40 ANYS DE LA DESPENALITZACIÓ DE L'HOMOSEXUALITAT

Aquest desembre del 2018 es compliran quaranta anys del dia que el president  Adolfo Suarez va signar la despenalització de l'homosexualitat, al treure aquesta paraula de la Ley de Peligrosidad  Social. (Article publicat a la revista INFOGAI, nº 204)

Colita. Manifestants per l'alliberament gai el 26 de juny de 1977 a La Rambla

Per recordar-ho amb el GAG tinc previst  organitzar una exposició per donar a conèixer com van viure les persones LGTBI les èpoques anteriors a aquest important fet, i amb el Memorial Democràtic visitarem els llocs que ens poden recordar aquells durs anys de la repressió. 

La primera gran despenalització de les relacions homosexuals a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es van dissoldre els tribunals del “Santo Oficio”. Posteriorment algunes ciutats com Tarragona van crear les “Juntas de fe”, Barcelona no ho va fer.

Al Codi penal de 1848 ja no va aparèixer definitivament la penalització de la sodomia. Durant més de cent anys les relacions homosexuals a Espanya no van estar perseguides penalment, encara que alguns jutges van utilitzar l’”escándalo público” per fer sentencies en contra.

La dictadura del General Franco fins a 1954 no va inloure a la Ley de Vagos y Maleantes les relacions homosexuals; durant aquests anys es van tolerar als discrets com Vicente Aleixandre, o als addictes al règim com Jacinto Benavente; però els republicans van haver de fugir l’exili, Luís Cernuda, Margarida Xirgu o Miguel de Molina,  per evitar acabar assassinats com Federico García Lorca. Més per ser republicans que per tenir relacions homosexuals.

Aquest any van afegir a la llei republicana de Vagos y Maleantes, la condemna a l’homosexualitat, lligada a la vagància i a l’escàndol públic. Una víctima d’aquesta  llei va ser la Candela, a la Barcelona de 1966. Ella volia fugir d'Espanya, anar a França on deien que hi havia més llibertat. Venia de Sevilla, on ja havia tingut problemes amb la policia.

La Candela el 1966 no vestia com una dona, es maquillava una mica, "solo para dar un poco de misterio". La policia franquista la va detenir i li van donar una sobirana pallissa. La van portar a la famosa comissaria de Conde Asalto. Després a la Via Laietana recorda que li deien "Te vamos a matar maricón, te vamos a quitar el mariconeo" Encara avui plora en explicar-ho. (1)

Però al primer ministre Carrero Blanco li va semblar poc. Ell creia que els nous aires de revolució sexual al món, acabarien amb les essències pàtries. I així es va idear una llei retrògrada, amb voluntat preventiva, sense garanties pels acusats i molt classista, va ser la Ley de Peligrosidad Social.

Silvia Reyes va ser una víctima d'aquesta llei. Alguns jutges creien que la transsexualitat era pitjor que la prostitució. Aquests es van acarnissar amb les persones transgènere, La Silvia estava al Drugstore, un dia de març de 1975,  quan la policia la va detenir. "En aquella època  "los" transexuales  que vestíamos  de mujer, con pechos  y tacones, nos aplicaban  la Ley de Peligrosidad.  Los palos  y los insultos  de  maricones  y  degenerados empezaban ya en Jefatura. " (2) La van condemnar de sis a vuit mesos de presó, i dos anys de desterrament. El juny de 1977 estaria en primera fila de la manifestació per l'alliberament gai.

La tramitació d’aquesta llei va fer aparèixer les primeres entitats de lluita per l’alliberament homosexuals, AGHOIS, MELH i finalment el FAGC a la mort del dictador. Ni a Catalunya, ni a Espanya havia existit cap associació fins llavors.

AGHOIS va ser creada per Armand de Fluvià

Als anys de la transició les esquerres seguien mirant amb recel als homosexuals, malgrat que la majoria d’activistes eren militants d’aquests partits. Catalunya va ser una excepció, i no sols van posar homosexuals a les seves llistes, també van actuar activament per la seva despenalització. 

L'any 1978 Armand de Fluvià i Jordi Petit donaven visibilitat als homosexuals surtin en diversos  programes de TV, més endavant  Germà Pedra va ocupar importants càrrecs a la Corporació Metropolitana i al seu ajuntament de L’Hospitalet.  Fruit de totes les lluites socials i polítiques, el 26 de desembre de 1978, el president Adolfo Suárez signava la modificació de la “Ley de Peligrosidad Social” que treia l’homosexualitat del text. Data que es considera la fi de la penalització.

 

Jordi Petit i Armand de Fluvià al Parlament de Catalunya. 

La despenalització va desmobilitzar l'activisme, malgrat que les batudes van seguir actives, les agressions van seguir impunes. La sida i assassinat de la Sonia a la Ciutadella obligaria a prendre consciència de la necessitat d'un activisme que no sols havia de lluitar per l’alliberament, si no també per la més absoluta i radical igualtat de drets.

(1)  Barbancho, Juan-Ramón. Ser tu misma no era delito. Ed. Liebres Muertas.

(2)  Silvia Reyes, “Los palos ya empezaban en Jefatura” Interviu, 5 de febrer 2007.

Més:

-Olmedo, Fernando. El látigo y la pluma. Ed. Oberón.
-Mira, Alberto, De Sodoma a Sueca. Ed. Egales..
-Fluvià, Armand de. El moviment gai a la clandestinitat del franquisme.  Ed. Laertes.
-Petit, Jordi. Vidas del arco iris. Ed. Egales.
-Huard, Geoffroy. Los antisociales. Historia de la homosexualidad en Barcelona y París, Ed. Macial Pons.
-Arnalte, Arturo. Redada de violetas, la represión  de los homosexuales 

bajo el franquismo, Ed. La esfera de los libros.