució sistemàtica de les lesbianes, però no veien amb bon ull a les dones que volien actuar lliurement, sense la tutela de pares, esposos o germans masculins. Quan una dona era denunciada a la feina o per la família, tenia el seu destí marcat a Ravensbrück.

Elli Smula, sindicalista de la xarxa de tramvies de Berlín, va ser denunciada per la seva pròpia empresa com a lesbiana. Allà va ser maltractada i utilitzada com a conillet d’índies, fins que en un experiment d’aquest hi va perdre la vida. A aquest camp van morir unes 95.000 persones, dones i els seus fills, una part d’elles lesbianes.

 Sabem que 15.000 persones van ingressar amb el triangle rosa, desconeixem quantes van entrar amb altres triangles. Entre 1933 i 1945 100.000 persones van passar a disposició judicial per “comportament degenerat o sodomia”,  moltes van morir apallissats o van fugir fora, sense ser registrades. Les xifres de desapareguts oscil·len entre 50.000 i el mig milió.

Aquesta dificultat en conèixer les dades té a veure en que al final de la guerra, els homosexuals, com els gitanos, no van ser reconeguts com a víctimes, al contrari van seguir essent perseguits.

Fins a 1995 100.000 persones van ser denunciades, 50.000 amb sentències fermes. El 1969 l’article 175 va ser restaurat en part. A inicis dels 80 homosexuals i gitanos van ser reconeguts com a víctimes de l’holocaust. El 1995 el 175 va ser eliminat. Quan a inicis del segle XXI es voler realitzar un homenatge a les víctimes, ja sols quedaven vius menys de dues persones.  

Les conseqüències van ser terribles. El teixit associatiu va ser destruït, els fons documentals cremats, les cintes cinematogràfiques o les  obres d’art destruïdes, els activistes que van sobreviure es van exiliar. Els homes i dones LGTB van haver de viure vides diferents o acabar en mans de la justícia.

Avui podem veure que aquest virus del feixisme no va morir el 1945, que segueix viu i present als nostres carrers, o que una bona part de la població mira cap un altre banda o creu que no va amb ells.

Oblidar, menystenir o negar l’holocaust ens porta al camí que ens retorna a aquest horrible passat. Primo Levi va dir:
“No és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, Qui parlarà?”

De tots nosaltres depèn, si us plau no oblidem  mantinguem viva la memòria.

Moltes gràcies a tots.




Conferència del Jordi Petit:


HOLOCAUSTO HOMOSEXUAL
Autoridades,
amigas y amigos:
Buenas tardes.
El libro que ustedes han recibido en la entrada, “Deportado homosexual” (Ed. Bellaterra, BCN: Jean Le Bitoux / Pierre Seel), sintetiza que supuso ser deportado por homosexualidad bajo la ocupación nazi en Francia, al menos en los territorios que el Tercer Reich consideraba como de “raza aria”, como fue el caso de Alsacia. Conocí a Pierre Seel hace muchos años en Marsella, le dí la mano y lo abracé, tras conocer su terrible experiencia de vida bajo y tras su deportación como homosexual. El ya no está con nosotr@s, pero su testimonio queda en estas páginas, para siempre. Acudí hace años -invitado por el ayuntamiento de Toulouse- a un acto de homenaje de aquellas víctimas, ciudad donde residió Pierre Seel hasta su defunción y donde hay una pequeña calle que lleva su nombre. En los años 70's la tercera generación del movimiento lgtb, se esforzó por incluir en la memoria de la Segunda Guerra Mundial a las víctimas homosexuales en las ofrendas florales, no sin rechazo de los soldados veteranos, pero ganamos ese reto.
El 30 de enero de 1933 Adolf Hitler se hizo con el poder en Alemania, solamente con un 32% de votos. Las derechas lo arroparon pensando que frenaría el poder de los sindicatos y las izquierdas, peleadas entre sí, no fueron capaces de coaligarse para impedir su ascenso al poder.
Craso error histórico.
En 1934 se inició otro holocausto homosexual en la URSS, cuando Stalin penalizó la homosexualidad y miles y miles fueron enviados a Siberia, pocos datos existen sobre este horror.
En el estado español, esa misma ira existió en ambos bandos de la guerra civil y persistió durante el franquismo.
En mayo de ese mismo año-1933- los nazis, que ya campeaban sembrando el terror, incendiaron y destruyeron el Instituto de estudios de la sexualidad de Berlín y toda su documentación, (que en 1919 había fundado Magnus Hirsfeld). Este pionero, fundador también del Comité Científico y Humanitario (1897), en aquellos momentos se encontraba el Francia y salvó la vida. Esta asociación había reunido a miles de afiliad@s, tuvo muchas sedes, publicaciones, actividades y consiguió con sus protestas impedir que el artículo 175 del Código Penal prusiano que condenaba la homosexualidad, -que pasó a toda Alemania-, se aplicase a las mujeres lesbianas. En sus inicios aquella república fue tolerante.
Esta persecución se adelantó en cinco años a la triste noche de los “Cristales rotos” de 1938, cuando el nazismo inició descaradamente la deportación del pueblo judío. Destruyeron tiendas y negocios judíos, la rotura de escaparates dió nombre a esa infamia. Un anti-semitismo que todavía perdura en algunos países europeos y que tiene sus raíces en el cristianismo. Fueron seis millones, las personas judías exterminadas y de éstas, un millón y medio de criaturas.
El Holocausto Homosexual empezó ya en 1933 con asesinatos en domicilios particulares, hasta llegar a la clausura de todos los locales de encuentro (como el mítico “El Dorado”de Berlín) e inmensas redadas que llevaron a miles y miles de homosexuales a cárceles, campos de concentración y campos de exterminio. Se torturaba a los detenidos para que revelasen a otros homosexuales.
Los deportados homosexuales fueron discriminados por el resto de presos, un infierno dentro del infierno.
Fueron sometidos a experimentos “científicos” para “curar” su homosexualidad. El Tercer Reich quería la máxima reproducción de la raza aria. De intentar su “rehabilitación” a base de encuentros con prostitutas, acabaron muchos con operaciones de lobotomía. Ésta consistía en perforar el cráneo sobre la zona del cerebro que ya se sabía controlaba la sexualidad de la persona. Era extraída la porción cerebral correspondiente y luego se reponía el trozo de hueso craneal. La mayoría murieron en los quirófanos, otros quedaron con ceguera y graves problemas neurológicos. Los que consiguieron sobrevivir perdieron cualquier apetencia sexual, devinieron asexuales.
Son testimonio de aquellos tiempos películas como “Víctor o Victoria”, “Cabaret” y sobre todo la intensa “Una jornada particular” con Marcello Mastroiani y Sofía Loren conducidos por el genial director Ettore Scola. Sin embargo, el mayor y mejor testimonio de aquella barbarie fue “Bent” obra de teatro llevada al cine, y cuya trama se desarrolla en el campo de exterminio de Mathaussen.
Visité ese lugar terrible en 1989 con ILGA. Aunque ya había visto reportajes sobre las cámaras de gas y los crematorios, así como las espeluznantes imágenes de seres esqueléticos, hubo algo que nunca podré borrar de mi memoria (aquí mi voz empezó a temblar ante el auditorio). Contemplé horrorizado grandes contenedores con cientos de miles de anillos y alianzas de boda, otro con millares de gafas y monóculos y todavía un tercero con miles de dentaduras postizas, con algún diente de oro o plata. Antes de la matanza, debían deshacerse de todo objeto de valor. Una pesadilla. Aquello eran muchísmas miles y miles de vidas truncadas. Profunda angustia.
Nunca más.
Defendamos un derecho tan humano como amar.
Buenas tardes.


dissabte, 19 de gener de 2019

COM LA "ESPECIAL" RELACIÓ ENTRE SARAH CHURCHILL I LA REINA ANNE VA SIGNIFICAR EL TRÀGIC FINAL DE LA BARCELONA 1714

El film LA FAVORITA ens explica la relació entre aquestes dones, una història d'amor, gelosia i política que va tenir terribles conseqüències per a la Barcelona i la Catalunya de 1714.  



Ningú dubte sobre la gran influència que Sarah Churchill va tenir sobre la reina Anna d'Anglaterra, l'última reina de la casa Estuard a Anglaterra. Quan s'intenta explicar que aquesta relació va poder tenir un aspecte sexual, la unanimitat es trenca, com sols passar. Però molts desconeixen que també estava dins d'un complex complot amb interessos polítics que es jugaven fora d'Anglaterra.

La societat anglesa del segle XVII no considerava la possibilitat que les dones puguin tenir els seus propis desitjos sexuals, això va afavorir el que moltes poguessin tenir relacions amb altres dones. El perill eravisibilitzar-ho,llavors es considerava que la dona estava malalta d'histèria i el "remei" podia ser terrible.

Sarah Churchill (1660-1744) va ser una influent avantpassat de Sir Winston Churchill i Lady Diana. Amiga de la reina Anna, el seu matrimoni amb el Duc de Marlborough li va donar un poder enorme a la cort reial anglesa. L'entrada a la cort de la seva cosina Abigail Masham, va fer perdre la seva influència i també el suport anglès a la causa austriacista a la Guerra de Successió espanyola que va acabar amb la caiguda de Barcelona el 1714.

Sarah Churchill. Galeria Nacional, Londres. 


La reina Anna (1665-1714) va ser l'última dels monarques de la casa Estuard. Els historiadors ens expliquen la seva llarga i íntima amistat amb Sarah Churchill, relacions fins i tot d'índole eròtic, relacions que eren molt freqüents entre les dones de la classe alta de l'època.

En 1660 la futura reina va conèixer a Anne Sarah Jennings (Churchill) tot i nena. L'amistat va durar més de 40 anys. Sarah i Anne van créixer juntes a l'exili, juntament amb el pare de la futura reina, a Brussel·les i després a Escòcia a principis de 1680. Les cartes entre ambdues mostren una relació molt profunda, enyorant-se apassionadament en les absències.

Per disgust de la família reial l'afecció d'Ana amb Sarah va començar a atreure l'atenció negativa. Els crítics consideren que és una "passió immoderada i inapropiada per a una princesa". Van exigir reiteradament que l'Anna acomiadés a Sarah de la seva companyia i renunciar a la seva amistat. Malgrat tota aquesta pressió, l'amistat no es va trencar.

Quan es va convertir en reina va promoure a Sarah a la posició de la primera dama de l'alcova, que li va donar un accés sense restriccions a les estances de la reina. També va concedir molts privilegis al seu espòs, el primer duc de Marlborough, i gran part de les seves amistats. Aquest bàndol ere contrari als inetressos de França.

L'aparició d'Abigail Masham, molt més jove que Sarah va ser el principi de la fi d'aquesta relació. Abigail va jugar cada vegada més el paper de confident de la reina, aquesta traïció emocional va ser massa per Sarah, deixant-se portar per la gelosia. Darrere d'ella s'amagaven els interessos del bàndol profrancés.

Quan, el 1707, Sarah va descobrir per casualitat que la reina passava dues hores cada dia en privat amb Abigail, es va embarcar en una campanya per obligar a la reina a admetre que estava enamorada de la seva donzella. Al·legava que ella només estava preocupat per la reputació de la reina i el "soroll" que la relació estava causant, de passada insinuava que havien fet alguna cosa vergonyosa.

Veient la seva caiguda en desgràcia va recórrer al xantatge. Les amenaces no van tenir efecte, amics i espòs van perdre càrrecs, però ella va rebre una copiosa indemnització de 18.000 lliures, segurament a canvi del seu silenci.

La caiguda en desgràcia de Sarah Churchill, i el seu marit duc de Marlborough, juntament amb l'assentiment al poder dels torys va portar a un canvi de postura anglesa a la Guerra de Successió Espanyola que va portar a la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714 .

En aquesta etapa final la reina va empitjorar en el seu feble estat de salut i víctimes d'avortaments, embarassos conflictius i una infinitat de malalties moria l'agost de 1714, fa 304 anys.

Més: 

Anne, Queen of England (1665-1714)  http://www.glbtq.com/social-sciences/anne_queen.html

divendres, 4 de gener de 2019

CONCLUSIONS IV JORNADES GENT GRAN LGTBI


El dissabte 15 de desembre de 2018 administracions i entitats es van reunir a la seu de la Fundació Enllaç per debatre sobre els problemes que afecten a les persones grans LGTBI. Les Jornades van ser organitzades pel GAG. 




DEBAT

Els assistents a les jornades senyalen la importància de trobar eines que ens apropin a la gent gran que resta armaritzada a les seves cases i barris, també el poder trobar als aliats més adients i no malbaratar els recursos que es disposen.

Es senyala la importància de donar a conèixer aquestes eines, treballar la memòria històrica, avançar cap a nous models de serveis i espais per a la gent gran LGTBI, així com tenir una visió més transversal d’aquesta realitat i anar cap a un model intergeneracional de la diversitat, un model social, solidari i sostenible.

En diferents intervencions se senyala la tendència a centrar-nos en l'homosexualitat masculina i oblidar les altres realitats que configuren les sigles LGTBI, també la necessitat d’invitar altres actors socials i associacions que treballen en l’àmbit de la gent gran, per explicar com afronten la realitat LGTBI.

L’estigma afecta a tot el col·lectiu, però les persones trans i els que viuen amb VIH són els que més ho pateixen. Estigma, feina, salut o envelliment són problemes que en el cas de les persones trans s’hi afegeix problemes de habitatge i d’una llei trans estatal que no arriba.

La mobilitat de la gent gran s’afegeix als problemes d’estigma que patim, l'homofobia interioritzada allunya a molts a buscar o trobar solucions als seus problemes, a més la societat veu de forma negativa la sexualitat dels grans, molts cops pensa que són persones asexuades. L’envelliment és un procés que no hauria de ser complicat, però l’estigma social fa que ho sigui.

La solitud és un dels problemes que pateixen els grans, a Catalunya gairebé la meitat dels 300.000 que viuen sols, ho pateixen. Això voldria dir que entre 10.000 i 15.000 persones grans LGTBI pateixen problemes de solitud.

Les administracions disposen de programes, però, són suficients? Com podem millorar-ho? Està el personal dels centres i els voluntaris ben format? Estem les entitats del sector ben coordinades? Com podem combatre els estigmes i discriminacions que patim?

Cada cop són més les persones grans que viuen amb VIH. Com afrontem els seus problemes d’envelliment? I la seva mobilitat, els espais estan pensats en ells? Com pot ser que un de cada 1 diagnòstic tardà de VIH sigui en gent gran? I les persones trans, com afronten l’envelliment? Com són tractades a les residències o serveis públics? El mateix podríem preguntar sobre el tracte que reben les lesbianes o les bisexuals a residències als ambulatoris i hospitals.

Les lleis actuals són prou eficaces? S’apliquen les sancions de forma correcta? Les administracions i el sistema judicial dona resposta a l’estigma i discriminació que pateix la gent gran LGTBI?




CONCLUSIONS


Després d’un debat molt participatiu, les Jornades arriben a les següents conclusions:

1) Creació d’un grup de treball que segueixi aprofundint amb les aportacions de les Jornades perquè no caiguin a l’oblit,

2) Aquest grup de treball ajudarà a evitar duplicitats innecessàries, a proposar mesures a les diferents administracions,a visibilitzarla realitat de la gent gran LGTBI i a mobilitzar-la per defensar els seus drets.

3) Buscar fórmules per arribar al conjunt de la gent Gran LGTBI, Cal un bon estudi, fet amb rigor, per saber donar la resposta adequada.

4) Fer arribar a tothom tota la informació i serveis que es disposa.

5) L'atenció ha d’estar centrada en les persones, , elsespais han de tenir en compte aquesta realitat i els problemes de mobilitat.

6) Cal donar resposta als problemes psicosocials de la gent gran LGTBI, per un envelliment digne.

7) L’envelliment no és cosa tan sols de la gent gran, és un problema intergeneracional, i sols amb visió de futur es donarà la resposta adequada.

8) La formació de professionals i voluntaris del sector és essencial. Cal formar voluntaris i professionals que coneguin aquesta realitat, que no jutgin, ni discriminin, que emetitzin i sàpiguen escoltar.

Totes aquestes conclusions quedaran en paper  mullat si no som capaços de donar respostes a les necessitats actuals i de futur de la gent gran LGTBI, i si no unifiquem esforços, malbaratant els pocs recursos dels que disposem.


Comentari personal al marge de les conclusions: Sense desmerèixer la tasca que fan les entitats que treballen per aconseguir una residència per a gent gran, que donaria resposta a la necessitat de 25 o 40 persones. Les entitats LGTBI hem de treballar per donar resposta als milers que avui es veuen exclosos de centres cívics o residencies, amb visió de futur on cada dia més gent gran LGTBI demanà solucions que no els marginis i estigmatitzin.