dimarts, 14 d’agost de 2018

LA VIDA "LOCA" DE DON RAFAEL DE LEÓN.


Barcelona va marcar una part de la vida del poeta Rafael de León. El seu compromís amb la CNT, la presó i la seva relació amb un jove de "ojos verdes"...  (El meu article al nº 205 de la revista INFOGAI. El trobareu sencer als llocs habituals on arriba la revista.)



Rafael de León (1908-1982) va ser un dels grans poetes espanyols de la generació del 27. Amb els títols de marquès del Moscoso, marquès de la Vall de la Reina i comte de Gómara va optar per una apassionada vida boja tocant el piano en bars de dubtosa reputació i en braços de rossos mariners de ulls verds i braços tatuats, alguns d'ells als barris baixos de Barcelona.

Religiós, liberal, aristòcrata, homosexual i bohemi, va dilapidar la seva fortuna amb el mateix art amb que va compondre les seves més cèlebres coples. Roig per a uns, dretà i monàrquic per d’altres i un bon amic de García Lorca, Joan Ramón Jiménez o els germans Machado.

En els inicis de la seva carrera va col·laborar estretament amb Antonio "Kola" García Padilla, pare de Carmen Sevilla. I va formar part del conegut trio Quintero, León i Quiroga: Quintero era escriptor de sainets, León poeta i Quiroga era el compositor. Però el seu soci i company més "proper" va ser Salvador Valverde que va posar música als seus èxits anteriors a la dictadura del General Franco.

Durant el servei militar va conèixer a Concha Piquer per a qui va escriure gran part de les seves coples. Diuen que quan la cantant valenciana va conèixer al poeta, aquest anava "cridanerament" vestit de militar amb una borla vermella que li queia a un costat:

-Ah, usted és maricón!-Dijo Doña Concha.
- Por que lo ha notado? - 
Va contestar el per dues vegades marquès.- Por el sombrero.- Va contestar  la Piquer. I és que Rafael de León dissimulava  poc. (1)

La relació entre el poeta i la cantant valenciana sempre va ser molt complicada, amb més tensió que amistat.

El 1935 va venir a Barcelona amb els seus amics Rafel Alberti i Federico García Lorca. Sembla que es va quedar a viure aquí i al costat del Salvador Valverde es van afiliar a la CNT. Malgrat tot en esclatar la Guerra Civil és detingut pels republicans a Barcelona, el consideraven un monàrquic. ​​La seva amistat amb Machado o León Felipe el va salvar la vida. A la Model rep la notícia de la mort del seu gran amic García Lorca, el dolor el porta a escriure dos poemes: "Responso": «Tenías una fuerza de toro desmandado / por la marisma seca con alambres y pitas / y la dulzura rosa de una niña morena / que se queja, a la fuente, por su novio lejano» (2) i "Réquiem por Federico":

...No te vayas buen amigo
quédate aquí con nosotros;
están soltando los potros
junto a lo verde del trigo...

Están soñando contigo
temblando de calentura,
gitanas de piel oscura
y brillante cabellera
y hay una boca que espera
morderte labio y cintura...

(Desnúdate deprisa,
que vengo herido;
quédate con la risa
como vestido...
Quiero beberte
y que luego dormido
venga la muerte...)
(3)

Autor de la Generació del 27 la seva obra poètica és menystinguda pel seu aparent i exagerat folklorisme acollit amb relatiu entusiasme pel règim franquista, que mai va acabar de perdonar el seu passat republicà. Va escriure dos llibres de poemes: "Pena y alegria del amor" que apareix publicat en 1941 i parla sense massa ambigüitats de l'amor homoeròtic, o "Jardín de papel" que apareix l'any 1943.

El seu gran èxit popular ho va aconseguir gràcies a la composició d'un gran nombre de les coples, les més conegudes: Ojos Verdes”, “La Zarzamora, “A tu vera”, “Pena penita pena”, “Maria de la O, o Tatuaje (on narra un record seu amb un mariner).

Ojos verdes” la va compondre per a un mariner que va conèixer a Barcelona. La va pensar pel seu amic Miguel de Molina, però "doñaConcha Piquer l'hi va robar, per a major enuig del cantant. La censura obligà a canviar la primera frase: "Apoyá en el quicio de la mancebía" per "Apoyá en el quicio de la puerta mía". Però "doñaConcha, que tenia un caràcter impossible mai ho va acceptar.(4)

El 1935  va coincidir a Barcelona amb Miguel de Molina que actuava al cabaret Mónaco, a la transició anomenat “Cúpula Venus”. Tot indica que va ser llavors quan es van conèixer i va fer diverses lletres per a ell que va trigar en poder cantar. Quan ho va fer  va estar obligat a cantar les versions censurades.



La seva precària situació econòmica el va obligar al final de la seva carrera a escriure per als cantants Nino Bravo, Raphael, Rocío Dúrcal, Rocío Jurado, Isabel Pantoja i especialment a Carmen Sevilla, o per temes de festivals com el de Benidorm.

Menyspreat per la progressia literària, va morir el 1982 sense haver rebut cap homenatge en vida. Va ser enterrat al Cementiri de l'Almudena, Madrid.

(1) Las figuras de la copla rinden homenaje a Concha Piquer. EL PAÍS. 5 diciembre 1991.
(2) Santiago Costelo, Recordando a Rafael de León
(3) Poema complet: Requiem por Federico. Poemas del alma.
(4) (2) Luis Antonio de Villena, Rafael de León, poeta y copla.

NOTA ACLARAT'ORIA: Per diferents medis he trobat que la relació entre Concha Piquer i Miguel de Molina es va deteriorar per culpa del tema "Ojos Verdes". Cal posar-ho en reserva, les dades no coincideixen.

dijous, 2 d’agost de 2018

LA BARCELONA DE CA'L SACRISTÀ

Cap al 1920 apareixia al carrer Peracamps un local anomenat Ca'l Sacristà. Amb la Criolla va ser el lloc de pitjor reputació de la ciutat.

Procedència http://barcelofilia.blogspot.com/2012/01/cal-sacrista-cid-peracamps-1920s-1934.html


"Miseria, vicio, prostitución, droga, robo, travestismo, invertidos, homosexualismo, artistas maricones, lugar de pseudo intelectuales...
" Eren paraules que utilitzava la premsa sensacionalista del seu temps quan parlava dels dos locals, que malgrat tot van tenir un èxit espectacular. El seu origen era un local on anava a parar el millor de la ciutat: carteristes, contrabandistes, traficants i pinxos de malviure. Antonio Sacristà va ser qui es va fer càrrec del local el 1920.

Aviat homosexuals i transvestits van anar ocupant el local, a l'hora que era un centre actiu en la distribució de drogues, especialment la cocaïna. A poc a poc la decoració oriental va anar substituint a la més antiga amb motius colonials, canviant el nom a Wu-Li-Chang. El 1936 la Generalitat va prohibir els espectacles de transformistes a l'inici de la guerra per pressió dels anarquistes per "manifestaciones inmorales del arte" i el 1938 l'aviació italiana va arrasar la zona.

Amb el menyspreu que caracteritzava als anarquistes de l'època Adolfo Bueso (1) explicava que a Ca'l Sacristà tan sols podien actuar "maricones provados, pues era el paraiso de los invertidos. Actuaban todos ligeramente vestidos como hembras y con repertorio femenino" Segueix explicant que no era lloc on no anaven homes que buscaven dones, ni dones que buscaven homes, per acabar criticant als sindicalistes que hi anaven amb el pretext de "conocer los vicios burgueses".

Entre els transformistes que van actuar podem trobar al gran Mirko, que va ser la gran estrella del local, triunfant imitant a les més grans estrelles de la copla espanyola del seu temps. Segons Bueso el seu vestuari era pagat per un empresari que "cansado de la vida fácil, quiso optar por el homosexualismo". Mirko va sobreviure la guerra i va seguir al món de l'espectacle amb vestits de flamenc a l'Apolo, el Barcelona de Noche o el Molino.

Mirko 1934

A la postguerra al Barcelona de Noche.


La guerra va acabar amb molts dels que es movien per la zona, especialment els transformistes, molts van morir al front, alguns afusellats pels mateixos revolucionaris, altres van acabar en la indigència i l'oblit. El transformisme va seguir prohibit fins a inicis del 60 quan Madame Arthur (Cliqueu per a més informació) va debutar al Gambrinus.

(1) Adolfo Bueso, Memorias de un cenetista. Editorial Ariel, 1978.

Més informació:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

NICOLAU D'EIMERIC, EL TENEBRÓS

A la minisèrie de Diagonal TV, surt un dels personatges més tenebrosos de la història de Catalunya, el dominic General Nicolau d'Eimeric...