diumenge, 30 d’abril de 2017

LIBRO RECOMENDADO "LOS ANTISOCIALES, HISTORIA DE LA HOMOSEXUALIDAD EN BARCELONA Y PARÍS"

¿Cómo vivían los homosexuales en el París y Barcelona de la posguerra? ¿Estaban armarizados? ¿Cómo actuaban las autoridades políticas, policiales y judiciales? El libro publicado por Geoffroy Huard se introduce en este mundo para poder dar respuesta a estas preguntas.




Geoffroy Huard nos muestra una realidad muy distinta a la que hasta hoy se ha creído. Gracias a su trabajo en "archivos inéditos consultados por primera vez desde la democracia, como los de la Brigada Mundana de París, los de los juzgados de vagos y maleantes, de peligrosidad y rehabilitación social de Cataluña, además de informes policiales, jurídicos, médicos, artículos de prensa, novelas y entrevistas con actores de la época, el autor reconstruye el intenso mundo gay que existía tanto en el París de los «treinta años gloriosos» como en la Barcelona franquista entre 1945 y 1975. Se trata, por tanto, de un enfoque nuevo que reconsidera la historia reciente de los «invertidos» en ambos países".

Este libro habla sólo a la homosexualidad masculina, aunque a veces hace algunas referencias a las lesbianas y al lesbianismo. Según su autor, esta ausencia se debe en parte a las diferencias culturales entre lesbianas y homosexuales. La sexualidad en los lugares públicos, por ejemplo, no constituye un elemento relevante de las culturas lesbianas. 

El autor intenta mostrar que la evolución de la situación de los gays y de las minorías sexuales en general no es un lento proceso lineal hacia el progreso. Esta investigación es, pues según él, una invitación a reinventar la «liberación»

El libro complementa los excelentes trabajos de Fernando Olmeda "El látigo y la pluma" o el de Alberto Mira "De Sodoma a Chueca. Nos introduce en el mundo de los lugares y locales de encuentros, en el mundo de la prostitución, en las primeras organizaciones gays. Ofrece una visión muy interesante sobre el trabajo realizado por Arcadie, generalmente masacrados por el activismo posterior al mantenerse al margen de mayo del 68. 

Os ofrezco unos breves textos:

"En Barcelona, la prostitución especializada, se concentraba principalmente en las Atracciones Apolo, en el Paral.lel... La visibilidad homosexual se dio también en numerosos bares del Barrio Chino. En casi cuarenta años de dictadura hubo mas de veinte bares.. Se encontraban en las calles Escudellers, Conde de Asalto o Arc del Teatre... Genet inmortalizó en "Diario de un ladrón" el bar la Criolla, en que se prostituyó por Stiliano..."

dissabte, 29 d’abril de 2017

DE COM UN PROGRESSISTA PARTIDARI DEL ESPARTERO VA ACABAR CRIVELLAT PER LES SEVES TROPES

Era 1840 i Barcelona vivia les batusses entre liberals i progressistes. El bàndol dels progressistes eren partidaris del general Espartero, els liberals de la regent Maria Cristina. Francisco Balmas era un polític que deien prometia molt. 



La lluita va acabar amb Espartero com a Regent-Dictador, el mateix que dos anys després va bombardejar Barcelona indiscriminadament, afirmant que per al bé d'Espanya era convenient bombardejar aquesta ciutat almenys un cop cada 50 anys. Però no va esperar tant, el progressista militar ho va tornar a fer el 1843.

Tornant al 1840, a Barcelona es va produir l'anomenat "Avalot de les Levites", un aixecament de l'alta burgesia catalana per donar suport a la Regent que es trobava a Barcelona. Abans els anomenats progressistes s'havien manifestat a la plaça de Sant Jaume contra el govern i la Llei d'Ajuntaments.

Els aldarulls van acabar a bastonades entre els bàndols i van tenir conseqüències immediates: imposició de l'estat de setge, fugida de la regent a França i la pujada com a regent d'Espartero.




Francisco Balmas era un polític i advocat del bàndol progressista, lligat al diari "El Guardia Nacional", partidari de l'Espartero. Va fugir del diari al ser atacat i cremat pels liberals, refugiant-se a casa seva al carrer Sant Pau. Els adversaris van atacar la seva llar, però ell era un expert tirador de la "Milicia Nacional", i va matar a quatre assaltants i en va ferir a prop de deu.

Aviat va córrer la veu, però la notícia es va tergiversar i a Balmas el van confondre per un lladre. La tropa al servei d'Espartero va acudir al lloc i el van crivellar com a un vulgar delinqüent. El seu cos fou trepitjat per la multitud, que després va recórrer els carrers amb les seves despulles
.

I així un progressista partidari de l'Espartero va acabar mort i humiliat per les seves pròpies tropes.

LA PROSTITUCIÓN EN LOS SIGLOS XVII Y XVIII EN BARCELONA

Como en muchas historias relacionadas con el sexo, la información que tenemos sobre la historia de la prostitución en Barcelona es limitada y contradictoria. Pero hay indicios y estudios que nos señalan datos sobre esta realidad. 



Las conocidas carazas (carasses) de la ciudad pueden indicarnos la presencia de burdeles, aunque siempre es necesario recordar que no todas las existentes señalaban este tipo de locales. Desde la Edad Media se acostumbraba a señalar los prostíbulos poniendo unas ramas a las entradas de los locales (de ahí viene el nombre de rameras para las mujeres que trabajaban en estos locales). En Barcelona no estaban bien vistos, pues su exhibición pública se consideraba de mal gusto.



Barcelona no estaba acostumbrada a la presencia de ejércitos y con motivo de la Guerra de los Treinta Años las tropas castellano-italianas estuvieron presentes en esta ciudad. Parece ser que este hecho no solo significó un grave problema con los agricultores que sufrían robos y violaciones, también estos abusos llegaron a la ciudad, aumentando el número de violaciones y casos de ITS, especialmente sífilis.  Esto obligó a las autoridades locales a tolerar la visibilidad de burdeles a los que acudiera la soldadesca. No se trataba de gente formada, mas bien analfabeta, por lo que para indicar el lugar exacto se recurrió se recurrió a la representación de caras de mujeres (carazas), a las que acostumbraban a adornar con dos ramas. 

Los trabajos de Jaume Riera y Rocío Rodríguez nos muestran muchos casos de jóvenes que ofrecían sexo a cambio de dinero. Gracias a ellos conocemos los casos que llegaron a manos del Santo Oficio, con sus cargas de autojustificación, culpa y chantaje. Pajares, calles, almacenes,  barcos, domicilios privados, hostales... no hay ningún dato que sugiera su presencia en los burdeles de la ciudad. Un solo indicio, la caraza que indica el burdel del Carrer de les Mosques es de una figura masculina. ¿Indicaba el burdel? ¿Indicaba la presencia de trabajadores del sexo masculino? Difícil de saber.



Otra figura que aparece es el de jóvenes que en un momento dado ( por ayuda divina, del diablo o por diversión) optaron por una identidad femenina para ganarse la vida entre la soldadesca, para servir limpiando hogares o divertir al vecindario ( En 1599 Joan Berniola de Agramunt trabajaba ganándose la vida en posadas o divirtiendo al vecindario travestido y señalando que su naturaleza no era ni masculina ni femenina).

La novela histórica también señala algunos casos. Alfred Bosch en su "Set de rei, 1714" (Sed de rey) habla de la desaparecida calle de las "Mal-lligades (Mal atadas), allí, según él, era un lugar frecuentado por jóvenes que ofrecían sexo a quien ofreciera dinero a cambio. Algo parecido cuenta Sánchez Piñol en Victus, dos de sus personajes (un niño y un enano) ofrecían sus servicios a la soldadesca, mientras uno satisfacía al cliente, el otro lo desvalijaba. Relatos similares conocemos en tiempos posteriores. 

divendres, 28 d’abril de 2017

LA HISTÒRIA DEL REI QUE VA VOLER SERVIR MÉS A DÉU QUE ALS CATALANS

Al Retaule del Conestable de la Capella de Santa Àgata, s'amaga la figura d'un home que va ser rei a Catalunya menys de tres anys i va voler guanyar el cel, abans que la guerra. 




Pere IV, Conestable de Portugal, va regnar prop de 3 anys durant la Guerra Civil entre Catalunya i el rei Joan II, anomenat pel Consell del Principat.. El seu pas per Catalunya es va caracteritzar per una ferotge persecució de l'heretgia i la sodomia, volia arribar al cel pel camí més ràpid.

En 1461 moria el primogènit de Joan II, Carles de Viana, possiblement enverinat per la família de la segona esposa d'aquest rei, l'ambiciosa casa Estevez, i així facilitar la successió al tron ​​del segon fill d'aquest rei, Ferran el Catòlic.

La noblesa i el clergat català es van rebel·lar contra aquest rei Trastàmara, fet que va provocar que les institucions catalanes nomenessin a Enric IV de Castella, un rei cagadubtes i sodomita que renunciava el 1463. Llavors nomenaven rei al Conestable de Portugal amb el títol de Pere IV. Ni la burgesia, ni la malfiada "pagesia de remença" acceptaven de bon grat aquest nomenament per raons diferents.

Pere IV era un home aparentment culte i refinat, segons alguns historiadors, per a la majoria un estrateg desastrós, però pocs assenyalen que era un fonamentalista religiós que va dedicar més esforços en guanyar-se el cel, que en guanyar la guerra contra Joan II. . En el seu haver hi ha l'encàrrec de l'espectacular Retaule de Conestable de Jaume Huguet (1464).



La Corona d'Aragó no es va caracteritzar per una persecució sistemàtica dels anomenats "crims de sodomia". Ni les Constitucions Catalanes, ni els furs aragonesos o valencians ho contemplaven com a delicte, si alguns furs locals i sobretot el dret canònic, integrat en el cos jurídic medieval. Però el dret canònic no contemplava la pena capital, per lo que les autoritats jurídiques havien  d'anar al cos jurídic anterior (Lex Visogutorum) per justificar penes anti-sodomia.

En temps de Jaume II es va viure una època de certa persecució, segurament més per motius econòmics i polítics (eliminació de rivals incòmodes com el Comte d'Empúries o la confiscació de béns templers), que religiosos. Pere el Cerimoniós va intercedir per salvar a diversos reus, més pel fet de ser jueus que per ser sodomites. Amb l'arribada del Conestable tot va canviar.

El seu breu regnat es va caracteritzar per una brutal persecució del que ell considerava la immoralitat. Segons Jaume Riera (sodomites Catalans): "Volia aparèixer com a bon governant, i per obtenir l'auxili de la divinitat, va programar la neteja de sodomites, bígams, blasfems, adúlters i nigromants" (1)


Per a això va afavorir la recompensa a delators que li van permetre realitzar una implacable persecució de qualsevol vestigi de què ell considerava immoralitat, especialment contra els sodomites. Les denúncies van afectar totes les classes socials, fins i tot va afectar un conseller de la ciutat de Barcelona anomenat Joan de Llobera que a més era clergue. El que el va portar a un enfrontament amb l'església i el govern de Barcelona, especialment amb el braç eclesiàstic, del que formava part.

El judici contra el conseller va estar envoltat de tensions, l'església i els restants consellers pressionaven a favor seu, el rei els tirava per cara que defensaran més a un practicant del pecat nefand que als lladres de la ciutat. Finalment va ser penjat i cremat el seu cadàver, per primera vegada es va realitzar dins de la ciutat per a major terror i escarniment públic. Poc temps després, sospitosament el rei moria i està enterrat a Santa Maria del Mar.




Durant el seu breu regnat, va executar entre 6 i 10 reus acusats de sodomia, una campanya tan ferotge no tornaria a aparèixer fins el segle XVII i un cop la Inquisició va tenir competències per perseguir els sodomites.

Més informació. 

(1) Riera, Jaume. Sodomites Catalans. Editorial Base. 

dijous, 27 d’abril de 2017

LA COCAÏNA A LA BARCELONA DELS ANYS 20: EL TANGO.

El Tango de la Cocaïna va ser un espectacle que va triomfar al Paral·lel als anys 20. El text era del Josep AmichAmichatis, i la música de Joan Viladomat. Es va estrenar al Teatre Victòria de Barcelona el 29 d'octubre de 1926.



Durant la primera Guerra Mundial va arribar a Barcelona la cocaïna, la venien a les farmàcies com a remei, especialment per les seves capacitats anestèsiques. Es podia adquirir sense recepta. El preu era molt barat doncs aviat també va arribar per mar procedent de Marsella, aquesta ja anava directament al món de l'espectacle, el consum va arribar arreu i no com a medicament.

Va ser una droga transversal des del seu inici, des dels senyors del Liceu als transvestits de la Criolla, passant per autors i actors, gairebé tothom en consumia. La "mandanga" (nom que rebia popularment la coca) es repartia pels diferents indrets de la ciutat, especialment el Raval, inclosa la Rambla i el Paral·lel. El repartiment sortia dels que "feien el carrer" per l'Arc del Teatre o el carrer Cid, les floristes de les Rambles, les venedores de tabac o els treballadors dels hotels. La Criolla va estar durant molt de temps un centre de distribució del que deien la "mandanga chachi".




El seu preu molt barat va significar un augment del consum, les conseqüències van ser l'adulteració amb productes no gaire fiables i augment de preu. Aviat els metges van alarmar dels problemes que estaven sorgint, cada cop més greu.

El 1926 la policia de la dictadura va iniciar la persecució de la cocaïna, a Barcelona es va crear una fiscalia especialitzada amb el tema. Els escorcolls van ser importants, la seva eficàcia escassa, algunes detencions de cara a l'opinió pública, però poc més. El preu va augmentar molt, l'adulteració també, però el consum no es va aturar. Encara avui es poden veure a la zona les antigues farmàcies, amb un passat de riquesa. No sols la cocaïna, també receptes màgiques contra les ITS (moltes creaven més problemes que la mateixa malaltia) o la venda de "gomes de cautxú" van contribuir a aquest gran progrés. Avui algunes són botigues de tot a euro.

Tot i la prohibició, les farmàcies la van seguir venent d'amagat. Xavier Therós a EL PAIS parla de la botica Zammarreta, on el boticari la venia a grapats. Fins a la Guerra Civil la cocaïna es va anar transformant en la droga de l'oci, al costat de l'absenta, la beguda predilecta.





En aquest context s'estrena l'espectacle "El tango de la cocaïna" al Victoria. A diferència del "Fumando espero" (de Viladomat i felix Zarzo) aquest espectacle és un èxit total. Charlestons,  vals i el cèlebre tango van ser temes coneguts i molts d'ells gravats. El tema principal el va estrenar i gravar la Ramoncita Rovira (clic).




Avui el tema pot semblar tenir un alt contingut moralista "Soy una flor caída //del vicio fatal esclava,//por el destino vencida"... ¡Cocaína...!// que al fin me ha de matar.//Me asesina,//pero calma mi pesar.//Si me deja //todo es sombra en mi vivir.// que al fin me ha de matar //pero no me hace sufrir.». Era molt un producte de l'època, amb més estètica que ètica. Veure a una cantant dir que anava per la mala vida, feia omplir teatres, i axó era l'important.


Opisso, amic del Joan Viladomat, a l'Esquella de la Torratxa


El gran Joan Viladomat era un consumidor habitual de la mandanga, va ser un home que va compondre milers de temes, va ser mestre de les més grans del Paral·lel (Raquel Meller, Bella DoritaRamoncita Rovira...) I va morir al final de la guerra amb menys de 60 anys, arruïnat. La bella Dorita va pagar el seu enterrament i la va cedir el ninxo on va ser enterrat.


