dimarts, 14 d’agost de 2018

LA VIDA "LOCA" DE DON RAFAEL DE LEÓN.


Barcelona va marcar una part de la vida del poeta Rafael de León. El seu compromís amb la CNT, la presó i la seva relació amb un jove de "ojos verdes"... 



Rafael de León (1908-1982) va ser un dels grans poetes espanyols de la generació del 27. Amb els títols de marquès del Moscoso, marquès de la Vall de la Reina i comte de Gómara va optar per una apassionada vida boja tocant el piano en bars de dubtosa reputació i en braços de rossos mariners de ulls verds i braços tatuats, alguns d'ells als barris baixos de Barcelona.

Religiós, liberal, aristòcrata, homosexual i bohemi, va dilapidar la seva fortuna amb el mateix art amb que va compondre les seves més cèlebres coples. Roig per a uns, dretà i monàrquic per d’altres i un bon amic de García Lorca, Joan Ramón Jiménez o els germans Machado.

En els inicis de la seva carrera va col·laborar estretament amb Antonio "Kola" García Padilla, pare de Carmen Sevilla. I va formar part del conegut trio Quintero, León i Quiroga: Quintero era escriptor de sainets, León poeta i Quiroga era el compositor. Però el seu soci i company més "proper" va ser Salvador Valverde que va posar música als seus èxits anteriors a la dictadura del General Franco.

Durant el servei militar va conèixer a Concha Piquer per a qui va escriure gran part de les seves coples. Diuen que quan la cantant valenciana va conèixer al poeta, aquest anava "cridanerament" vestit de militar amb una borla vermella que li queia a un costat:

-Ah, usted és maricón!-Dijo Doña Concha.
- Por que lo ha notado? - 
Va contestar el per dues vegades marquès.- Por el sombrero.- Va contestar  la Piquer. I és que Rafael de León dissimulava  poc. (1)

La relació entre el poeta i la cantant valenciana sempre va ser molt complicada, amb més tensió que amistat.

El 1935 va venir a Barcelona amb els seus amics Rafel Alberti i Federico García Lorca. Sembla que es va quedar a viure aquí i al costat del Salvador Valverde es van afiliar a la CNT. Malgrat tot en esclatar la Guerra Civil és detingut pels republicans a Barcelona, el consideraven un monàrquic. ​​La seva amistat amb Machado o León Felipe el va salvar la vida. A la Model rep la notícia de la mort del seu gran amic García Lorca, el dolor el porta a escriure dos poemes: "Responso": «Tenías una fuerza de toro desmandado / por la marisma seca con alambres y pitas / y la dulzura rosa de una niña morena / que se queja, a la fuente, por su novio lejano» (2) i "Réquiem por Federico":

...No te vayas buen amigo
quédate aquí con nosotros;
están soltando los potros
junto a lo verde del trigo...

Están soñando contigo
temblando de calentura,
gitanas de piel oscura
y brillante cabellera
y hay una boca que espera
morderte labio y cintura...

(Desnúdate deprisa,
que vengo herido;
quédate con la risa
como vestido...
Quiero beberte
y que luego dormido
venga la muerte...)
(3)

Autor de la Generació del 27 la seva obra poètica és menystinguda pel seu aparent i exagerat folklorisme acollit amb relatiu entusiasme pel règim franquista, que mai va acabar de perdonar el seu passat republicà. Va escriure dos llibres de poemes: "Pena y alegria del amor" que apareix publicat en 1941 i parla sense massa ambigüitats de l'amor homoeròtic, o "Jardín de papel" que apareix l'any 1943.

El seu gran èxit popular ho va aconseguir gràcies a la composició d'un gran nombre de les coples, les més conegudes: Ojos Verdes”, “La Zarzamora, “A tu vera”, “Pena penita pena”, “Maria de la O, o Tatuaje (on narra un record seu amb un mariner).

Ojos verdes” la va compondre per a un mariner que va conèixer a Barcelona. La va pensar pel seu amic Miguel de Molina, però "doñaConcha Piquer l'hi va robar, per a major enuig del cantant. La censura obligà a canviar la primera frase: "Apoyá en el quicio de la mancebía" per "Apoyá en el quicio de la puerta mía". Però "doñaConcha, que tenia un caràcter impossible mai ho va acceptar.(4)

El 1935  va coincidir a Barcelona amb Miguel de Molina que actuava al cabaret Mónaco, a la transició anomenat “Cúpula Venus”. Tot indica que va ser llavors quan es van conèixer i va fer diverses lletres per a ell que va trigar en poder cantar. Quan ho va fer  va estar obligat a cantar les versions censurades.



La seva precària situació econòmica el va obligar al final de la seva carrera a escriure per als cantants Nino Bravo, Raphael, Rocío Dúrcal, Rocío Jurado, Isabel Pantoja i especialment a Carmen Sevilla, o per temes de festivals com el de Benidorm.

Menyspreat per la progressia literària, va morir el 1982 sense haver rebut cap homenatge en vida. Va ser enterrat al Cementiri de l'Almudena, Madrid.

(1) Las figuras de la copla rinden homenaje a Concha Piquer. EL PAÍS. 5 diciembre 1991.
(2) Santiago Costelo, Recordando a Rafael de León
(3) Poema complet: Requiem por Federico. Poemas del alma.
(4) (2) Luis Antonio de Villena, Rafael de León, poeta y copla.

NOTA ACLARAT'ORIA: Per diferents medis he trobat que la relació entre Concha Piquer i Miguel de Molina es va deteriorar per culpa del tema "Ojos Verdes". Cal posar-ho en reserva, les dades no coincideixen.

Cap comentari:

Publica un comentari