dimarts, 14 de novembre del 2017

BARCELONA I LA LEY DE PELIGROSIDAD SOCIAL III (LA MODEL)

El 9 de juny de 1904 s'inaugurava la presó Model de Barcelona. Durant els 113 anys de vida pel Centre Penitenciari d'Homes de Barcelona hi van passar centenars de persones homosexuals i transsexuals, per molts d'ells va ser un lloc d'enorme patiment.




El 1904 les relacions homosexuals a Espanya no estaven penalitzades. Però una bona part de la societat les rebutjava. La dreta, amb els capellans, deien que era una aberració que posava en perill la reserva espiritual d'Occident (1). L'esquerra creia que era una mostra de la decadència viciosa pròpia de l'aristocràcia i el clero (2). 



És difícil saber exactament quants homosexuals o transsexuals van passar per la Model duran aquests anys. Molts van acabar dins amb acusacions diferents com 
prostitució, furt o vagància. i sempre es va tractar de persones de classes baixes.

No hi havia lleis específiques contra els homosexuals, tampoc contra el transvestisme. Però depenia del criteri dels jutges que podien aplicar el delicte d'Escándalo Público. Delicte que era igual per a tothom. No conec grans condemnes per aquest delicte. La Barcelona dels anys 20 i 30 moltes persones es transvestien per anar a trobar parella als barris baixos de la ciutat, Genet o Lluïset Serracant van ser dos exemples prou coneguts.

Durant la dictadura de Primo de Rivera o la República es va intentar infructuosament tornar a penalitzar les relacions homosexuals. Enfront un diputat socialista, Luis Jiménez de Asua, va lluitar fins a evitar-ho (3):  
"El concepto"libertad de amar" significa que los estados no tienen para qué mezclarse en los sentimientos y emociones espirituales de los humanos. La amistad entre personas del mismo sexo o de naturaleza heterosexual tiende entre los individuos lazos que a menudo son eternos, crea deberes que se cumplen sin coacciones legales. El estado no regula las amistades ni prescribe la perfección de un contrato para que dos hombres se sientan unidos por simpatía recíproca."

Fins a 1954, Ley de Vagos y Maleantes, no es van penalitzar, la dictadura del general Franco els primers anys estava més preocupada en perseguir i empresonar demòcrates. Un dels primers a arribar-hi per aquest delicte va ser un jove cambrer de 25 anys anomenat la Gilda. (4)




Però la gran arribada de presos va ser a partir de la Ley de Peligrosidad Social. En teoria aquests presos enviats per a la "rehabilitació i cura", eren dividits segon la seva teòrica condició de "passius o actius" a Badajoz o Huelva. Però aquests centres estaven plens i molts acabaven a la Model. Aquí els esperava un veritable infern.

A la presó seguien les dues qualificacions. Els actius o "bujarrones" tenien certa consideració, doncs se'ls reconeixia la seva evident masculinitat. Els passius els tocava patir. Es dividien en dos grups: els nens (niños) que acabaven obligats a prostituir-se per evitar tot tipus de vexacions. L'altre grup els hi deien les mares (madres) generalment persones transgènere o persones amb molta ploma, també eren menyspreats. Les "mares" van donar nom a tot el grup de presos com a "violetes".
A la Model hi havia també un mòdul per a menors, sembla que amb unes condicions higièniques pèssimes, on les batusses estaven a l'ordre del dia. Segons Fernando Olmeda (5) els funcionaris habilitaven una cel·la on prostituïen als joves menors d'edat. Paral·lelament el centre castigava qualsevol correu carinyós entre dos homes. Explica també l'existencia de funcionaris que fora d'hores de feina es dedicaven a maltractar als presos violetes. La llei del silenci imperava en aquest món sense drets. 

Enrique Rubio va ser una ploma al servei de la repressió contra els "violetes"


Com he dit abans, a presó sols hi anaven persones amb "baixa condició social". La gent amb medis rebia vexacions als calabossos de la policia, trucaven a la feina i família i els deixaven anar, Si a més eres de bona família, com Gil de Biedma, uns insults i a casa.

Tots els presos van quedar amb antecedents i fitxes obertes, fins que el 2002 el govern Zapatero gràcies a la pressió de l'Asociación de Ex-presos políticos, va iniciar el procés per eliminar aquests expedients i fins i tot indemnitzar. Procés frenat de cop en arribar el PP al poder.




(1) Sodoma y lesbos modernas, Antonio San de Velilla.
(2) La novela del literato. Rafael Cansinos. Alianza Ed.
(3) Cita de De Sodoma a Chueca. Alberto Mira, Ed Egales.
(4) 13 presos per explicar la història de la Model. EL PAIS, 4 juliol 2017.
(5) El látigo y la pluma. Fernando Olmeda. Oberon ed.

dilluns, 13 de novembre del 2017

BARCELONA I LA LEY DE PELIGROSIDAD SOCIAL

Un magistrat barceloní, Antonio Sabater, ideava a finals dels anys 60 una de les lleis més perverses que no s'han fet mai contra els homosexuals: la Ley de Peligrosidad Social. La seva intenció era internar-los a tots abans que poguessin tenir relacions homosexuals.


Excepte una breu modificació del codi penal durant la dictadura de Primo de Rivera, l'homosexualitat no va estar penalitzada a Espanya fins a 1954. Fins llavors alguns jutges van utilitzar "l'escàndol públic" com l'eina jurídica per condemnar els actes homosexuals, tot i que la llei no ho diferenciava.

A la fi dels anys 60, a Europa  es vivia un ambient d'alliberament sexual que no agradava a les mentalitats carpetovetòniques que governaven el país. La majoria de països estaven despenalitzant l'homosexualitat. La joventut masculina es deixava créixer els cabells, les noies van deixar les faldilles per posar-se pantalons. El franquisme creia que això anava acabar amb les essències pàtries.

I com sol passar en la nostra història en lloc d'optar per l'obertura, al crit de "Santiago y cierra España" van optar per una de les lleis més retrògrades i repressives en contra de l'homosexualitat: La Llei sobre perillositat i rehabilitació social. El president del govern, Carrero Blanco, indignat declarava la necessitat d'aquesta llei: "Se trata de formar hombres, no maricas, y esos melenudos trepidantes que algunas veces se ven no sirven ni con mucho este fin". El periodista barceloní Enrique Rubio escrivia encesos articles, ​​Antonio Sabater Tomàs, cèlebre per les seves sentències homòfobes, equiparava homosexualitat a delinqüència, malaltia mental, drogoaddicció, prostitució i proxenetisme. Aquest magistrat barceloní serà l'autor de l'esborrany que anirà a les Cortes de Franco. La intenció era fer una llei preventiva que eviti el que consideraven com a delicte.



Aquest fet va motivar que un grup de catalans des de Barcelona van iniciar una molt activa campanya per aturar la Llei. Així el 1970 es fundava a la nostra ciutat AGHOIS, grup fundat per Armand de Fluvià i Francesc Francino, al que més tard es van afegir Ventura Pons o Fabià Puiserver. El seu gran objectiu va ser lluitar contra aquesta llei. Van obtenir la important ajuda del grup hemofílic francès Arcadie, van editar un butlletí amb el mateix nom i van mobilitzar part de l'opinió pública. Un diari madrileny va arribar a qualificar la llei com desafortunada, el "procurador en corts" Manuel Fanjul la va descriure com un frau i la Cordorniz va satiritzar sobre el caràcter progressista i preventiu d'una llei que hauria privat a la humanitat de figures com Sòcrates o Miquel Àngel.

Gràcies a les pressions el redactat final assenyalava "els que realitzin actes d'homosexualitat". Encara que eliminava la condemna directa i preventiva a l'homosexualitat, el text era ambigu i en la pràctica va servir perquè els jutges ho interpretessin segons la seva pròpia ideologia. Així una persona que confessés ser homosexual o algú que estigués en un bar d'ambient es podia veure embolicat en un procés segons el jutge de torn.

La llei va tenir una aplicació classista, els condemnats sempre van ser de classes molt baixes. El detingut no es considerava jurídicament un delinqüent, per això no tenia dret a un advocat defensor. Un tribunal compost per un jutge, un fiscal i un forense dictava una condemna "fins a la desaparició de la perillositat". La sentència podia ser de tres mesos a quatre anys, mes el desterrament a la sortida i un expedient de penals que marcaria als represaliats. La majoria, com la Carmen de Mairena, van anar a penals lluny de la seva ciutat, però els que acabaven a la Model, els esperava un veritable infern a l'anar als mòduls dels delinqüents comuns. 


AGHOIS va ser l'entitat pionera a tot l'estat en defensar els drets LGTB, a partir del grup va néixer el Movimiento Español de Liberación Homosexual el 1972 i el FAGC el 1975. La llei finalment va ser derogada, però els expedients de les persones jutjades no es van destruir, ja que no hi va haver amnistia per a ells. Gràcies a la tasca de l'Associació d'Ex-presos Socials molts anys més tard es va aconseguir uns processos per eliminar aquests expedients i fins i tot indemnitzar. Procés frenat de cop en arribar el PP al poder.

dissabte, 4 de novembre del 2017

RUTA PEL BARRI GÒTIC, VISTA AMB ULLS GAIS I LESBIANES.

Com vivien homosexuals i transsexuals a la Barcelona anterior a 1714? Quines petjades podem trobar al Barri Gòtic? I a la catedral? Hi havia esclaus? On estava la seu de la Inquisició? Qui era aquell que no podia viure ni dins ni fora ciutat? I les dones que volien ser lluïres, que feien? 





La ruta es va realitzar el 28 d'octubre. Organitzada pel GAG (Clic per accedir a la web), es va iniciar al Pati LLimona i va acabar a la Plaça del Rei. 




LA RUTA (text genèric per a properes rutes)

Al Pati Llimona iniciarem la ruta. Explicarem el recorregut i una breu explicació de vocabulari. Com vivien les dones a l'Edat Mitjana? 
Seguirem cap on estava el Palau Reial Menor, on parlarem de templers, de sodomia i de les disputes del rei Jaume II el Just.

Palau Reial Menor

A continuació sortirem breument de la zona per veure una carassa relacionada amb Picasso i el lloc on estaven els primers locals gais de Barcelona. Entrarem al call i parlarem de persecucions. 

A la catedral parlarem d’intersexualitat, bodes medievals gais, pecat nefand i la representació a Barcelona de Sant Sebastià. 

Sant Onofre, Monestir de Pedralbes. 

A la Plaça Nova de macips i esclaus, de sospitosos habituals de sodomia. Farem una mica d’història sobre el polèmic pòrtic de la catedral, aprofitarem per parlar de les lleis eclesiàstiques que condemnaven la sodomia. 

Escut Sant Ofici a partir del de Felipe II, cap a 1562. 

Al Palau Reial Major parlarem del Tribunal del Santo Oficio, dels seus símbols i del paper dels cirurgians. També parlarem del paper que van jugar els convents femenins. Aprofitarem per parlar de la representació romànica de la Mare de Déu. 

Al Palau del Lloctinent veurem unes estranyes marques a la paret de la catedral, del paper de l’emperador Carles i la figura del Virrei Garceran de Borja. 


Davant del Museu d’història de la Ciutat parlarem del tracte que donen a la diversitat els museus de Barcelona.

La mona Lucy seguint les petjades dels seu mascle. Caixaforum.

Altamira al Museu Nacional d'Arqueología. (les dones fan el dinar al fons)

Acabarem davant de la capella de Santa Àgata, per parlar d’un rei homosexual cagadubtes, un altre que va voler guanyar el cel cremant sodomites, un membre del braç eclesiàstic que va acabar socarrimat i un home que no podia viure ni dins ni fora la ciutat. 


BIBLIOGRAFIA: 

Jaume Riera, Sodomites catalans. Ed Base 
Rocio Rodríguez, Sodomia e Inquisición. Ushuaia Ed
Geoffroy HuardLos Antisociales, Barcelona París 1945-1975.
Fernando Olmeda. El látigo y la plumaEd Anaya.
Josep Maria CarandellNueva Guia Secreta de Barcelona. Ed Martínez Roca.
Robert Aldrich,Gays y lesbianas, un legado universal. Ed Nerea.

Podeu visitar els meus blogs L'ARMARI OBERT https://leopoldest.blogspot.com.es/ etiqueta Barcelona o La Barcelona diversa http://poldest.blogspot.com.es/

El meu correu:  leopoldest@gmail.com



divendres, 3 de novembre del 2017

HERMANO LOBO: 45 ANYS DESPRÉS, LES COSES NO CANVIEN.

Molt del publicat entre 1972 i 1976 al "Hermano Lobo" segueix de plena actualitat, sembla que els anys passen però Espanya segueix igual.






Al final de franquisme la duresa de la censura va fer que proliferessin revistes d'humor en què es podia burlar la censura amb més facilitat. Els segrestos de diaris o revistes estava a l'ordre del dia. Triumfo, Cambio16 o el Diario de Barcelona van ser clars exemples de la intolerància imperant. La Vanguardia va ser amenaçada de tancament en informar sobre el cop d'estat de Pinochet a Xile; el governador civil autor de les amenaces, Tomás Pelayo Ros, era compensat amb la Delegació Nacional d'Esports en substitució de Juan Antonio Samaranch.





El març de 1972 apareixia "El hermano lobo", alguns dels seus col·laboradors procedien de la revista "La Codorniz" que estava en franca decadència. 











Va ser impulsada per Chumy Chúmez; a més va comptar amb dibuixants com Perich, Forges o Manuel Summers o escriptors com Manuel Vicent, Francisco Umbral o Vázquez Montalbán.



Els llops udolant o la frase "muchos lobos" es van fer cèlebre gràcies a aquesta revista d'humor.


A partir de 1974 va començar una sortida progressiva de col·laboradors cap a la revista Por Favor, el 1976 tancava definitivament. El Hermano Lobo deixava d'udolar.















diumenge, 22 d’octubre del 2017

Ruta històrica per la Barcelona LGTBI+/Ruta histórica por la Barcelona LGBTBI+/ Bartzelonako LGBTI+ bidez egindako ibilbidea.

Ruta realizada el 21 de octubre del 2917 dentro de las III Jornades Clubs de Muntanya LGTBI organitzat per Panteres Grogues. 





LA RUTA

Iniciamos la ruta en la Plaça del Rei, allí se mostró como aparece la diversidad en los museos, la casa donde vivía una persona que no podía vivir ni dentro ni fuera de la ciudad i un rey que quiso ganar el cielo quemando sodomitas.
Alrededor de la catedral conocimos la sede de la Inquisición; la historia del virrey Garcerán de Borja, acusado de sodomía; la leyenda de sant Onofre, cuyas barbas tapaban su desnudez; la tumba de Raimon de Penyafort, inquisidor i creador del término "pecado nefando".
Por el call llegamos al Palau Menor (desaparecido) para hablar de templarios, judios y su relación con la llamada sodomía.
Visitamos una “carassa”, relacionada con Picasso; donde estaban los primeros locales de ambiente gay; y como afectó la llegada de la VI flota a Barcelona...
Entrando en el Raval vimos farmacias de pasado glorioso, donde Madane Arthur en pleno franquismo debutó, los lugares por donde deambulaba Genet o Flor de Otoño, lugares que la gente de bien no se atrevía a entrar. Recordamos una revuelta en 1933 con “las carolinas” al frente.
Acabaremos frente a la estatua de Raquel Meller, recordaremos el mundo del Paral.lel antes y después de la Guerra Civil y a Sonia Rescalvo antes de finalizar la ruta.

Imágenes

1) Casa del Botxí (Verdugo)



         
2) Retaule del Conestable. Imagen de Pere IV como rey Gaspar:




3) Luis Garceràn de Borja, virrey (lloctinent)





4) Escudo del Santo Oficio, 1564, Palau Reial Major: 




5) Santa Munia (St. Étienne, Francia) En Barcelona no queda ninguna imagen. 




6) Palau Menor (Templarios)




7) Decorado "Elefante Blanco" local gay abierto a finales de los años 50:




8) Calle Cid, años 30 (La Criolla i Cal Sacristà)



9) Fotograma de La Bandera. Jean Gabin en la Criolla, 1933



9) Lluiset Serracant, un hombre llamado Flor de Otoño:





10) Raquel Meller, Señorita:




BIBLIOGRAFIA: 

Jaume Riera, Sodomites catalans. Ed Base 
Rocio Rodríguez, Sodomia e Inquisición. Ushuaia Ed
Geoffroy HuardLos Antisociales, Barcelona París 1945-1975.
Fernando Olmeda. El látigo y la plumaEd Anaya.
Josep Maria CarandellNueva Guia Secreta de Barcelona. Ed Martínez Roca.
Paco Villar. La Criolla. La Puerta Dorada del Barrio Chino, Ed Comanegra.
Jean Genet, Diario del ladrón. RBA ed. 
Robert Aldrich,Gays y lesbianas, un legado universal. Ed Nerea.

Podeis visitar mis blogs L'ARMARI OBERT https://leopoldest.blogspot.com.es/ etiqueta Barcelona o La Barcelona diversa http://poldest.blogspot.com.es/

Para cualquier duda: leopoldest@gmail.com

dissabte, 14 d’octubre del 2017

ELS MONARQUES DEL CASAL DE BARCELONA I LA SODOMIA

Els monarques del Casal de Barcelona no van tenir una especial preocupació sobre els temes relacionats amb la sodomia. No van dictar lleis repressives, encara que si algun cop la van utilitzar per desempallegar-se d'enemics incòmodes.



Corts Catalanes segons una miniatura d'un incunable del segle XV





Les lleis en què es van basar per condemnar l'homosexualitat procedien dels codis romans i visigots; a partir de Jaume I seran les lleis eclesiàstiques d'obligat compliment; també hi havia furs locals com els de Terol o Tortosa que condemnaven la sodomia. Però ni els Usatges, ni dels Furs de València, ni els Furs d'Aragó contenien cap condemna. Fins a finals del segle XVI, i per pressió de Felip II, no va aparèixer aquesta condemna. Treballs com els de Jaume Riera i Sans (1) o Rocío Rodríguez (2) ens han aportat molta informació i ens han ajudat a conèixer com vivien molts homosexuals de l'època.

La sentència més antiga que coneixem es va produir durant el regnat de Jaume I i va ser d'absolució contra un jueu de Lleida anomenat Alaçar. Durant aquest regnat es va nomenar a Raimon de Penyafort com Inquisidor amb el pretext de persecució dels càtars. Aquest frare de l'ordre dels predicadors va incloure el pecat nefand com a delicte i va intentar perseguir sodomites i bruixes, sense aconseguir el permís papal. La inclusió d'aquest pecat a les "Lleis Decretals" del Papa Gregori IX va representar l'oblitoria persecució de la sodomia als regnes católics.





A l'ambiciós Jaume II no semblava preocupat en excés per la sodomia, fins que el seu etern enemic el rei francès Felip IV "el guapo" utilitzà una acusació de sodomia per acabar amb els templers i confiscar els seus béns. El rei "Just" en principi va donar suport als templers fins que va veure oportunitat de millorar les seves arques. Llavors i de sobte va recordar que tots els mals dels seus regnes eren derivats del malestar diví causat per la sodomia dels homes.



Palau Menor, seu dels templer. Fou enderrocat el 1858.


Així es va iniciar un llarg procés contra els templers. Finalment el Concili de Tarragona va dissoldre l'orde del temple el 1312, però es van crear nous ordes, com la de Montesa o la de l'Hospital, i els béns templers van ser repartides entre elles, hi va haver acord i les arques reals van sortir beneficiades.

Ponç Hug d'Empúries va ser un noble rebel, i segurament homosexual, que no es va deixar dominar per aquest rei, aliant-se amb tots els seus enemics per molestar-lo. Per evitar que aquests poderosos aliats, i la mateixa església, sortissin en el seu suport va trobar una oportuna acusació de sodomia, molt ben fundada. Així va acabar amb la fortuna i la dissidència d'aquest turbulent noble. Tot es va arreglar pagant una suma immensa quedant ell i el seu comtat en la més absoluta de les misèries.

Després d'aquests dos successos ni a Jaume II, ni al déu dels cristians va semblar preocupar-los més la sodomia i totes les desgràcies que succeïen en el regne van deixar de tenir una causa divina. Però aquest rei tenia un hereu ....

Jaume D'Aragó i Anjou havia de succeir al seu pare i casar-se amb una princesa castellana amb la qual havia conviscut des de la infància. Va ser educat com un templer, fins i tot en els valors de la castedat; Ramon Llull va arribar a pensar en ell com el futur "Rex Ballator", havia de liderar la cristiandat contra l'infidel. Després de la dissolució dels templers aquesta opció va desaparèixer i aquesta decissió sembla el va desestabilitzar. La conseqüència és que es va negar a casar-se amb cap dona, enfrontant-se al seu pare i acabant entrant en un orde religiós tot i no tenir vocació per a això. Molts indicis assenyalen l'homosexualitat d'aquest príncep com a causa d'aquesta decisió.

Amb el regnat de Pere III es va arribar al màxim esplendor de la Corona d'Aragó, però els regnes van quedar obsolets i cansats després de nombroses guerres, tan internes com contra els veïns castellans, francesos o genovesos. El 1333, "lo mal any primer", les fams van afectar la població i el 1348 apareixia la pesta. En aquesta ocasió els predicadors no van culpar als sodomites, la culpa era dels jueus, segurament l'origen estava en els deutes que aquests tenien amb aquesta comunitat.


 Pere el Cerimoniós obra de Jaume Mateu (1382-1452) MNAC


Fet poc comú és el fet que aquest rei es va interessar i va actuar per salvar a diversos sodomites, segons explica Jaume Riera i Sans (1). En aquest important treball explica el cert disgust per la condemna de dos jueus pel delicte de sodomia. El primer cas és el de l'Issach Mardofay el 1365, cremat per haver comès sodomia amb diversos nens del call; la sentència incriminava als nens involucrats, això va obligar a intervenir al rei ordenant la remissió de totes les penes que poguessin afectar la comunitat jueva del call de Barcelona. Un altre cas va ser el de Jafudà Abeç, també va ser cremat, aquest a Tortosa en 1386, aquest cas va aixecar la ira reial condemnant a les autoritats locals per sentència precipitada.

Amb la casa de Trastàmara les coses no van canviar gaire. Amb Ferran el Catòlic va entrar la Inquisició a tot el territori català, però sense competències sobre sodomia fins al 1525 en temps de l'Emperador Carles; el mateix rei Ferran va signar amb la reina Isabel la pragmàtica que perseguia als sodomites als territoris de Castella (aquest fet afectaría a les colònies castellanes d'Ultramar)


(1) Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. s XIII-XVIII, Editorial Base.
(2) Rodríguez, Rocío. Sodomía e inquisición. Ed Ushiaia.