En la seva biografia va dir que havia nascut l’any 1898 en un viatge de plaer dels seus pares per Ceylan. La realitat és que havia nascut el 1890 a Batangas, Filipines. La seva coqueteria li feia llevar anys (que tampoc aparentava), i és que una "prima donna" com ell no podia haver nascut a qualsevol lloc.
Fill d'una acomodada família aristocràtica, Álvaro Retana va ser un reeixit novel·lista, periodista, assagista brillant, autor de cançons (cuplets, tangos, fins i tot fados), dissenyador i il·lustrador. Provocador contumaç, va viure la seva homosexualitat amb més normalitat de la que va aparentar i del que era comú en la seva època, i va pagar un preu alt, per això.
Ell mateix s'auto-definia com l'escriptor més guapo del món, una altra provocació. Com ho era signar els seus primers articles (Heraldo de Madrid) amb el nom de Claudina Regnier. Articles desvergonyits i provocadors suposadament escrits per una dona i que causaven un escàndol tan enorme que només es va superar el dia que es va descobrir la seva veritable identitat. La seva prosa es definia com atrevida i elegant, i era a més un mestre en l'art de l'ambigüitat.
Un dels millors coneixedors de l'obra de Retana, el tarragoní Vicenç Vernet, va dir: "seria una total injúria a la memòria d'un home i a la seva obra literària si oblidéssim a Retana a l'hora de tractar amb objectivitat crítica la novel·la eròtica d’aquesta època de plata de les nostres lletres" o bé "Retana ha de ser considerat en la seva dimensió de "promocionista" com a novel·lista d'èxit dins del boom editorial de l'època i com a pertanyent, doncs, al club d'autors que continuen la tasca dels mestres com ara Trigo i Zamacois "[1].
Entre les seves moltes composicions musicals poden destacar-se tonades i cuplets com ara "Ven y ven", del "Último Cuplé", el pasdoble "Batallón de las modistillas", “Mi debut en provincias" (per a La Fornarina) o el popularíssim "Las tardes del Ritz ". Temes que van triomfar al Paral·lel dels anys 20 i que anys més tard, prevía censura, va recuperar la Sara Montiel. Mireu:
“no me apriete usted así
hay por favor, que me siento morir,
pues soy cardiaca y por esa razón
no puedo llevarme ningún sofocón"
Un dels temes més cèlebres de Retana va ser "Ven y ven", compost per a "La Goya" el 1911, reeixida tonadillera que li deu el nom al propi Retana ( com podeu veure el tex no és idèntic al que cantava Sara Montiel al teatre Victoria:
"Ven y ven y ven
chiquillo vente conmigo,
no quiero para pegarte,
mi vida,
ya sabes pa lo que digo.
De todas las epidemias
que en España pudo haber
ninguna fue tan famosa,
mi vida,
como la del "ven y ven".
El seu estil es definiria avui dia com a “camp”[2], i podria comparar-se a algunes obres de George Cuckor ("Rich and famous", 1981) o el mateix Almodóvar ("La flor de mi secreto"). Encara que contenia sempre algun tipus de "moralina", possiblement per acontentar al seu públic, Retana "donava a entendre sense necessitat d'explicacions"[3].
Retana era diví com una vedette triomfant, cast en les entrevistes i pervers en els seus escrits. En la seva obra apareixen elements autobiogràfics en absolut dissimulats. Les seves novel·les, desenfadades, amb un alt contingut eròtic, van triomfar especialment entre 1917 i 1922, any d'inici de la Dictadura de Primo de Rivera.
Se li atribueixen moltes amants femenines, especialment cupletistes i folklòriques, entre elles la cèlebre "Fornarina". Sembla ser que fins i tot va tenir un fill amb una d'elles, però mai no va mostrar un major interès pel gènere femení. Quant als seus amants masculins, diu Alberto Mira que Retana "és molt més discret en el que diu, però mes convincent en el que suggereix".
En la seva obra literària els personatges acaben sempre decantant-se pel homoerotisme. Aquesta aparent moralina unida a una certa representació esperpèntica dels seus personatges, especialment els homosexuals o transvestits, ha fet que alguns autors assenyalin la seva aparent homofòbia interioritzada, fet a més molt comú en molts autors homosexuals de l'època. Leopoldo Alas en "Ojo de loca no se equivoca" assenyala que "la caricatura en Retana no és un escarni homòfob, sinó una invitació a riure’s d'un mateix al marge de les estructures heterosexistes."
A l'arribada de Primo de Rivera, Retana passava pel punt més àlgid de la seva carrera, era ric i famós. La persecució contra els autors "decadentistes" li va significar la presó i l'exili, i les seves obres van començar a ser censurades. Amb la República les coses no li van anar millor, i la seva indefinició el va portar a ser considerat "desafecte a la República" l’any 1933, i de nou va ser empresonat. Tot i això, la seva nova imatge d'autor censurat el va fer aparèixer com un defensor de la llibertat d'expressió, va coquetejar amb l'esquerra i va aparèixer en moltes manifestacions, vestit amb robes de seda d'un color rosa que escandalitzava a la gent de bé.
La dictadura li va fer pagar car el seu passat: presó i fins i tot una pena de mort, però finalment el 1948 va poder sortir lliure, encara que el seu aspecte era el d'un home trist, de situació desesperada, sense feina i amb tots els seus béns embargats.
Amb l'èxit del "El último Cuplé", ambientat a el Molino de Barcelona, va poder tornar a compondre i fins i tot a publicar alguna obra, però era un autor gairebé oblidat. El 1970 va morir; Luís Escobar va dir que assassinat per un jove prostitut, per ampliar la seva llegenda. L'últim paràgraf del seu testament diu: "No acabaré aquest testament sense proclamar que moro sense acusar-me d'altres pecats que els exclusivament d'alcova, perpetrats sempre sense perjudicis a tercers i tan d'acord amb la part bel·ligerant, que sempre sol·licitaven repetició "
L'obra de Retana és una de les més importants de la primera meitat del segle XX, avui injustament oblidada. Va visualitzar l'homosexualitat sense ser conscient de la importància que això tenia. Va ser, com diu Alberto Mira, el més important autor hedonista de la seva època, en un temps i en un país en què sempre ha faltat aquest tipus d'autors i literatura.
Per finalitzar aquest article, una llegenda que s'explica sobre ell: es diu que en una de les moltes detencions, va ser acusat de perversió de menors, i se’l va assenyalar culpable de robar el semen de jovenets per abocar-lo calzes sagrats. Pel que sembla, Retana va contestar: "No, senyor jutge, no necessitava de calzes, m'ho bevia directament"[4].
[1] “La estrategia ficcional en la novela de Álvaro Retana”, Vicenç Vernet Pons. 2007.
[2] Camp gai: L'epítom d'un home gai estereotipat. Extravagant en el seu vestit, en la seva parla, en els seus amaneraments i interessos. No hi ha res d’ambigu, en ell. Els casos extrems inclouran argot i argot gairebé opac. L'estereotip encara sobreviu. A diferència dels personatges Straight Gais, els Camp Gais solen mostrar-se com caricatures de si mateixos. S'ha suggerit que l'últim avantpassat del modern Camp Gay va ser Oscar Wilde: els seus amaneraments, combinats amb la seva visibilitat pública, van definir l'homosexual "obvi" a la fi del segle XIX. No obstant això, l'estereotip de Camp Gay sembla haver existit ja en els temps romans clàssics, quan els autors còmics com Petroni i Marcial satiritzaven homes homosexuals efeminats.
[3] “De Sodoma a Chueca: una historia cultural de la homosexualidad en España en el siglo XX”, Alberto Mira. Ed. Egales, 2004.
[4] “Para entendernos”, Alberto Mira. Ed.La Tempestad, 1999.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada