SOSPITOSOS HABITUALS I INQUISICIÓ A LA CATALUNYA DELS SEGLES XIII A XIX

Els homes de mar, els francesos, els sarraïns, jueus i els preveres (mestres molts d'ells) van estar sempre en el punt de mira d'inquisidors i autoritats judicials que perseguien la sodomia, especialment a Barcelona.

Com he senyalat en altres articles les lleis catalanes no van condemnar el "pecat nefand" fins al regnat del rei Felip II de Castella. Aquest rei va imposar-ho com a delicte a les Constitucions Catalanes. Fins al segle XIII les lleis que ho regulaven eren les velles lleis dels visigots, el Fuero Juzgo, després les decretals papals, on Ramon de Penyafort va incloure el pecat nefand com a delicte; aquestes lleis eren d'obligat compliment als regnes cristians. Aquesta ambigüitat i el conflicte d'interessos entre inquisidors i la justícia catalana va impedir que molta gent fos ajusticiada (utilitzaven l'eufemisme "relaxar").

Les possibilitats de defensa per part dels encausats era minsa, però tant a l'Aragó com a Catalunya existien certes garanties que no hi eren a Castella. Els reus buscaven salvar-se culpant a les circumstàncies o als altres. Rocío Rodríguez (1) senyala algunes d'aquestes causes "els menors em van provocar" "vaig embogir" "creia que no era pecat""el dimoni em va enredar" "pensava que era una dona" "fotuda beguda" "els testimonis m'envejaven"...

Els preveres van ser el que van rebre més sentències negatives. Pocs cops es va aplicar la llei amb el màxim rigor, fora el cas del membre del braç eclesiàstic Joan de Llobera i el seu amant, Normalment eren desterrats amb advertència d'una nova sentencia amb més rigor. Tan sols entre els segles XVI i XVII, Rocío Rodríguez senyala que a Barcelona es van condemnar 13 clergues, 4 d'ells mestres acusats de pederàstia. Jaume Riera (2) amplia la informació als inicis del segle XIII i senyala fins a 17 mestres acusats pel mateix delicte.

Els homes de mar estaven sempre sota sospita, i si a més eren italians encara més. Cal recordar que al segle XVI a la sodomia també se la coneixia com el "mal italià". A Antonio Pérez, secretari del rei Felip II de Castella, es deia que tenia aquest "mal". Jaume Riera senyala que a Barcelona es van processar 25 mariners, 23 d'ells italians. A aquest grup sempre els hi van caure les pitjors sentències. Dos napolitans i un milanès van ser enviats a relaxació (primer forca i després foc) a inicis del segle. 

El nombre de francesos va ser important. Jaume Riera en senyala 31 casos coneguts a Barcelona, contra tan sols un alemany i cap anglès. A diferència d'italians o sarraïns, molts vivien aquí i tenien família, sent el seu propi entorn que els havia denunciat.
La persecució contra els jueus va ser menor, l'únic cas a ciutat va ser el del rabí Isaach Mardofay el 1365 (mireu: ). La persecució contra ells va ser principalment pel delicte d'heretgia. Cal recordar que el primer cas que es coneix d'un judici per sodomia a Catalunya va ser contra un jueu anomenat Alaçar el 1263. La protecció reial i la trista expulsió de Catalunya segurament fa que el nombre sigui més baix. 

Esclaus i sarraïns van estar sempre al punt de mira de les autoritats. Els esclaus (macips) eren generalment d'origen del nord d'Àfrica. Jaume Riera senyala fins a 24 casos coneguts. 6 sarraïns catalans, 14 d'ells eren macips.

Macips a Santa Maria del Mar. 

(1) Somodia y Inquisición. El Miedo al Castigo. Ed Usuaia.
(2) Jaume Riera, Sodomites catalans. Ed Base

NOTA: Per ampliar informació cal clicar els textos ressaltats.