EL MOLT NOBLE I ARISTOCRÀTIC OFICI DE LLEPACULS.

Sabeu d'on ve la paraula llepaculs? Sabeu que era un gran honor tenir aquest ofici i no tothom ho podia ser?

Netejar l'anus era una activitat massa humana perquè la reialesa s'ho fes. Tenien joves nobles cortesans encarregats de fer-ho, no podien ser de classes vulgars, doncs l'activitat era molt aristocràtica, Així amb un pal i una esponja feien la seva noble tasca. Tot indica que va ser a la cort d'Enric VII quan es va instaurar aquest ofici anomenat 'Groom of the Stool' (el nuvi de la merda ?).

A Barcelona segurament els primers van arribar de la mà de l'emperador Carles V, encara que la seva època de major glòria va estar en temps dels primers borbons, amb Felipe V i els seus fills Luís I i Fernando VI van tenir molta feina, donat el seu estat mental. Un bon llepaculs podia acabar com a camarlenc o primer ministre del rei. 

Les famílies amb ganes de triomfar a la cort del rei enviaven als seus fills a cort, i sempre el més "trepa" acabava com a llepaculs oficial. La seva feina era seguir al rei dia i nit. Havia de tenir sempre a prop del monarca la cadira de cagar i anar ben proveït de palanganes, tovalles i esponges. I entre cagalera i cagalera donar conversa, i aquí li treien bon profit, el que avui anomenaríem com a tràfic d'influències.   Molts cops ni hi havia cap estri netejador, llavors les fines mans del jove havien de fer la feina. Si el rei era golafre o de "ventre ràpid" l'ambiciós jove tenia feina extra deixant ben net el reial anus. 

El noble ofici podia servir per pujar de categoria, o per perdre el cap. Sembla que a la cort d'Enric VIII aquest rei va tallar el cap a més d'un dels seus "netejaollets" (tindrien les mans rasposes?). En canvi el boig Jordi III, que tenia 8 joves fent aquest servei, va acabar promocionant a John Stuart com a primer ministre. A Anglaterra aquest noble ofici es va abolir a inicis del segle XX. A altres corts es desconeix.

A la cort del rei de França, el rei feia les seves necessitats en "olor" de multituds. Un cop sortia de la trona els llepaculs netejaven el seu reial ullal mentre els metges tastaven el cagalló, un cop deien que tot estava bé la noblesa aplaudia efusivament.

Louis XV. Serie Outlander. 

Els primers reis borbons a Espanya estaven tocats pel diví do de la demència, així Felip V, Ferran VI i la molt borbònica majestat Lluïsa Isabel d'Orleans (esposa de Lluís I), feien les seves nobles necessitats prop del tron en plenes audiències públiques, els cortesans anaven ràpidament a deixar les seves parts del darrere plenament dignificades. Avui els hi diríem que eren una banda de pilotes impresentables, llavors van ser més fins: eren un llepaculs...

La reina anava per la cort bruta i pudent, negant-se a utilitzar roba interior, provocant al personal mostrant les seves vergonyes. Es negava menjar a taula, d'amagat engolia tot el que trobava a mà, fos o no comestible. A vegades es despullava i amb el seu vestit netejava els vidres del saló. També tenia la noble costum de vomitar i defecar en les audiències reals.

QUAN NOSALTRES EREM ELS REFUGIATS.

Cada cop que hi ha un atemptat hem d'escoltar qui culpa als refugiats. Molts obliden que molts barcelonins i molts catalans van haver de marxar de casa seva, buscant un lloc on refugiar-se. De 1714 al final de la Guerra Civil, la nostra és la història d'un poble de refugiats. Oblit, ignorància, desinformació i negacionisme alimentat des d'organismes i mitjans encara successors del règim dictatorial.

Per sort tenim imatges. Algunes anònimes, altres de l'Agustí Centelles (internat a Argelers)  i sobre tot les de Robert Capa trobats a la seva maleta recuperada el 2007. 

A finals de l'hivern del 1939 més de 470.000 (1) refugiats fugint del feixisme van atravesar la frontera francesa procedents de Catalunya. Una bona part dels exiliats (uns 170.000) eren dones, nens i ancians. França es va limitar a portar-los a camps de concentració.  El primer va ser el camp d'Argelers on van ser reclosos sense cap tipus d'ajut i suport. Més endavant es van obrir altres camps com els del Voló, Sant Cebrià, el Barcarès, Bram i del Vernet.i finalment el de Barcarès. Inicialment no hi havia res, ni menjar, ni aigua, ni roba, ni un cobert on dormir. 

A Argelers van ser internats com a presoners de guerra unes 65,000 persones. Un espai de sorra, voltada d'un filat espinós on foren construïts uns escassos barracons. S'hi van arribar a amuntegar fins a 65.000 refugiats en unes dures condicions a causa de la manca d'infraestructures del camp,  Els encarregats de la vigilancia era la Legió Estrangera coneguts per la seva extrema duresa. És creu que la xifra total de refugiats que van passar per aquest cop entre 1939 i 1942 va arribar a 170.000 persones. (1)

Molts van decidir repatriarse, amb el futur incert que significava tornar a una Catalunya ocupada pel règim feixista de Franco. Usa va acollir 252 refugiats, Gran Bretanya acceptà a l'entorn de 300 catalans la majoria  intel·lectuals, Suïssa acollí una dotzena de personalitats, la URSS 6.000. Altres van anar ocupant els llocs de treball que els francesos mobilitzats deixaven buits. com a pagesos, pastors, carboners, etc. en un regim de semi-esclavitud.  Un bon grup (uns 7.000) va entrar a formar part dels Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers, 8.000 més es van enrolar a la Legió Francesa.  Les Companyies de Treballadors Estrangers, sota comandament militar, van ocupar molts refugiats, també en unes condicions penoses. Xile, Cuba, Veneçuela, i la República_Dominicana va acollir a un gran nombre de intel·lectuals i profesionals.

Un gran nombre de refugiats van morir als camps, uns per raó de l’edat, altres per les dures condicions dels campaments de refugiats, altres pels maltractaments, el nombre de suïcidis va ser important. Els que tornaren a casa es van trobar un país hostil, on els que no van ser represaliats van patir el buit de molts conciutadans, inclosos familiars.  Espanya a finals de 1975 i primers de 1976, es van trobar que seguien essent exiliats, ja que arribaven a un país que res tenia a veure amb el que havien deixat feia més de tres dècades. Tot havia canviat: la gent, les formes de vida, les ciutats, els paisatges... Els retornats se sentien ignorats pels seus conciutadans: eren fins i tot més estranys que als seus països acollida. 

'"A la memòria dels 100.000 republicans espanyols, internats en el camp d'Argelers, després de la RETIRADA de febrer de 1939. La seva desgràcia: haver lluitat per defensar la Democràcia i la República contra el feixisme a Espanya de 1936 a 1939. Home lliure, recorda-te'n."

(1) Camp d’Argelers (1939-1942), Felip Solé i Gregory Tubau

Més informació:

Catalunya i l'exili. 
http://diadeladiversitat.cat/wp-content/uploads/2014/10/ACNUR_Catalunya-i-lexili.pdf

L'exili a Catalunya 1939. 
http://materials.accat.cat/revista_10/articles/article2.html

DE COM LA PREMSA VA TRACTAR LA MORT DEL RAMON BOADA EL 1969.

Els darrers dies hem vist com algun sector de la premsa no ha tingut el seu moment més brillant. Això m'ha fet recordar els darrers anys de la dictadura.

Temps en els que l'actitud d'aquesta premsa era altament agressiva contra tot intent de modernització del país. Especialment l'alliberament sexual els posava els nervis de punta, veure nois amb cabelleres llargues i noies amb pantalons ho interpretaven com la fi de la "raça hispànica", i els homosexuals com la màxima degeneració. Aquesta intransigència periodística va jugar un paper fonamental en la defensa de la "Llei sobre perillositat i rehabilitació social", setmanaris com POR QUÉ o Guadiana, o diaris com  Pueblo, La Vanguardia o ABC van publicar articles incendiaris contra les persones LGTB. Per cert eren incapaços de distingir, per ells tots eren "maricones" o com a molt homosexuals, la transsexualitat no existía.

El capellà Felix García escrivia en 1970 (ABC): ""La homosexualidad antes nefanda, crecida ahora como una planta morbosa, no se recata, sino se hace fuerte y reclama derechos y justicia... A este proceso de degradación del hombre corresponde ese otro fenómeno feo de la masculinización de la mujer"..(1). La premsa,amb el diari de l'Emilio Romero, Pueblo, al capdavant, associava homosexualitat a delinqüència i crim. Un titular d'un diari sevillà deia: "Nen assassinat per un homosexual" La notícia parlava d'un pertorbat mental, sense antecedents com pederasta ni com a homosexual.

Enrique Rubio (Usted lector ha oído hablar de los travestis, de los gais, de lo que en castellano puro se llaman maricas o, finalmente, homosexuales." ),

El tracte que va donar la premsa a l'assassinat de Ramon Boada a finals dels anys 60 és una bona mostra d'això. Fernando Olmeda (1) ens relata aquest fet. Es tractava d'un senyor gran, 73 anys, assidu de les zones de cruising i prostitució a l'entorn del Camp Nou, al barri de Les Corts de Barcelona. Un dia va pujar a un taxi i abans d'arribar a aquesta destinació va ser assassinat pel taxista.

Olmeda narra el caràcter violent i agressiu del taxista, un home que porta una doble vida amb dues dones, que freqüenta locals de contactes i propina dures pallisses a la seva esposa. Però un maltractador assassina a un homosexual i adivineu qui era el culpable.

L'article del "POR QUÉ", de l'Enrique Rubio, assenyalava la indubtable culpabilitat de Ramon. Segons aquest setmanari sensacionalista , el Ramon va fer del pobre taxista objecte de les seves "desviacions sexuals", usant un vocabulari "impúdico, vergonzoso e inconfesable".. Per l'articulista el taxista es va defensar d'un assetjament sexual intolerable acabant per estrangular el "pervers homosexual ". El periodista acaba posant en dubte el dictamen forense, dubtant que hagués mort per estrangulació.

Per sort la justícia va fer cas omís i va condemnar al taxista. La Vanguardia ho explicava així: Madrid, 27. — La sala segunda del Supremo ha dictado sentencia en el recurso interpuesto por Domingo Cesánova Escoda, confirmando la recurrida, que condenó a Domingo, por un delito ' homicidio, a quince años de prisión y a indemnizar a los herederos de su víctima con ciento cincuenta mil peseras.
En Barcelona, en la explanada existente cerca del cementerio de Las Corts, Domingo, taxista, discutió con el viajero de su vehículo, don Ramón Boada Llobet; se pelearon después viajero y conductor y éste cogió el cuello a don Ramón y le apretó hasta darle muerte.
Después, Domingo llevó a un descampado el cadáver de su víctima, lo cubrió con hierbas 'y tiró al mar en el rompeolas del puerto la documentación del señor Boada.
El defensor de Domingo mantuvo ante el Supremo, durante la vista del recurso, que su patrocinado no' tenía intención de producir un mal tan grave como el que resultó por su acción. Pero los magistrados del alto tribunal han rechazado los argumentos del letrado recurrente.— Cifra.. 

Enrique Rubio va ser el màxim exponent d'aquest periodisme sensacionalista. Ell va arribar a definir a "La Pastora" com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriótica en la que la falsedat era transformada en noticia. La postveritat  va tenir en aquest periodista un bon precursor. D'ella deia: ""la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror desde la sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida por Banda de los Siete". la “monstruosa mujer... (que)... había encontrado la vida adecuada para saciar su patológica sed de crímenes”. En un “espectacular atraco” –escribirá–: “ella personalmente asesinó a un matrimonio y dos hijos, dejando herido a un tercero”. ". Res d'això era cert, l'homofòbia venia diaris i dia a dia era alimentada per aquells que anaven de periodistes donant classes de moral a tothom. Mentre Europa avançava en drets, aquest tiraven fortament per tornar cap a un passat "gloriós" més imaginari que real. Mireu:  http://leopoldest.blogspot.com.es/2011/06/teresot-donde-nadie-te-encuentre.html

(1) El látigo y la Pluma, Fernando Olmeda. 

EL QUIXOT A CATALUNYA, DUES HISTÒRIES DE TRANSVESTISME.

Parlar de transvestisme a inicis del segle XVII era complicat, donada la dura repressió inquisitorial. Malgrat tot, la novel·la picaresca s'hi atreveix, i Cervantes no va voler ser menys.

Gustave Doré. El Quixot a Barcelona. 

Si en la literatura castellana de l'època el transvestisme tenia un contingut més aviat humorístic, en l'obra cervantina vista amb ulls actuals hi podríem veure una certa intencionalitat, al límit del qual era el que es podia permetre donada terrible censura inquisitorial de l'època.

El transvestisme podria ser vist com el treball del diable, i els transvestits com a carn per la foguera. En els procediments de Torquemada podem llegir: "en un lugar no muy lexos de donde agora vivimos, estava una muger casada con un hombre labrador no muy rico, y como esta muger no tuviese hijos, el marido y ella estavan mal avenidos, y ansi se dava tan aspera vida, fuese de celos, o por otra causa, que la muger una noche hurtando los vestidos de un moço que en casa estava, vestida con ellos se fue y anduvo por algunas partes fingiendo ser hombre, y asi sirvió y ganaba para sustentarse, y estando asi, o que la naturaleza obrasse enella pujante virtud que bastase para ello [...] ella se convertio en varon, y se caso con otra muger..."(1)

Possiblement Cervantes al Don Quixot va més enllà. La sexualitat de Don Quixot és ambigua, fruit de la por inquisitorial o del desig cervantí? Tots els personatges estan enamorats, fins i tot el pobre Rocinante, però ell mai té el més mínim contacte sexual. Don Quixot estima a les dones, sempre idealitzades, però realment les desitja sexualment? La dona apareix en múltiples identitats, generalment són fortes, lliures i allunyades del paper passiu que la societat els va atorgar. En aquesta ocasió, em crida l'atenció les dones transvestides, dones enfrontades a diferents injustícies. Em centraré amb els dos casos de Catalunya. Abans cal recordar que a la primera part, capítols 26 i 27, està a punt de transvestir al rector del poble, però al final li toca fer.ho al barber""asi se profanaba menos su dignidad".

Crec que el millor Quixot és el que entra a Catalunya, sap veure i interpretar la realitat, mentre Sancho ja no ho sap esbrinar. A més fa amistat amb un bandoler, Roque Guinart "Perot lo Lladre", un personatge real i curiosament antiaustriacista. Mentre discutien i s'elogiaven mútuament, de sobte: "Ya le iba a dar las gracias don Quijote, cuando sintieron a sus espaldas un ruido como de tropel de caballos, y no era sino un solo, sobre el cual venía a toda furia un mancebo, al parecer de hasta veinte años, vestido de damasco verde, con pasamanos de oro, greguescos y saltaembarca, con sombrero terciado, a la valona, botas enceradas y justas, espuelas, daga y espada doradas, una escopeta pequeña en las manos y dos pistolas a los lados. Al ruido volvió Roque la cabeza y vio esta hermosa figura, la cual, en llegando a él." Era la bella Clàudia, una gineta atrevida, una magistral amazona armada fins a les dents, qui fugia d'una situació injusta. No us dic el següent: simplement us animo a llegir el Quixot.

Finalment, al capítol 65 apareix la història de la pobra Ana Fèlix (¿Mujer, y cristiana, y en tal traje, y en tales pasos? Más es cosa para admirarla que para creerla"), qui malgrat ser cristiana, la van expulsar per tenir ascendència morisca i finalment va ser capturada en un vaixell pirata, transvestida com a "mancebo" . Cervantes ens mostra de nou una realitat que segurament coneixia, era la presència de dones pirates en els vaixells, sempre adoptant una identitat masculina.

"Miróle el virrey, y, viéndole tan hermoso, y tan gallardo, y tan humilde, dándole en aquel instante una carta de recomendación su hermosura, le vino deseo de escusar su muerte; y así, le preguntó:
-Dime, arráez, ¿eres turco de nación, o moro, o renegado?
A lo cual el mozo respondió, en lengua asimesmo castellana:
-Ni soy turco de nación, ni moro, ni renegado.
-Pues, ¿qué eres? -replicó el virrey.
-Mujer cristiana -respondió el mancebo." 

Deia de Barcelona: "archivo de la cortesia, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos, y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única."

Don Quixot sempre mereix una relectura, amb ulls oberts, i llegir entre línies i lluny de la lectura lineal a la qual sovint ens han presentat. Segur que sorprèn.

(1)  Hermafroditismo, Transexualidad y cambios de sexo en la Edad Moderna  http://historsex.blogspot.com.es/2016/10/don-quijote-y-el-sexo.html

LA LLEGENDA DE MÚNIA DE BARCELONA

Múnia va ser un personatge llegendari de gran devoció en temps passat a Barcelona, malgrat no haver estat mai canonitzada.

Imatge de Santa Wilgefortis, similar a la de la llegendària Múnia (Beauvais, St. Étienne) Font Viquipèdia.

Avui si, sabem d'ella, és gràcies al Joan Amades i el seu costumari català. Segons ell "era una jove barcelonina, nascuda al desaparegut carrer de la Basea (a l'actual Via Laietana), d'una gran bellesa. Molt devota, volia consagrar-se a Déu i refusava les propostes de matrimoni. Per desfer-se definitivament dels seus pretendents, va pregar a Déu que la deslliurés de la seva bellesa i la "fes tornar ben lletja i repulsiva". Atenent el seu prec, "a tornar-se d'un color tan bru que gairebé era negra, li cresqué la barba fins als genolls i tota ella es féu tan peluda que semblava més una bèstia que una persona". Els pretendents, en veure-la, s'indignaren contra ella de tal manera que l'agafaren i la clavaren en una creu, matant-la."(1)

No és el primer cas que apareix en el santoral cristià. Recentment us vaig parlar de la devoció barcelonina a Sant Onofre (clic); hi ha molts paral·lelismes entre els dos casos, però la seva llegenda s'apropa més a les de les santes Liberata o Wilgefortis (clic), de tradició a tot Europa, encara que no sempre reconegudes al santoral. Crec que no queden imatges seves a Barcelona.

Santuari de Santa Liberata, s XVII, Baiona. 

És curiosa la representació iconogràfica d'aquestes santes, sempre en forma majestàtica, sempre amb una llarga barba, faldilla o túnica fins als peus, i crucificada com Jesús a la creu.

La llegenda de noies adolescents que en arribar a la pubertat els hi va sortir barba, i en un examen ginecològic descobrien que en realitat tenien òrgans masculins no és nova, segurament té molt a veure amb la intersexualitat. El cine va portar a les pantalles la història de "Mi querida señorita", que bé podria estar basada en la mateixa infància del seu guionista José Luís Borau.

(1) Múnia de Barcelona, Viquipèdia. 

JOSEP MORAGUES I MAS, DECAPITAT A BARCELONA 1715.

El general Josep Moragues i Mas (1669-1715) va ser un general català de la Guerra de Successió del bàndol austriacista.

Portal de Mar, on el cap decapitat del general Moragues va estar dins d'una gàbia de ferro 12 anys. 

Encara que creix a les Guilleries, fill de Sant Hilari de Sacalm i casat a Arbúcies, aviat s'enrola amb els anomenats vigatans, gent de la Plana que lluitava contra les contínues invasions de tropes franceses a la zona. Aquest fet va provocar un profund sentiment antifrancès i també antiborbó.

El 1705 va armar a diversos grups de miquelets, estan ell al seu front com a comandant. El 1707 és anomenat general assumint el comandament de les forces del Pirineu a la Seu d'Urgell. El 1713 va rendir Castellciutat a les tropes borbòniques i es retirà a Sort, per poc temps. Va seguir lluitant amb les tropes que defensaven el Pallars fins a setembre de 1714 que s'acollí a la capitulació de la ciutat de Cardona, retirant-se de nou amb la seva família a la ciutat de Sort.

Josep Moragues i Mas a la plaça Major de Sort.

Creient que havia estat víctima d'una conspiració, va intentar fugir a Mallorca, però va ser pres i poc després va estar torturat. En un procés sumaríssim a Barcelona. El març de 1715 Josep Moragues, "sense honors militars, descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carrers de Barcelona per un cavall fins a arribar al patíbul, on fou executat, decapitat i esquarterat, per tal de complir la triple condemna de mort que rebé". (1)

I al Portal del Mar "el seu cap sangonós exposat públicament dins una gàbia de ferro per escarment de patriotes." (2). Malgrat les súpliques de la seva dona i dels seus amics, el cap fou exposada a la porta d'entrada a Barcelona durant 12 anys.

En el poema de l'Àngel Guimerà "Lo cap d'en Moragues i Mas" podem llegir:
Viatger, vingues d'on vingues, si tens lo cor honrat, flecta els genolls i prega, com fill davant lo cap del pros Josep Moragues, lo nostre general. (2)

(1) Tret de la Viquipèdia. 

(2) DECAPITACIÓ XII, (Disc Cròniques de Ramon Montaner 1977)

Després de l'execució fou esquarterat
i el seu cap sangonós exposat públicament dins una gàbia de ferro
al davant de la diputació del general de Barcelona
per escarment de patriotes

Els precs de la seva muller perquè la gàbia fos retirada
i el crani restituït al seu cos
no foren atesos fins dotze anys després de l'execució

i el seu cap sangonós exposat públicament dins una gàbia de ferro
per escarment de patriotes.

Viatger, vingues d'on vingues
si tens lo cor honrat
flecta els genolls i prega,
com fill davant lo cap
del pros Josep Moragues,
lo nostre general (Àngel Guimerà, 1887)

Mort esclava!
Ocell engabiat
en gàbia secular. Ocell nostrat,
orb, eixalat,
vermell de sang i de vergonya.
No serem pas relapses!
L'atàvic escarment
ens servirà tostemps.
Ocell refet, canta, cínic, avui
La llibertat decapitada (Pere Quart , 1932). .