Quins són els orígens del Barri Chino? Qui li va posar el nom? Quins carrers formaven part? Quins locals li van donar fama? Quina gent hi habitava? En aquest article intentaré explicar-ho.
 |
| Mapa del Barri Chino, anys 20-30 |
Va ser cap a 1925 quan Francisco Madrid va publicar un seguit d'articles al setmanari "El Escándalo" sota el lema de " 'Los bajos fondos de Barcelona". En un article sobre una coneguda taverna del carrer Arc de Teatre "La Mina. Juan el sereno" diu "La Mina es la gran taberna del Barrio Chino. Porque el Distrito Quinto como Nueva York, Buenos Aires o Moscú, también tiene su Barrio Chino" (1).
L'autor ens assenyala la zona que va de la caserna de les Drassanes al Carrer Arc del Teatre i del Paral·lel a les Rambles. Dins hi podem trobar el carrer Cid, Migdia (desaparegut) Portal i carrer de Santa Madrona, Peracamps, la Mina, Guàrdia, Montserrat i Lancaster. Aviat la premsa sensacionalista es va apropiar del nom i amb la postguerra es va ampliar la zona més amunt de Conde de Asalto (Nou de la Rambla) i el carrer Tàpies.
El barri estava habitat per obrers acabats d'arribar del sud, especialment Múrcia i Andalusia. Pels seus carrers i locals pul·lulaven traficants, estraperlistes, pistolers, anarquistes, mariners, soldats, prostitutes i transvestits. També hi baixava la "gente bien", malgrat ser assenyalada com "la zona de peor fama de toda la península", no dubtaven a entrar als seus perillosos locals.
 |
| Café Italiano. Papitu, 1912. Caricatura de BON. |
Republicans i anarquistes tenien un concepte pèssim de la zona, La Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT, demanava dinamitar la zona, malgrat que els seus afiliats recorrien els seus carrers. La Campana de Gràcia parlava de brutícia, tavernes sòrdides i plenes de pispes.
Durant els anys 20 i 30 al Barri "Chino" barceloní van aparèixer tot un seguit de locals als quals acudien homes a la recerca de tenir relacions sexuals amb altres homes, per plaer o per diners. No eren locals pensats per ells, els propietaris obligaven a anar transvestits a qui acudia a la recerca d'alguna trobada ocasional. L'honor masculí dels senyors de bé havia de quedar intacte. El mateix Genet compte com es transvestia per buscar clients. Locals com la Criolla o Cal Sacristà, van triomfar tant, com a dolenta era la seva fama.
Altres bars de la zona, com el vell Cangrejo Loco, nois rossos com la cervesa i amb bells ulls verds feien les delícies d'il·lustres homosexuals com Rafael de Leon o el mateix Benavente.
El 1945 Genet segurament ja tenia una certa idea sobre identitat de gènere, però la comparació amb les gasolineres del maig de 1968 és molt posterior i va ser Goytisolo qui la va realitzar. Quan es defineix a les Carolines com a persones transsexuals o transgènere, s'ignora que aquests conceptes en la Barcelona dels anys 20 i 30 no existien. Però si hi havia transvestits que mostraven una incipient identitat femenina.
Altres bars de la zona, com el vell Cangrejo Loco, nois rossos com la cervesa i amb bells ulls verds feien les delícies d'il·lustres homosexuals com Rafael de Leon o el mateix Benavente.
El 1945 Genet segurament ja tenia una certa idea sobre identitat de gènere, però la comparació amb les gasolineres del maig de 1968 és molt posterior i va ser Goytisolo qui la va realitzar. Quan es defineix a les Carolines com a persones transsexuals o transgènere, s'ignora que aquests conceptes en la Barcelona dels anys 20 i 30 no existien. Però si hi havia transvestits que mostraven una incipient identitat femenina.
 |
| La Asturiana |
Nomenar a aquest grup de persones com Carolines em sembla molt més correcte que el que s'ha utilitzat fins avui. Però hem de tenir en compte que era un grup molt heterogeni la identitat era el transvestisme. La majoria utilitzaven noms femenins (l'Asturiana, la Candelera, "la Cojitos" la "Madriles", la Granota, la Eloisa). Les més populars utilitzaven noms més ambigus: Flor de Otoño, Derkás, Mirko ... Encara que feien servir noms femenins, la realitat canviava quan deixaven enrere la zona. Alguns historiadors les definien com "homes disfressats de dona" o "transvestits salvatges", sempre en masculí.
 |
| Flor de Otoño |
Les poques imatges que tenim de Flor de Otoño l són al cabaret la Criolla, no al Bataclan, i als anys 30. Se’l veu lleugerament transvestit, nu de cintura amunt o ballant amb altres homes. En una imatge als reservats del famós local apareix al costat d’altres transvestits i pistolers de la patronal, abans d’una suposada orgia. Era realment un anarquista o un confident del bàndol repressor?
No tenim cap constància de quin era el seu nom real, segurament no tenia cap relació familiar amb l’alta burgesia barcelonina. Sobre la seva identitat anarquista encara sembla més complicat, donada la negativa visió que tenien els anarquistes sobre l’homosexualitat. Cal recordar que la “Soli”, diari de la CNT, volia demanar volar la zona per acabar amb la malaltia homosexual.
La seva desaparició després de l’atemptat contra les Drassanes de 1933 tampoc en tenim cap constància. Potser va ser un personatge que apareix citat com a “Miss Flor de Liss”, amb unes característiques molt similars a Flor de Otoño. Sembla que el 1935 intentava marxar a València on la cocaïna no està tan perseguida. Se’l cita com un transvestit cocaïnòman, que vivia traficant i venent el seu cos al millor postor. Sempre per la zona de la Criolla.
IMATGES:
 |
| Carrer Migdia, 1933 |
 |
| Frederic Ballel - Taverna La Mina. 1913 |
 |
| Opisso. Revista Estampa. 1929. Taverna del carrer Migdia |
 |
| Última Hora. 31.12.1935 |
 |
| Carrer Cid i la Criolla, ans 30. IEFC |
 |
| Ambient del barri "Chino", 1933. 1933. Dibuix de Santsalvador. |
(1) Madrid, Francisco. Sangre en Atarazanas. La Vanguardia libros.
Més:
Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio Chino. Ed Comanegra.
Genet, Jean. Diari del Lladre Edicions 62.
Blogs "No te quejarás por las flores que te he traído"
L'Armari Obert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada