LAURA VILLAR, LA BARCELONINA QUE VAN CONFONDRE AMB SILVANA MANGANO.

Un dia, a finals dels anys 70, algú es va apropar a Laura Villar per demanar-li un autògraf, l'havien confós amb Silvana Mangano.

Avui és ja una senyora gran, elegant i orgullosa de ser com és, malgrat dels patiments i la lluita que porta sobre les seves espatlles. El suport d'amics i família ha estat cabdal.

He coincidit amb ella en alguna xerrada a Barcelona, és un goig escoltar-la; ella t'ajuda a recordar un passat que no haurien d'oblidar mai, perquè no es tornés a repetir: "Mai hem d'oblidar la nostra història autèntica". Laura té la meva edat, recorda que ja amb 13 anys tenia clar quina era la seva veritable identitat. El 1968, amb 13 anys, la policia la va detenir per anar vestida com ella se sentia: de dona. Des d'aquell moment la seva mare va ser la seva millor defensora. El seu pare la respectava, però mai li va dir Laura, li deia "la meva petita".

Laura és la tercera des de la dreta. 

En cridar-la al servei militar la van pelar al zero, per sort no la van empresonar, però li van dir que del quartal no sortiria mai. El TeleXprés la va ajudar a sortir d'aquell infern, després d'un intent de suïcidi. 

Amb 18 anys va fer el pas de vestir-se com se sentia, i en sortir al carrer la gent la va aplaudir "Ja era hora, Laura".

Trobar feina va ser el seu pitjor malson, a l'hora de fer papers veien que el seu DNI no coincidia amb la seva imatge i perdia la feina. Li va tocar treballar a clubs, cabarets i "on podia" per poder tirar endavant a tota la seva família. Deia: "Jo he conegut a moltes prostitutes ser grans senyores, i moltes senyores de la part alta de Barcelona ser mot pitjor que elles", "tota persona ha de portar amb dignitat el paper que li toca viure" o "Jo em sento digne i en pau amb mi mateixa".

Els metges del Raval a inicis dels anys 70 li van donar les seves primeres hormones. Com ella moltes persones de tot l'estat van trobar a la nostra ciutat un tractament que les permetia viure de conformitat amb la seva identitat de gènere.

Laura parla de quan anava per Barcelona i la gent la saludava i la tractava correctament, encara que en alguna ocasió en allunyar-se escoltava com en veu baixa "és un home"...

No va poder pagar-se la seguretat social, per això no té dret a una jubilació. Durant temps ha viscut molt precàriament amb la seva mare a qui cuidava. En morir ella la seva situació es va agreujar, però gràcies a la solidaritat dels amics i especialment de la Fundació Enllaç pot seguir endavant amb la seva fermesa i dignitat que l'ha caracteritzat sempre.

Aquí la podeu escoltar entrevistada pel sociòleg i activista trans Miguel Missé. El testimoni segur us emocionarà: