dijous, 30 de novembre del 2017

JAIME, A TI TE OCURRE ALGO

El 8 de gener de 1990, al costat del seu darrer company, l'actor Josep Madern, Jaime Gil Biedma moria víctima de malalties derivades de la sida. Han passat 30 anys, però l'estigma de la malaltia segueix dificultant acabar amb ella.




El 1988 a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona, la doctora Caterina Mieras feia un dels primers diagnòstics de sida (encara no es coneixia que ho produïa el VIH), amb més voluntat que medis. Aquest fet va iniciar un procés en el qual Barcelona ha estat sempre pionera a l'hora de donar respostes davant aquesta pandèmia.


Molta gent va quedar pel camí. Un d'ells va ser Jaime Gil de Biedma. Era el 8 de gener de 1990 i el poeta anava malament de salut, sempre va portar la seva homosexualitat de forma discreta per "generació i treball": Jaime pertanyia a la família que havia liderat l'empresa Tabacos de Filipinas. Però l'arribada de la sida va ser un cop molt dur per una societat que aspirava a l'alliberament sexual; també per a ell. Amb el diagnòstic positiu es va tancar, només volia veure amics íntims. Va deixar d'escriure, "Jo em pensava que volia ser poeta, però en el fons volia ser poema".

Feia pocs dies Carlos Barral, el seu amic de sempre, havia mort. Poc abans va ser la seva pròpia mare. La depressió li havia vençut. Per aquells dies el seu amic i poeta José Agustín Goytisolo li  dedicava aquestes paraules i aquest bolero a Jaime Gil de Biedma, sabia que estava malament ....







BOLERO PARA JAIME GIL DE BIEDMA



A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
hablas a cada rato
de gente ya olvidada,
de calles lejanísimas
con farolas a gas,
de amaneceres húmedos
de huelgas de tranvías.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas,
cantas horriblemente,
no dejas de beber
y al poco estás peleando
por cualquier tontería,
yo que tú ya arrancaba
a que me viera el médico
pues si no un día de éstos
en un lugar absurdo
en un parque, en un bar
o entre las frías sábanas
de una cama que odies
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca...
...porque sin darte cuenta
te irás sintiendo solo
igual que un perro viejo
sin dueño y sin cadena,
te pondrás a pensar,
a pensar, a pensar
y eso no es bueno nunca.

A ti te ocurre algo,
yo entiendo de estas cosas.






El poema recitat pel mateix Goytisolo:



dimarts, 28 de novembre del 2017

ALVARO RETANA. GUAPO, DIVÍ I MÀRTIR

Encara que la seva vida professional va estar generalment a Madrid, la seva presència a locals com la Criolla, o els seus temes cantats al Paral-lel d'abans i despres la Guerra Civil mereixen la nostra atenció, i és que amb Retana res no és el que sembla.

En la seva biografia va dir que havia nascut l’any 1898 en un viatge de plaer dels seus pares per Ceylan. La realitat és que havia nascut el 1890 a Batangas, Filipines. La seva coqueteria li feia llevar anys (que tampoc aparentava), i és que una "prima donna" com ell no podia haver nascut a qualsevol lloc.

Fill d'una acomodada família aristocràtica, Álvaro Retana va ser un reeixit novel·lista, periodista, assagista brillant, autor de cançons (cuplets, tangos, fins i tot fados), dissenyador i il·lustrador. Provocador contumaç, va viure la seva homosexualitat amb més normalitat de la que va aparentar i del que era comú en la seva època, i va pagar un preu alt, per això.

Ell mateix s'auto-definia com l'escriptor més guapo del món, una altra provocació. Com ho era signar els seus primers articles (Heraldo de Madrid) amb el nom de Claudina Regnier. Articles desvergonyits i provocadors suposadament escrits per una dona i que causaven un escàndol tan enorme que només es va superar el dia que es va descobrir la seva veritable identitat. La seva prosa es definia com atrevida i elegant, i era a més un mestre en l'art de l'ambigüitat.

Un dels millors coneixedors de l'obra de Retana, el tarragoní  Vicenç Vernet, va dir: "seria una total injúria a la memòria d'un home i a la seva obra literària si oblidéssim a Retana a l'hora de tractar amb objectivitat crítica la novel·la eròtica d’aquesta època de plata de les nostres lletres" o bé "Retana ha de ser considerat en la seva dimensió de "promocionista" com a novel·lista d'èxit dins del boom editorial de l'època i com a pertanyent, doncs, al club d'autors que continuen la tasca dels mestres com ara Trigo i Zamacois "[1].



Entre les seves moltes composicions musicals poden destacar-se tonades i cuplets com ara "Ven y ven", del "Último Cuplé", el pasdoble "Batallón de las modistillas", “Mi debut en provincias" (per a La Fornarina) o el popularíssim "Las tardes del Ritz ". Temes que van triomfar al Paral·lel dels anys 20 i que anys més tard, prevía censura, va recuperar la Sara Montiel.  Mireu: 

no me apriete usted así
hay por favor, que me siento morir,
pues soy cardiaca y por esa razón
no puedo llevarme ningún sofocón"




Un dels temes més cèlebres de Retana va ser "Ven y ven", compost per a "La Goya" el 1911, reeixida tonadillera que li deu el nom al propi Retana ( com podeu veure el tex no és idèntic al que cantava Sara Montiel al teatre Victoria:

"Ven y ven y ven
chiquillo vente conmigo,
no quiero para pegarte,
mi vida,
ya sabes pa lo que digo.

De todas las epidemias
que en España pudo haber
ninguna fue tan famosa,
mi vida,
como la del "ven y ven".




El seu estil es definiria avui dia com a “camp”[2], i podria comparar-se a algunes obres de George Cuckor ("Rich and famous", 1981) o el mateix Almodóvar ("La flor de mi secreto"). Encara que contenia sempre algun tipus de "moralina", possiblement per acontentar al seu públic, Retana "donava a entendre sense necessitat d'explicacions"[3].

Retana era diví com una vedette triomfant, cast en les entrevistes i pervers en els seus escrits. En la seva obra apareixen elements autobiogràfics en absolut dissimulats. Les seves novel·les, desenfadades, amb un alt contingut eròtic, van triomfar especialment entre 1917 i 1922, any d'inici de la Dictadura de Primo de Rivera.

Se li atribueixen moltes amants femenines, especialment cupletistes i folklòriques, entre elles la cèlebre "Fornarina". Sembla ser que fins i tot va tenir un fill amb una d'elles, però mai no va mostrar un major interès pel gènere femení. Quant als seus amants masculins, diu Alberto Mira que Retana "és molt més discret en el que diu, però mes convincent en el que suggereix".



En la seva obra literària els personatges acaben sempre decantant-se pel homoerotisme. Aquesta aparent moralina unida a una certa representació esperpèntica dels seus personatges, especialment els homosexuals o transvestits, ha fet que alguns autors assenyalin la seva aparent homofòbia interioritzada, fet a més molt comú en molts autors homosexuals de l'època. Leopoldo Alas en "Ojo de loca no se equivoca" assenyala que "la caricatura en Retana no és un escarni homòfob, sinó una invitació a riure’s d'un mateix al marge de les estructures heterosexistes."

A l'arribada de Primo de Rivera, Retana passava pel punt més àlgid de la seva carrera, era ric i famós. La persecució contra els autors "decadentistes" li va significar la presó i l'exili, i les seves obres van començar a ser censurades. Amb la República les coses no li van anar millor, i la seva indefinició el va portar a ser considerat "desafecte a la República" l’any 1933, i de nou va ser empresonat. Tot i això, la seva nova imatge d'autor censurat el va fer aparèixer com un defensor de la llibertat d'expressió, va coquetejar amb l'esquerra i va aparèixer en moltes manifestacions, vestit amb robes de seda d'un color rosa que escandalitzava  a la gent de bé.



La dictadura li va fer pagar car el seu passat: presó i fins i tot una pena de mort, però finalment el 1948 va poder sortir lliure, encara que el seu aspecte era el d'un home trist, de situació desesperada, sense feina i amb tots els seus béns embargats.

Amb l'èxit del "El último Cuplé", ambientat a el Molino de Barcelona, va poder tornar a compondre i fins i tot a publicar alguna obra, però era un autor gairebé oblidat. El 1970 va morir; Luís Escobar va dir que assassinat per un jove prostitut, per ampliar la seva llegenda. L'últim paràgraf del seu testament diu: "No acabaré aquest testament sense proclamar que moro sense acusar-me d'altres pecats que els exclusivament d'alcova, perpetrats sempre sense perjudicis a tercers i tan d'acord amb la part bel·ligerant, que sempre sol·licitaven repetició "

L'obra de Retana és una de les més importants de la primera meitat del segle XX, avui injustament oblidada. Va visualitzar l'homosexualitat sense ser conscient de la importància que això tenia. Va ser, com diu Alberto Mira, el més important autor hedonista de la seva època, en un temps i en un país en què sempre ha faltat aquest tipus d'autors i literatura.

Per finalitzar aquest article, una llegenda que s'explica sobre ell: es diu que en una de les moltes detencions, va ser acusat de perversió de menors, i se’l va assenyalar culpable de robar el semen de jovenets per abocar-lo calzes sagrats. Pel que sembla, Retana va contestar: "No, senyor jutge, no necessitava de calzes, m'ho bevia directament"[4].



[1] “La estrategia ficcional en la novela de Álvaro Retana”, Vicenç Vernet Pons. 2007.


[2] Camp gai: L'epítom d'un home gai estereotipat. Extravagant en el seu vestit, en la seva parla, en els seus amaneraments i interessos. No hi ha res d’ambigu, en ell. Els casos extrems inclouran argot i argot gairebé opac. L'estereotip encara sobreviu. A diferència dels personatges Straight Gais, els Camp Gais solen mostrar-se com caricatures de si mateixos. S'ha suggerit que l'últim avantpassat del modern Camp Gay va ser Oscar Wilde: els seus amaneraments, combinats amb la seva visibilitat pública, van definir l'homosexual "obvi" a la fi del segle XIX. No obstant això, l'estereotip de Camp Gay sembla haver existit ja en els temps romans clàssics, quan els autors còmics com Petroni i Marcial satiritzaven homes homosexuals efeminats.


[3] “De Sodoma a Chueca: una historia cultural de la homosexualidad en España en el siglo XX”, Alberto Mira. Ed. Egales, 2004.


[4] “Para entendernos”, Alberto Mira. Ed.La Tempestad, 1999.

dilluns, 27 de novembre del 2017

LA CENSURA DURANT LA DICTADURA DEL GENERAL FRANCO: EL CAS DE "UN AMOR FORA CIUTAT", DE PEDROLO.

L'editorial barcelonina Editorial Aymà va trigar 11 anys en publicar aquest llibre del Manuel de Pedrolo. La obra que ja havia estat censurada el 1959, va portar al seu autor a ser processat pel Tribunal de Orden Público. El delicte: "Escándalo público".



El règim del general Franco va usar tots els seus mitjans per perseguir l'homosexualitat, la censura va ser una d'elles. Més enllà de les dues lleis de l'època (La Ley de Vagos y Maleantes o la de Peligrosidad Social") en moltes ocasions va utilitzar el codi penal aplicant el delicte de "escándalo público", aquest va ser una d'elles.

El 1959 Manuel de Pedrolo va escriure "Un amor Fora ciutat", on explicava la història paral·lela de dos homosexuals que es confessen a les seves dones. Corrien els anys '50 i, en aquesta Espanya, les relacions homosexuals eren un delicte. Pedrolo va presentar una realitat que es donava freqüentment a ciutats com Barcelona: la dels matrimonis com a tapadora de l'homosexualitat i la profunda infelicitat que es produïa per ambdues parts.

Manuel de Pedrolo

La novel·la no condemna l'actitud dels seus dos protagonistes, sinó que presenta una realitat familiar asfixiant. Són dues històries paral·leles, les de dos personatges que viuen al límit. L'autor ens mostra com intenten superar-lo. El llibre, escrit en 1959, va trigar 11 anys a publicar-se. Finalment, i prèvia autocensura, el 1970 va sortir a la llum, però immediatament el llibre va ser segrestat. 

El censor va elogiar el valor literari de l'obra, però va assenyalar que"...un grave aspecto de peligrosidad social por cuanto que en el fondo no sólo se disculpa, o mejor, se exculpa el homosexualismo, sino que lejos de presentarnos el pecado contra natura como objeto de horror y de execración, viene a afirmarse por el protagonista, que es el homosexual, que tal anormalidad responde a una tendencia irreprimible de la que es casi imposible evadirse, y que por tanto el verdadero homosexual, que no puede confundirse con el “marica”, pues por el contrario afirma siempre su virilidad, es más digno de compasión misericordiosa que de execración..., consideramos a esta de gravemente peligrosa y en todo caso como atentatoria a la moral pública, conforme a la reiterada jurisprudencia del Tribunal Supremo sobre el homosexualismo...."

Va ser processat pel Tribunal d'Ordre Públic i acusat d'escàndol públic. Va viure dos anys en la incertesa, era temps de premsa, emmordassada i dòcil, que ho va ignorar. Com els personatges de les seves obres, va estar a límit i va haver de lluitar per la seva llibertat sense renunciar-hi. El judici es va produir a porta tancada dos anys mes tard. Finalment Pedrolo va ser absolt. Al final l'obra es va poder publicar, catorze anys més tard. També es va poder editar en castellà:



Manuel de Pedrolo (1918-1990) va ser un dels autors més censurats per la dictadura. Tenia tots els atributs que no agradaven als censors: catalanisme, opinions polítiques, religió, moral sexual i "llenguatge indecorós". La seva obra ha estat traduïda a vint idiomes. Va morir el 26 de juny de 1990 a Barcelona a causa d'un càncer, a l'edat de setanta-dos anys.

http://www.elcritic.cat/perfils/manuel-de-pedrolo-home-de-les-20-000-pagines-oblidades-22088?fbclid=IwAR1Y0fxpj3jOgv4CQnqKIV_fKZf0KxXeGxZitVDQP7QoiVHlXx8AAPt5hQ4#.W-_QIlgCH8Y.facebook





[1]             Tex procedent de “La censura y el caso de Manuel de Pedrolo”,  Revista de Historia Contemporánea española, octubre 2007. 

dijous, 23 de novembre del 2017

EL DIA QUE JAUME II EL JUST VA CULPAR A LA SODOMIA PER LES MALES COLLITES.

Segurament la sodomia mai va ser una gran preocupació per aquest rei, ni per cap de la seva nissaga. Les riqueses dels templers i la rivalitat d'un noble rebel van ser un bon pretext per poder solucionar els greus problemes de tresoreria de la corona.

Jaume II el Just. 
Rotlle genealògic del Monestir de Poblet
Els Usatges no condemnaven la sodomia; fins al regnat de Jaume I estaven en vigor les antigues lleis visigodes (Lex Visogutorum), però aquest rei les va abolir. Va ser llavors quan Ramon de Penyafort va incloure com a delicte el pecat nefand als decretals del Papa Gregori IX: "Aquest pecat reclama una venjança per part de Déu, perquè com diu Sant Agustí, viola l'associació que ha d'existir entre Déu i nosaltres: la perversió del desig sexual embruteix la naturalesa de la qual ell és el seu autor" Ramon de Penyafort. (1)

Les Decretals de Gregori IX o Liber extra, compilades pel predicador de Penyafort, eren d'obligat compliment tant pels regnes cristians, com per la mateixa església. Al bon rei "Just" li va donar idees.

Liber extra, Biblioteca Medicea Laurenziana Florencia


El primer a rebre va ser Ponç Hug d'Empúries enfrontat durant molts anys al rei amb el suport de l'església i França. L'expeditiu comte va decidir quedar-se amb els béns templers, quan França els va condemnar.

Sepulcre de Ponc Hug V a la Basílica de Santa Maria a Castelló d'Empúries


A més, els embolics d'aquest comte no van acabar aquí; d'entre les seves files va sortir un poderós rival: el seu fill Hug i hereu. Aquest veia amb mals ulls l'estreta relació entre el seu pare i el seu favorit Pere d'Exessa. No va dubtar a acusar el seu propi pare de tenir relacions "pecaminoses" amb el seu favorit:":«Com m'adobaré jo ab el Tray-dor mon pare qui fa aquell pecat ab en Pere de Xesa i li ha donats IIIIo Vmília sòlids de renda ea mi no vol res donar-ne? »(1) Poc després Hug apareixia mort, tot indica que assassinat pel favorit del mateix pare.

Processar a tot un poderós senyor feudal a la Catalunya d'inicis del segle XIV era un fet complicat, però si intervenia una acusació de sodomia, tot s'abreujava i és al que va agafar Jaume II per acabar amb el seu incòmode rival. Amb aquesta acusació Ponç Hug perdia tots els seus suports, especialment els eclesiàstics que sempre li van ser favorables en les seves mil i una aventures. Les decretals eren d'obligat compliment per ambdues parts.

En el judici celebrat, els testimonis van declarar que el comte practicava la sodomia amb els seus vassalls, que aquests es veien obligats a acceptar-ho a canvi de regals o tortura. Gràcies als cruels interrogatoris van sortir una infinitat de testimonis que van assenyalar haver estat assetjats per ell o haver vist com tenia relacions amb altres homes. Entre ells va destacar el del cavaller Joan de Cornellà, qui va declarar haver tendit relacions sexuals amb el seu senyor durant 30 anys: "Comes comensa a pessigar el dit Jacme a la Cuxa et en el flanch et metres en joc a b ell, et iste teste dixit ei quod non faceret et dormiren (...) menges posuit alteram manum suarum in membro virili ipsius teste et ipse testc sentiens hoc, cum manu sua impulit manu predicti "(2) També tots els testimonis assenyalen que el comte feia de" femella "(dona), això en l'Edat Mitjana era un agreujant.

Els historiadors coincideixen en l'apreciació que aquest busca-raons comte va poder tenir relacions homosexuals, però que mai haurien sortit a la llum pública si aquest no s'hagués enfrontat constantment al poder reial. Al final el comte va pagar una alta suma al rei, i tot arreglat.
Barcelona segle XIV, Arxiu Històric de Barcelona

Paral·lelament el rei Just va iniciar un procés contra els templers, també amb una acusació de sodomia. L'objectiu era aconseguir els seus suposats tresors. Inicialment el rei no havia donat suport a la repressió iniciada pel seu rival francès Felip IV el Bell. Quan va veure que defensar als templers era una batalla perduda, l'astut Jaume II va canviar de parer i va ordenar la detenció dels templers i la confiscació de tots els seus béns. Es va iniciar un llarg i complex procés que va durar cinc anys.

Palau Reial Menor, seu dels templers a Barcelona.
El rei va al·legar que els crims sodomítics comesos per l'Ordre havien enfadat a Déu i causa d'això eren totes les desgràcies i mals que afligeixen la humanitat, assenyala la seva profunda desolació per l'engany del qual ha estat objecte, sens dubte "obra del diable". Però els frares militars es van fer forts en els seus castells, i acabar amb ells hauria debilitat els regnes. El rei "just", molt pragmàtic va buscar una solució pactada.

Així el Concili de Tarragona va dissoldre l'orde del temple el 1312, però es van crear noves ordres, com la de Montesa o la de l'Hospital, els béns templers van ser repartides entre elles. De nou (2) aquest rei va utilitzar la sodomia per acabar amb un grup molest, de nou al final es va imposar el pacte i no la confrontació.

Coincidint amb aquest procés la Cancelleria del Rei va presentar nombroses denúncies contra suposats sodomites, va ser entre els anys 1307 i 1318. Els més nombrosos van ser el Regne de València contra els musulmans que practicaven el pecat nefand. Segons Jaume Riera i Sans (1) el canceller utilitza un ferotge llenguatge, parla de crim sodomític, adverteix de conseqüències apocalíptiques si no s'actua: "La sodomia és cruel i nefanda, detestable i avorrible, és una pesta, és una ofensa al creador i un ultratge a la naturalesa" "Els sodomites cometen crims que els animals avorreixen, un crim que fa l'aire pestilent i origina l'escassetat de gra a les ciutats, es tracta d'una manifestació de l'Anticrist. "

Possiblement les causes de la persecució van ser més aviat econòmiques o polítiques, que religioses. Un cop va aconseguir la Corona els fons econòmics, els problemes que causava la sodomia van desaparèixer; si hi havia mala collita la culpa va a tornar a ser el temps. Més endavant va arribar la pesta de nou es van buscar culpables: jueus i sodomites serien els sospitosos habituals.



(1) Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.

dilluns, 20 de novembre del 2017

VISITA GUIADA A LA MODEL EN RECORD PRESOS LGTB.


El 16 de novembre els departaments de Treball i Justícia de la Generalitat de Catalunya va organitzar una visita a la Model de Barcelona en homenatge dels presos LGTB que van estar reclosos al centre. Vaig tenir l'honor de ser el guia. (vídeo de Gaylestv al final)



A l'inici de la ruta vaig recordar com es veien les relacions homosexuals (1) a Barcelona el 1904, temps en el que les lleis no les condemnaven de cap forma. La dreta monàrquica i religiosa creia que això podia acabar amb la raça hispana, l'esquerra pensava que era un vici decadent propi de capellans i aristòcrates.

Les xifres que coneixem ens diuen que durant els anys del franquisme a Barcelona van ser processades per aquest tema el mateix nombre de persones que els casos que coneixem va tractar els tribunals del Sant Ofici entre 1525 i el 1820.




Fins a 1954 no es van penalitzar les relacions homosexuals. Fins llavors la justícia no distingia, sols els jutges podien diferenciar un petó entre noi o noia, o entre dos nois o dues noies. Sota una acusació d'escàndol públic, vagància o prostitució es podia acabar a la Model.

A la Model feien tria i els separaven. Als homosexuals actius o més "masculins" també els anomenaven "bujarrones" tenien un tracte similar a la resta de presos; en el fons com la majoria intentaven tenir relacions sexuals voluntàriament o a la força amb altres reclusos. Després venien les "mares o madres", molts d'ells persones transgènere, també homosexuals amb "ploma"; patien tot tipus de maltractaments i vexacions per part de presos i funcionaris, tenir una parella protectora no evitava les pallisses, les acabava donant ell mateix; amb el temps hi va haver un pavelló per ells. No tots els joves anaven al mateix pavelló, i per tots ells va ser un terrible infern.

La Gilda, la Silvia Reyes, la Carmen de Mairena, la Candela, la   Rampona,   Juan Soto  la Katy, la Violeta, l'Antoni Ruiz.... Totes elles i ells van patir la terrible experiència de les presons franquistes. A la Model, a Badajoz, a Huelva. El seu delicte era la seva pròpia diferencia; ser homosexual o transsexual als darrers anys del franquisme i ser d'una família de classe baixa ara un terrible delicte. Les lleis franquistes contra la població LGTB sempre van ser molt classistes, sols anaven a presó els que no tenien medis.

Silvia Reyes recordant a Sonia Rescalvo.


Aquí us explico dues històries:

La Candela volia fugir d'Espanya, anar a França on deien que hi havia més llibertat. Venia de Sevilla on ja havia tingut problemes amb la policia.
La Candela el 1966 no vestia com una dona, es maquillava una mica, "solo para dar un poco de misterio". La policia franquista la va detenir i li van dona una sobirana pallissa. Les van portar a la famosa comissaria de Conde Asalto. Després a la Via Laietana recorda que li deien "Te vamos a matar maricón, te vamos a quitar el mariconeo" Encara avui plora en explicar-ho.

A la Model de Barcelona va anar parar al Pavelló dels Invertits, on anava a estar una setmana que es va convertir en tres mesos. La van posar en una cel·la de càstig durant quinze dies, on al matí li treien el matalàs i el coixí i l'hi tornaven a la nit. "No havia nada, todo el dia sentada en el suelo. No lloré, tenía los ojos secos de tanto llorar " "Yo no había hecho nada, solo trabajar en muchos lugares sin contrato ni seguro". El jutge que va signar l'ordre, Jaume Amigó de Bonet, especifica que se la deté perquè" estava produint escàndol públic amb posats d'invertit", La va acusar de vagància i escàndol públic, el que li va costar, després, aconseguir la seva justa indemnització.

A la presó va treballar fent bressols de vímet i servint a un funcionari de torn, com una esclava. Va sortir amb pocs diners per haver treballat, però després li van robar la roba i els diners en un local d'espectacles del Paral·lel. A la presó va tenir un nuvi, aixó era molt perillós; si t'agafaven, et ficaven quaranta dies a la cel·la de càstig i t'afaitaven el cap, Avui viu a Sevilla i riu i plora recordant aquells dies ja llunyans.

La Rampova va dir a El Pais (2) que la van detenir amb 14 anys, que un cop detinguda la van enviar al pavelló d'invertits per a menors. Explica que dins els presos pagaven als vigilants per colar-se i violar als joves reclosos. "Después nos pegaban palizas para demostrar que ellos no eran gays. Venían cinco, seis veces al día. A veces hasta ocho" . "He tingut més violacions que relacions consentides", afirma. "Cuando le confesé el cura de la cárcel lo que nos hacían allí, lo delató al cabo de prisiones y me castigaron toda la noche contando los adoquines del patio!"(2) 


Francesc Oliver la Rampona.


El patiment que van tenir va ser indescriptible. A les cicatrius físiques i psíquiques cal afegir l'estigma que els va representar i el desterrament que els impedia tornar a casa seva. Pel fet de transvestir-se, ser d'un gènere diferent de l'assignat, no tenir medis i ser solter podia significar acabar a una cel·la de la Model o altres presons, allà el tracta rebut els feia perdre el sentit de la vida i la seva pròpia dignitat Quan es va despenalitzar, la societat es va oblidar d'aquestes persones, els seus arxius no van ser esborrats.

El 1995 Antoni Ruiz va ser aturat per la policia a València, Amb sorpresa va escoltar a la policia comentar "este es maricón". Llavors va entendre que encara estava fitxat. Arran d'aquest fet es va fundar l'Asociación de Ex-presos Sociales". El 2002 el govern Zapatero va iniciar un complicat procés per eliminar aquests expedients i fins i tot indemnitzar. Procés frenat de cop en arribar el PP al poder.

“A mí me han violado más veces que no he tenido relaciones sexuales”


00000000

(1) Ni llavors, ni les lleis de 1954 o 1970 van distingir entre homosexuals i transsexuals.

(2) EL PAIS 27 desembre 2006: https://elpais.com/elpais/2013/05/10/eps/1368188535_439636.html

Bibliografía:

BarbanchoJuan-Ramón. Ser tu misma no era delitoEdLiebres Muertas.
OlmedoFernando. El látigo y la plumaEdOberón.
Mira, Alberto, De Sodoma a Sueca. EdEgales.
Genet, Jean, Diari del lladre, EdRBA.
Riera, Jaume, Sodomites catalans Ed. Base.
Fluvià, Armand de. El moviment gai a la clandestinitat del franquisme. EdLaertes.
Petit, Jordi. Vidas del arco iris. EdEgales.
HuardGeoffroyLos antisocialesHistoria de la homosexualidad en Barcelona y París, EdMacial Pons.
ArnalteArturoRedada de violetas, la represión de los homosexuales bajo el franquismoEdLa esfera de los libros.
Blogs:
La Barcelona Diversa: poldest.blogspot.com.es
L'armari obert: leopoldest.blogspot.com.es
Associación Ex-Presos de Españaexpresos-sociales.blogspot.com.es