dijous, 1 de juny de 2017

LA RUTA DE GAVÀ AL BORN A LA POSTGUERRA.



El Joan, el meu pare, avui hauria complert 93 anys. El dia que vaig néixer no estava casa, tampoc el dia que va néixer el meu germà, teníem el fotut costum de venir al món en dies que ella li tocava anar al Born.



El meu pare li deien el Joan de ca l'Elvira de Cal "Sobrano", això va per la polèmica dels cognoms, però aquesta història ja us l'explicaré un altre dia. Ja us he explicat els molts problemes que els burots els ocasionaven als pagesos, però no la ruta per arribar al mercat central del Born.

El 1954 ja no hi anava amb carro i el Paral·lel estava il·luminat. Teníem un Ford de cinquena mà que s'arrencava amb maneta i s'aturava quan més necessitaves que es posés en marxa. Diuen que havia servit al front de Rússia amb la División Azul. Igual llavors havia funcionat millor, o era així de torracollons.

A casa sempre expliquen com el meu entremaliat germà un dia va voler arrancar el camió amb la maneta, per anar a buscar els seus avis que havien marxat a Roma, tindria uns 4 anys. Per sort el Ford era el rei de la mandra a l'hora d'arrencar.

Però del que us vull parlar és de com els pagesos de Gavà anaven al Born a portar els seus gèneres amb els seus carros, jugant-se la vida dia a dia. Tota una epopeia.

Marxaven al capvespre de Gavà. Els matxos o els cavalls seguien la ruta sense necessitat de control, molts pagesos aprofitaven per dormir. Per aquest motiu el pas del tren a Viladecans va deixar moltes vídues pageses. Amb el difícil que és posar a pagesos del delta d'acord, al final van optar per anar amb caravana... però venia una cosa pitjor que els burots: el Paral·lel.

Abans del Congrés eucarístic de 1952 el Paral·lel no tenia llum, els pagesos molts cops veien com el que portaven era robat per a grups que actuaven a la zona, anar units evitava pèrdues grans, però els atacants eren ràpids i sempre aconseguien agafar alguna cosa de valor. Havien de portar el gènere ben lligat i tapat, però a estiu això podia escalfar i podrir el gènere.



Un cop descarregat tot al Born, la feina no estava acabada. Tocava anar a Santa Eulàlia i omplir el carro de fems i portar-lo al camp. De petit, ja amb el EBRO del meu pare, havia vist el món dels femataires i com es negociaven les escombraries, un món que amb motiu del 92 va desaparèixer. Durant anys Santa Eulàlia va perfumar l'entrada a Barcelona per la Gran Via.

En arribar a casa a la matinada el meu pare no anava al llit, tornava al camp on tocava esbarriar els fems i seguir treballant fins que el sol caigués pel mar o el Garraf.

Jo he tingut sort i pocs cops he esbarriat fems, deixava un record amb forma d'olor o ferum, que és molt difícil d'eliminar. A l'escola pensaven que no em dutxava....

El meu pare ens va deixar un abril del 2006, geni i figura no va poder veure com el seu Barça guanyava pocs dies després a París aquella copa que sempre tant li va costar.

1 comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

La Ruta De La Persecució Lgtb a La Barcelona Històrica.

Després de 10 anys organitzant rutes per Barcelona, volia que la de 2017 fos especial. Per aquest motiu aquesta va ser pràcticament nova. A ...