dissabte, 28 de juny del 2025

FRANCESC GUMÀ I FERRAN, L'HOME QUE VA TRANSFORMAR GAVÀ.

Francesc Gumà va ser el promotor que va fer realitat la línia de tren entre Vilanova i Barcelona, la decisió de fer una estació prop de Gavà, canviaria la vida dels gavanencs. Avui poca gent de la nostra ciutat sap qui era.


Caricatura sobre el ferrocarril de Barcelona a Vilanova, publicada al diari "L'Esquella de la Torratxa" l'any 1881


Gavà el 1870 era un petit poblet pagès del Baix Llobregat amb uns 1500 habitants, apartat de les vies de comunicació que anaven del Garraf a Barcelona. La pujança econòmica havia permès les primeres urbanitzacions al carrer Cap de Creus o al costat de ponent del carrer Sant Nicasi. La reobertura de les mines i la vinya eren les seves principals riqueses. 

És en aquest context quan Francesc Gumà i Ferran idea una línia de tren que unís Vilanova amb Barcelona i Tarragona. Per ell una veritable obsessió davant els molts entrebancs que va trobar per portar a terme una iniciativa que havia de portar la riquesa als terrenys on arribés. Com no els primers problemes van arribar de Madrid, on el gobierno primer no ho va aprovar, per finalment fer-ho amb una clara advertència “sin subvención ni auxilio del Estado”

Fill d'un indià (americano), malgrat tenir una fortuna impressionant, era insuficient per una obra tan important, però va viatjar per les zones on havia de passar el tren, i inclòs va viatjar a Cuba els EUA per buscar inversors. Finalment, es va constituir la Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona (VVB), de la qual fou nomenat director gerent. La construcció del ferrocarril va ser una tasca ingent, 13 túnels al Garraf, problemes a tots i cadascun dels municipis per on passava, tràmits burocràtics infinits, i una difícil situació familiar amb la mort de l'esposa i dos fills, que el portaren a depressions molt complicades. 


Traçat del Ferrocarril, una línia recta de Barcelona fins el Garraf


Però ho va aconseguir. Una línia recta de Sants al Garraf, passava prop de Gavà, i allà va tenir l'encert de construir l'estació que encara coneixem. El 16 de setembre, a les dues de la tarda (1) del 1880 va arribar per primer cop un tren a Gavà, procedent de Vilanova. El 28 de setembre Frances Gumà inaugurava la línia Vilanova-Barcelona amb una sola locomotora per a tot el trajecte. A partir de 1882 hi havia 4 trens d'anada i 4 de tornada. A Gavà s'aturaven 2 minuts. 





L'arribada del tren va transformar Gavà. L'estació estava prop de la llera d'un braç de la riera de Sant Llorenç. L'Ajuntament de Gavà, després de salvar molts tràmits burocràtics, va aconseguir el permís per urbanitzar la riera i desviar-la per on es troba el carrer dels Màrtirs de 1714, en direcció Viladecans.

 El següent pas va ser aconseguir la cessió de terrenys per part de la família Lluch i Vayreda (2), cessió a canvi de posar el nom seu als nous trams urbanitzats. Anys més tard, l'Ajuntament de Gavà, poc amic d'aquestes famílies terratinents va intentar posar el nom de Sant Pere a la rambla, però ni la justícia, ni el gobierno de España ho van permetre. 

Rambla LLuch.


Un segon efecte va ser els moviments de població que movia la població. Uns per tafaneria per venir veure el tren, altres per poder accedir al Garraf, al castell Eramprunyà o Begues. Per això van aparèixer serveis de tartanes i busos cap a poblacions veïnes o a Begues. A més de serveis de restauració i uns quants bars de senyoretes. 

Un darrer efecte va ser l'arribada d'indústries a Gavà, aprofitant les connexions que els brindava el ferrocarril. La més important va ser la família Roca, que va construir la seva fundació cap al 1917. 

Malgrat tots els esforços fets per modernitzar el país, la seva funció de mecenes a Vilanova, els darrers anys va haver de lluitar contra la crisi econòmica la fil·loxera i va morir pràcticament arruïnat el 1912. Gavà no té cap record cap a ell, una placa a l'estació va desaparèixer fa molts anys, ningú ha procurat recuperar-la. 



Francesc Gumà i Ferran (Vilanova i la Geltrú, 18331912) L'home que va portar el tren a Gavà

(1) Josep Campany i Guillot. Vint-i-cinc anys de l'arribada del ferrocarril a Gavà. Centre Estudis de Gavà.

 (2) Família del pintor del mateix nom, terratinents i propietaris de la masia de can Horta.

dilluns, 23 de juny del 2025

TARANCÓN, EL BISBE QUE VOLIEN ENVIAR AL "PAREDÓN"


Aquests temps que veiem a dirigents de la Conferència Episcopal clarament alineats als postulats de VOX i PP, com les seves cadenes de ràdio i televisió. He recordat un altre temps. De fet, ha estat Josep Miquel Bausset, monjo del Miracle, que m'ha recordat una carta pastoral de l'Enrique Tarancón, ara fa 75 anys, en plena dictadura.

Visita de Tarancón al Miracle, mentre ere el bisbe de Solsona.



Quan el van nomenar bisbe de Solsona tenia tan sols 38 anys, era un petit bisbat al bell mig de Catalunya. Es va trobar amb una població empobrida per la guerra, que passava fam. Es va posar aviat al costat de la gent minera, dels obrers i els més necessitats, i es va mobilitzar en favor seu, però totes les administracions li van tancar les portes als nassos. És llavors quan va escriure la carta pastoral que va aixecar polseguera:

-«No podemos callar. No debemos callar por más tiempo....parten nuestro corazón las angustias y estrecheces que sufren nuestros hijos y un deber ineludible pone la pluma en nuestras manos»,

-«...para defender el derecho de los padres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesiten para llevar una vida digna y humana».

-“Para quien tiene dinero abundante, y no son pocos los que se han enriquecido desaforadamente, no existen privaciones…..(pero) hay muchas familias que carecen de los alimentos indispensables. Hay muchos padres que no pueden dar pan a sus hijos”.

Tarancón amb l'abat Cassià



No cal dir que després d'això, Tarancón va estar 18 anys a Solsona. Segons va declarar més tard, ell va ser molt feliç els 18 anys passats al bisbat de Solsona: “Era el lloc adequat per a mi”. Però el nunci papal, quan li preguntaven pel fet, deia: “Hasta que el gobierno no digiera el pan”, L'extrema dreta, sempre amb tant poder a Espanya aviat el va assenyalar com "el obispo rojo".


Bausset també recorda la seva defensa del català: "Tarancon assumí personalment la defensa de la revista l’Infantil, per evitar d’aquesta manera els problemes de la censura del govern franquista. A més, quan un capellà de Cervera va ser amonestat pel governador civil per predicar en català, Tarancon, que era un home més de fets que de paraules, li digué al mossèn: “No patisca; aquesta nit aniré jo mateix a fer el sermó. Jo vaig pujar a la trona, i com si no passara res, vaig predicar en català”." El monjo, també valencià, treu pit: "Aquesta anècdota del sermó a Cervera i la Pastoral, demostren el caràcter extravertit de Tarancon, molt propi dels valencians" Per acabar dient: " N’estic segur que d’haver viscut la Dana que va assotar els pobles de la zona central del País Valencià i que va produir 228 morts, el bisbe Tarancon no hauria mirat cap a un altre costat, ni hauria callat per “prudència”, sinó que hauria denunciat , la passivitat del govern valencià (i la seua ineptitud), en gestionar aquesta catàstrofe, ja que els qui estaven al capdavant del Cecopi, no van saber avisar a temps la població per tal de protegir-la.

Eren temps diferents, avui els mitjans de comunicació dels bisbes estan properes a les polítiques antisocials dels empresaris. o les retallades de drets de les dretes més radicals i fonamentalistes. Avui, com fa 50 anys, molts seguirien dient "Tarancón al paredón".



divendres, 13 de juny del 2025

RUTA DE L'ESTIGME A LA PERSECUCIÓ

En el marc de la campanya del 28J. Dia Internacional de l'Orgull LGTBI+, des de l'Àrea de Feminismes i Igualtat de la Diputació Provincial de Barcecola organitza la jornada La memòria històrica LGTBI+: narratives i reptes per a les polítiques públiques des del món local.



Ruta guiada per la memòria històrica LGTBI+ pels carrers de Barcelona.

 

A càrrec de Leopold Estapé, historiador i expert en història del moviment LGTBI. 

L'objectiu és mostrar com vivia el col·lectiu, com era percebut per la societat barcelonina i de quina manera van defensar la seva identitat. Parlarem de transvestisme, d'identitats dissidents, de persones LGTBI, i especialment de les lleis que les van afectar i de la repressió que van patir. Ens centrarem en el període comprès entre la Segona República i la Transició (1931-1980).

17 de juny des de l'Espai Francesca Bonnemaison.

18 h -19:30 h. 


Inscripció oberta a la ruta guiada fins arribar a un màxim de 30 persones:   https://formularis.diba.cat/diba/recorregut-memoria-historica-lgtbi-lestigma-persecucio-barcelona


Interior de la Criolla, amb Flor de Otoño (llavis pintats) al centre ballant. 




SORTIDA 

Dia:                              17 juny 2025
Hora                             18 hores
Lloc:                             Espai Francesca Bonnemaison, Carrer de Sant Pere Més                                          Baix, 7
Organitza:                   Diputació Provincial, Area de Polítiques d'Igualtat.
Durada activitat:          Entre 1h 30 minuts i dues hores.
Bibliografía:                 Al final d'aquest text
Preu                            Gratuït.              
Guia                            Leopold Estapé. Expert en història LGTB
Idioma:                        Català
Final:                           Plaça Raquel Meller. (Paral.lel)  Segons horari.


INFORMACIÓ ÚTIL:

-Comissaria de la Via Laietana, Més de 1000 persones van rebre maltractes en virtut de les lleis franquistes.


https://poldest.blogspot.com/2022/02/memoria-gris-de-la-comissaria-de-via.html


 -La intersexualitat als carrers de Barcelona: Múnia i Onofre


https://poldest.blogspot.com/2017/08/la-llegenda-de-munia-de-barcelona.html



Santa Munia (Liberata o Wilfrida) MNAC 1660 Andreu Sala





-Rampova al cine Princesa. Qui era?:


https://www.elsaltodiario.com/lgtbiq/rampova-cabaret-ploma-2-maribollotrans-no-insulto-porque-cuando-admites-termino-convierte-arte




-Barri "Chino", abans de la guerra:


-Les Carolines entre el mite i la realitat:

https://poldest.blogspot.com/2020/06/les-carolines-entre-el-mite-i-la.html

-Memòria del carrer Cid "la callejuela maloliente"



Barri Chino, originalment d'Arc de Teatre fins el mar. 

-Cançó lésbica de Raquel Meller:




Bibliografia: 

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales
Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.
Genet, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 
Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)
Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.
Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.
Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.
Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.
Huard, Geoffroy. Los gais durante el franquismo.  Ed Egales. 
León, Rafael de. Pena y Alegría del Amor 
Madrid, Francisco. Sangre en las Atarazanas. La Vanguardia
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 
Usó, Juan Carlos. Orgullo travestido. El desvelo Ed.

Blogs de Leopold Estapé


La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/