HISTÒRIES DE BARCELONA (II)

Temes: Una història del Raval anys 40; Carassa del carrer Mirallers; Edat Mitjana: persecució de jueus i sodomites; Urina per rentar roba a l'epoca romana.

Accés a la 1ª part: https://poldest.blogspot.com/2023/03/histories-de-barcelona-i.html

El cabaret La Criolla, anys 30. /GABRIEL CASAS, GALOBARDES / ANC

BARCELONA, RAVAL ANYS 40
TEXT

"El Cubano me propuso salir a trabajar con él, juntos podríamos hacer muchas cosas. El oficio que me proponía era el de "pasma ful"(falso policía) en las "colmenas" (urinarios). Mi misión sería del exhibicionista que atrae al vicioso que una vez atraído se le lleva a un lugar discreto, cuando está en situación comprometida se le extorsiona. "

COMENTARI

El text ens porta a la Barcelona de 1940, llavors les relacions homosexuals no estaven penalitzades, però la policia es prenia la justícia pel seu compte i aplicava el delicte d'escàndol públic. Els urinaris (colmenas) especialment de Plaça Catalunya, Rambles o els billars eren llocs comuns de trobada, llocs pels quals també oportunistes i lladragots solien aparèixer.

MÉS.

Imatge presa per Joan Colom, Raval anys 50,
Text d'UN HOMBRE LLAMADO KATY, Juan Soto Pont. Ediciones la Palma

EL "DECADENT" MARQUÈS DE VINENT I BARCELONA

Aristòcrata, anarquista i homosexual, Antonio de Hoyos (1885-1940) era digne d'una obra de Valle-Inclán. La seva presencia, amb una estrafolària tropa, va ser molt freqüent pels baixos fons de la ciutat, especialment a la Criolla. 

 Per a més informació cliqueu: https://poldest.blogspot.com/2017/12/el-decadent-marques-de-vinent-i.html

Malgrat la seva imatge frívola, va ser una persona compromesa amb el seu país, afiliat a la CNT/FAI en esclatar la Guerra Civil, va oferir la seva ploma a la causa revolucionària. Va publicar a "El sindicalista", revista del Partit Sindicalista de l'Àngel Pestaña, i ho va pagar car, ja que els vencedors el van tancar a la presó, on va morir arruïnat i abandonat d'amics i família el 1940.

CARASSA CARRER MIRALLERS

Algunes carasses antigues assenyalen la presència d'un antic bordell, aquest és el cas. Els bordells daten del segle XV quan Joan I els va instituir. Pagaven tributs al rei i a l'església, qui a més vetllava per la salut sexual de les seves treballadores.

Les carasses són del segle XVII, amb motiu de la presència de soldats francesos i per indicar el lloc on havien d'anar. Franco els va prohibir el 1954, llavors van aparèixer els meublés.

ELS MONARQUES DEL CASAL DE BARCELONA I LA SODOMIA.

Els monarques de la Casa de Barcelona no van tenir una especial preocupació sobre els temes relacionats amb la sodomia. No van dictar lleis repressives, encara que si algun cop la van utilitzar per desempallegar-se d'enemics incòmodes. 

Aquí ho explico: http://poldest.blogspot.com.es/.../els-monarques-de-la...
Imatge: Corts Catalanes, miniatura d'un incunable del segle XV

INICI DE LA PERSECUCIÓ JUEVA ALS CALLS DE BARCELONA I PALMA

"Si que ho poc dir amb certesa, perquè és cosa coneguda de tothom, que néixer jueu l'any cristià de 1360, no era cap privilegi. Els aires enrarits del moment no acompanyaven. La protecció dels reis i dels nobles cap els jueus començava a desfer-se davant les presdiques d'alguns frares i la beneiteria del poble gentil, sobretot la gent menuda.

Era cert que el notre rei havia promès seguretat als calls del regne. Per`uns quans anys abans de néixer jo, havia arribat la fam, que s'havia dut moltes vides, i després la gran pesta...

La gent del call, per alguna raó, s'havia convertit en culpable de tanta penuria... A partir de la moer negra, vam començar a ser maltractats i perseguits sense mesura. El rabins, es rumorejava, havien emmetzimat els pous per contaminar als gentils. Ajudats pels leprosos, deien, havien recollit el polsim dels bubons, i empastifar els murs i les portes. Els fills d'Isrrael, culpats de la mort de Jesucrist, eren acusats de servir a Satanàs. Els pagesos, furiosos, asseguraven que els jueus amagaven una llarga cua, suaven sang, i desprenien la fetor dels alls amb que havien fragat el cos de Jesucrist"

TEXT: Albert Bosch. L'Atles furtiu. Ed Planeta.
IMATGE: Dansa de Mariana. Hagadà d'or, 1320

Part superior esquerra: el mestre de casa repartint el matzot (pa sense llevat) i l'haroset (dolç), inferior dreta: neteja de la casa, inferior esquerra: sacrificar el xai pasqual i netejar els plats. 

ELS ROMANS RENTAVEN LA ROBA AMB ORINA

A l'antiga Roma existien les fullonicae, negocis que es dedicaven a rentar roba usant una barreja d'orina, cendres i argila.

L'orina conté amoníac, que descomponia la matèria orgànica i ajudava a estovar la brutícia de les taques, mentre que les cendres l'absorbien. La barreja es ficava juntament amb la roba bruta en unes tines de pedra, on es netejava a base de trepitjades que donaven els esclaus. No cal dir que aquesta roba no feia olor de roses precisament.

Només els que podien pagar més, després de netejar-la l'esbandien amb aigua i la perfumaven amb aigua de flors.

A causa de la mala olor, les fullonicae estaven en un racó de les ciutats, lluny dels negocis "més honorables". Treballar-hi era una tasca considerada menyspreable. Tampoc els empresaris gaudien de bona fama, encara que si escau els importava menys a causa de la fortuna que feien, ja que el servei era car.

Recordo que Roma tenia un impost sobre l'orina i que la procedent d'Hispània era la més cotitzada.

 Mireu: https://www.facebook.com/photo/fbid=10230175505314240&set=a.10229479248428253

HISTORIES DE BARCELONA (I)

En aquesta primera part: Cases de culte, a la Barcelona Tard-romana; la llegenda de Sant Gos; el general Bum Bum; qui era el Jutge de Vagos?; la Dona sota el franquisme:

Gravat del port de Barcelona entre 1650-1720 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB)

LES PRIMERES CASES DE CULTE A LA BARCELONA TARDOROMANA.

Les primeres es trobaven als suburbis fora de la muralla, fugint de possibles persecucions. Una era al lloc del suposat martyrium de sant Cugat amb la seva corresponent necròpolis (Avui Mercat de santa Caterina). L'altra estava més prop al mar, sobre el que es creu va ser l'amfiteatre de Barcelona, es tracta de Santa Maria de les Arenes, amb una extensa necròpolis.
Amb la permissivitat de l'emperador Constantí es va construir el conjunt episcopal, per on es troba l'actual catedral i prop de la muralla. Mentre al centre de la ciutat s'alçava al mont Tàber.
Posteriors són la de Sant Miquel sobre unes termes romanes, i les de Just i Pastor i el Pi, es desconeix si alguna d'elles era del culte arrià.
Fonts: Els nous espais cristians dins la ciutat clàssica. Societat Catalana d'Arqueologia..
Santa María de las Arenas, Santa María del Mar y el anfiteatro romano de Barcelona. Jordina Sales Carbonell. Revista d'Arqueologia de Ponent. 

17 D'AGOST, SANT GOS

Sant Roc és representat amb una cuixa o bé totes dues, inflades per un bubó. Vesteix de pelegrí i l'acompanya el gos que li duia pa, sovint amb una llesca a la boca. La relació amb l'animal va fer que el sant fos considerat patró dels gossos i, alhora, que el cànid, per la seva fidelitat i altruisme, fos venerat gairebé com a sant l'endemà del dia de Sant Roc.
Segons Joan Amades,, protegia la ciutat contra els cans rabiosos. "Era creença popular que cada dia, de bon matí, el gos de Sant Roc voltava per tota la ciutat i feia fugir els gossos rabiosos. Hi havia gent que deixava rosegons de pa al carrer per tal que el gos de Sant Roc pogués menjar."
IMATGE Sant Roc i Sant Gos, Biblioteca de Catalunya.

EUGENIO DE GAMINDE, EL GENERAL BUM-BUM

Info completa: http://poldest.blogspot.com/.../eugenio-de-gaminde-el...

La llista de generals que van manar bombardejar Barcelona és molt extensa, un d'ells va ser Eugenio de Gaminde, era el general Bum Bum.
La crida a quintes del govern espanyol de 1870, presidit pel General Prim, va suposar un nou aixecament popular. El general Eugenio de Gaminde va decidir tallar-ho de soca-rel enviant l'exèrcit amb ordre de disparar.
Un dels pobles revoltats va ser la Vila de Gràcia. En conèixer els veïns que els soldats pujaven pel Passeig de Gràcia, van posar a tocar les campanes de la plaça d'Orient. La decisió dels militars van decidir bombardejar amb els canons cap a la campana. Durant sis dies no van parar les canonades, però sembla no van aconseguir emmudir-les, però si que van destruir moltes cases, va morir unes 27 persones i la vila fou saquejada pels soldats al final del setge.
La Campana de Gràcia es va convertir en un símbol en la lluita per la llibertat i els valors republicans. Així el 8 de maig, just un mes després, apareixia el setmanari "La Campana de Gràcia", una de les més importants publicacions de l'època.

El general Bum Bum quan se'n va a la guerra
davant dels seus soldats fa tremolar la terra,
damunt del seu cavall, galopa que galopa,
damunt del seu cavall, galopa amunt i avall.
El cavall és de cartró, aparteu les criatures,
el cavall és de cartró, que no es cansa ni té por.

Rampataplam tereré, patapim patapum
se'n va a la guerra,
rampataplam tereré, patapim patapum
se'n va a la guerra el general Bum Bum.

El general Bum Bum quan es treu l'espasa
espanta els enemics i fins la gent de casa,
quan ell té el braç alçat, tremola que tremola,
quan ell té el braç alçat, tremola el veinat.
Que és de fusta tal com cal, aparteu les criatures,
que és de fusta tal com cal, perquè així no es pot fer mal.

Rampataplam tereré, patapim patapum
se'n va a la guerra,
rampataplam tereré, patapim patapum
se'n va a la guerra el general Bum Bum.

ANTONIO SABATER TOMÁS

Jutge de perillositat social a Barcelona, ponent i redactor de Llei de Peligrosiddad Social. Era seguidor del psiquiatre Pérez Argilés que deia: "la esencia del peligro social del invertido radica en su contagiosidad". (1)

Sabater deia al Llibre "Gamberros, homosexuales, vagos y maleantes: un estudio jurídico sociológico" deia que l'homosexualitat era una psicopatologia que""caracterizada por una desviación, una anomalía del instinto sexual". Per les seves sentències demanava informes a "experts" sense cap formació que gairebé sempre posaven a l'informe: "Se considera un homosexual, ya que, presenta signos reveladores de esta condición, en especial sus gestos amanerados y feminiodes"

(1) Inauguració curs acadèmic 58-59 Universitat Zaragoza.

Més:
Huard, Geoffroy. "Los Gais durante el franquismo" EGALES

LA DONA SOTA EL FRANQUISME.

El franquisme veia en les noves modes i les lluites femenines com un perill de masculinització. la personalitat de la dona es reafirmava portant faldilles.
" Por eso, la polarización de los roles sexuales según el género y el entrenamiento de la diferenciación sexual fueron métodos utilizados por les médicos y las autoridades religiosas para evitar la homosexualidad". I salvar el que denominaven "raça hispana"(1), on home i dona jugaven rols diferents.
(1) Geoffroy Huard, Los gais durante el franquismo. Egales 2021.

RUTA CAP PER LA BARCELONA ANTIGA

 

Ruta per a l’Associació d’Amics dels Pelegrins a Santiago-Barcelona. Dia 17 de desembre de 2022.

SORT

IDA: Plaça del Rei, a les 11 del matí.

FINAL: Born, carrer Comerç, una hora i 30 minuts més tard, aproximadament.

LA RUTA:


Plaça del Rei:

-La ciutat subterrània. (Agustí Duran i Sanpere )

-Qui no podia viure “ni dins, ni fora ciutat”?

-Qui està retratat al Retaule dels Reis Mags? (Imatge 1)

-Històries i llegendes del Saló del Tinell. (Imatge 2)

-El dia que van intentar assassinar a Ferran II.

-Els primers temples a Barcelona. (Imatge 3)




1)


Retaule del Conestable

2)


Saló del Tinell, 1920, convent Santa Clara






3)

Temple d'August al Mont Taber.





Palau del Lloctinent

-Carles I a Barcelona

-Un virrei besnét del Papa Borja. (Imatge 1)

-Representació de la nuesa. (Imatge 2)

-Qui era Pere IV (Imatge 3)




1)



Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós






2)



Nuesa al Palau del Lloctinent


3)


Paine pour joie (pena per joia o patir per gaudir) Lema de Pere IV.









Plaça Sant Iu

-Del palau romà a l’expulsió de la Inquisició. Imatge 1

-Representació de la Mare de Déu al Palau Marès Imatge 3

-Escut de Felip I d'Aragó i Catalunya. Imatge 2

-Estranyes marques a la pared de la catedral. Imatge 4




1)



Hippolyte Lecomte, expulsió Inquisició, Barcelona 1820



2)






3)













4)



Esmoladors de la catedral









Casa de l’Ardiaca

-Palau de la Pia Almoina

-Antic Col.legi d’advovats

-Gòtic o Parc Temàtic (Imatge 1)

-La història de Sant Gos. (imatge 2)




1)


Arrencada de l'aqüeducte, pl. Nova









2)



Sant Roc i sant Gos, Biblioteca de Catalunya









Plaça de Garriga i Bachs

-El call a barcelona

-Secrets de la catedral

-Santa Múnia i Sant Onofre.




1)



Sant Cosme i sant Damià,


2)


Frontís de sant Onofre, Sala del tresor de la Catedral.



Plaça Sant Jaume

 -De la sinagoga a l’església Imatge 1

-La mort del rabí Isaac Mardofay

-La persecució jueva Imatge 2







1)

Església de Sant Jaume






2)

Mosaic carrer Banys Nous,




Carrer Ciutat

           -Destí de dona medieval. (imatge 1)

-Origen del Consell de Cent

-Els templers a Barcelona (Imatge 2)

1)

Tomba d'Almodis de la Marca

2)

Palau Reial Menor, vist des del carrer Avinyó, seu dels templers.

8. Via Laietana

-La construcció de la via

-La tenebrosa comisaría.

9. -Carrer Argenteria

-Els bordells a ciutat (Imatge 1)

1)

    10) Santa Maria del Mar

         -Santa Maria de les Arenes. (Imatge 1)

         -Macips, bastaixos i camàlics

         -Descripció de la Basílica (amb Josep Menoyo)

         -La tomba de Pere IV (Imatge 2)

1)

Santa Maria del Mar

2)

Tomba de Pere IV

    12) Carrer Moncada

         

-Origens

         -Justes i execucions (imatge 1)

1)

     13) Born

          -La ciutat de les espècies. (Imatge 3)

          -La Barcelona derrotada

          -La torre de Sant Joan i el convent de Santa Clara (Imatge 1)

          -El meu Born (revenedores i camàlics) (imatge 2)

1)

Torre de Sant Joan, 1868, poc abans del seu enderrocament. 

3)

Barcelona 1700, Born

2)

BARCELONA 1900-1939 II part, LES CUPLETISTES

 

Qui eren Raquel Meller, Enriqueta Serrano...? Quina va plantar a Alfonso XIII? Quina va ser amant de Millán-Astray? En aquest recopilatori trobareu els enllaços a tots aquests temes. 

Primera part: https://poldest.blogspot.com/2022/09/barcelona-1900-1939-i-part-entorn-la.html

LA BARCELONA DEL "TANGO DEL CIGARRO"

El 8 de desembre de 1923 s'estrenava al teatre Victòria el "tango del cigarro", popularment conegut com a "Fumando espero". Va passar sense pena ni glòria. Era un acte a favor de la dictadura de Primo de Rivera.

L'estrena va estar un èxit, Garzo i Viladomat, els autors, van sortir a saludar al públic, però l'obra no va triomfar. Segurament el poc entusiasme cap a la dictadura, o sobre el títol de l'obra o les crítiques "poc entusiastes" de la premsa van fer que l'obra fos gairebé un fracàs.Però algú es va fixar amb el tango del cigarro i Ramoncita Rovira l'incorpora al seu repertori i poc després grava la cançó pel segell Gramófono el 1926. També va viatjar el tema a Argentina on va triomfar:

Text complert:https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/09/la-barcelona-del-tango-del-cigarro.html

PILAR ALONSO, LA CUPLETISTA QUE VA PLANTAR A ALFONSO XIII.

Amb la Raquel Meller, va ser la cupletista més cèlebre als anys 20. Li deien la "petita Raquel", pel seu semblant amb la Meller. Va popularitzar la cançó catalana als anys 20.


Tot indica que Alfonso XIII va anar a veure una actuació seva a Santander. Tant li va agradar que va invitar a la Pilar a l'hotel a les seves habitacions particulars. Sigui per la fama de borbó calent, o per què ella era així, la cupletista li va donar una sonada carabassa. Com espectaculars van estar les seves batusses amb la Meller, aquesta més monàrquica que el toro que va matar a Manolete. El pretext va ser que l'Alonso va popularitzar el cuplet en català.

Text complert:  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/10/pilar-alonso-la-cupletista-que-va.html

LA BARCELONA DE RAQUEL MELLER

Jacinto Benavente va dir de Raquel Meller que caminava pel món sense morrió. La frase assenyalava perfectament el fort caràcter de la cupletista aragonesa.

