dimarts, 22 d’agost de 2017

DE COM LA PREMSA VA TRACTAR LA MORT DEL RAMON BOADA EL 1969.

Els darrers dies hem vist com algun sector de la premsa no ha tingut el seu moment més brillant. Això m'ha fet recordar els darrers anys de la dictadura.


Temps en els que l'actitud d'aquesta premsa era altament agressiva contra tot intent de modernització del país. Especialment l'alliberament sexual els posava els nervis de punta, veure nois amb cabelleres llargues i noies amb pantalons ho interpretaven com la fi de la "raça hispànica", i els homosexuals com la màxima degeneració. Aquesta intransigència periodística va jugar un paper fonamental en la defensa de la "Llei sobre perillositat i rehabilitació social", setmanaris com POR QUÉ o Guadiana, o diaris com  Pueblo, La Vanguardia o ABC van publicar articles incendiaris contra les persones LGTB. Per cert eren incapaços de distingir, per ells tots eren "maricones" o com a molt homosexuals, la transsexualitat no existía.

El capellà Felix García escrivia en 1970 (ABC): ""La homosexualidad antes nefanda, crecida ahora como una planta morbosa, no se recata, sino se hace fuerte y reclama derechos y justicia... A este proceso de degradación del hombre corresponde ese otro fenómeno feo de la masculinización de la mujer"..(1). La premsa,amb el diari de l'Emilio Romero, Pueblo, al capdavant, associava homosexualitat a delinqüència i crim. Un titular d'un diari sevillà deia: "Nen assassinat per un homosexual" La notícia parlava d'un pertorbat mental, sense antecedents com pederasta ni com a homosexual.

Enrique Rubio (Usted lector ha oído hablar de los travestis, de los gais, de lo que en castellano puro se llaman maricas o, finalmente, homosexuales." ),


El tracte que va donar la premsa a l'assassinat de Ramon Boada a finals dels anys 60 és una bona mostra d'això. Fernando Olmeda (1) ens relata aquest fet. Es tractava d'un senyor gran, 73 anys, assidu de les zones de cruising i prostitució a l'entorn del Camp Nou, al barri de Les Corts de Barcelona. Un dia va pujar a un taxi i abans d'arribar a aquesta destinació va ser assassinat pel taxista.

Olmeda narra el caràcter violent i agressiu del taxista, un home que porta una doble vida amb dues dones, que freqüenta locals de contactes i propina dures pallisses a la seva esposa. Però un maltractador assassina a un homosexual i adivineu qui era el culpable.

L'article del "POR QUÉ", de l'Enrique Rubio, assenyalava la indubtable culpabilitat de Ramon. Segons aquest setmanari sensacionalista , el Ramon va fer del pobre taxista objecte de les seves "desviacions sexuals", usant un vocabulari "impúdico, vergonzoso e inconfesable".. Per l'articulista el taxista es va defensar d'un assetjament sexual intolerable acabant per estrangular el "pervers homosexual ". El periodista acaba posant en dubte el dictamen forense, dubtant que hagués mort per estrangulació.

Per sort la justícia va fer cas omís i va condemnar al taxista. La Vanguardia ho explicava així: Madrid, 27. — La sala segunda del Supremo ha dictado sentencia en el recurso interpuesto por Domingo Cesánova Escoda, confirmando la recurrida, que condenó a Domingo, por un delito ' homicidio, a quince años de prisión y a indemnizar a los herederos de su víctima con ciento cincuenta mil peseras.
En Barcelona, en la explanada existente cerca del cementerio de Las Corts, Domingo, taxista, discutió con el viajero de su vehículo, don Ramón Boada Llobet; se pelearon después viajero y conductor y éste cogió el cuello a don Ramón y le apretó hasta darle muerte.
Después, Domingo llevó a un descampado el cadáver de su víctima, lo cubrió con hierbas 'y tiró al mar en el rompeolas del puerto la documentación del señor Boada.
El defensor de Domingo mantuvo ante el Supremo, durante la vista del recurso, que su patrocinado no' tenía intención de producir un mal tan grave como el que resultó por su acción. Pero los magistrados del alto tribunal han rechazado los argumentos del letrado recurrente.
— Cifra.. 

Enrique Rubio va ser el màxim exponent d'aquest periodisme sensacionalista. Ell va arribar a definir a "La Pastora" com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriótica en la que la falsedat era transformada en noticia. La postveritat  va tenir en aquest periodista un bon precursor. D'ella deia: ""la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror desde la sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida por Banda de los Siete". la “monstruosa mujer... (que)... había encontrado la vida adecuada para saciar su patológica sed de crímenes”. En un “espectacular atraco” –escribirá–: “ella personalmente asesinó a un matrimonio y dos hijos, dejando herido a un tercero”. ". Res d'això era cert, l'homofòbia venia diaris i dia a dia era alimentada per aquells que anaven de periodistes donant classes de moral a tothom. Mentre Europa avançava en drets, aquest tiraven fortament per tornar cap a un passat "gloriós" més imaginari que real. Mireu:  http://leopoldest.blogspot.com.es/2011/06/teresot-donde-nadie-te-encuentre.html



(1) El látigo y la Pluma, Fernando Olmeda. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ELS CAMINS CREATIUS DE JOAQUIM TORRES-GARCÍA

Un cop més ha sorgit la proposta de restitució de l'obra inacabada de Torres García al Palau de la Generalitat, en substitució dels mura...