Podeu ampliar informació al llibre del Jaume Collel, "El músic de l'americana vermella" 


Més informació:
EL PAIS
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/08/05/catalunya/1375722835_810450.html
NO TE QUEJARÁS POR LAS FLORES QUE TE HE TRAÍDO (BLOG)
http://lavaix2003.blogspot.com.es/2016/08/la-policia-captura-en-un-piso-de-la.html

dimecres, 26 d’abril de 2017

RUTA POR LA HISTORIA GAY DE BARCELONA

El grupo de pingüinos gais de Barcelona organizó el 29 de septiembre de 2013 una ruta por las huellas de la homosexualidad en la historia de Barcelona. 



Para llevarla a cabo me invitaron para la preparación de la ruta y después guiarla. Esta es la tercera ruta que he organizado, la primera fue "La ruta mas canalla" siguiendo los pasos de Jean Genet en Barcelona, la segunda fue "La ruta por la presencia trans en la ciudad de Barcelona". Interesados en alguna de estas actividades puede ponerse en contacto conmigo: leopoldest@yahoo.es 




Esta salida era una de las actividades lúdicas del grupo de pingüinos (http://elblogdegabrieljmartin.blogspot.com.es/2013/04/que-es-un-gay-pinguino-4-reunion-de.html) y, como corresponde a estas actividades de socialización, está abierta a todo el mundo ya que es un buen modo de que, quienes se interesen por el grupo de trabajo psicoemocional, puedan conocer a los integrantes del grupo en un ambiente relajado.
La Primera parada ha sido frente el Museu d'Història de la Ciutat. Aqui hemos hablado de museos de arqueología y diversidad sexual, del origen de Barcelona (1), de tumbas y ADN (2), de Julio César y Adriano (3) y de los informes que llegaron a Pompeyo sobre como vivían los pobladores de esta zona (2). 

Un padre pinta, los niños miran, detrás la madre cocina. Museu Arqueològic de Catalunya



La segunda parada fue el la Plaça del Rei. Allí viajamos a la Barcelona del siglo XIII, recordamos a Jaume II el Just y su pleito con Ponç Hug deEmpuries (4) acusado de sodomía. También hablamos del Rex Ballator y del malogrado hijo de este rey Jaume d'Aragò i Anjou.(5)


La tercera parada fue frente el claustro de la catedral. Hablamos de adelphopiesis, de hermanos de fe que 1000 años después pasaron a ser hermanos de sangre, del altar de los santos Cosme y Damián (6). También de la presencia de Sant Honofre a Barcelona y en la catedral, recordando la presencia de santos intersexuales en la historia de Barcelona (7).


Delante de las verjas de la calle Perot lo Lladre recordamos que la biografía de Cervantes es la mas cerrada y completada de la historia, solo mejorada por la de Cristóbal Colón, ambos muy muy, cualquier cosa menos gais o catalanes. Aprovechamos sus hipotéticos pasos por esta ciudad para ver como se vivía la homosexualidad a finales del siglo XVI en Barcelona (8)


La siguiente para fue en el Pla del Os, en Les Rambles. Hablamos de la Inquisición en Barcelona (9), de como se formó el Raval y allí acudían muchos homosexuales no solo de esta ciudad y saltamos a la transición, hablamos de los primeros movimientos LGTB, de la fundación delFAGC, del pintor Ocaña y de la primera manifestación gay de 1977 (10)


La siguiente parada fue en el antiguo hospital de la ciudad, hoy Biblioteca Nacional. Hablamos de Elena de Céspedes (11), de libros, de TerenciMoix, de "Memòria d'uns ulls pintats" o "Amor fora ciutat" de Manuel de Pedrolo (12)


A continuación paramos en la Plaza Salvador Seguí, recordamos la agresión de La Bata de Boitiné, hablamos de la relación del Raval con las personas LGTB y hablamos de VIH/sida. Recordamos a Gais per la salut-Stop Sida, a Projecte els Noms, a Gais Positius i al mural de KeithHaring "Todos juntos podemos para el sida (13)




En la Plaza Jean Genet recordamos como era la vida en el raval antes y después de la Guerra Civil, hablamos de coca, absenta y hormonas y de un hombre llamado Katy (14)


En la calle Cid recordamos a Querelle de Brest y su relación con la Criolla (15), y rendimos homenaje a este célebre cabaret heredero del El Dorado de Berlín, ahora que hace 75 años de su desaparición (16).




En la penúltima parada recordamos el Paral·lel años 20-30, a la familia Santpere y al compositor Joan Viladomat. A temas como La violetera,Fumando espero, el Tango de la Cocaína....




Finalizamos la ruta frente el teatro El Molino. Allí hablamos de la Ley de Peligrosidad Social (17) y sus consecuencias y recordamos a Paco España, a Laura Vilar y especialmente a Modesto Mangas mas conocido como Madame Arthur, reina del Paralelo en los años 60-70. (18)


En cada uno de los enlaces que os adjunto podéis encontrar información bibliográfica adicional. En el caso de alguna duda podéis dejar un comentario al final del post y allí mismo lo contestaré o directamente a mi correo, compartido al inicio.




dimarts, 25 d’abril de 2017

EL "MISTERIO" DE JOAN CASAS VILA

Joan Casas Vila era un redactor de "El Papitu", amant del món de la bohèmia i un dels més grans lletristes de cuplets, pel que utilitzava el pseudònim de Joan Misterio.



Joan Viladomat va posar música a prop d'un centenar de lletres seves: sardanes, cuplets o fox-trops. Sempre fruit sempre d'un treball col·lectiu i recullen descarnades sàtires el món que els envoltava.

Va compondre lletres per la Mercedes Serós ( artista "més viva que la fam" molt amiga de lerrouxistes i partidaris del ii Reich), la Pilar Alonso (famosa per haver deixat plantat a l'Alfonso XIII, va recitar poesia a espectacles de la Xirgu) o la Goyita (la ingènua amb veu de pitu).

Misterio va introduir el català al món del cuplet. La inicial indiferència del públic, i l'apatia dels empresaris molt propers al lerrouxisme, no ho van posar fàcil. Moltes cantants es van negar a cantar en català, entre elles Mercedes Serós, que havia estat una de les pioneres en fer-ho en interpretar la sardana "l'emperadriu", del mateix Misterio. Una altra molt bel·ligerant va estar Raquel Meller, la "cantante sin bozal" que li deia Jacinto Benavente, però aquesta estava en guerra amb totes les cantants del Paral.lel, i posiblement amb ella mateixa. 

Cal recordar que la Merceditas Serós va ser pionera cantant en català, en temes tradicionals o populars com l'himne del Barça. També se les va tenir, i grosses, amb la Raquel Meller.



Les reticències inicials van acabar transformant-se en un gran èxit. Les obres seves han arribat als nostres dies amb la frescor dels anys 20.  Misterio fuig dels temes carrinclons, no deixava que les cantants es posessin vestits de pubilles o similars, més aviat tot el contrari. Un exemple és el seu gran èxit el "Vestit d'en pasqual", o el més celebrat "Les caramelles". 




La dictadura de Primo de Rivera va significar el tancament del Papitu i la fi de la seva activitat com a compositor. Amb 33 anys moria amb una prometedora carrera pel davant. Avui ni una línia a Viquipèdia, ni una imatge a Google, gairebé cap informació sobre aquest important lletrista dels anys 20.



Per ampliar informació: "El músic de l'americana vermella" de Jaume Collel. RBA llibres. Col La magrana. 

dilluns, 24 d’abril de 2017

LOS SANTOS COSME Y DAMIÁN EN BARCELONA

Desde los inicios del cristianismo hasta entrado el siglo catorce se celebraron rituales de hermanamiento (adelphopiesis) entre personas del mismo sexo dentro de recinto sagrado(1), con o sin la presencia de sacerdotes. 


Los cristianos tenían su propio santoral que bendecía estas celebraciones, Felicitas y Perpetua (2), Sergio y Baco (3) o los menos conocidos Cosme y Damián. La lista de parejas santificadas en Oriente entre los siglos IV y VI es importante (4)

Hasta el siglo XI no se acuña el término sodomía y empiezan a levantarse voces contra las relaciones sexuales en los conventos que llevan a modificar las normas monacales y prohibir que los monjes duerman juntos, el siglo XIII empiezan a dictarse las primeras leyes que persiguen a la homosexualidad, pero que serán utilizadas mas bien con fines políticos, pensando siempre en acabar con molestos disidentes. Así Felipe IV de Francia utiliza una acusación de sodomía para acabar con tos templarios o Jaume II de Aragón para acabar con el molesto conde Hug d'Empuries.

La Iglesia pone fin a los pactos de hermanamiento que se celebraban en las iglesias y es durante el siglo XIV cuando se modifican las biografías de estos santos. Sergio y Baco o Cosme y Damián pasan a ser de amigos y amantes a hermanos. Desde entonces recordar su veneración anterior pasa a ser motivo de escándalo y total negación.



La web de Cristianos Gays nos cuenta de forma sencilla la historia oficial de estos dos santos:

"La tradición incluso nos habla de su supuesta madre común, Teodora, residente en Egea (Arabia). Habrían tenido tres hermanos varones de los que hasta se dan los nombres (cosa poco usual si realmente los hubieran tenido…). Desde pronto se entregaron a la medicina como “anarguirói”, gozando de inmensa estima popular. También se dice de ellos que “sanaban las almas”, lo cual puede ser algo más que una referencia a la conversión de los enfermos, sino a que pusieran ya en práctica técnicas psiquiátricas.

De nuevo nos topamos con Diocleciano, quien envió a un tal Lisias a perseguir a los/as cristianos/as de Arabia. Lisias hizo comparecer ante él a Cosme y Damián bajo la acusación de brujería, ellos contestaron que se limitaban a orar a Cristo mientras trataban a sus enfermos. Sabedor Lisias de su popularidad, y de que su ejemplo podía arrastrar a muchos/as, les ofreció cargos si adoraban a los ídolos; en caso contrario, morirían. Podemos imaginar la respuesta de los “hermanos”, a quienes se sentenció a ser arrojados al mar, atados de pies y manos. Pero un ángel rompió las ataduras y quedaron sanos y salvos. Lisias, enfurecido, blasfemó: al punto, dos demonios invisibles empezaron a golpearlo con tal violencia que habría muerto si Cosme y Damián no hubiesen orado por él.

Pero aquello sólo hizo más patente al gobernador la necesidad de liberarse de quienes, con ese acto, casi le convierten. Condenados a la hoguera, ésta se apagó apenas fue encendida. Se recurrió a los dardos, pero éstos se volvían contra quienes los lanzaban. Sólo cuando Cosme y Damián pidieron al Cielo que dejase de obrar tales milagros en su favor pudieron ser decapitados – según la versión oficial, que parece obsesionada por resaltar la cosanguineidad, junto a sus (hasta ahora ausentes) tres hermanos -. Ocurrió en el año 285."

Desconocemos si este tipo de uniones llegaron a celebrarse en Barcelona, ciudad que sufrió la presencia de la Inquisición desde mediados del siglo XIII. Tampoco sabemos como llegó el culto a estos santos a Barcelona. La obra fue sufragada por una tal Sancha Ximenis de Cabrera para ubicar allí su tumba, las pinturas son de Lluís Dalmau, uno de los mas célebres pintores góticos. Encargó el trabajo al escultor Pere Oller,  parece que el encargo inicial era que la capilla debía estar dedicada a Santa Clara y Santa Catalina. Desconozco las causas del cambio.



En el retablo aparecen tanto unidos como separados, no mostrando ningún elemento de efectividad entre ellos. Tampoco nada que lo niegue. Aunque la biografía de estos santos se había modificado en las iglesias góticas se siguieron representando a Juan como el discípulo amado de Jesús, una forma de representar el amor griego en mas de una ocasión. En la sala capitular de la catedral hay una pintura que representa la Trinidad, vale la pena observar como Dios Padre acoge en su brazos a un Cristo yacente.





