Com ella, moltes persones grans viuen soles a Barcelona, moltes d'elles a més s'hi senten. La solitud és un dels problemes més greus que els afecten. Això en arribar l'estiu es complica molt més, els pocs coneguts marxen de la ciutat, i molts cops els voluntaris no podem arribar a tots ells. Si vols implicar-te, al final explico com)
La Conchita aviat complirà 90 anys, la seva memòria és privilegiada, però físicament ho té complicat amb una evident apatia que encara dificulta més la seva mobilitat. Per si no n'hi hagués prou viu a un tercer pis de l'eixample sense ascensor. Gairebé mai surt de casa.
Veu poc a la família, estan fora de Barcelona, i el més proper no vol saber res d'ella. Els amics fa temps descansen en pau, li resta poca gent coneguda. Jo, com a voluntari, les treballadores socials de l'ajuntament, alguna trucada, algun amic que resta.... Recordo un agost que em va dir que amb 8 dies no havia vist ningú, ni parlat amb ningú. Em va mentir, el mal bitxo plomat que té li fa companyia. I li sóc gelós.
La setmana passada ens va muntar un número especial. Ja no podia pujar dalt de la gàbia. Té 15 anys i creiem que havia arribat la seva hora. Ella patia pel seu periquito, jo per ella. Després d'un número espectacular, vaig veure que tan sols estava cansat, i que ja prenia posició del seu lloc on tafanejar tot. Seguirà donant guerra.
A les llargues hores de solitud de la Conchita, entre tafaneries de tv, westerns i films de Chuck Norris insuportables, té al malcarat bitxo plomat. El cuida, sap del seu humor, parla amb ell; on va ella va. l'acompanya el "buitre leonado" com li diu un bon amic dels dos. Si ella està malament, el bitxo també; si ella el deixa, els brama pio-pios que es poden escoltar per tot Barcelona. I els dimecres m'explica la llarga vida social del seu company...
Moltes mascotes com aquest "periquito tafaner" omplen la solitud de persones grans a Barcelona. Persones que la societat ha deixat de banda i que tenen en elles i els voluntaris una connexió que els fa millorar la seva qualitat de vida. Persones amb memòria i testimonis de com ha estat la nostra ciutat en temps passats. Avui que tot el que va passar fa més de 30 anys ja és prehistòria. Amb ella visitem cada dia racons de la ciutat sense sortir del seu pis, llocs que mai havia imaginat les coses que hi havien passat.
Dimecres hi vaig tornar, i la mala bèstia plomada em va tornar a plantar cara. En marxar es va posar a piular com de costum. I vaig marxar feliç, sabia que la Conchita estaria ben acompanyada fins al dimecres vinent.
Finalment el dissabte 28 l'animaló va deixar de respirar al costat de la senyora Conchita. Aquest agost serà dur per a ella, intentarem que no es senti sola.
 |
| El pariquito resta en pau al costat de l'espòs de la senyora Conchita. |
Vols ser voluntari; mira:
https://amicsdelagentgran.org/index.php/ca/voluntariat/vull-fer-voluntariat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada