dilluns, 27 de gener de 2020

INTERVENCIÓ A LA TAULA “SILENCIS” AL BORNCCM AMB MOTIU DEL 75 ANIVERSARI DE L’ALLIBERAMENT D’AUSCHWITZ


Els silencis han fet un buit durant segles sobre el genocidi de moltes de les seves víctimes, gitanos, republicans i homosexuals han patit l'oblit i el silenci al discurs públic i mediàtic.



Bona tarda

Moltes gràcies per la vostra invitació. Abans de començar vull recordar la nostra pròpia història. Prop d’aquí, durant molt temps, es portava gent a relaxar (eufemisme que volia dir executar) a heretges i sodomites. Va ser a finals del segle XV, ja no es va relaxar a cap jueu, entre finals del segle XIV i inicis del XV la ciutat els va exterminar gairebé a tots. El silenci d’aquest fets ha arribat a avui.

Tots els anys aquest dia fai memòria de l’holocaust em surten veus dient que no toca, que parli d’altres temes. L’holocaust és memòria incomoda; ho és pels negacionistes, pels qui no agrada es parli del genocidi jueu i per aquells que volen eradicar tota referència a la diversitat sexual o de gènere. Volen silenci, germà de negació, d’oblit i productor de pors i dolors infinits. 

A diferència d’altres grups els nazis no van necessitar lleis per perseguir la sodomia, paraula que englobava a homosexuals i transsexuals. Des de 1872 l’article 175 del codi penal alemany tenia dures penes en aquest sentit. Ela nazis la van aplicar des del moment que van arribar al poder, cinc anys abans de la fatídica Nit dels Vidres Trencats.

Però tot aixó no va arribar de sobte; feia temps que mostraven el seu odi al carrer; feia temps que agredien gent,; però la població mirava cap un altre costat, molts creien que portarien estabilitat. Posaven ordre, atacaven homosexuals, comunistes, als diferents als “no iguals”. Quan la població es va adonar ja era tard.

La persecució es va dirigir als considerats “aris”, creien que posaven en perill la procreació de la raça aria i el seu futur. Així als territoris ocupats, l’objecte de les seves persecucions eren els que consideraven de raça ària: els alsacians a França, suabos del Danubi o els habitants dels Sudetes.

Tenir una veu aguda, no tenir fills, ser solter, formar part de la “faràndula” berlinesa dels anys 20, tenir ploma era motiu de sospita. A aquest fet s’hi afegien les denuncies anònimes i els arxius de la policia. La Gestapo feia la resta. Un cop detinguts la seva ruta podia ser molt diversa, no tots van anar als camps de concentració i extermini. Alguns van acceptar ser esterilitzats, altres els van enviar al front a primera línia de foc com a carn de canó; els enviats als camps van servir per experiments horribles.



La Vereinigung der Verfolgten des Naziregimes es va negar a  reconèixer als homosexuals procedents de camps de concentració. Aixó va significar la negació de tot tipus d’ajut, no se’ls va citar a Nuremberg i el seu pas pels camps de concentració es va considerar presó preventiva, havien encara de complir les seves penes. El silenci va caure sobre d’ells, el dolor no havia acabat encara, molts que van superar el genocidi van morir a l’oblit.

El nazisme no va organitzar una persecució sistemàtica de les lesbianes, però no veien amb bon ull a les dones que volien actuar lliurement, sense la tutela de pares, esposos o germans masculins. Quan una dona era denunciada a la feina o per la família, tenia el seu destí marcat a Ravensbrück. Entraven amb el triangle negre, el de les feministes, els antisocials i persones amb minusvalies.

Elli Smula, sindicalista de la xarxa de tramvies de Berlín, va ser denunciada per la seva pròpia empresa com a lesbiana. Allà va ser maltractada i utilitzada com a conillet d’índies, fins que en un experiment d’aquest hi va perdre la vida. A aquest camp van morir unes 95.000 persones, dones i els seus fills, una part d’elles lesbianes.

Pierre Seel tenia nacionalitat francesa, residia a Alsàcia. Malgrat l’homosexualitat no estava penalitzada a França, la policia el va fixar com a tal. El 1940 els alemanys van ocupar el seu poble, poc després la Gestapo el va detenir, la gent d’aquesta regió, els consideraven alemanys. Als detinguts que es resistien els arrencaven les ungles i els penetraven amb regles trancades.

Enviat al camp de Natzweiler-Struthof. Allà Seel va reconèixer la cara de qui havia estat el seu amant en Mulhouse, tenia 18 anys, va sortir per escarmentar a tots. Els guàrdies el van despullar i van col·locar una galleda de metall sobre el seu cap. Llavors van deixar anar diversos pastors alemanys entrenats i els van atiar contra ell, estripant-lo en cos viu, fins que va morir per les mossegades.

Acabada la guerra es va veure obligat a canviar de nom per evitar represàlies, es va apuntar a un grup de la Creu Roja que el va enviar a França en unes condicions infrahumanes. Però a França es va trovar que la homosexualitat estava penalitzada; lseva família el va rebutjar i el va desheretar, els seus amics li van donar l'esquena; per si fos poc  a la seva ciutat va veure com s'agredien  persones que feien visible la seva condició sexual. Per ocultar la seva homosexualitat es va casar i va tenir quatre fills, però el matrimoni va ser un calvari. Tot això va ser per a ocultar-se d'una ciutadania molt homòfoba. Finalment el 1978 es va separar de la seva dona. França no el va honorar fins els 2003,  era ja l'únic homosexual supervivent francès de la barbàrie. Llavors va venir el reconeixement, la seva família li va donar suport i la seva dona va retirar la demanda de divorci. El novembre de 2005 moria a Tolosa el testimoni de l'estigma sofert pels homosexuals a Europa durant 50 anys. Un carrer el recorda.

La postguerra va seguir sent dura, fins a 1995 100.000 persones van ser denunciades, 50.000 amb sentències fermes. El 1969 l’article 175 va ser restaurat en part. A inicis dels 80 homosexuals i gitanos van ser reconeguts com a víctimes de l’holocaust. El 1995 el 175 va ser eliminat. Quan a inicis del segle XXI es voler realitzar un homenatge a les víctimes, ja sols quedaven vius menys de dues persones.  

Les conseqüències van ser terribles. El teixit associatiu va ser destruït, els fons documentals cremats, les cintes cinematogràfiques o les  obres d’art destruïdes, els activistes que van sobreviure es van exiliar. Els homes i dones LGTB van haver de viure vides diferents o acabar en mans de la justícia.

Avui podem veure que aquest virus del feixisme no va morir el 1945, que segueix viu i present als nostres carrers, o que una bona part de la població mira cap un altre banda o creu que no va amb ells. Com s’estan introduint a les institucions, als medis periodístics, la justícia fomenten el negacionisme, l’oblit del dolor i el silenci.

Oblidar, menystenir o negar l’holocaust ens porta al camí que ens retorna a aquest horrible passat. Primo Levi va dir:
“No és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, Qui parlarà?”

De tots nosaltres depèn. Hem parlat d’oblit, de negacionisme, de dolor, de pors, d’odis; hem parlat de silencis que segueixen vius. Sols la memòria és l’antídot, cal evitar acabi a l’oblit.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada