"En aquest Principat de Catalunya de dos o tres anys a aquesta part an penjat els jutges seglars més de treçentenas persones per bruixes. […] Fan-los els seus processos i encara que resulta del delicte i crim de l'heregia i apostasia, no els remeten a aquest Sant Offici." Carta del fiscal de la Inquisició de Barcelona a la Suprema, 1619. Biblioteca Nacional, Madrid.
Catalunya va ser pionera a l'hora d'iniciar la persecució judicial de la bruixeria. Avui coneixem el paper destacat de la justícia ordinària en aquesta persecució, en contrast clar amb l'actuació d'uns representants del Sant Ofici atrapats entre l'escepticisme i la impotència.
Malauradament no es pot conèixer tot l'abast d'aquesta persecució criminal pel fet que el 1820 els arxius del Sant Ofici a Barcelona van ser cremats.
Aquesta primera entrega serà procedent del treball "Pau Castell, “Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos XVI y XVII)”, Mª Jesús Zamora (ed.), Mulieres inquisitionis. La mujer frente a la Inquisición en España. Vigo: Academia del Hispanismo, 2017,
El 1424, els prohoms de la vall d'Àneu reunits amb el seu senyor, el comte de Pallars, i el jutge del comtat, van promulgar estatuts per donar resposta als «crims molt enormes cap a Déu comesos per alguns dels seus habitants». Va ser una persecució contra les dones, sense proves i basada en l’estigma i el rumor.
Es condemnava els qui per mitjà de maleficis i metzines adjuraven de la fe cristiana i raptaven nens per després matar-los. La pena prevista per a aquests crims, eren la confiscació de béns i la mort dels culpables, arrossegats fins al lloc de l'execució i allà ser «posats al foc i el seu cos convertit en pols»
Aquests estatuts constitueixen avui una de les primeres lleis documentades en l'àmbit europeu contra el crim de bruixeria, fet que situa Catalunya com un dels primers focus d'aquesta persecució.
Els processos contra la bruixeria es van estendre de la zona cap a algunes ciutats del pla, i eren dirigides gairebé exclusivament, contra dones definides com a bruixes i metzineres, molt cops simples remeieres.
El 1460, el metge i poeta valencià Jaume Roig es feia ressò de la persecució a la seva obra misògina Spill o Llibre de les dones, on després de parlar de certes dones que es tornaven bruixes a través d'ungüents, volaven pels aires per assistir a les juntes diabòliques on adoraven el cabró i entraven a les cases sense necessitat d'obrir les portes.
Roig assenyala que els «bons processos» no eren incoats per la justícia episcopal o inquisitorial sinó per uns tribunals locals i baronials que gaudien del control jurisdiccional sobre dos terços del territori català.
Aquests exemples constitueixen el precedent d'una dinàmica que tendiria a reproduir-se amb la implantació de la Inquisició moderna a finals del segle XV, és a dir, la dialèctica entre Inquisició i justícia ordinària pel que fa al crim de bruixeria i els intents per part d'aquella d'intervenir en un fenomen persecutori de gran intensitat protagonitzat, la mateixa població i amb una especial incidència a les zones de muntanya.
"La majoria de casos provenien de la denúncia de veïns i veïnes en situació de desgràcies, morts, malalties, pedregades… Els tribunals locals o baronials eren els més salvatges”, afirma Pau Castell, que determina que “la clau és que el crim de bruixeria i la secta de les bruixes no va existir mai. És un crim imaginari, una construcció mental dels perseguidors. Això és el que ho va fer tan terrible i que durés tants anys”.Al llarg dels segles, la justícia reial i inquisitorial a Catalunya va intervenir per aturar la proliferació de les pràctiques antibruixesques, qüestionant les accions que es desenvolupaven a escala local. De fet, les poques dones que van aconseguir portar el seu cas davant el tribunal inquisitorial de Barcelona van ser absoltes o condemnades a penes lleus.
.jpg)
