LA BELLA DORITA, LA REINA DEL PARAL.LEL

María Yáñez, La Bella Dorita, es va guanyar al públic del Paral·lel més enllà dels anys daurats del cuplet. I va tenir la valentia de cantar els seus temes sense censura a la dura postguerra espanyola. 

Una centenària Maria Yáñez (1901-2001) poc abans de deixar-nos va rebre homenatge dels seus molts amics al Teatre Maragall de Gavà. "I ho va celebrar menjant una llagosta i una dotzena d'ostres. 'He soñado mucho con ellas ", va dir amb una mirada de plaer abans de donar-se un petit festí."(1)

A Gavà, foto Silvia T Colmenero. 

Dona de caràcter, capaç de plantar cara a la república o a la dictadura, però amiga dels seus amics. El seu mestre va ser en Joan Viladomat, autor de la música de moltes de les cançons que ella va cantar. Autor de gran èxit, els seus temes van arribar a triomfar fora de les fronteres, però li agradava la bona vida, la guerra el va agafar amb el que portava sobre i moria el 1939 en la més absoluta ruïna. La Bella Dorita li va pagar el seu enterrament i li va cedir el nínxol on reposa el gran autor de Manlleu.

Amb 12 anys va veure que la seva família havia d'abandonar el seu poble, Las Cuevas de Almanzora, havien tancat les mines. Va venir a Barcelona a la recerca d'una vida millor. Aquí va treballar en diferents tallers, fins que amb 16 anys es va fugar amb el que seria el seu primer espòs. El matrimoni va durar tres mesos, i la Maria Yáñez va entrar a treballar en locals de "alterne". 

Però aviat guanya un concurs de bellesa i pot començar a cantar pels diferents locals de Barcelona. Mentre anava a classes del mestre Viladomat. El 1923 debuta i triomfa al Molino, adoptant el nom que l'ha fet cèlebre: la Bella Dorita. Polítics, esportistes passaven pel seu vestidor. La seva llegenda va créixer actuant al teatre Apolo, on accidentalment (o no) li va caure el mantó que la tapava, quedant completament nua davant el seu públic. A partir d'aquell moment va començar una constant tira i arronsa amb una censura que no li treia un ull de sobre, però mai va deixar de provocar.

Els anys 40 i 50, en plena postguerra, va seguir triomfat en el Paral·lel, sent una de les poques estrelles que va seguir brillant en la lenta decadència del que havia estat un gran bulevard ple d'espectacles de tot tipus. En aquells anys va gravar el tango del cigarro (Fumando Espero) del mestre Viladomat, a diferència de Sara Montiel, ella ho va fer sense censura. 



Finalment cansada de la censura i ja amb més de cinquanta anys, es va retirar encara amb ple èxit, fundant el cabaret Bagdad just sota la casa on Viladomat va guiar les seves primeres passes com a cantant. 



Es va casar tres cops, al primer el va deixar plantat, el segon va morir durant la guerra, el tercer també va morir abans que ella. Va fer de temes com "La Vaselina, La Pulga, o El tren" unes interpretacions inoblidables que aixecaven a la gent de les seves cadires.

Encara que no es va prodigar en fer-ho, també va gravar algú tema en català, "Don Canut qui gemega ja ha rebut: 



(1) Los 100 años de La Bella Dorita. EL PAIS, 24 febrero 2001:  
https://elpais.com/diario/2001/02/24/catalunya/982980463_850215.html