Con esta presencia no podemos afirmar que se celebraran bodas entre persones del mismo sexo en la Barcelona medieval, pero es un indicio que puede permitirnos algún día disponer de datos que nos ayuden a conocer como vivían los homosexuales catalanes durante la Edad Media.




You might also like:

UNA RUTA PEL BARRI GÒTIC (III PINTURA I ESCULTURA GÒTICA)

A la tercera entrega d'aquest viatge pel barri em centraré amb la pintura i escultura gòtica que hi podem trobar.


1ª Part:  http://poldest.blogspot.com.es/2017/04/una-ruta-pel-barri-gotic-de-barcelona-i.html
2ª Part: http://poldest.blogspot.com.es/2017/04/una-ruta-pel-barri-gotic-ii-entorn-de.html




A la primera part en vam centrar a la Plaça de Rei (clic). Després vam donar un tomb per l'entorn de la catedral (clic). Ara ho farem tan sols amb l'art gòtic, ja que neguen malintencionadament la seva existència a la zona. Però en fer-ho no podem oblidar que és una zona rica en restes romanes, romàniques, renaixentistes, barroques, modernistes i neogòtiques. Una zona fruit de més de dos mil anys d'història.




Iniciarem el recorregut a la Capella de Santa Àgata, gòtica. Hi trobarem l'espectacular retaule del Conestable, també conegut com a Retaule de l'Epifania, és un retaule d'estil gòtic català realitzat al tremp per l'artista Jaume Huguet l'any 1464. Temps de Guerra Civil, el rei Pere IV  (clic)es va voler immortalitzar al retaule.









La catedral de Barcelona es va salvar de les moltes revoltes que va patir la ciutat, per aquest fet al seu interior és dels llocs on millor podem gaudir del gòtic en tota el seu esplendor:


Retaule de la Transfiguració, Bernat Martorell


Retaule de Sant Sebastià i Santa Tecla, 1486


Frontís de Sant Onofre


Un dels retaules que em criden l'atenció és el de Sant Cosme i Sant Damià. La capella havia de ser dedicada a les Santes Clara i Caterina però al final es va dedicar als dos metges. Fou encomendad al taller del Bernat Martorell. Sota encara podem observar a un Sant Sebastià vestit, barbut i molt discret. Cosme i Damià eren germans de fe fins el segle XIV en que  es va decidir que també ho eren de sang. 





La catedral té 215 claus de volta, les més grans de les quals són les de la nau principal:





Al Museu Diocesà de Barcelona, al palau Pia Almoina, hi podem trobar també una bona selecció de pintures i escultures gòtiques. . Es va obrir al públic l'any 1991, el museu recull una col·lecció d'obres d'art d'esglésies del Bisbat de Barcelona des del seu inici fins als nostres dies. Anteriorment va estar ubicat al seminari conciliar.

Retaule de Sant Joan, Bernat Martorell

1347 Retaule de Sant Jaume



Segle XIII tomba de l'Arnau de Vilanova


A l'antic Palau reial major es troba el Museu Marès, inaugurat en plena postguerra el 1948. Entre les moltes obres donades pel col·leccionista hi podem trobar tot un seguit de llibres incunables o mostres d'escultures medievals.



Mare de Déu amb el nen

Jesus camí del calvari

Fins aquí algun dels molts elements gòtics d'interès que es poden trobar a la zona. Espero que els que neguen el gran valor artístic de la zona els faci replanteja. Encara que suposo seguiran recordant els elements neogòtics afegits, gran argument de qui reforça els seus arguments amb ignorància i mala fe. Alguns d'ells és divertit veure com després comparteixen elements del segle XIX als seus perfils tragan-se que són gòtics, però clar no estan a Barcelona, aquí tot s'hi val.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

CIRURGIANS I EL SANT OFICI, UNA HISTÒRIA DE TERROR

La funció dels cirurgians del Sant Ofici poca cosa tenia a veure amb els preceptes del jurament hipocràtic.   Jurament hipocràtic: Ἃ δ&...