dimarts, 7 de maig del 2019

HISTÒRIES DELS BAIXOS FONS DE BARCELONA (BARRI CHINO) II PART

Aquest cop mostraré a Ca'l Sacristà, l'arribada de la cocaïna, els inicis del transvestisme, la Bella Dorita, el marquès de Vinent o la Carmen de Mairena.


Foto Joan Colom, anys 50. 

Accés a la primera part:

LA BARCELONA DE CA'L SACRISTÀ

Cap al 1920 apareixia al carrer Peracamps un local anomenat Ca'l Sacristà. Amb la Criolla va ser el lloc de pitjor reputació de la ciutat.

"Miseria, vicio, prostitución, droga, robo, travestismo, invertidos, homosexualismo, artistas maricones, lugar de pseudo intelectuales..." Eren paraules que utilitzava la premsa sensacionalista del seu temps quan parlava dels dos locals, que malgrat tot van tenir un èxit espectacular. El seu origen era un local on anava a parar el millor de la ciutat: carteristes, contrabandistes, traficants i pinxos de malviure. Antonio Sacristà va ser qui es va fer càrrec del local el 1920.




ENTORN DEL TRANSVESTISME A LA BARCELONA DELS ANYS 20 I 30.

A molts locals de la Barcelona dels anys 20 i 30 es podien veure homes transvestits que per diferents motius buscaven la companyia d'altres homes. La Criolla o Cal Sacristà (després Wu-Li-Chang) eren els més freqüentats per ells.

Amb la Guerra Civil i la duríssima postguerra aquesta realitat s'invisibilitza, encara que no desapareix. Quedarà reduït al món de l'espectacle transformista, a determinades zones de Cadis, València i el Raval de Barcelona. A partir dels anys 70, amb la visibilitat cada vegada més gran de persones transgènere, també en aquestes tres ciutats i en menor mesura a Madrid. També llavors les persones transgènere comencen a ser conscientes de la seva identitat de gènere.


Més informació:  https://poldest.blogspot.com/2017/09/entorn-del-transvestisme-la-barcelona.html


Cap a 1932, procedència   La Criolla (III). Los travestis salvajes del barrio chino Del blog "No te quejarás por las flores que te he traído": http://lavaix2003.blogspot.com.es/2015/04/la-criolla-iii-los-travestis-salvajes.html 


EL "DECADENT" MARQUÈS DE VINENT I BARCELONA

Aristòcrata, anarquista i homosexual, Antonio de Hoyos (1885-1940) era digne d'una obra de Valle-Inclán. La seva presencia, amb una estrafolària tropa, va ser molt freqüent pels baixos fons de la ciutat, especialment a la Criolla.


Tot i ser un dels escriptors més populars dels anys 20, rarament es troben referències seves en els manuals de la literatura castellana, i quan apareix alguna referència rarament és positiva. Pels crítics era tan sols un escriptor cursi, fantasiós i amb un estil poc elaborat, els mateixos crítics que quan parlen de l'obra de García Lorca, Benavente o Alexandre mai assenyalen la seva homosexualitat, cosa que en el cas de Hoyos hauria estat impossible.





ARRIBADA DE LA COCAÏNA A BARCELONA, DURANT LA PRIMERA GUERRA MUNDIA

Durant la Primera Guerra Mundial, Barcelona es va transformar en la destinació turística de molts europeus que acudien a una ciutat en pau i amb una espectacular oferta d'oci.

Fins aquestes dates, la cocaïna la venien a les farmàcies com a remei, especialment per les seves capacitats anestèsiques. Es podia adquirir sense recepta. El preu era molt barat. Amb l'arribada massiva de turistes amb ganes de feta i l'augment de l'oferta d'oci, la demanda es va disparar.

Aviat la cocaïna va entrar pel port procedent de Marsella, aquesta ja anava principalment al món de l'espectacle. El consum va perdre la seva consideració de remei a ser associada a la festa i no a la medicina. Fins llavors l'absenta i l'opi van ser les substàncies més consumides. El baix preu de la cocaïna i les dificultats per trobar l'opi, molt perseguit per la policia, va fer que aquesta droga triomfés ràpidament.


1927  Opisso. Esquella de la Torratxa

LA BELLA DORITA, LA REINA DEL PARAL.LEL

María Yáñez, La Bella Dorita, es va guanyar al públic del Paral·lel més enllà dels anys daurats del cuplet. I va tenir la valentia de cantar els seus temes sense censura a la dura postguerra espanyola. 

Una centenària Maria Yáñez (1901-2001) poc abans de deixar-nos va rebre homenatge dels seus molts amics al Teatre Maragall de Gavà. "I ho va celebrar menjant una llagosta i una dotzena d'ostres. 'He soñado mucho con ellas ", va dir amb una mirada de plaer abans de donar-se un petit festí."

Més informació: https://poldest.blogspot.com/2018/03/la-bella-dorita-la-reina-del-parallel.html



LA BARCELONA DE CARMEN DE MAIRENA



La història de la Carmen Mairena és un exemple de les penúries de molta gent a un temps de intolerància i incomprensió.

En néixer li van posar el nom de Miguel, encara que sempre li va anar més la ploma que el clavell. Miguel Brau i Gou va néixer al barri de Sarrià, va començar a treballar com ajundant de farmàcia, però li agradava més animar la clientela cantant, que servint a les seves demandes.


Va deixar la feina per entrar d'extra en films d'Iquino, cobrant 700 pessetes per cada pel·lícula. D'allà va passar al món de l'espectacle actuant com boy en nombrosos locals de Barcelona.

A la fi dels anys 60 va iniciar una relació sentimental amb Pedrito Rico. La discreció no formava part de l'ADN de cap dels dos i van acabar detinguts en més d'una ocasió. Però Pedrito va poder marxar a Amèrica i Miguel va acabar a la presó.






divendres, 26 d’abril del 2019

LA GENERACIÓ DEL SILENCI


Quan parlem de la generació del silenci, parlem d'un ampli col·lectiu que va partir especialment la repressió per part dels durs anys de la dictadura, persones a les quals se'ls va negar la seva identitat de gènere o la seva orientació sexual.



Fa pocs dies a una col·laboració amb la Diputació de Barcelona, un tècnic es va apropar a mi i em va dir: Creus que hem de seguir parlant de la Generació del Silenci? No creus que és un tema súper valorat? Em va fer dubtar, la meva reflexió posterior ara la comparteixo amb vosaltres.

El col·lectiu de gent gran LGTB, conegut com la generació del silenci, van tenir la seva orientació sexual, o la seva identitat de gènere, d'amagat de família, amics i societat. Les seves vides van ser en temps de repressió i de negació, Les autoritats deien que era delicte, l'església catòlica els enviava al pitjor de tots els inferns. A les escoles ja patien l'assetjament de companys i companyes, sense cap suports de la comunitat educativa. 

Van viure vides difícils, alguns / es van ser valents i ho van poder pagar molt car, altres van patir a l'armari. La majoria es va negar a la seva pròpia realitat. La dictadura feixista del general Franco i l'opressió sistemàtica de l'església catòlica van deixar efecte en la majoria d'ells. El resultat és que avui moltes d'aquestes persones es senten culpables i eviten donar el pas cap a la seva llibertat.

Avui podem parlar ja d'ells com una realitat històrica? O com un important grup de persones grans LGTB? Que diuen les dades? Difícil, però intentaré aproximar-me a aquesta realitat.

Si anem a les estadístiques del departament de Salut de a la Generalitat veurem un alt percentatge de persones grans amb detecció tardana de malalties de transmissió sexual, Exactament un de cada 4 dels diagnosticats amb VIH+ amb situació de SIDA són persones grans. Però de quina xifra parlem, quantes persones grans LGTB poden viure a la Catalunya actual?

Segons l'Institut Nacional d'Estadística a Catalunya tenim al voltant d'un milió 400 mil persones de més de 65 anys. Si calculem que entre un 5 i un 7 % de la població és LGTB, estem parlant d'un grup entre 40 i 60 mil persones. Ho podem ignorar? Podem dir que a no toca parlar d'ells per ser una generació en desaparició? Crec que no, és un greu error que explica actuacions no gaire afortunades recentment.

Els que ara compleixen 65 anys van arribar a la majoria d'edat al final de la dictadura i van viure durant anys la repressió d'un règim intolerant i homòfob. A mesura que passin els anys les característiques d'aquest grup silenciat anirà canviant, però encara hi ha uns trets que els caracteritzaran durant temps: armarització, negació d'identitat de gènere o orientació sexual, homofòbia interioritzada i manca de preocupació davant les ITS. Tres avui generals, però que amb el pas del temps aniran disminuint.

Menció especial mereixen les dones transEn visibilitzar la seva realitat van rebre l'estigma, la repressió i la discriminació d'un estat que era absolutament bel·ligerant cap a elles. Viure amb una identitat diferent de la del DNI va llançar a moltes dones al món de la marginalitat, amb una llei com la de perillositat social que va caure sobre d'elles.




Seria injust oblidar que van ser persones d'aquesta generació les que a finals dels 60 van començar a lluitar contra les lleis injustes, que van donar la cara contra la llei de Peligrosidad Social, que van saber obrir a totes les identitats el que anomenaven com "alliberament gai", que van crear el FAGC el 1975 al Convent de Caputxins de Sarrià i que el juny del 1977 van sortir a les Rambles a visibilitzar la seva realitat.


Colina, juny 1977, manifestació per l'alliberament sexual. 


Hem de seguir parlant de la generació silenciada, no tan sols com un fet històric, també com una realitat actual.

Per ampliar informació:

Conclusions IV Jornades Gent Gran LGTB
https://poldest.blogspot.com/2019/01/conclusions-iv-jornades-gent-gran-lgtbi.html

Laura Villar, la barcelonina que van confondre amb Silvana Mangano.
https://poldest.blogspot.com/2018/02/laura-villar-la-barcelonina-que-van.html

Documental la Generación Silenciosa 
https://amorospc.com/empieza-el-rodaje-del-documental-la-generacion-silenciosa/

dilluns, 1 d’abril del 2019

NOVA RUTA PRESÈNCIA LGTB A BARCELONA HISTÒRICA.

Guia pels assistents a la ruta que tindrà lloc el 6 d'abril a Barcelona. 





Aquesta ruta proposa un recorregut per la història LGTBI a Barcelona.  El recorregut seguirà el rastre d’un ampli ventall d’identitats i fetsal llarg de la història,

La ruta transita entre la celebració de noms propis i el coneixement de fets sobre els quals, avui dia, es continua construint la història de la diversitat sexual i afectiva de la ciutat. Inici de la ruta: 


Passeig Picasso, enfront Estació de França.


DISSABTE 6 abril, 18 hores
Preu: 10 euros
Participants: 30
Punt de trobada:  Passeig Picasso, al costat Estació de França

Guía: Leopold Estapé, expert en temes històrics LGTB. 

Duració de la ruta: 1hora 40 minuts aproximadament.


Iniciarem la ruta a l'entrada a la Ciutadella (Passeig Picasso, prop Estació de França) Acabarem al carrer Guàrdia //Arc del Teatre, darrere Palau Principal.

Mostrarem com vivien les persones lgtbi al passat, les lleis i la persecució contra les persones LGTBI. Les dones del passat i les presons sota el domini borbònic, com eren les penes i les tortures, qui eren els sospitosos habituals, com eren els bordells, recordarem a persones represaliades, els primers locals gais de la ciutat, recordarem el món de la faràndula, parlarem de Sonia Rescalvo, Flor de Otoño, Rafael de Leon, el conestable de Portugal, la Candela.....

Visitarem indrets del Parc de la Ciutadella, de l'antic Born i del barri de la Rivera, el Barri Gòtic, Ciutat Vella i entrarem al Raval. .


1ª aturada

Monument en memòria dels gais, lesbianes i persones transsexuals represaliades. 
Temes: Explicació de la ruta // Les lleis i la persecució.



2ª Aturada: 

Capella Parc de la Ciutadella.
Temes: Lesbianes i llibertat // La vida als convents femenins. 




3ª Aturada

Glorieta Sonia Rescalvo
Temes: Memòria de la Sonia // Barcelona i la transexualitat.




4ª Aturada

Torre Sant Joan (desapareguda)
Temes: Les presons a la Barcelona borbònica, canvi de paradigma. 


5ª Aturada

Passeig Picasso (Abans Martínez Anido) 
Temes: El sindicat del crim i els confidents. Qui era Flor de Otoño?



6ª Aturada

El Born.
Temes: La ciutat transversal, el joc i la prostitució a l'aixopluc de les execucions. 



7ª Aturada

Santa Maria del Mar
Temes. Sospitosos habituals // Tomba de Pere IV




8ª Aturada

Carrer Argenteria. 
Temes: Carasses, bordells, Cirurgians del Sant Ofici. 



9ª Aturada

Plaça Jaume I
Temes: Comissaria Via Laietana. El Botxí de la ciutat. El retaule del Conestable




10 Aturada

Carrer Ciutat,
Temes: Consell de Cent, inquisidors i jueus.




11ª aturada

Cerrer Ataulf.
Templers i sodomia. 




12 Aturada

Carrer Carabassa/ Codols
Temes el jove Picasso, els primers locals gais a Barcelona, història de la Candela. 
La VI flota




13 Aturada

Arc del teatre
Temes: Cabaret Mònaco i Rafel de León/Miguel de Molina. La Cúpula Venus.  El bordell més gran d'Europa.





Darreta Aturada

Carrer Guàrdia / Arc del teatre
Temes Jean Genet, Madame Arthur, les farmacies, el primer local gai de Barcelona.  Sarita Montiel mito gai?







Más información:

Breu bibliografia: 

Genet, Jean. Diari del lladre. RBA
Mira, Alberto, De Sodoma a Checa, Ed Egales
Missé, Miquel,  Transexualidades, Otras miradas posibles. Ed. Egales.
Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans.  Ed Base
Olmeda, Fernando. El látigo y la pluma. Ed Oberon
Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio chino. Ed Comanegra.

Internet: 

 MUJERES, AMAZONAS, TUMBAS Y ARMAS: UNA 
Persecución de la homosexualidad bajo el franquismo:   http://leopoldest.blogspot.com.es/2013/08/memoria-de-la-persecucion-de-la.html






divendres, 1 de març del 2019

EL DARRER PROCÉS PER SODOMIA A LA BARCELONA BORBÒNICA

El 1790 es van denunciar diversos casos de sodomia entre els reclusos joves del presidi de la Ciutadella. El cas no va ser derivat al Sant Ofici i les autoritats competents van prendre una curiosa decisió. Aquí ho explicaré. 


Litografia de la Ciutadella. (Imatge procedent del blog Barcelofília: http://barcelofilia.blogspot.com/2013/08/torre-de-sant-joan-de-la-ciutadella.html )


Els problemes competencials entre les institucions catalanes i els funcionaris del Sant Ofici no van acabar amb l'aniquilació de les institucions catalanes el 1714. Els Capitans Generals van seguir posant tota mena de traves a signar les sentències inquisitorials, especialment les referents a actes de sodomia. Això va provocar que molts casos fossin enviats directament a la Corte Suprema (avui Tribunal Supremo)

Ja a partir de la Guerra dels Segadors la persecució de la sodomia va baixar la seva intensitat, les sentencies a relaxació (mort) es van acabar. Amb l'arribada de la Il·lustració les actuacions van perdre intensitat. A mitjans del segle XVIII (1751-53) diversos frares trinitaris descalços van ser investigats per la Inquisició, passant els casos a la Corte Suprema. La causa era contra 4 frares del convent dels Trinitaris Descalços de Barcelona, per haver penetrat contra la seva voluntat a dos escolans. En el procés van sortir a la llum altres relacions homosexuals entre altres frares del convent. De fet aquesta segurament va ser el darrer cas de sodomia portat pel Sant Ofici a Catalunya.


Cal observar que en un segle amb gran poder eclesiàstic, les autoritats no miraven cap a un altre costat davant de casos com els dels trinitaris del Raval.

Quan el 1790 els vigilants del presidi van descobrir que entre els presos de la Ciutadella hi havia alguns que mantenien relacions homosexuals, participant en elles molts joves. No diuen si voluntària o involuntàriament. Molts d'aquests joves eren nois sense sostre que vivien al marge de tot. Informat el Capità General, aquest en lloc d'informar el Sant Ofici, ho va passar al seu ministre qui li va contestar que els adults segueixin a disposició de la justícia, mentre que els més joves siguin enviats a la "Casa de la Misericòrdia" per apartar-los de "los actos atroces" que havien viscut, i fins que es poguessin mantenir per si sols. O sigui, ajuntar els joves vagabunds amb els infants orfes. Curiosa solució. Cal valorar l'actuació diferent amb temps anteriors on tots haurien rebut sentencies molt dures.

Cal senyalar que el 1790 la Casa de la Misericòrdia sols hi havia noies òrfenes, segurament van ser enviats a l'orfenat masculí, llavors el "Colegio Tridentino", després Casa de la Caritat.


 Pati Manning (1743) Casa de la Caritat. 


El 10 de març de 1820 la Inquisició va ser dissolta. A Barcelona la gent va sortir al carrer a festejar-ho. Malauradament els seus arxius van ser cremats, per aquest fet molta informació sobre les seves actuacions ens ha arribat esbiaixada.


Més informació: 

Riera i Sans, Jaume. Sodomites Catalans. Editorial Base. 

dimarts, 12 de febrer del 2019

HISTÒRIES DELS BAIXOS FONS DE BARCELONA (BARRI CHINO) I PART

Qui va ser Flor de Otoño, van existir les Carolines, que sabem de la Criolla? Us mostro un recull de publicacions meves que intenten donar resposta a aquestes preguntes.

Ambient del barri Chino, 1933. 




La zona dels carrers Cid/Peracamps tenia molt mala premsa. Els anarquistes demanaven directament enderrocar-ho tot, Josep Pla deia amb sorna "el carrer Cid, ens fa quedar molt bé".
Era un barri habitad per la gent més pobra de la ciutat, malgrat tot a aquesta zona van triomfar dos locals amb mala fama internacional: La Criolla o Cal Sacristà. "Miseria, vicio, prostitución, droga, robo, travestismo, invertidos, homosexualismo, artistas maricones, lugar de pseudo intelectuales..." Eren paraules que utilitzava la premsa sensacionalista del seu temps quan parlava dels dos locals. L'esquerra més radical i els anarquistes qualificaven a la població de la zona com a lumpen.

Però a més crítica de premsa i moralistes, més èxit de la zona. La "Gente bien" de la ciutat no es volia perdre l'espectacle, on a més i anaven intel·lectuals del renom de Simone Weil, Jacinto Benavente,Joseph Kessel,George Bataille, Margarita Xirgu, Douglas Fairbanks... El 1934 un comentarista del diari "La Voz" de Madrid, deia que La Criolla o Cal Sacristà "han dado más fama internacional a Barcelona que la pasada Exposición Internacional de 1929"  El mateix Jean Genet va malviure com un apàtrida canalla per a la zona. Aquí text complert:  https://poldest.blogspot.com/2018/09/la-callejuela-maloliente-de-la.html   


Poc sabem sobre la realitat de les Carolines, més enllà de textos literaris. Les dades no coincideixen amb la literatura, però el món de la fotografia ens ha deixat constància de la seva existència. També sabem que moltes van marxar al front de guerra i poques van tornar. Aquí ho explico:  https://leopoldest.blogspot.com/2018/11/las-carolinas-entre-el-mito-y-la.html 

Ballbé, 1934 Concurs miss Barrio Chino. 

Rafael de Leon va conèixer prou bé l'ambient d'aquesta zona, a bars de mala reputació va perdre fortuna i bon nom. Al Cabaret Mónaco va entrar amb contacte amb Miguel de Molina, per qui va escriure "Ojos verdes" en record d'algun jove conegut als baixos fons de Barcelona. Aquí ho explico: https://poldest.blogspot.com/2018/08/la-vida-loca-de-don-rafael-de-leon.html



José "Pepito" Zamora (1899-1971) va ser un important figurinista i dibuixant, la seva figura va brillar el primer terç del segle XX, per passar injustament a l'oblit. Va estar present a la nit de Barcelona als anys 20-30. Va ser un client habitual de la Criolla, Aquí ho explico:  https://poldest.blogspot.com/2018/07/pepito-zamora-loblit.html

ZAMORA, JOSÉ. Projecte per a la coberta d'ÁLVARO RETANA de La noche más alegre de Sherazada. Escenas de libertinaje oriental. 1915

Poc sabem de Flor de Otoño. El personatge el crea Rodríguez Méndez per una peça de teatre que porta el seu nom. Ell situa l’acció en temps de la dictadura de Berenguer i al teatre Bataclan; li dóna un nom que era Lluís Serracant; segons l’autor era un advocat de família de l’alta burgesia barcelonina, defensor d’anarquistes de dia i transvestit de nit. L’obra es publica el 1972, però no es va poder estrenar fins a 1982, després del film basat en aquesta història.

Pedro Olea, en el film de 1978, porta l’acció als darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera, on després d’un atemptat fallit contra el dictador és executat. Les dues obres fan un bon retrat de la societat barcelonina i de la nit més diversa als barris baixos. Però Flor de Otoño va ser realment aquest personatge? Segurament la realitat va ser molt diferent. Aquí ho explico: https://poldest.blogspot.com/2018/02/flor-de-otono-mes-incognites-que.html 

Foto: Josep Maria Sagarra Plana


Per ampliar informació cliqueu enllaços, tots porten bibliografía i accés a altres blogs.