ELS MONARQUES DEL CASAL DE BARCELONA I LA SODOMIA

Els monarques del Casal de Barcelona no van tenir una especial preocupació sobre els temes relacionats amb la sodomia. No van dictar lleis repressives, encara que si algun cop la van utilitzar per desempallegar-se d'enemics incòmodes.

Corts Catalanes segons una miniatura d'un incunable del segle XV

Les lleis en què es van basar per condemnar l'homosexualitat procedien dels codis romans i visigots; a partir de Jaume I seran les lleis eclesiàstiques d'obligat compliment; també hi havia furs locals com els de Terol o Tortosa que condemnaven la sodomia. Però ni els Usatges, ni dels Furs de València, ni els Furs d'Aragó contenien cap condemna. Fins a finals del segle XVI, i per pressió de Felip II, no va aparèixer aquesta condemna. Treballs com els de Jaume Riera i Sans (1) o Rocío Rodríguez (2) ens han aportat molta informació i ens han ajudat a conèixer com vivien molts homosexuals de l'època.

La sentència més antiga que coneixem es va produir durant el regnat de Jaume I i va ser d'absolució contra un jueu de Lleida anomenat Alaçar. Durant aquest regnat es va nomenar a Raimon de Penyafort com Inquisidor amb el pretext de persecució dels càtars. Aquest frare de l'ordre dels predicadors va incloure el pecat nefand com a delicte i va intentar perseguir sodomites i bruixes, sense aconseguir el permís papal. La inclusió d'aquest pecat a les "Lleis Decretals" del Papa Gregori IX va representar l'oblitoria persecució de la sodomia als regnes católics.

A l'ambiciós Jaume II no semblava preocupat en excés per la sodomia, fins que el seu etern enemic el rei francès Felip IV "el guapo" utilitzà una acusació de sodomia per acabar amb els templers i confiscar els seus béns. El rei "Just" en principi va donar suport als templers fins que va veure oportunitat de millorar les seves arques. Llavors i de sobte va recordar que tots els mals dels seus regnes eren derivats del malestar diví causat per la sodomia dels homes.

Palau Menor, seu dels templer. Fou enderrocat el 1858.

Així es va iniciar un llarg procés contra els templers. Finalment el Concili de Tarragona va dissoldre l'orde del temple el 1312, però es van crear nous ordes, com la de Montesa o la de l'Hospital, i els béns templers van ser repartides entre elles, hi va haver acord i les arques reals van sortir beneficiades.

Ponç Hug d'Empúries va ser un noble rebel, i segurament homosexual, que no es va deixar dominar per aquest rei, aliant-se amb tots els seus enemics per molestar-lo. Per evitar que aquests poderosos aliats, i la mateixa església, sortissin en el seu suport va trobar una oportuna acusació de sodomia, molt ben fundada. Així va acabar amb la fortuna i la dissidència d'aquest turbulent noble. Tot es va arreglar pagant una suma immensa quedant ell i el seu comtat en la més absoluta de les misèries.

Després d'aquests dos successos ni a Jaume II, ni al déu dels cristians va semblar preocupar-los més la sodomia i totes les desgràcies que succeïen en el regne van deixar de tenir una causa divina. Però aquest rei tenia un hereu ....

Jaume D'Aragó i Anjou havia de succeir al seu pare i casar-se amb una princesa castellana amb la qual havia conviscut des de la infància. Va ser educat com un templer, fins i tot en els valors de la castedat; Ramon Llull va arribar a pensar en ell com el futur "Rex Ballator", havia de liderar la cristiandat contra l'infidel. Després de la dissolució dels templers aquesta opció va desaparèixer i aquesta decissió sembla el va desestabilitzar. La conseqüència és que es va negar a casar-se amb cap dona, enfrontant-se al seu pare i acabant entrant en un orde religiós tot i no tenir vocació per a això. Molts indicis assenyalen l'homosexualitat d'aquest príncep com a causa d'aquesta decisió.

Amb el regnat de Pere III es va arribar al màxim esplendor de la Corona d'Aragó, però els regnes van quedar obsolets i cansats després de nombroses guerres, tan internes com contra els veïns castellans, francesos o genovesos. El 1333, "lo mal any primer", les fams van afectar la població i el 1348 apareixia la pesta. En aquesta ocasió els predicadors no van culpar als sodomites, la culpa era dels jueus, segurament l'origen estava en els deutes que aquests tenien amb aquesta comunitat.

 Pere el Cerimoniós obra de Jaume Mateu (1382-1452) MNAC

Fet poc comú és el fet que aquest rei es va interessar i va actuar per salvar a diversos sodomites, segons explica Jaume Riera i Sans (1). En aquest important treball explica el cert disgust per la condemna de dos jueus pel delicte de sodomia. El primer cas és el de l'Issach Mardofay el 1365, cremat per haver comès sodomia amb diversos nens del call; la sentència incriminava als nens involucrats, això va obligar a intervenir al rei ordenant la remissió de totes les penes que poguessin afectar la comunitat jueva del call de Barcelona. Un altre cas va ser el de Jafudà Abeç, també va ser cremat, aquest a Tortosa en 1386, aquest cas va aixecar la ira reial condemnant a les autoritats locals per sentència precipitada.

Amb la casa de Trastàmara les coses no van canviar gaire. Amb Ferran el Catòlic va entrar la Inquisició a tot el territori català, però sense competències sobre sodomia fins al 1525 en temps de l'Emperador Carles; el mateix rei Ferran va signar amb la reina Isabel la pragmàtica que perseguia als sodomites als territoris de Castella (aquest fet afectaría a les colònies castellanes d'Ultramar)

(1) Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. s XIII-XVIII, Editorial Base.
(2) Rodríguez, Rocío. Sodomía e inquisición. Ed Ushiaia.