Raquel es va casar dues vegades, però els seus matrimonis no van ser precisament un èxit. Amb el diplomàtic Enrique Gómez Carrillo va estar casada tres anys, era "un fill de la bohèmia,  un fill dels carrers, de la nit arisina, de les seves putes i els seus xulos, dels bars, de la gran ciutat, de la capital del món (París)". 

A França va ser una gran estrella de renom internacional, comparable a Joséphine Baker o Mistinguett. Els seus ingressos eren superiors a estrelles com Carlos Gardel i Maurice Chevalier.

Expliquen els seus detractors que quan Raquel entrava al tocador de senyores, les noies "decents" sortien corrent per evitar l'assetjament de la cupletista. Una de les dones que més van patir aquest suposat assetjament va ser la comediògraf Fernanda de Vilarino, a qui va dedicar  una de les poques cançons de contingut lèsbic de l'època: Oh, señorita.

Text complert: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2017/04/la-barcelona-de-raquel-meller.html

MERCEDES SERÓS, LA NINA DE PORCELLANA.

Va ser una de les més importants cupletistes dels anys 20. Original de Zaragoza, va cantar en català i castellà. 

Va ser la gran rival de Raquel Meller, als escenaris i a la vida privada. Tant és així que la Meller li va va posar "Merceditas" al seu gos pequinès i s'hi referia sovint com "Merceditas Serás"."  

Catalanista o espanyolista segons la ocasió, Mercé o Mercedes.... Va cantar als aliats i va ser molt germanòfila. Va ser madrina de la legió i amiga  Millan Astray. El 1926 va estrenar "El novio de la Muerte", després himne de la "legión".  

Text complert:  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/11/mercedes-seros-la-nina-de-porcellana.html

ENRIQUETA SERRANO, EL CUPLÉ REPUBLICÀ.

En anteriors entrades us he parlat de cupletistes "germanòfiles", aquest cop us apropo a una cupletista republicana.

Enriqueta Serrano va néixer a Barcelona, la seva vida des de la infància va ser el teatre. Artista autodidacta va compondre moltes de les cançons que cantava. Amb 16 anys va marxar a Llatinoamèrica a una gira triomfal, interpretant sarsuela i opereta francesa o vienesa.  El seu èxit va fer que la Paramount la contractés per diversos films, rodats a França en castellà. Un d'ells va ser "La Pura verdad" el 1932. 

Amb l'esclat de la república va compondre diversos temes de gran èxit. El més conegut va ser el tema "Viva la república" (1931) o "Es mi Manuel Azaña" (1932). Sempre amb lletra seva i música del Pablo Solozábal, amb qui es va casar.

Aquells anys van triomfar també altres cupletistes més compromeses, especialment amb l'anarquisme o el POUM, com Dora la Cordebesita, Carmelita Aubert (que va cantar a l'Andreu NIn) o la Julita Oliver que va triomfar als baixos fons de Barcelona cantant al comunisme llibertari. 

Text complert: https://poldest.blogspot.com/2018/02/enriqueta-serrano-el-cuple-republica.html

LA BELLA DORITA, LA REINA DEL PARAL.LEL

María Yáñez, La Bella Dorita, es va guanyar al públic del Paral·lel més enllà dels anys daurats del cuplet. I va tenir la valentia de cantar els seus temes sense censura a la dura postguerra espanyola. 

Dona de caràcter, capaç de plantar cara a la república o a la dictadura, però amiga dels seus amics. Amb 16 anys es va fugar amb el que seria el seu primer espòs. El matrimoni va durar tres mesos, i la Maria Yáñez va entrar a treballar en locals de "alterne". 

El 1923 debuta i triomfa al Molino, adoptant el nom que l'ha fet cèlebre: la Bella Dorita. Polítics, esportistes passaven pel seu vestidor. La seva llegenda va créixer actuant al teatre Apolo, on accidentalment (o no) li va caure el mantó que la tapava, quedant completament nua davant el seu públic. A partir d'aquell moment va començar una constant tira i arronsa amb una censura que no li treia un ull de sobre, però mai va deixar de provocar.

Els anys 40 i 50, en plena postguerra, va seguir triomfat en el Paral·lel, sent una de les poques estrelles que va seguir brillant en la lenta decadència del que havia estat un gran bulevard ple d'espectacles de tot tipus. En aquells anys va gravar el tango del cigarro (Fumando Espero) del mestre Viladomat, a diferència de Sara Montiel, ella ho va fer sense censura.  

Text complert: https://poldest.blogspot.com/2018/03/la-bella-dorita-la-reina-del-parallel.html