Petites narracions que ens apropen al que va ser la Barcelona del passat: Caiguda de la ciutat en mans de les tropes feixistes de Franco, Vaga de la Canadenca. Sant Gos. Raval anys 40. Flor de Otoño. Enrique Rubio i le POR QUÉ.
Accés a la primera part: https://poldest.blogspot.com/2023/07/histories-i-llegendes-de-barcelona-i.html
 |
| 1563. Barcelona per Wyngaerde (Wijngaerde). |
El flamenc Anton van der Wyngaerde treballava pel rei de Castella, Felip II. Va rebre l'encàrrec de la realització de vistes de les principals ciutats espanyoles.
De 1563 visita Barcelona on va realitzar aquesta espectacular vista de la ciutat, closa dins els murs medievals, al peu de Montjuïc i de Collserola una mica més enllà. L'àmplia panoràmica i perspectiva alçada que va buscar l'autor són d'un una meravella.
BARCELONA: MEMÒRIA DE LA CAIGUDA EN MANS DEL FEIXISME.
"Ara que el braç potent de les fúries aterra/la ciutat d'ideals que volíem bastir,/entre runes de somnis colgats, més prop de terra,/Pàtria, guarda'ns: la terra no sabrà mai mentir". Màrius Torres expressa a La ciutat llunyana tot el que va significar la desfeta del 1939.
Més informació, mireu: https://www.naciodigital.cat/
L'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939, comanades pel general Juan Yagüe (el carnicer de Badajoz), va suposar la caiguda de Catalunya i va precipitar la derrota de la República, que agonitzava des de la derrota a l'Ebre i la caiguda del front del Segre.
Memòria de la vaga de «la Canadenca»
Informació a tv3: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/100-anys-de-la-vaga-de-la-canadenca-que-va-aconseguir-la-jornada-de-8-hores/video/5820335/
Es tracta d'una de les fites més rellevants de la història del moviment obrer català, que va aconseguir instaurar la jornada laboral de 8 hores.
La vaga va tenir diferents episodis. El mes de març va ser especialment intens. Els pactes per a les millores laborals i per l’alliberament dels vaguistes empresonats no van ser fàcilment respectats per la patronal catalana. Finalment, en els primers dies del mes d’abril el govern va decretar la jornada laboral de 8 hores que quedarà definitivament instaurada.
17 D'AGOST, ERA EL DIA DE SANT GOS
Sant Roc és representat amb una cuixa o bé totes dues, inflades per un bubó. Vesteix de pelegrí i l'acompanya el gos que li duia pa, sovint amb una llesca a la boca. La relació amb l'animal va fer que el sant fos considerat patró dels gossos i, alhora, que el cànid, per la seva fidelitat i altruisme, fos venerat gairebé com a sant l'endemà del dia de Sant Roc.
Segons Joan Amades,, protegia la ciutat contra els cans rabiosos. "Era creença popular que cada dia, de bon matí, el gos de Sant Roc voltava per tota la ciutat i feia fugir els gossos rabiosos. Hi havia gent que deixava rosegons de pa al carrer per tal que el gos de Sant Roc pogués menjar."
IMATGE Sant Roc i Sant Gos, Biblioteca de Catalunya.
BARCELONA, RAVAL ANYS 40
TEXT
"El Cubano me propuso salir a trabajar con él, juntos podríamos hacer muchas cosas. El oficio que me proponía era el de "pasma ful"(falso policía) en las "colmenas" (urinarios). Mi misión sería del exhibicionista que atrae al vicioso que una vez atraído se le lleva a un lugar discreto, cuando está en situación comprometida se le extorsiona. "
COMENTARI
El text ens porta a la Barcelona de 1940, llavors les relacions homosexuals no estaven penalitzades, però la policia es prenia la justícia pel seu compte i aplicava el delicte d'escàndol públic. Els urinaris (colmenas) especialment de Plaça Catalunya, Rambles o els billars eren llocs comuns de trobada, llocs pels quals també oportunistes i lladragots solien aparèixer.
MES.
Imatge presa per Joan Colom, Raval anys 50,
Text d'UN HOMBRE LLAMADO KATY, Juan Soto Pont. Ediciones la Palma
QUI ERA EN REALITAT FLOR DE OTOÑO?
Ni era anarquista, ni de bona família, ni s'assemblava gens a José Sacristán, ni va atemptar contra Primo de Rivera, ni va morir afusellat.
Les poques imatges que tenim d'ell són al cabaret la Criolla, no al Bataclan, i als anys trenta. També el cita Francisco Madrid a finals dels anys 20 a aquest local. Se'l veu lleugerament transvestit, nu de cintura amunt o ballant amb altres homes. En una imatge als reservats del famós local apareix al costat d'altres transvestits i pistolers de la patronal, abans d'una suposada orgia. Era realment un anarquista o un confident del bàndol repressor?
No tenim cap constància de quin era el seu nom real, segurament no tenia cap relació familiar amb l'alta burgesia barcelonina. Sobre la seva identitat anarquista encara sembla més complicat, donada la negativa visió que tenien els anarquistes sobre l'homosexualitat. Cal recordar que la "Soli", diari de la CNT, volia demanar volar la zona per acabar amb la malaltia homosexual.
La seva desaparició després de l'atemptat contra les Drassanes de 1933 tampoc en tenim cap constància. José March assenyala un personatge que apareix citat com a "Miss Flor de Liss", amb unes característiques molt similars a Flor de Otoño. Sembla que el 1935 va marxar a València on la cocaïna no està tan perseguida. Se'l cita com un transvestit cocaïnòman, que vivia traficant i venent el seu cos al millor postor. Sempre per la zona de la Criolla.
El retrat del Josep Maria Sagarra Plana és de 1933, ja tenia més de trenta anys.
Tota la informació: https://poldest.blogspot.com/2018/02/flor-de-otono-mes-incognites-que.html
ENRIQUE RUBIO, L'HOME QUE ODIAVA ALS HOMOSEXUALS.
El periodista Enrique Rubio des del setmanari POR QUÉ va ser el martell d'heretges contra homosexuals i transsexuals als anys 70.
Enrique Rubio va ser el màxim exponent del periodisme franquista. A Sitges les festes amb transformistes i transvestits eren molt freqüents, però en marxar el turisme el control policial augmentava. Així un grup de joves gaditans van ser enxampats per la Guàrdia Civil,aquests van passar la informació al POR QUÉ, setmanari dirigit per ell. Tot indica que aquests joves ni eren transsexuals, ni homosexuals, tan sols uns joves gaditans amb ganes de gresca. Van quedar en llibertat, però la seva imatge amb els ulls tapats va estar a la portada del setmanari de successos, mentre el seu director feia una campanya denigrant en contra d'ells.
"La Pastora" dels Ports la va definir com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriòtica en la qual la falsedat era transformada en notícia. La postveritat va tenir en aquest periodista un bon precursor. D'ella deia:""la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror desde la sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida por Banda de los Siete". la "monstruosa mujer... (que)... había encontrado la vida adecuada para saciar su patológica sed de crímenes". En un "espectacular atraco" –escribirá–: "ella personalmente asesinó a un matrimonio y dos hijos, dejando herido a un tercero". ". Res d'això era cert, l'homofòbia venia diaris iera alimentada perperiodistes que donaven classes de moral a tothom.
Mentre Europa avançava en drets, Enrique Rubio tirava fortament per tornar cap a un passat "gloriós" més imaginari que real.
Informació completa: https://poldest.blogspot.com/2018/05/enrique-rubio-i-la-ley-de-peligrosidad.html
 |
.jpg)