Paco España va ser un dels més cèlebres transformistes dels anys 70. Casat amb dos fills i diversos amants, mai va renunciar a la seva identitat homosexual: "Tuve que disfrazarme de camarero para ocultar que era mariquita".
Va iniciar la seva carrera professional amb 16 anys imitant al Joselito, però amb aquesta edat va fugir de la seva terra, Canàries, per venir a Barcelona, era 1967. Inicialment no va tenir gaire èxit, però va crear el personatge de "Paco España" al Barcelona de noche. Encara que es definia com homosexual, ell deia que havia de sortir al carrer amb pantalons, però sempre maquillat com una dona. Aquí es va casar i va tenir dos fills.
Més tard va viatjar a Madrid on va ser contractat en el famós Gay Club. El seu enorme èxit el va portar a guanyar al voltant de mig milió de pessetes per actuació. Sortia a escenari dient«¡Damas, caballeros, mariquitas simpatizantes...!» o «¡No somos machos, pero somos muchas!» Un èxit que el va portar a omplir locals fins entrats els anys 80.
Fernando Olmeda (1) el qualifica de "abanderado de la normalización del hecho homosexual",i cita: ""Muchos de esos muchachos del extrarradio o de provincias que, por alguna circunstancia, visitaban la capital, quedaban impactados por visiones como la del "Gay Club", en los bajos del hotel Nacional, junto a la estación de Atocha. Ramón Miralles (nombre supuesto) recuerda que ver a un grupo de mariquitas a la puerta del local, mirando el anuncio de la actuación del transformista Paco España, significó la primera representación explícita de aquel sentimiento propio que intuía pero era incapaz de explicitar. No sólo era él: los maricas existían de verdad."
En el seu Diari Digital, Carla Antonelli (2), li dedica un article assenyalant al gran artista canari: "El artista isleño revolucionó el mundo del cabaret en la época del franquismo con sus imitaciones de la cantante Lola Flores." També va imitar a Paloma San Basilio.
Va aparèixer en diversos films, "Unhombre llamado Flor de Otoño", de Pedro Olea (1978), "Gay Club", de Ramon Fernández (1980), "Los placeres ocultos" d'Eloy de la Iglesia. (1977). Amb 32 va tornar a Canàries junt al Federico.
Va morir amb 66 anys a una residència. La mort de la seva parella i administrador, Federico, mai la va superar. En EL PAÍS (3) ha assenyalat que tot i guanyar molts diners va acabar gairebé en la misèria: "L'acusaven d'haver-se refugiat en l'alcohol. Ell contestava: «Dicen que estoy alcoholizado, pero no es cierto. Amargado, sí. Y bebo algo para olvidar. ¿Quién no lo haría en mi lugar? Mi ilusión es que alguien me dé un techo.»
Va morir amb 66 anys a una residència. La mort de la seva parella i administrador, Federico, mai la va superar. En EL PAÍS (3) ha assenyalat que tot i guanyar molts diners va acabar gairebé en la misèria: "L'acusaven d'haver-se refugiat en l'alcohol. Ell contestava: «Dicen que estoy alcoholizado, pero no es cierto. Amargado, sí. Y bebo algo para olvidar. ¿Quién no lo haría en mi lugar? Mi ilusión es que alguien me dé un techo.»
(1) Fernando Olmeda: El látigo y la pluma
(2) Diario Digital de Carla Antonelli. http://www.carlaantonelli.com/primera_pagina.htm
(3) Paco España pionero del transformismo, EL PAIS: https://elpais.com/diario/2012/01/31/necrologicas/1327964401_850215.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada