LA DISSORTADA HISTÒRIA DE JAUME D'ARAGÓ I ANJOU.

El que havia de ser successor de Jaume II el Just, va renunciar a tot per no voler casar-se. Un cas que encara avui és fruit de moltes especulacions.

Jaume II de Catalunya-Aragó, el Just, en una miniatura del Llibre Verd. No tenim imatges del seu hereu. 

Jaume d'Aragó i Anjou (1296-1334) era el primogènit del rei just, fill del segon matrimoni amb Blanca de Nàpols. El seu destí era estar al capdavant de la Corona d'Aragó a una època on França i Castella estaven amb greus crisis internes, però per motius que encara avui no estan clars ho va deixar tot.

El príncep hereu va tenir una formació en els valors templers, on la visió medieval del cristianisme es barrejava també en el coneixement de l'esoterisme i la vida en castedat. Entre els seus instructors i podem trobar a Ramon Llull o el metge i pensador alquimista l'Arnau de Vilanova.

Possiblement l'objectiu era formar al príncep cast per poder estar al davant dels ordes militars, el Rex Bellator. Amb l'objectiu de recuperar Terra Santa. Aquesta era la idea de Ramon LLull, però potser al voltant del rei pensaven a limitar el poder francès al Mediterrani. Les missions catalanes a Egipte per l'alliberament de Fra Dalmau de Rocabertí, possible successor de Jacques de Molay, poden mostrar aquesta intenció.

La creu processional de Vilabertran, posiblement dels templers, sobre la tomba de Fra Dalmau de Rocabertí a Santa Maria de Vilabertran. 

Possiblement aquestes intencions van arribar a orelles del molt ambiciós rei francès Felip IV el Bell, i podria ser que aquesta fos una de les raons de la seva precipitada decisió d'obligar a posar fi a l'orde dels templers a França de forma violenta, i sense els esperats resultats econòmics. Com es va adonar? Potser per interessos de l'entorn del segon fill, el futur Alfons III el Benigne, hi va tenir molt a veure. Possiblement els interessos de l'església, amb el papat a Arinyó, també hi va jugar. Les relacions entre l'església i la Casa de Barcelona no sempre van ser del tot fluides.

Amb els templers escapçats, el futur del príncep va canviar. Llavors es va buscar una aliança matrimonial amb Castella, la seva esposa havia de ser Elionor de Castella i Portugal, filla de Fernando IV de Castella; era 11 anys més jove, fet molt habitual aquells temps. El dia de la boda el príncep va fugir, alguns diuen que va comentar "mai em casaré amb una dona", va renunciar a la corona i es va posar els hàbits de l'Orde de Montesa. Què va passar?

Moltes hipòtesis i especulacions, però encara avui és un misteri. Per alguns l'educació rebuda el va convertir en una persona asexuada i que tenia pànic a qualsevol contacte físic. Dos cosins de la casa d'Anjou, ostatges del rei Just gràcies al Tractat d'Anagni l'any 1295, van rebre la mateixa educació. Un va embogir, l'altre no va mostrar cap prova de follia. 

Palau Reial Menor, seu dels templers. Imatge abans del seu enderrocament, el 1856 

Jaume d'Aragó tampoc va mostrar cap mostra d'embogir, sols no voler casar-se ni ser el nou rei. Això va desencadenar rumors sobre una possible homosexualitat, a la que s'afegeixen dades de possibles amants. Tampoc hi ha masses dades sobre aquest tema.

El cert és que va ingressar al Convent de Sant Francesc de Tarragona, el 22 de desembre de 1319. Més tard va prendre l'hàbit de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem al convent dels dominics d'aquesta mateixa ciutat; finalment el 1320 va renunciar a l'hàbit santjoanista i va ingressar a l'Orde de Montesa, successora dels templers.

Es creu que va ser enterrat a la catedral de Tarragona el 1334, 7 anys després que el seu pare. La tomba mai s'ha trobat, Segurament les seves despulles van ser transportades al Convent de Sant Francesc a Barcelona, un dels molts edificis gòtics que Barcelona va veure desaparèixer a mitjans del segle XIX. L'edifici va ser saquejat per la població de Barcelona, les restes sense identificar van ser portades a la cripta de la catedral de Barcelona. Però mai es van identificar les restes del malaurat infant.

Imatge del convent de sant Francesc, abans del seu definitiu enderrcament.