Colita. Manifestants per l'alliberament gai el 26 de juny de 1977 a La Rambla |
Per recordar-ho amb el GAG tinc previst organitzar una
exposició per donar a conèixer com van viure les persones LGTBI les
èpoques anteriors a aquest important fet, i amb el Memorial Democràtic visitarem els llocs que ens poden recordar aquells durs anys de la repressió.
La primera gran despenalització
de les relacions homosexuals a Espanya va ser el 1820, durant el trienni
liberal, quan es van dissoldre els tribunals del “Santo Oficio”. Posteriorment
algunes ciutats com Tarragona van crear les “Juntas de fe”, Barcelona no ho va
fer.
Al Codi penal de 1848 ja no va aparèixer definitivament la penalització de la sodomia. Durant més de cent anys les relacions homosexuals a Espanya no van estar perseguides penalment, encara que alguns jutges van utilitzar l’”escándalo público” per fer sentencies en contra.
Al Codi penal de 1848 ja no va aparèixer definitivament la penalització de la sodomia. Durant més de cent anys les relacions homosexuals a Espanya no van estar perseguides penalment, encara que alguns jutges van utilitzar l’”escándalo público” per fer sentencies en contra.
La dictadura del
General Franco fins a 1954 no va inloure a la Ley de Vagos y Maleantes les relacions homosexuals; durant
aquests anys es van tolerar als discrets com Vicente Aleixandre, o als addictes
al règim com Jacinto Benavente; però els republicans van haver de fugir l’exili,
Luís Cernuda, Margarida Xirgu o Miguel de Molina, per evitar acabar assassinats com Federico
García Lorca. Més per ser republicans que per tenir relacions homosexuals.
Aquest any van afegir a la llei republicana de Vagos y Maleantes, la condemna a l’homosexualitat, lligada a la vagància i a l’escàndol públic. Una víctima d’aquesta llei va serla Candela, a la Barcelona de 1966. Ella volia
fugir d'Espanya, anar a França on deien que hi havia més llibertat. Venia de
Sevilla, on ja havia tingut problemes amb la policia.
Aquest any van afegir a la llei republicana de Vagos y Maleantes, la condemna a l’homosexualitat, lligada a la vagància i a l’escàndol públic. Una víctima d’aquesta llei va ser
Però al primer
ministre Carrero Blanco li va semblar poc. Ell creia que els
nous aires de revolució sexual al món, acabarien amb les essències pàtries. I
així es va idear una llei retrògrada, amb voluntat preventiva, sense garanties
pels acusats i molt classista, va ser
la Ley de Peligrosidad Social.
Silvia Reyes va ser una víctima d'aquesta llei. Alguns jutges creien que la transsexualitat era pitjor que la prostitució. Aquests es van acarnissar amb les persones transgènere, La Silvia estava al Drugstore, un dia de març de 1975, quan la policia la va detenir. "En aquella època "los" transexuales que vestíamos de mujer, con pechos y tacones, nos aplicaban la Ley de Peligrosidad. Los palos y los insultos de maricones y degenerados empezaban ya en Jefatura. " (2) La van condemnar de sis a vuit mesos de presó, i dos anys de desterrament. El juny de 1977 estaria en primera fila de la manifestació per l'alliberament gai.
Silvia Reyes va ser una víctima d'aquesta llei. Alguns jutges creien que la transsexualitat era pitjor que la prostitució. Aquests es van acarnissar amb les persones transgènere, La Silvia estava al Drugstore, un dia de març de 1975, quan la policia la va detenir. "En aquella època "los" transexuales que vestíamos de mujer, con pechos y tacones, nos aplicaban la Ley de Peligrosidad. Los palos y los insultos de maricones y degenerados empezaban ya en Jefatura. " (2) La van condemnar de sis a vuit mesos de presó, i dos anys de desterrament. El juny de 1977 estaria en primera fila de la manifestació per l'alliberament gai.
La tramitació
d’aquesta llei va fer aparèixer les primeres entitats de lluita per
l’alliberament homosexuals, AGHOIS, MELH i finalment el FAGC a la mort del
dictador. Ni a Catalunya, ni a Espanya havia existit cap associació fins
llavors.
Als anys de la
transició les esquerres seguien mirant amb recel als homosexuals, malgrat que la
majoria d’activistes eren militants d’aquests partits. Catalunya va ser una
excepció, i no sols van posar homosexuals a les seves llistes, també van actuar
activament per la seva despenalització.
L'any 1978 Armand de
Fluvià i Jordi Petit donaven visibilitat als homosexuals surtin en diversos
programes de TV, més endavant
Germà Pedra va ocupar importants càrrecs a la Corporació Metropolitana
i al seu ajuntament de L’Hospitalet. Fruit de totes les lluites socials i
polítiques, el 26 de desembre de 1978, el president Adolfo Suárez signava la
modificació de la “Ley de Peligrosidad Social” que treia l’homosexualitat
del text. Data que es considera la fi de la penalització.
La despenalització
va desmobilitzar l'activisme, malgrat que les batudes van seguir actives, les
agressions van seguir impunes. La sida i assassinat de la Sonia a la Ciutadella obligaria a
prendre consciència de la necessitat d'un activisme que no sols havia de
lluitar per l’alliberament, si no també per la més absoluta i radical
igualtat de drets.
(1) Barbancho, Juan-Ramón.
Ser tu misma no era delito. Ed. Liebres Muertas.
(2) Silvia Reyes, “Los palos ya empezaban en
Jefatura” Interviu, 5 de febrer 2007.
Més:
-Olmedo, Fernando.
El látigo y la pluma. Ed. Oberón.
-Mira, Alberto, De Sodoma a Sueca. Ed. Egales..
-Fluvià, Armand de. El moviment gai a la clandestinitat del franquisme. Ed. Laertes.
-Petit, Jordi. Vidas del arco iris. Ed. Egales.
-Huard, Geoffroy. Los antisociales. Historia de la homosexualidad en Barcelona y París, Ed. Macial Pons.
-Arnalte, Arturo. Redada de violetas, la represión de los homosexuales
-Mira, Alberto, De Sodoma a Sueca. Ed. Egales..
-Fluvià, Armand de. El moviment gai a la clandestinitat del franquisme. Ed. Laertes.
-Petit, Jordi. Vidas del arco iris. Ed. Egales.
-Huard, Geoffroy. Los antisociales. Historia de la homosexualidad en Barcelona y París, Ed. Macial Pons.
-Arnalte, Arturo. Redada de violetas, la represión de los homosexuales
bajo el franquismo, Ed. La esfera de los libros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada