Textos que tenen a veure directe o directament amb la Ciutat Comtal i que he anat publicat a les xarxes els darrers mesos:
Temes: històries de la Criolla; el misteri de l'escafandre; els 2000 gais; La Chava i Sang a les Drassanes...
 |
Carrer Cid del "barri Xino", 1930 |
L'ASTURIANA, MIS DISTRICTE 5, 1934?
Hi ha dubtes de si va ser ella o Candelaria Biarnés, o eren la mateixa persona. La realitat és que va provocar un gran escàndol entre la premsa que es dedica a escandalitzar-se per espantar els seus lectors dels mals que cauran sobre d'ells.
Diuen que l'Asturiana era la més bella de la Criolla. Però ¿qui s'amagava darrere d'aquest bell rostre femení? Apareix citada en nombroses publicacions sobre la Barcelona dels anys 30, també als reservats de la Criolla al costat de Flor de Otoño, amb roba masculina. Ningú va escriure la seva biografia.
L'Asturiana apareix sovint citada en la premsa de l'època o en la interessant publicació del periodista Francisco de Madrid "Sang a les Drassanes" de 1926 (reeditada per La Vanguardia). La cita en masculí i l'anomena invertit. Cita a les seves companyes "la Cojitos" la "Madriles", la Granota, l'Eloisa ... Assenyala que apareixien en multitud de "festes d'invertits" als quals acudien "parelles d'invertits vestits de dona", compta que era assídua en els reservats l'Hotel Palace, o en els del 'Paral·lel, segurament també en la Criolla o Cal Sagristà. Poc més sabem d'ella, de qui mai ningú es va interessar en la seva biografia.
També hi ha breus referències, en negatiu sempre, a la premsa de l'època, El seu nom artístic era Candelaria Biarnés. Normalment, no utilitzaven el cognom, i per això ha portat a moltes confusions, no gaire clares.
El fet de sortir com miss Districte V va fer sospitar a la premsa del seu temps (des del Diluvio fins al Papitu) que es tractava d'un "home". Assenyalaven que "com no sortien en banyador, no podien conèixer el seu gènere", jo no sabia que es pogués conèixer el gènere d'algú si va en banyador. Anys abans a un concurs similar va ser el transformista català d'origen filipí DERKAS, i va passar a Berlín traient-se la perruca un cop guanyat el concurs. Cert, una persona transvestida va guanyar el concurs de miss Districte V, Candelaria o Asturiana ?, el misteri segueix.
Informació completa: https://poldest.blogspot.com/2020/07/lasturiana-la-candelaria-mirko.html
HISTÒRIES DEL XINÈS: L'ESCAFANDRE MISTERIOSA
Era el 1917 quan Antonio Sacristán, propietari de la Criolla, obria un nou local: Cal Sagristà. No va ser fàcil.
Un dia es va presentar un desconegut demanant comprar "l'escafandre", l'Antonio li va contestar que no podia vendre el que no tenia. Poc després va ser la policia qui li preguntava. En contestar que ho desconeixia, li van clavar una dura pallissa i el van portar al calabós, després de passar una nit detingut, va ser posat en llibertat.
De l'escafandre no se'n va saber més, però Sacristán va aprendre que en aquesta zona s'havia de fer respectar, així va contractar matons del sindicat del crim. Quan algú molestava més del compte, apareixia en algun carreró de la zona, sense respirar: li costava 1400 pessetes.
IMATGE: Reservat de la Criolla, l'Asturiana assegut a terra al mig, darrere seu amb els llavis pintats Flor de tardor, amb dos pistolers del sindicat lliure (del crim) Pepe de la Criolla i Sacristán.
BIBLIOGRAFÍA:
Francisco Madrid, Sangre en Atarazanas. La Vanguardia
Paco Villar, La Criolla, puerta dorada del barrio Chino. Comanegra.
ELS DOS MIL GAIS DEL CHINO, EL 1929.
A la primavera del 1929,un escriptor francès nascut als mars del sud (Noumea) va venir a Barcelona a endinsar-se al món de l'hampa per la seva novel·la "Le pritemps d'Espagne". Va escollir Barcelona per què "a aquesta ciutat, aquest món té un caràcter i un color molt propi"
Un dia va entrar a la Criolla del carrer Cid, Cid Campeador a la seva novel·la, per donar segurament un aire més exòtic. Aquí es va trobar uns joves amanerats i amb la cara pintada que el van invitar a ballar. Va quedar estranyat de com s'agafaven, especialment "pel darrere". Va preguntar a un cambrer que era allò. Aquell li va dir "aquí tots som gais (en realitat mari..ns, però a Facebook ni li agrada la paraula), jo conec a més de dos mil a aquest barri."
El diumenge va tornar, el local estava ple de gom a gom, bodeguers, estibadors, mecànics, mariners... "Es llançaven a ballar amb entusiasme, estranyant entre els seus braços als joves maquillats.
IMATGE: BALL A LA CRIOLLA. Davant es pot veure a Flor de Otoño, llavis pintats y ballant amb un client.
Bibliografía:
Francis Caro. Primavera de Barcelona. Ed. Almuzara.
Paco Villar. La Criolla, puerta dorada del Barrio Chino. Ed Comanegra.
LLIBRES:
La Criolla. La Puerta Dorada del Barrio Chino. Paco Villar.
El local de pitjor reputació de Barcelona, als "baixos fons" de la ciutat, va ser freqüentat pel bo i millor de cada casa, mariners, delinqüents, transvestits, intelectuals i "gente bien" que es deixava caure per allí. També va ser un local de referència per a tots aquells que van voler viure la seva sexualitat de forma diferent, la seva "mala fama" va alimentar i engrandir la seva llegenda.
"La historia de La Criolla es poco conocida. No se ha hecho justicia con el local nocturno más transgresor y cosmopolita que ha tenido Barcelona; un local que revolucionó las costumbres sociales y se convirtió en un icono turístico de la ciudad, a pesar de los esfuerzos realizados por sectores oficiales y políticos para que así no fuera. La máxima atracción del Barrio Chino barcelonés representó la culminación del ocio nocturno concebido como una cuestión de vanguardia y modernidad."
"El ambiente de la calle Cid se extremó a pesar de la vigilancia policial, y los atracos, agresiones, hurtos, robos, desafíos, riñas o el tráfico de drogas o armas, alcanzaron niveles peligrosos. Y en la Criolla, los empleados de la casa tampoco consiguieron evitar que a lo largo de este período se registraran más incidentes de lo habitual...."
Més sobre la Criolla: http://poldest.blogspot.com.es/2017/05/cabaret-la-criolla-on-tot-era-possible.html
El local de pitjor reputació de Barcelona, als "baixos fons" de la ciutat, va ser freqüentat pel bo i millor de cada casa, mariners, delinqüents, transvestits, intelectuals i "gente bien" que es deixava caure per allí. També va ser un local de referència per a tots aquells que van voler viure la seva sexualitat de forma diferent, la seva "mala fama" va alimentar i engrandir la seva llegenda.
"La historia de La Criolla es poco conocida. No se ha hecho justicia con el local nocturno más transgresor y cosmopolita que ha tenido Barcelona; un local que revolucionó las costumbres sociales y se convirtió en un icono turístico de la ciudad, a pesar de los esfuerzos realizados por sectores oficiales y políticos para que así no fuera. La máxima atracción del Barrio Chino barcelonés representó la culminación del ocio nocturno concebido como una cuestión de vanguardia y modernidad."
"El ambiente de la calle Cid se extremó a pesar de la vigilancia policial, y los atracos, agresiones, hurtos, robos, desafíos, riñas o el tráfico de drogas o armas, alcanzaron niveles peligrosos. Y en la Criolla, los empleados de la casa tampoco consiguieron evitar que a lo largo de este período se registraran más incidentes de lo habitual...."
Més sobre la Criolla: http://poldest.blogspot.com.es/2017/05/cabaret-la-criolla-on-tot-era-possible.html
LA XAVA, LA NOVEL·LA QUE VA ESCANDALITZAR FA 100 ANYS A LA GENT DE BÉ DE BARCELONA.
L'obra és autèntic retaule de la vida dels baixos fons, plena de cruesa i trepidant acció i amb una constant i colorista descripció dels edificis, de la vestimenta i dels ambients: cada espai evoca una imatge.
El seu autor va ser Juli Vallmitjana (1873 - 1937), un orfebre, escriptor i dramaturg català, conegut també com el Gorki català. Aquesta novel·la, segurament en previsió de l'escàndol, la va signar sota el pseudònim J.V. Colomines.
La Xava se situa als baixos fons de la ciutat, que són els únics de la ciutat amb caràcter). Els seus protagonistes són les prostitutes, els lladres, els pispes... Una marginalitat que l'autor coneixia de primera mà i de la qual no es feia ressò la literatura burgesa de l'època.
La capacitat narrativa de Vallmitjana està plena de vitalitat,són els personatges els que parlen: és el català dels marginats, una llengua que s'omple del sentit de l'idioma, de ritme i d'intenció. La força de La Xava radica, precisament, en el fet que la història és veritat i els personatges són veritat perquè la seva parla és, també, de veritat. Juli Vallmitjana és l'únic escriptor que va ficar-se a fons en la llengua dels baixos fons, tal com ho havia fet ja en la dels gitanos.
Bibliografía:
Paco Villar. La Criolla, puerta dorada del Barrio Chino. Ed Comanegra.
Sebastià Bennasar El retorn de Juli Vallmitjana, l'escriptor dels baixos fons. Vilaweb. 12.09.2018
SANGRE EN ATARAZANAS
Francisco Madrid, amb imatges de Gabriel Casas i Galobardes. (1926, reeditat per La Vanguardia febrer del 2020)
Va ser el primer cop que es va utilitzar el terme "Barrio Chino" en un text escrit per referir-se al Districte V. El periodista s'endinsa al món dels baixos fons de Barcelona i amb un lèxic molt propi d'aquell temps s'endinsa als racons més estrafolaris del barri. Pistolers, cocaïna, bordells, transvestits i "gente bien" circulen per un barri on res era igual. Una veritable joia, un llibre molt recomanable per conèixer aquella Barcelona dels anys 20-30.
Un text estret del llibre:
..."Serían las tres de la mañana cuando la campana sonaba y bajo un palio caminaba un cura viejo que llevaba cuidadosamente un cáliz y una hostia.
Ning-ning. Ning-ning. Ning-ning.
Entraron en el lupanar el cura y el sacristán. Las mujeres, al ver el resplandor de la luz del farol, los trajes lucientes y la cara del cura —la mala cara que ponía el cura, que las miraba con el rabillo del ojo acentuando su seriedad—, se arrodillaron juntando casi la cabeza con el suelo. Subieron al primer piso, en el momento en que se abría la puerta del cuarto de la Murciana y salía esta con una palangana en la mano acompañada del cliente.
El señor Pedro le dirigió una mirada fulminante y le dijo:
—¡Hala, a tu cuarto!
La Murciana, pálida, intensamente pálida, cerró su cuarto y dejó caer la palangana, produciendo un ruido grande al chocar con el suelo. Ella, la pobre lupanaria, cayó desmayada sobre la cama aún deshecha.
En el salón las prostitutas y los clientes charlaban en voz baja. El señor Pedro salió del cuarto de la Rosa en cuanto entró el cura, y poco después salía este… Bajaron las escaleras silenciosamente, volvió la luz del farol, el traje y la cara agria del párroco a producir espanto en el espíritu de las prostitutas…
El ning-ning, ning-ning, ning-ning… se perdió en Atarazanas, y la casa volvió a caer en el silencio. Los clientes se marcharon, y quedaron las pupilas y el señor Pedro junto al brasero, tristes y mudos.
Al filo de la madrugada la segunda ama gritó desesperadamente:
—¡Ha muerto! ¡Ha muerto!
Y, efectivamente, la señora Rosa se había muerto.
A las once de la mañana, volveremos al comienzo, nadie dormía. La casa estaba en actividad. Se había montado un catafalco en medio del salón, y el cadáver del ama estaba metido en una caja de melis enorme. El vientre de la muerta era algo que ofendía y que injuriaba. Una prostituta dijo:
—¡A ver si va a reventar!
Y la otra prostituta bizca y sevillana exclamó:
—Pongámosle un plato e senisa en el vientre. Eso lo jasen en mi tierra la gitana pa que no revienten lo muerto.
Buscaron un plato hondo y lo llenaron de ceniza del brasero. La pupila andaluza lo colocó en el vientre mientras la vieja de 60 años pintaba las mejillas de la muerta con colorete, le daba rojo a los labios y entre los cabellos enlazaba unos claveles para embellecer el cadáver.
A media tarde buscaron una cruz para ponerla sobre el cadáver. No la encontraron. La pupila leridana sin decir palabra se fue a su cuarto, agarró unas tijeras muy grandes y abiertas y en forma de cruz las dejó en el pecho de la muerta. Todas lloraban la muerte del ama, todas la lloraban como si se hubiera muerto su madre.
Por la noche, en un periódico conservador y católico, aparecía una esquela mortuoria de media plana. Cuando se publica una esquela así se tiene derecho a que entre el texto se lea una nota necrológica ensalzando las virtudes del muerto. El periódico católico y conservador de la noche, hablando de doña Rosa… decía así:
“En las extensas relaciones de la familia… ha causado hondo pesar la muerte de la venerable anciana doña Rosa…, esposa de don Pedro…, que ha fallecido habiendo recibido los auxilios espirituales"....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada