ELS LUDDITES A BARCELONA, S XIX, ORIGEN DEL MOVIMENT OBRER.

 El moviment dels luddites va apereixer a finals del segle XVIII a Angleterra, anava lligat a revolució industrial i la perdúa de llocs de feina amb les noves maquinaries. A Barcelona va arribar entrat el segle XIX

 1)  NED LUDD, L'ACTIVISTA FANTASMA

Els anys posteriors a la Revolució Francesa, Anglaterra va viure un enduriment de les lleis. Criticar al rei o al Parlament o robar per alimentar-se, podia significar la pena de mort. Es van prohibir les reunions dels treballadors i els sindicats, i qualsevol aldarull es pagava amb la vida, sense necessitat deproves.

Mentre els grans empresaris industrials apostaven per noves tecnologies que milloraven la producció, però deixaven famílies senceres sense cap mena d'ingrés. En mig de tot va sorgir la figura de Ned Ludd i els seus seguidors els luddites. No existeix cap prova de la seva existència real, el 1779, va trencar per accident, altres sostenen que de manera intencionada, diverses màquines tèxtils. La seva acció constituiria la base del moviment luddita, d'oposició a la introducció de la maquinària que eliminava llocs de treball.

La destrucció de les màquines modernes no fou una reacció contra el progrés, ni contra la industrialització, sinó actes de resistència respecte a la nova dictadura econòmica dels propietaris industrials. Va ser la destrucció dels gremis i la democràcia associativa, la que va motivar molts artesans e a practicar la destrucció de les màquines. La destrucció de les màquines esdevenia una veritable lluita de classes, tenint en compte que s'atacava una propietat privada i es discutia sobre el repartiment de la riquesa i la regulació de la producció.

IMATGE: El líder dels Luddites, gravat de 1813, autor desconegut, British Museum

2) ELS LUDDITES A LA BARCELONA DEL SEGLE XIX (I PART)

El moviment dels luddites van sorgir en resposta a la modernització de la maquinària, que va significar la pèrdua de molts llocs de treball, deixant famílies a la misèria. Aquest moviment que va sorgir a l'Anglaterra de finals del segle XVIII, va arribar a Catalunya entrat el segle XIX. Els luddites veien la maquinària com a un enemic que fomentava l'augment de l'atur.

Mentre que a Anglaterra es van evitar, les víctimes, aquí no va ser així. Aquell agost de 1935 els ànims estaven molt caldejats, a Sant va esclatar una revolta que significar que el capità general enviés la tropa a reprimir, mentre un general cridava a reprimir, era mort d'un tret. Amb els ànims aixecats, les fàbriques van ser l'objectiu. Aquell 5 d'agost, els revoltats van entrar a Vapor Bonaplata, van matar quinze dels obrers armats i van cremar la fàbrica.

Van passar anys fins que es va instal·lar un nou vapor a la ciutat per por que la tornessin a cremar. Aquests fets es consideraren els episodis previs a l'esclat del moviment obrer a Catalunya, marcats per la desconfiança mútua i respostes violentes.

Xavier Theros ho explica a BTV: https://beteve.cat/va-passar-aqui/incendi-fabrica-bonaplata/

IMATGE:
Incendi el 18 de gener del 1851. Iniciat al vapor Capdevila i Mata del carrer de la Riereta, es va estendre a la fàbrica Armengol i només es va poder controlar set hores després.

3) ELS LUDDITES A LA BARCELONA DEL SEGLE XIX (II PART)

L'atac a Vapor Bonaplata a la plaça Castella no va ser l'únic, també es van produir a Alcoi el 1821, a Camprodon el 1823, a Barcelona el 1835 i a Igualada el 1847.
Les selfactines van ser introduïdes a Barcelona per Joan Güell el 1844, eren unes màquines automàtiques de filar que estalviaven molta mà d'obra.

Aprofitant l'alçament progressista contra el govern de 1954, una munió d'obrers van incendiar diferents fàbriques on funcionaven selfactines. L'amenaça de passar per les armes als insurrectes van aturar les revoltes. Però la vaga va seguir. Al final es va arribar a un acord, i la vaga finalitzà, amb la prohibició de les selfactines. L'heroi va ser el líder sindical Josep Barceló.

Però el govern de Madrid va aixecar la prohibició i va anomenar un nou capità general que va fer prendre a Barceló a qui va acusar sense proves i va manar executar immediatament enmig d'una ciutat exaltada i presa militarment. La resposta de la ciutat va ser la primera vaga general de la seva història.

IMATGE: Execució de Josep Barceló el 6 juny 1855 a Barcelona, per garrot.

ANEXE

VAGA DE NENS A LA BARCELONA DE 1925

El treball infantil era de condicions abusives, en plena dictadura de Primo de Rivera, horaris de més de 12 hores, mal pagats i mal alimentats, i sense cap dret.

Així l'any 1925, els nens de les Cristalleries Planell van dur a terme una de les vagues més duresque s'estengué per tot el sector del vidre. Els nens no tan sols lluitaven contra les forces de l'ordre i la patronal sinó també contra uns pares que no veien amb bons ulls que el sou no arribés a casa durant aquells dies.
La vaga va acabar després de l'acceptació del temps de neteja dins la jornada laboral i la retribució del temps necessari per encendre els forns.
L'instigador de la vaga fou en Francesc Pedra, amb només onze anys. Era orfe de pare i mare, havia estat format a partir de les lectures en veu alta de son pare i son germà, anarcosindicalistes convençuts. De gran va ser responsable de col·lectivitzacions durant la guerra i va lluitar al front d'Aragó. En retornar de l'exili va fundar la AAVV de Pubilla Casas.

Més: https://beteve.cat/va-passar-aqui/vaga-nens-cristalleries-planell/ ‘La vaga dels nens’ a la fàbrica de cristalleries Planell

PRIMERS ESPAIS DE CULTE A LA BARCELONA TARDOROMANA

On es trobaven les primeres cases de culte, hi havia necròpolis cristianes, sabem de la existència d'una seu arriana. Encara hi ha prou dubtes, intentaré mostrar-les.

Antiga seu episcopal. Julia Beltrán de Heredia i Charles Bonnet. Dibuix: Francesc Riart-MUHBA]

Encara és poc el que sabem dels orígens de Barcelona. Segurament el seu origen està l'any 12 aC, fundada pels soldats d'August que venien de la guerra contra els càntabres. El mateix passa amb els primers espais de culte, coneixem l'origen de la primera catedral a orígens del segle IV, però, abans?. Quin va ser el temple i seu del bisbe arrià, o quins espais d'esbarjo tenia l'original Barcino? Arqueòlegs i historiadors no estan plenament d'acordamb aquests temes.

Les intervencions arqueològiques fetes a Barcelona, recentment han donat noves dades sobre els primers segles de la història de la ciutat.
"Aquestes actuacions i els estudis derivats han posat en relleu una gran quantitat de dades històriques, dades que de mica en mica permetran trencar definitivament la barrera que suposava l'estudi del període que va des de l'antiguitat tardana fins a l'alta edat mitjana únicament a deutora dels esdeveniments polítics a gran escala" (1)

Les primeres dades històriques sobre la petjada cristiana ens porten al martiri de sant Cugat. Prudenci (3) al Peristephanon en parla, però sobre el lloc hi ha discrepàncies. Jordina Sales assenyala "l'aula paleocristiana del mercat de Santa Caterina-poblament relacionada amb una necròpolis sorgida al voltant del martirium de sant Cugat (Cucufate)(2)

Un altre possible indret on podria haver-hi una "domus ecclesiae", era on ara es troba Santa Maria del Mar. Abans de Santa Maria de l'Arena. La primera discrepància és sobre el nom, algun defensen que era de les "Arenes" per estar al costat del mar, fet improbable. El nom d'Arena ho seria per estar al costat d'un possible amfiteatre construït pels veterans d'August.

Sota l'actual catedral i a l'angle nord de la ciutat és on s'ha trobat les restes d'una primera basílica paleocristiana, en un lloc rodejat dels comerços més bruts i pudents de la ciutat. A aquest lloc va créixer el conjunt episcopal. Es conserva "un baptisteri octogonal, una aula de representació, una capella cruciforme i part de palau episcopal"(2)

L'església de Sant Just i Pastor i els seus orígens són encara objecte de controvèrsia. La presència del rei Ataülf i Gal·la Placídia, va portar molts arrians a Barcelona que van conviure durant temps. "És molt probable que quan els visigots es van instal·lar a la ciutat "ocupessin" el nucli episcopal, que era sota la catedral actual, i que els catòlics fossin "desplaçats" a Sant Just, on ja devia haver-hi una primera església" (1) Aquesta hipòtesi és posada en dubte per part de molt historiadors.

 

Làpida funerària de marbre de Paros amb iconografia cristiana. Segle V. © MUHBA

Una menció especial mereix l'església de Sant Miquel, situada sota l'actual ajuntament de Barcelona, es va construir sobre les termes de la ciutat. El mosaic de les termes romanes va constituir el sòl de l’església de Sant Miquel, això indica que va ésser un element romà amb reutilització posterior. 

Mosaic de les termes dels banys públics que, supossadament, va regalar a la ciutat Luci Minici Natal (el primer “barceloní” campió olímpic a Grècia i va guanyar amb les quàdrigues).

(1).BARCINO, DE COLÒNIA ROMANAA SEDE REGIA VISIGODA, MEDINA ISLÀMICA I CIUTAT COMTAL: UNA URBS EN TRANSFORMACIÓ. MUHBA.

(2) In nomine Domini ecclesia consecrata est. Carles Buenacasa-Jordina Sales. Societat Catalana d'Arqueologia. 

(3) Aureli Clement Prudenci poeta i apologista cristià del segle IV nascut a la província Tarraconense.

Més 

 Santa María de las Arenas, Santa María del Mar y el anfiteatro romano de Barcelon. Jordina Sales. 

Holocaust i repressió de la diversitat sexual sota el nazisme

Un any més aquest gener recordarem l'holocaust, enmig de nous conflictes en els quals la diferència i la diversitat tornen a estar perseguides. Quan algú estigui temptat en fer comparacions, cal recordar que l'holocaust va representar l'extermini de prop de deu milions de persones: gitanos homosexuals, feministes polítics, persones amb discapacitats, jueus...

 Viktor Emile Frankl, científic austríac jueu i primera persona que va desenvolupar el concepte de “resiliència” va dir: 'Desgraciat qui en tornar a casa seva va descobrir una realitat totalment diferent de la íntimament enyorada durant els anys de captiveri! Ell havia perdut tota la seva família als Camps d’Extermini. Terrible tragedia. 

Els homosexuals ni tan sols van poder tornar a les seves cases, van seguir proscrits i perseguits al igual que la població gitana, no van rebre ni tan sols la consideració de víctimes de l’holocaust. Un dels primers actes del nazisme va ser l’assalt a d’Institut per a l’Estudi de la Sexualitat ( Institut für Sexualwissenschaft), just 4 mesos després de l’arribada de Hitler al poder i cinc anys abans de la fatídica Nit dels Vidres Trencats. 

No va arribar de sobte; feia temps que mostraven el seu odi al carrer; feia temps que agredien gent; però la població mirava cap un altre costat. Posaven ordre, atacaven homosexuals, jueus, gitanos, comunistes, indesitjables. Quan la població es va adonar ja era tard. Us sona? Simbologia nazi pels carrers, agressions, atacs a centres LGTB... Hem d’esperar 5 anys a entendre el que està passant avui?

 Quan parlem de repressió als homosexuals hem de tenir en compte diversos factors: 

- Els nazis no feien distincions entre transexualitat i homosexualitat. Gran part de les persones que es movien per espais com EL DORADO de Berlín van acabar represaliats. 

- La persecució es va dirigir contra els homosexuals alemanys i els dels territoris considerats aris: Alsacia, Prusia, Sudetes o els suavos de Hongria.Els territoris ocupats eren les seves lleis locals dures, però menors. 

- La majoria entraven amb el triangle rosa, però molts van entrar amb altres triangles eren jueus, gitanos, polítics… i homosexuals, un cop dins van rebre doble discriminació. 

- Tenir una veu aguda, sense fills i tenir pluma podía ser subjecte de ser denunciat. 

- Les lesbianes perseguides ho van fer amb el triangle negre, com les feministes.

 El film “Bent” explica la història d’un home homosexual que va anar a un Camp de Concentració amb un triangle grog, creien que sent jueu seria millor tractat. Explica la realitat de molts homosexuals que hi van arribar amb triangles que no eren el rosa i després, dins, van rebre la doble discriminació.

 -Paul O’Montis va ser un actor i cantant de gran èxit als anys 20, va popularitzar la cançó Ramona, va triomfar al cine, el 1940 la gestapo el va detenir, al camp d'extermini va durar 6 setmanes. 

-Pierre Seel era alsacià, detingut tan aviat els nazis van ocupar França, 

-Rudolf Brazda suabo (alemany d’Hongria), ambdós van ser testimoni de les penalitats dels homosexuals que anaven als camps d’extermini o al front com a carn de canó. 

-És el cas de Paul Von Groszeim, detingut a Lübeck amb altres 300 joves el 1937, Va ser torturat i va acceptar ser castrat per evitar anar al Camp de Concentració. Però més tard va ser detingut per ser dissident, va entrar al Camp amb el triangle verd. 

El nazisme no va organitzar una persecució sistemàtica de les lesbianes, però no veien amb bon ull a les dones que volien actuar lliurement, sense la tutela de pares, esposos o germans masculins. Quan una dona era denunciada a la feina o per la família, tenia el seu destí marcat a Ravensbrück.

Elli Smula, sindicalista de la xarxa de tramvies de Berlín, va ser denunciada per la seva pròpia empresa com a lesbiana. Allà va ser maltractada i utilitzada com a conillet d’índies, fins que en un experiment d’aquest hi va perdre la vida. A aquest camp van morir unes 95.000 persones, dones i els seus fills, una part d’elles lesbianes. 

Sabem que 15.000 persones van ingressar amb el triangle rosa, desconeixem quantes van entrar amb altres triangles. Entre 1933 i 1945 100.000 persones van passar a disposició judicial per “comportament degenerat o sodomia”, moltes van morir apallissats o van fugir fora, sense ser registrades. Les xifres de desapareguts oscil·len entre 50.000 i el mig milió. Aquesta dificultat en conèixer les dades té a veure en que al final de la guerra, els homosexuals, com els gitanos, no van ser reconeguts com a víctimes, al contrari van seguir essent perseguits. 

Acabada la guerra i fins a 1995 100.000 persones van ser denunciades, 50.000 amb sentències fermes. El 1969 l’article 175 va ser restaurat en part. Fina a inicis dels 80 els homosexuals i els gitanos no van ser reconeguts com a víctimes de l’holocaust. El 1995 el 175 va ser eliminat. 

Quan a inicis del segle XXI es voler realitzar un homenatge a les víctimes, ja sols quedaven vius unes dues persones. Les conseqüències van ser terribles. El teixit associatiu va ser destruït, els fons documentals cremats, les cintes cinematogràfiques o les obres d’art destruïdes, els activistes que van sobreviure es van exiliar. Els homes i dones LGTB van haver de viure vides diferents o acabar en mans de la justícia. 

Avui podem veure que aquest virus del feixisme no va morir el 1945, que segueix viu i present als nostres carrers, o que una bona part de la població mira cap un altre banda o creu que no va amb ells. Malauradament aquesta història d’odi contra la diversitat no va acabar el 1945, hem vist persecucions i genocidis arreu. No cal anar lluny aquí vam patir a la postguerra amb els camps de concentració on van anar a parar milers de persones que lluitaven per la república, o els temibles penals on s’enviaven a homosexuals i transexuals com el de Tefía de Fuerteventura o els de Badajoz i Huelva. 

Però aquest odi el tornem a veure dia a dia amb agressions a qualsevol tipus de diversitat i neguen l’holocaust. Oblidar, menystenir o negar l’holocaust ens porta al camí que ens retorna a aquest horrible passat. 

María Ruiz Solás, diputada de VOX

Primo Levi va dir: “No és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, Qui parlarà?” De tots nosaltres depèn, si us plau no oblidem mantinguem viva la memòria

RUTA CAP ELS ORÍGENS DEL BARRI "CHINO"

Aquesta ruta ens portarà als orígens del barri "Chino", els personatges, els locals, les llegendes i la repressió.

La Criolla, anys 30

El seu inici és la plaça George Orwell i finalitza al Teatre Arnau. Cal recordar que l'aviació feixista el 1938 va arrasar el Barri i sols queden les petjades d'un passat que no va ser gloriós.

Seguirem la ruta per Escudellers, Arc del Teatre, carrer Cid, Portal de Santa Madrona, Nou de la Rambla i Paral.lel.Temàtica:
Com era el barri "Chino" als anys 20-30? Com s'hi vivia? Quin és l'origen del nom? Quins carrers en formaven part? Quina incidencia va tenir l'arribada de la VI flota? És cert que Barcelona tenía els bordells més famosos de la Mediterrania?

Noms
Flor de Otoño, la Reina del Barrio Chino, Rafael de Leon, Tórtola València, Pepe el de la Criolla, Jean Genet, Miguel de Molina, Carmen Mairena, Sara Montiel, Sonia Rescalvo, Raquel Meller, Madame Arthur, Dolly Van Doll...


Inici Plaça George Orwell   https://maps.app.goo.gl/ayxr2aFLJqYcsCoZA

IMATGES per entendre la ruta

1) Carrer d'en Carabassa

2) Carrer Códols //Elefante Blanco

3) Escudellers: VI flota, meublés i barres americanes.

4) TEATRE PRINCIPAL. Miguel de Molina, Rafael de Léon i uns "ojos verdes".

5)  Carrers Arc del Teatre // Guardia.  Les farmàcies del Raval. Madame Arthur, Van Doll i el Gambrinus. Carmen de Mairena, Sara Montiel i el Cangrejo loco.

Antonio (Carmen) de Mairena

6)   Plaça Jean Genet. Genet el canalla i el transvestisme als anys 30. El balcó, Diari del lladre, Querelle de Brest. Vides Privades de Segarra.

Egmont de Bries

La reina del Barri Chino

7)   Carrer Cid: La Criolla i el Sagristà: qui va ser Flor de Otoño? La “troupe” del marqués de Vivent. Qui eren les Carolines. La Bandera amb Jean Gabin. Anarquisme i la suposada repressió del transvestits.

 Flor de Otoño encerclat a la Ciolla.  Torrents.1933.

Flor de Otoño. 

Concurs de Mis Barrio Chino a la Criolla 1934. Foto: Ballbé. Col.lecció particular. Les Carolines.

Jean Gabin a la Criolla, La Bandera.

8)   Carrer Nou de la Rambla. Llei de Peligrosidad Social. La ruta de la vergonya, xifres. Memòria de la Rampova.

Francesc Oliver, 'Rampova', primera detenció amb 14 anys

9)  Carrer de Les Tàpies. Barcelona de Noche. Sonia Rescalvo de la glòria a morir a la Ciutadella. Reaparició de Mirko. Laura Villar, orgull i repressió.

Laura Villar. 

 (10) Plaça Raquel Meller. Lesbianes a Barcelona?  Joan Viladomat i les cupletistes. Còmics de moral distreta (Alady o Josep Sampere). Com era la avinguda abans de 1939? 

Josep Sampere

Bibliografia: 

Arnalte, Arturo. Redada de violetas.Ed Egales

Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.

Gente, Jean. Diari del Lladre, Edicions 62. 

Therós Xavier  La Sisena Flota a Barcelona (Ed. La Campana, 2010)

Barbancho, Juan Ramon. Ser tu misma era un delito, Ed Liebres Muertas. 

Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon.

Riera i Sants, Jaume. Sodomites catalans. Ed Base.

Collel, Jaume. El músic de l'americana vermella. Ed RBA.

Huard, Geoffroy. Los Antisociales, Historia de la homosexualidad en Barcelona y París. 1945-1975.
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales.
Carandell, Josep Mª. Nueva guía secreta de Barcelona. Ed. Martínez Roca. 

Blogs

La Barcelona diversa   http://poldest.blogspot.com.es/

L'armari obert: http://leopoldest.blogspot.com.es/

Podeu escoltar aqui a Egment de Bries cantant aquesta cançó de Alvaro Retana

HISTÒRIES RELACIONADES AMB BARCELONA (II) BARRI CHINO ANYS 20 I 30

 Textos que tenen a veure directe o directament amb la Ciutat Comtal i que he anat publicat a les xarxes els darrers mesos:

Temes: històries de la Criolla; el misteri de l'escafandre; els 2000 gais; La Chava i Sang a les Drassanes...

 Carrer Cid del "barri Xino", 1930

 Gabriel Casas Galobardes / MNAC

L'ASTURIANA, MIS DISTRICTE 5, 1934?

Hi ha dubtes de si va ser ella o Candelaria Biarnés, o eren la mateixa persona. La realitat és que va provocar un gran escàndol entre la premsa que es dedica a escandalitzar-se per espantar els seus lectors dels mals que cauran sobre d'ells.

Diuen que l'Asturiana era la més bella de la Criolla. Però ¿qui s'amagava darrere d'aquest bell rostre femení? Apareix citada en nombroses publicacions sobre la Barcelona dels anys 30, també als reservats de la Criolla al costat de Flor de Otoño, amb roba masculina. Ningú va escriure la seva biografia.

L'Asturiana apareix sovint citada en la premsa de l'època o en la interessant publicació del periodista Francisco de Madrid "Sang a les Drassanes" de 1926 (reeditada per La Vanguardia). La cita en masculí i l'anomena invertit. Cita a les seves companyes "la Cojitos" la "Madriles", la Granota, l'Eloisa ... Assenyala que apareixien en multitud de "festes d'invertits" als quals acudien "parelles d'invertits vestits de dona", compta que era assídua en els reservats l'Hotel Palace, o en els del 'Paral·lel, segurament també en la Criolla o Cal Sagristà. Poc més sabem d'ella, de qui mai ningú es va interessar en la seva biografia.

També hi ha breus referències, en negatiu sempre, a la premsa de l'època, El seu nom artístic era Candelaria Biarnés. Normalment, no utilitzaven el cognom, i per això ha portat a moltes confusions, no gaire clares.

El fet de sortir com miss Districte V va fer sospitar a la premsa del seu temps (des del Diluvio fins al Papitu) que es tractava d'un "home". Assenyalaven que "com no sortien en banyador, no podien conèixer el seu gènere", jo no sabia que es pogués conèixer el gènere d'algú si va en banyador. Anys abans a un concurs similar va ser el transformista català d'origen filipí DERKAS, i va passar a Berlín traient-se la perruca un cop guanyat el concurs. Cert, una persona transvestida va guanyar el concurs de miss Districte V, Candelaria o Asturiana ?, el misteri segueix.
Informació completa: https://poldest.blogspot.com/2020/07/lasturiana-la-candelaria-mirko.html

HISTÒRIES DEL XINÈS: L'ESCAFANDRE MISTERIOSA

Era el 1917 quan Antonio Sacristán, propietari de la Criolla, obria un nou local: Cal Sagristà. No va ser fàcil.

Un dia es va presentar un desconegut demanant comprar "l'escafandre", l'Antonio li va contestar que no podia vendre el que no tenia. Poc després va ser la policia qui li preguntava. En contestar que ho desconeixia, li van clavar una dura pallissa i el van portar al calabós, després de passar una nit detingut, va ser posat en llibertat.
De l'escafandre no se'n va saber més, però Sacristán va aprendre que en aquesta zona s'havia de fer respectar, així va contractar matons del sindicat del crim. Quan algú molestava més del compte, apareixia en algun carreró de la zona, sense respirar: li costava 1400 pessetes.

IMATGE: Reservat de la Criolla, l'Asturiana assegut a terra al mig, darrere seu amb els llavis pintats Flor de tardor, amb dos pistolers del sindicat lliure (del crim) Pepe de la Criolla i Sacristán.
BIBLIOGRAFÍA:
Francisco Madrid, Sangre en Atarazanas. La Vanguardia
Paco Villar, La Criolla, puerta dorada del barrio Chino. Comanegra.

ELS DOS MIL GAIS DEL CHINO, EL 1929.

A la primavera del 1929,un escriptor francès nascut als mars del sud (Noumea) va venir a Barcelona a endinsar-se al món de l'hampa per la seva novel·la "Le pritemps d'Espagne". Va escollir Barcelona per què "a aquesta ciutat, aquest món té un caràcter i un color molt propi"

Un dia va entrar a la Criolla del carrer Cid, Cid Campeador a la seva novel·la, per donar segurament un aire més exòtic. Aquí es va trobar uns joves amanerats i amb la cara pintada que el van invitar a ballar. Va quedar estranyat de com s'agafaven, especialment "pel darrere". Va preguntar a un cambrer que era allò. Aquell li va dir "aquí tots som gais (en realitat mari..ns, però a Facebook ni li agrada la paraula), jo conec a més de dos mil a aquest barri."

El diumenge va tornar, el local estava ple de gom a gom, bodeguers, estibadors, mecànics, mariners... "Es llançaven a ballar amb entusiasme, estranyant entre els seus braços als joves maquillats.

IMATGE: BALL A LA CRIOLLA. Davant es pot veure a Flor de Otoño, llavis pintats y ballant amb un client.

Bibliografía:

Francis Caro. Primavera de Barcelona. Ed. Almuzara.
Paco Villar. La Criolla, puerta dorada del Barrio Chino. Ed Comanegra.

LLIBRES: 

La Criolla. La Puerta Dorada del Barrio Chino. Paco Villar.

El local de pitjor reputació de Barcelona, als "baixos fons" de la ciutat, va ser freqüentat pel bo i millor de cada casa, mariners, delinqüents, transvestits, intelectuals i "gente bien" que es deixava caure per allí. També va ser un local de referència per a tots aquells que van voler viure la seva sexualitat de forma diferent, la seva "mala fama" va alimentar i engrandir la seva llegenda.

"La historia de La Criolla es poco conocida. No se ha hecho justicia con el local nocturno más transgresor y cosmopolita que ha tenido Barcelona; un local que revolucionó las costumbres sociales y se convirtió en un icono turístico de la ciudad, a pesar de los esfuerzos realizados por sectores oficiales y políticos para que así no fuera. La máxima atracción del Barrio Chino barcelonés representó la culminación del ocio nocturno concebido como una cuestión de vanguardia y modernidad."

"El ambiente de la calle Cid se extremó a pesar de la vigilancia policial, y los atracos, agresiones, hurtos, robos, desafíos, riñas o el tráfico de drogas o armas, alcanzaron niveles peligrosos. Y en la Criolla, los empleados de la casa tampoco consiguieron evitar que a lo largo de este período se registraran más incidentes de lo habitual...."

Més sobre la Criolla: http://poldest.blogspot.com.es/2017/05/cabaret-la-criolla-on-tot-era-possible.html

LA XAVA, LA NOVEL·LA QUE VA ESCANDALITZAR FA 100 ANYS A LA GENT DE BÉ DE BARCELONA.

L'obra és autèntic retaule de la vida dels baixos fons, plena de cruesa i trepidant acció i amb una constant i colorista descripció dels edificis, de la vestimenta i dels ambients: cada espai evoca una imatge.
El seu autor va ser Juli Vallmitjana (1873 - 1937), un orfebre, escriptor i dramaturg català, conegut també com el Gorki català. Aquesta novel·la, segurament en previsió de l'escàndol, la va signar sota el pseudònim J.V. Colomines.
La Xava se situa als baixos fons de la ciutat, que són els únics de la ciutat amb caràcter). Els seus protagonistes són les prostitutes, els lladres, els pispes... Una marginalitat que l'autor coneixia de primera mà i de la qual no es feia ressò la literatura burgesa de l'època.
La capacitat narrativa de Vallmitjana està plena de vitalitat,són els personatges els que parlen: és el català dels marginats, una llengua que s'omple del sentit de l'idioma, de ritme i d'intenció. La força de La Xava radica, precisament, en el fet que la història és veritat i els personatges són veritat perquè la seva parla és, també, de veritat. Juli Vallmitjana és l'únic escriptor que va ficar-se a fons en la llengua dels baixos fons, tal com ho havia fet ja en la dels gitanos.

Bibliografía:
Paco Villar. La Criolla, puerta dorada del Barrio Chino. Ed Comanegra.
Sebastià Bennasar El retorn de Juli Vallmitjana, l'escriptor dels baixos fons. Vilaweb. 12.09.2018

SANGRE EN ATARAZANAS
Francisco Madrid, amb imatges de Gabriel Casas i Galobardes. (1926, reeditat per La Vanguardia febrer del 2020)

Va ser el primer cop que es va utilitzar el terme "Barrio Chino" en un text escrit per referir-se al Districte V. El periodista s'endinsa al món dels baixos fons de Barcelona i amb un lèxic molt propi d'aquell temps s'endinsa als racons més estrafolaris del barri. Pistolers, cocaïna, bordells, transvestits i "gente bien" circulen per un barri on res era igual. Una veritable joia, un llibre molt recomanable per conèixer aquella Barcelona dels anys 20-30.

Un text estret del llibre:

..."Serían las tres de la mañana cuando la campana sonaba y bajo un palio caminaba un cura viejo que llevaba cuidadosamente un cáliz y una hostia.

Ning-ning. Ning-ning. Ning-ning.

Entraron en el lupanar el cura y el sacristán. Las mujeres, al ver el resplandor de la luz del farol, los trajes lucientes y la cara del cura —la mala cara que ponía el cura, que las miraba con el rabillo del ojo acentuando su seriedad—, se arrodillaron juntando casi la cabeza con el suelo. Subieron al primer piso, en el momento en que se abría la puerta del cuarto de la Murciana y salía esta con una palangana en la mano acompañada del cliente.

El señor Pedro le dirigió una mirada fulminante y le dijo:

—¡Hala, a tu cuarto!

La Murciana, pálida, intensamente pálida, cerró su cuarto y dejó caer la palangana, produciendo un ruido grande al chocar con el suelo. Ella, la pobre lupanaria, cayó desmayada sobre la cama aún deshecha.

En el salón las prostitutas y los clientes charlaban en voz baja. El señor Pedro salió del cuarto de la Rosa en cuanto entró el cura, y poco después salía este… Bajaron las escaleras silenciosamente, volvió la luz del farol, el traje y la cara agria del párroco a producir espanto en el espíritu de las prostitutas…

El ning-ning, ning-ning, ning-ning… se perdió en Atarazanas, y la casa volvió a caer en el silencio. Los clientes se marcharon, y quedaron las pupilas y el señor Pedro junto al brasero, tristes y mudos.

Al filo de la madrugada la segunda ama gritó desesperadamente:

—¡Ha muerto! ¡Ha muerto!

Y, efectivamente, la señora Rosa se había muerto.

A las once de la mañana, volveremos al comienzo, nadie dormía. La casa estaba en actividad. Se había montado un catafalco en medio del salón, y el cadáver del ama estaba metido en una caja de melis enorme. El vientre de la muerta era algo que ofendía y que injuriaba. Una prostituta dijo:

—¡A ver si va a reventar!

Y la otra prostituta bizca y sevillana exclamó:

—Pongámosle un plato e senisa en el vientre. Eso lo jasen en mi tierra la gitana pa que no revienten lo muerto.

Buscaron un plato hondo y lo llenaron de ceniza del brasero. La pupila andaluza lo colocó en el vientre mientras la vieja de 60 años pintaba las mejillas de la muerta con colorete, le daba rojo a los labios y entre los cabellos enlazaba unos claveles para embellecer el cadáver.

A media tarde buscaron una cruz para ponerla sobre el cadáver. No la encontraron. La pupila leridana sin decir palabra se fue a su cuarto, agarró unas tijeras muy grandes y abiertas y en forma de cruz las dejó en el pecho de la muerta. Todas lloraban la muerte del ama, todas la lloraban como si se hubiera muerto su madre.

Por la noche, en un periódico conservador y católico, aparecía una esquela mortuoria de media plana. Cuando se publica una esquela así se tiene derecho a que entre el texto se lea una nota necrológica ensalzando las virtudes del muerto. El periódico católico y conservador de la noche, hablando de doña Rosa… decía así:

“En las extensas relaciones de la familia… ha causado hondo pesar la muerte de la venerable anciana doña Rosa…, esposa de don Pedro…, que ha fallecido habiendo recibido los auxilios espirituales"....