LA BARCELONA DE NIT DE MIRKO (II, POSTGUERRA)

 Mirko (nom artístic de Fernando de Torres) va ser un dels transformistes més cèlebres de la nit barcelonina, triomfant en el món de l'espectacle de varietats entre els anys 1930 i 1950. La seva figura va marcar l'època daurada i transgressora dels anys 20 i 30, i els foscos anys de la postguerra al Barri Xino.

Accés a la primera part: https://poldest.blogspot.com/2020/06/la-barcelona-de-nit-de-mirko.html

La Guerra Civil no va posar fi a la seva carrera, a diferència de molts artistes de l'època, va aconseguir subsistir i transformar-se i va aconseguir continuar treballant durant el franquisme. Però va haver d'abandonar el transformisme tal com l'havia practicat abans de 1939. Després de la guerra, va adaptar radicalment el seu personatge a la nova situació política, actuant amb vestit masculí, especialment com a cantant de flamenc, en locals com Barcelona de Noche, l'Apolo i El Molino.

Durant els anys quaranta i cinquanta va continuar vinculat a la vida nocturna barcelonina. No sempre dins de la legalitat. Una font el situa precisament triomfant a Barcelona entre els anys trenta i cinquanta. Segons el testimoni de Juan Soto (1), amb uns 17 anys, va contactar amb Mirko. Després de la prova artística, Mirko li hauria indicat que havia d'«optar per la frivolitat» i li va mostrar unes escales que conduïen a un meublé/bordell on els artistes es prostituïen. El mecanisme era que els nois apareixien primer en el local i després pujaven amb els clients. Mirko actuava ja com a cantaor de flamenc i portava «gitanets» perquè cantessin amb ell;

"Als anys quaranta, Mirko sembla haver estat vinculat a un sistema en què joves —entre ells nois gitanos o “gitanets”, segons un testimoni oral— actuaven al Barcelona de Noche i després eren conduïts a les habitacions de dalt per mantenir relacions sexuals amb clients a canvi de diners." (1)

Després de 1939, sembla haver quedat integrat en una economia nocturna molt més clandestina, en què espectacle, prostitució masculina i supervivència es barrejaven, la seva impunitat assenyala que potser també era un col·laborador de la policia. El 1940 la policia va fer una batuda al local i va detenir els presents, inclòs Mirko, però el van deixar anar després de reconèixer-lo, i li van demanar disculpes. Se sap que existien denúncies o sospites sobre les activitats de Mirko, resulta molt significatiu que precisament ell sortís de comissaria gairebé amb disculpes.

Poc se sap d'ell a partir de 1950, no era simplement un artista de cabaret desconegut, sinó un dels pocs transformistes de la Barcelona republicana que va aconseguir sobreviure professionalment al franquisme, encara que hagués de modificar completament la seva imatge artística.

Segons La Vanguardia va reaparèixer el 1947 A l'Alarcón, al carrer Escudellers, Mirko va presentar el febrer de 1947 l'espectacle Brisas de amor. També al Molino, al costat de Pepita Blanco, Carmen Cuenca i la Bella Dorita. Les fonts que reconstrueixen la història del Molino el situen entre els artistes que hi van passar durant les dècades següents, mentre que una altra font el descriu com un dels artistes que acabaren la seva carrera a les Bodegas Apolo, on és recordat com «Mirko, el de los pies de oro».

A partir dels anys 50, amb el franquisme més consolidat i l'aplicació severa de la Ley de Vagos y Maleantes (que perseguia explícitament l'homosexualitat i el transvestisme), la supervivència dels transformistes de la República es va fer extremadament difícil. Mirko, com molts altres, va haver de reubicar-se en espais de la zona del Paral·lel, on es movia pels voltants de les mítiques Atraccions Apolo.

Les cròniques urbanes dibuixen el retrat de la decadència forçada d'una gran estrella del transformisme, abocada a la recerca de relacions i subsistència en els espais d'oci popular i nocturn de la Barcelona més canalla.

La mort del transformista Mirko (Fernando de Torres) està envoltada de la mateixa ombra, silenci i clandestinitat que va marcar els darrers anys de la seva vida durant el franquisme, per la qual cosa no existeix un registre públic o crònica oficial que detalli el lloc, la data exacta o la causa de la seva mort. Aquells anys , molts artistes homosexuals i transvestits de la República que no van poder fugir van acabar els seus dies en la més absoluta indigència, la invisibilitat o depenent de la prostitució clandestina en els meublés del Barri Xino.

En morir, despullat del seu personatge, va ser enterrat sota el seu nom real. Com que el règim de l'època censurava i castigava qualsevol identitat dissident, la premsa de la postguerra no va publicar cap esquela ni cap homenatge al gran transformista que havia enlluernat la ciutat abans de la guerra.

Lluny resten els anys de glòria, Glamour i bells plomatges de Cal Sagristà, les nits de limusines i xampany car, o fent d'estrella del flamenc, la seva estrella es va anar perdent pels racons més sòrdids del Xino o el Paral·lel. Diuen que si cantes dos cops a la Concha Piquer, veuràs el seu somriure...

(1)Juan Soto, un hombre llamado Katy, ediciones la Palma