dimecres, 31 de maig de 2017

JUAN SOTO, UN HOME ANOMENAT KATY

La història de Juan Soto va ser la de molts joves de la postguerra que van haver de fugir dels seus pobles per anar al Raval a sobreviure.

Fotografia del Joan Colom, anys 60. 

L'homosexualitat no va estar penalitzada a Espanya fins a 1954, això no vol dir que estigués permesa. Tot el país era una presó, un gest, una insinuació o un comentari i n'hi havia prou per ser detingut i tancat sense tenir una sentència condemnatòria.

Als camps de concentració anaven des dels presos comuns, als polítics o els acusats d'escàndol públic, també gent víctima de ser denunciada per fets que mai havien comès. Aquests centres estaven regits per personatges carregats d'odi, beneficiats per la victòria feixista i generalment analfabets (especialment els subalterns). Els presos no tenien drets, podien ser utilitzats com a mà d'obra esclava o maltractats sense cap mirament. I si l'estada era horrible, la sortida no era millor, ja que en aquesta Espanya casernària no hi havia lloc per a persones estigmatitzades per la repressió feixista.

A les presons espanyoles de la postguerra els homosexuals no eren apreciats, però l'odi més gran anava dirigit cap als presos polítics. Algú que entrava a la presó sent assenyalat com "invertit" es convertia en objecte sexual de reclusos i funcionaris. No podia denunciar l'abús, ja que acabava en la cel·la de càstig, no tenien drets. Molts acabaven adaptant-se a la situació a canvi de seguretat o aliments. Altres optaven pel suïcidi.

La biografia de Joan Soto ens mostra com van ser aquests centres i com es vivia en ells. L'origen del seu malnom procedeix del seu internament en l'horrible Camp de Concentració de Nanclares de Oca. Res més entrar els van formar: "Els que siguin invertits que facin un pas endavant", sabien que si feien un pas al capdavant, ho anaven a passar malament, però si no el donaven seria molt pitjor. Juan va fer el pas endavant i li van posar un sobrenom, com la seva última detenció va ser a Catalunya li va tocar "La Catalina", més endavant el va transformar en la Katy.





Juan Soto tenia tots els al·licients per no agradar en aquest món hostil que era la postguerra franquista: família republicana i comunista, homosexual i lladre per necessitat. Entre 1937 i 1971 la seva vida va ser una successió de robatoris, detencions, entrades i sortides de la presó, recorrent tota la geografia carcerària espanyola.

Amb només 15 anys era violat per un soldat italià a la caserna de Haro, però eren temps de silenci i no ho va comentar a ningú. Des de petit va ser objecte de burla per part de companys de classe. Amb aquest ambient el Juan aviat va aprofitar per fugir de casa i anar-se'n a Saragossa on aprèn a prostituir-se per robar les carteres dels seus clients.

En els anys 40 arriba a Barcelona i es refugia al Raval, un lloc on malviuen molts joves que com ell han fugit d'entorns hostils i de la misèria. La seva vida aquí recorda molt a la que va viure anys un altre il·lustre apàtrida; Jean Genet. En les seves memòries explica una vida molt similar a la de Diari d'un lladre, Joan manté relacions sexuals amb les seves víctimes sense el més mínim inconvenient. Una copla de l'època deia:

Me gusta el sitio oscuro
porque te dan por culo
te ligas a un vejete
y mientras te la mete
 cuentas los billetes
y cuando acaba el viejo
te limpias el pellejo
.....


A Barcelona depura el seu art d'anar robant als clients, arribant al xantatge fent-se passar per policia. Però la seva condició de fugat, no el permet iniciar cap projecte estable, tampoc es va presentar per fer el servei militar. Quan finalment és detingut és enviat al Batalló Disciplinari de Melilla. Darrere els seus passos van seguir molts altres, a finals dels anys 60 van ser les persones transgènere, buscant feina als locals del Paral·lel i el suport dels metges que atenien a les treballadores sexuals.

A Melilla el Juan cau en gràcia i es deixa seduir per un capità anomenat "La capitana". En ser enxampats, el capità ho nega tot i és absolt, ell en canvi és acusat per deshonor militar i injúries. Es tancat al penal de "Rostrogordo" on ofereix sexe a canvi de "grifa". En aquest centre és testimoni de la brutalitat dels funcionaris de presons, ajusticiaments sense intervenir judicials, tirs de gràcia aplicant la "llei de fugues", etc. Esgarrifós.

Després de sortir aconsegueix un breu període de llibertat en què millora la seva tècnica per robar incauts clients. Però torna a la presó, a les pallisses rutinàries, passa per Ocaña, el Puerto de Santamaría,  Carabanchel. Un dia un funcionari se li acosta: "Pobreta, s'ha quedat orfe", el seu silenciós pare havia mort, va ser un dur cop.




Compte el diari "El País" que estant reclòs en Nanclares de Oca seva mare va anar a visitar-lo. Per evitar-li el disgust es va canviar la gorra pel d'un pres heterosexual. "La meva mare preferia que fos lladre a marieta" "Per a mi ella era el millor de la meva vida i no volia donar-li un disgust".



Finalment el 1971 aconsegueix sortir en llibertat, s'instal·la a Canàries on va poder refer la seva vida. El 1993 publica les seves memòries al llibre "Un hombre llamado Katy". 


Més:

Un hombre llamado Katy. Juan Soto Puente, Ed La Palma



dimarts, 30 de maig de 2017

L'OFICI DE BASTAIX, MACIP I CAMÀLIC A BARCELONA

El segle XIV diferents mots senyalaven als estibadors del port de Barcelona. Tots ells de forma voluntària van ajudar a aixecar la Basílica de Santa Maria del Mar. Els anys 60 encara estaven presents al Born o a les Rambles. 






Els més coneguts era el de bastaixos. Realitzaven les tasques de descàrrega dels vaixells. Tots ells eren homes lliures; pertanyien no obstant a una confraria humil que havia de destinar els pocs recursos a l'assistència de les seves viudes o ancians. El seu ofici era transportar coses de pes a coll, generalment amb l'ajut d'una capçana ( bastaix de capçana ), d'una corda ( bastaix de corda ), d'una barra ( bastaix de barra ). 


Els macips de ribera eren bastaixos d'origen esclau. L'activitat del transport manual de mercaderies va ser encomanada a esclaus (mancipia) fins al 1432, llavors l'ofici fou ocupat per cristians.

Els camàlics transportaven les mercaderies dels vaixells, tots ells eren homes lluïres. Anys després van seguir la seva tasca al voltant del Born i les Rambles. Mireu:  http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/03/born-1960-entre-camalics-i-revenedors.html  Sembla que en l'actualitat encara hi ha camàlics a Mercabarna.

Imatge d'un camàlic, Xavier Miserachs

Camàlics, macips i bastaixos, al costat dels veïns de la barriada van impulsar la construcció de Santa Maria del Mar. Tots ells van assumir la tasca de portatge gratuït des de Montjuïc de tota la pedra necessària per a la construcció de la basílica de Santa Maria del Mar. Per fer-ho van carregar sobre les seves espatlles totes les pedres que van configurar l'església.




Recordo que a antic Born, mercat central, encara existien els camàlics que transportaven les mercaderies comprades. També fins no fa massa temps se'ls podia veure en les gran estacions de tren o per la ciutat disposats a transportar maletes o qualsevol d'estris. 




La meva memòria em transporta a inicis dels anys 60 al Born. Recordo que molts camàlics venien del Raval o el Poble Sec. Eren gent d'un extracte molt humil que  treballaven a preu fet (tant per bulto i distancia), sense cap tipus d'assegurança médica ni pla de jubilació. El senyor Martí venia a peu de la zona del Paral.lel, era gran, molt gran, havia d'aguantar-ho tot, inclòs jo m'atrevia amb ell, Un altre imatge que em ve és la del "Samarreta", un home capaç de anar a pit descobert a les fredes matinades del Born en ple hivern. Era gent feta d'una materia diferent a la de tots els mortals. 




Més informació

dilluns, 29 de maig de 2017

MERCEDES SERÓS, LA NINA DE PORCELLANA.



Va ser una de les més importants cupletistes dels anys 20. Original de Zaragoza, va cantar en català i castellà. 







Molt aviat va venir a Barcelona amb la seva família. "Va començar ballant i cantant cançons populars catalanes fins que es va passar al cuplet i es convertí en la gran rival de Raquel Meller (aragonesa també), als escenaris i a la vida privada. Tant és així que la Meller li va va posar "Merceditas" al seu gos pequinès i s'hi referia sovint com "Merceditas Serás"." (1) La rivalitat entre elles dues va durar tota la vida, arribant a afectar els seus partidaris, diferencies que van acabar molts cops a les mans.  





La seva vida privada va ser molt agitada. La seva primera parella va ser un jove de "vida agitada i bona família" anomenat Alejandro Soler Rovirosa, amb "un ull de vidre verdós i un monocle en l'altre" (2) va morir en 1918. La seva següent parella pertanyia a l'empresa que va fondre els lleons de l'estàtua de Colom. En 1923 es va casar amb un home amenaçat de mort, un tal Crupinera, va desaparèixer després de les noces. Va aconseguir la separació civil i canònica el 1928, en ser considerat mort. Va tenir un romanç amb el torero Emilio Méndez, que va acabar de forma accidentada, com era d'esperar veient els antecedents. 

Magatzems Pio Rubert Laporta rivalitzava amb El Segle pels seus novetats i modernitat en Barcelona. El Pius era oncle del Palei Rubert Alegrin, empresari lerrouxista. El 1933 la Serós va realitzar aquest anuncia per a qui després va ser el seu marit: 


Els seus vestuari era molt tradicional, li agradava sortir amb vestits folklòrics, llacets de tot tipus. El periodista Àngel Zúñiga la va definir com "la muñeca de porcelana". Amb motiu de la festa de l'Armistici a Barcelona, 1918, es va presentar amb un vestit ple de llaços i cintes amb totes les cintes dels països aliats, inclosa la catalana i la republicana. 



Quan va estrenar l'Emperadriu, una sardana urbana, ella volia sortir vestida de pubilla catalana. Però els seus autors, Misterio i Viladomat; volien vestir-la de menestrala. Per un cop va transigir i també va triomfar.




Catalanista o espanyolista, Mercé o Mercedes.... Va cantar als aliats i va ser molt germanòfila. Va ser madrina de la legió i amiga de la germana de Millan Astray. (2). El 1926 va estrenar "El novio de la Muerte", després himne de la "legión".  

Álvaro Retana (3) va dir d'ella: "causaba algo de extrañeza encontrar una nena tan fragil y tan pura en los programas del Eden Concert integrados por mujeres rebosantes de curvas y de lujo,y esto prestaba cierto aliciente morbido a Merceditas Seros lanzada a los procelosos mares de las variedades". 



El 1925 va arribar a debutar a l'Olympia de París, amb gran èxit. A aquesta sala va estrenar "Valencia" del maestro Padilla. Però la pèrdua de suport popular del cuplet la va anar apartant dels escenaris, es va retirar a mitjans dels anys 30, passant a l'oblit, però la seva vida no va tenir res a veure amb la misèria en la qual van caure altres artistes del seu temps. 

Una petita nota a La Vanguardia el 1970, anunciava la seva mort, 
gairebé ningú la recordava. 





(1) El Rec, Pius Rubert, Mercè Serós i el cuplet dels paraigües    http://apunts-del-rec-comtal.blogspot.com.es/2016/01/el-rec-pius-rubert-merce-seros-i-el.html
(2)https://www.youtube.com/channel/UCsG8vyh_y0U_BjvkATddr7w
(3) Álvaro Retana, guapo, divino y mártir:  http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/01/alvaro-retana-guapo-divino-y-martir.html

Més informació:

 Jaume Collel, El músic de l'Americana Vermella. RBA editors.

dissabte, 27 de maig de 2017

BIOGRAFIA DEL LLOCTINENT PERE LLUÍS DE BORJA

Pere Lluís Galceran de Borja i de Castro-Pinós (1528-1592) va ser l'últim membre de la família Estevez que va voler reivindicar els seus drets a la Corona d'Aragó.




Encara que va morir el 1592 a Barcelona sent el Lloctinent de Catalunya, bona part de la seva vida va estar enfrontat a Felip II. Amb aquest, igual que amb el seu secretari Antonio Pérez, va haver de recórrer a una acusació de sodomia per poder doblegar-lo. Ell era besnét del papa Borja Alexandre VII, nét de Ferran el Catòlic, germà de Sant Francesc de Borja, Gran Mestre de l'Orde de Montesa, etc. Tots aquests títols feien d'ell un rival incòmode per al totpoderós rei Felip II.

Era membre de la poderosa família Estevez eternament aspirant a reclamar els seus drets a la Corona d'Aragó. Felip II, per si fos poc, volia unificar en la seva persona totes les ordes militars i aquest noble valencià es va posar al capdavant de l'Orde de Montesa. La seva ambició el va portar a emparentar amb la família reial portuguesa, fet que sens dubte va posar els nervis de punta a Felip II (I de València). A més era un bon amic del germanastre reial, don Joan d'Àustria.

Era un home cul, sembla ser bon escriptor, especialment poeta; un altre gran personatge de l'època, Cervantes, li va dedicar aquest poema a la Galatea (a l'igual que al Quixot elogiant a Perot lo Lladre, aquí ho fa d'un declarat enemic del rei)

Aquel en cuyo pecho abunda y llueve
siempre una fuente que es por él divina,
y a quien el coro de sus lumbres mueve
como a señor con gran razón se inclina,
a quien único nombre se le debe
de la etíope hasta la gente austrina,
don Luis Garcerán es sin segundo,
maestre de Montesa y bien del mundo.




El rei el va nomenar Capità General d'Orà, Tunísia i Mazalquivir on va actuar en diverses escaramusses i va reformar les fortificacions. La seva gestió com Mestre i la boda amb la noble portuguesa Leonor Manuel, li va comportar moltes enemistats que el poderós rei de la Casa d'Àustria va aprofitar. Ell havia jurat el vot de castedat, fet que sembla mai va complir.

I així va aparèixer un cèlebre prostitut anomenat Martín de Castro, enxampat al llit d'un altre il·lustre descendent de Ferran el Catòlic, Joan de Gurrea i Ribagorça. Aquest turbulent comte havia assassinat la seva dona. Ella havia descobert els seus amors amb aquest jove cavaller d'Àvila. Descobert el comte va ser executat, engarrotat, i el jove processat abans d'acabar a la foguera, i al poltre de tortura el que va comptar el jove va alegrar les oïdes de Felip II.






Martín de Castro va cantar tot allò que els torturadors van voler sentir i en el seu relat va aparèixer l'ambiciós noble valencià. Segons ell, el descendent del Roderic Borja va estar bojament enamorat d'ell, donant detalls, sense cap tipus de mirament, de com eren les relacions sexuals en les seves acalorades trobades.

Malgrat tot, el jove va ser condemnat a la foguera, el noble a 10 anys de presó i una forta multa, en un judici ple de contradiccions i falsos testimonis. Les penes més dures eren per als reus de poca fortuna, com passa en aquests casos es va arribar a un acord amb Felip II i va ser perdonat, nomenant lloctinent de Catalunya. El que fa pensar que les acusacions del jove sota tortura possiblement van ser falses, ell creia que així salvaria la vida i va ser el contrari. 


Interior Palau del Lloctinet


De nou es va utilitzar la sodomia per desacreditar a un rival perillós per a la corona. Felip II va sortir victoriós d'aquesta contesa, va desactivar a un potencial enemic i a més va incorporar a la Corona l'Orde de Montesa.

Els dos darrers anys de la seva vida a Barcelona va demostrar la seva capacitat com a governant, el seu esforç es va centrar a reorganitzar el sometent per acabar amb el bandolerisme que arruïnava el comerç interior a tot el principat.


Més:

Un pimpollo en la Corte de Felipe II:
http://leopoldest.blogspot.com.es/2012/10/un-pimpollo-en-la-corte-de-felipe-ii.html
Conflicte entre Galceran de Borja i Felip II
http://www.uam.es/personal_pdi/filoyletras/andres/articulo14.pdf
Conflicte entre Antonio Pérez i Felip II
http://www.uam.es/personal_pdi/filoyletras/andres/articulo14.pdf

divendres, 26 de maig de 2017

LA FI DELS TEMPLERS A CATALUNYA

L'aparició dels templers als territoris del principat de Catalunya és paral·lela a la seva unió al Regne d'Aragó, a partir de 1128 Encara que ja feia un temps que estaven aquí fent proselitisme per anar a la Guerra Santa.

Palau Reial Menor, seu dels templers a Barcelona.


Van participar activament en la defensa de les fronteres i en la malanomenada "reconquesta". També la seva defensa i protecció del jove Jaume I, enfront la noblesa, va unir encara més a aquesta orde militar amb la Corona d'Aragó.

La seva residència a Barcelona va ser al Palau Menor, una donació de Bernat Ramon de Massanet al costat occidental de la muralla romana de Barcelona, entre els actuals carrers d'Ataülf, Timó-Milans, Avinyó i Templers-Cervantes. La comtessa de Sobradiel, la seva propietària, ho va derruir tot per construir pisos de lloguer. De l'edifici antic només es conservà algun element de la capella de l'església de la Mare de Déu de la Victòria, gairebé sempre tancat al públic.



El desig d'acabar contra un poder paral·lel, d'aconseguir les riqueses dels templers o el projecte elaborat per Ramon Llull del Rex Bellator que pretenia unir tots els ordes militars, va motivar que l'ambiciós Felip IV, el Bell, decretés la persecució dels templers, amb el suport d'un Papat resident a Avinyó que era titella de la seva voluntat. La sodomia va ser un pretext per acabar amb l'ordre.

La primera reacció va ser de condemna a la mesura presa pels francesos i el papat a Avinyó, defensant l'honestedat i el bon nom, així com els serveis prestats a la corona. Jaume II esperava que el projecte del Rex Ballator(1) hauria tret protagonisme a l'etern rival francès i hauria afavorit als seus interessos al Mediterrani.





Quan va veure que defensar als templers era una batalla perduda, l'astut Jaume II va canviar de parer i va ordenar la detenció dels templers i la confiscació de tots els seus béns. Es va iniciar un llarg i complex procés que va durar cinc anys.

El rei al·lega que els crims sodomítics comesos per l'Ordre havien enfadat a Déu i causa d'això eren totes les desgràcies i mals que afligeixen la humanitat, assenyala la seva profunda desolació per l'engany del qual ha estat objecte, sens dubte "obra del diable". Però els frares militars es van fer forts en els seus castells, i acabar amb ells hauria debilitat els regnes. El rei "just", molt pragmàtic va buscar una solució pactada.

Així el Concili de Tarragona va dissoldre l'orde del temple el 1312, però es van crear noves ordres, com la de Montesa o la de l'Hospital, els béns templers van ser repartides entre elles. De nou (2) aquest rei va utilitzar la sodomia per acabar amb un grup molest, de nou al final es va imposar el pacte i no la confrontació.



Coincidint amb aquest procés la Cancelleria del Rei va presentar nombroses denúncies contra suposats sodomites, va ser entre els anys 1307 i 1318. Els més nombrosos van ser el Regne de València contra els musulmans que practicaven el pecat nefand. Segons Jaume Riera i Sans, sodomites Catalans, el canceller utilitza un ferotge llenguatge, parla de crim sodomític, adverteix de conseqüències apocalíptiques si no s'actua:
"La sodomia és cruel i nefanda, detestable i avorrible, és una pesta, és una ofensa al creador i un ultratge a la naturalesa" "Els sodomites cometen crims que els animals avorreixen, un crim que fa l'aire pestilent i origina l'escassetat de gra a les ciutats, es tracta d'una manifestació de l'Anticrist. "

No hi ha constància del nombre de sentències negatives en aquesta època, ja que tots els jutjats tenien competències per perseguir la sodomia, malgrat que els Usatges no ho contempleven (3). En la majoria de casos es van arribar a pactes que evitaven sentències condemnatòries. Mireu el procés contra el comte d'Empúries: http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/08/ponc-hug-de-empuries-procesado-por.html



Van ser uns anys d'exaltació homofòbica, un cruel parèntesi en la relació de reis i comtes de la casa de Barcelona que normalment van ser indiferents davant de l'anomenat com a pecat contra natura. Possiblement les causes van ser més aviat econòmiques o polítiques, que religioses. Un cop va aconseguir la Corona els fons econòmics, els problemes que causava la sodomia van desaparèixer. Va arribar la pesta per de nou buscar culpables. 

Eren sodomites els templers? Pregunta de difícil resposta. Els que van tornar de Terra Santa segurament eren homes més savis que fonamentalistes. Possiblement les seves costums també es van relaxar, molts consideraven que el celibat significava no tenir familia i descendencia. El pecat de sodomia no era exclusiu de les relacions homosexuals, anava lligat a qualsevol relació sexual no reproductiva.



(1) Jaume II esperava que amb el suport de Fra Dalmau de Rocabertí, darrer cap militar dels templers i Ramon Llull (més dubtós) s'aniria a la unificació de les ordre militars, al seu fron un Rex Ballator, que seria el seu fill i hereu Jaume d'Aragó i Anjou. Als francesos no els hi va agradar gens aquesta intenció. 
(2) Procés contra el comte d'Empúries.
(3) Utilitzaven lleis anteriors, especialment la Lex Visogutorum, o furs locals com els de Tortosa o Terol. 

Més informació

Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.
Reyes i Vidal, Josep Maria. Eymeric de Usall, el último Templario
Procés contra Ponç Hug comte d'Empúries per pecat de sodomia
Procés d’acusació de Sodomia a Ponç V

dijous, 25 de maig de 2017

LES BARCELONES DE L'IGNASI MARROYO

Marià-Ignasi Marroyo i Rodríguez (1928) és un dels millors testimonis gràfics de la Barcelona dels anys 50 i 60. El seu fons fotogràfic està integrat per uns 73.000 exemplars, dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Juntament amb Joan Colom crea el col·lectiu fotogràfic, dins de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya.




La seva afició per la fotografia s'inicia a la postguerra. El 1941 té la seva primera càmera fotogràfica "Univex" regalada pels seus pares, a partir d'aquest moment anirà experimentant amb noves càmeres. Fins al 1956 no ingressa a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, coincidint amb un moment de gran activitat que el porta a ser present a molts certamens.

Els anys 50 i 60 realitzarà tot un seguit de col·leccions que seran un testimoni fonamental per conèixer la ciutat al Somorrostro, el Born, mercat del peix, els encants, la infancia barcelonina o la setmana santa.











Va col·laborar amb el diari Correo Catalán i va ser operador de cinema documental amb el Joan Francesc de Lasa en un treball sobre el pintor Josep Maria de Sucre. A partir de 1963 es dedica professionalment a la fotografia industrial. Per aquestes dades es desplaça a Rubí on desenvoluparà una gran activitat entorn el món de la fotografia.












El 2014 després de la cessió de tots els seus materials a l'Arxiu Nacional de Catalunya, aquest organitza dues exposicions sobre la Setmana Santa de Barcelona 1960 a 1963 i el Somorrostro de Barcelona. El mateix any la Generalitat li concedeix la creu de Sant Jordi.










Gervasio Sánchez el va invitar a Albarracín a presentar la ponencia "Ignasi Marroyo, recuerdos de un fotógrafo, confidencias con mi hija Pilar", en el marc del XIV Seminario de Fotografía y Periodismo. En l'actualitat té 89 anys i viu retirat a Rubí des de la seva jubilació el 1993. 

Més informació https://ignasimarroyo.com/ Web de l'Ignasi Marroyo. 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

EL QUIXOT A CATALUNYA, DUES HISTÒRIES DE TRANSVESTISME.

Parlar de transvestisme a inicis del segle XVII era complicat, donada la dura repressió inquisitorial. Malgrat tot, la novel·la picaresca s&...