dissabte, 26 de maig del 2018

EL RETAULE DE COSME I DAMIÀ A LA CATEDRAL DE BARCELONA.

John Boswell (1) senyalava a aquests germans de fe com advocats en els rituals d'agermanament medievals. La seva presencia a Barcelona ens mostra alguna curiositat. 



La capella va ser sufragada per una tal Sança Ximenis de Cabrera per ubicar-hi la seva tomba, les pintures són de Lluís Dalmau, un dels més cèlebres pintors gòtics. Va encarregar la feina a l'escultor Pere Oller, sembla que l'encàrrec inicial era que la capella havia d'estar dedicada a Santa Clara i Santa Caterina. Però un cop morta i enterrada els autors van canviar-ho pel retaule dels dos sants metges.

La majoria de capelles tenen la presència de sants que no van tenir relació entre ells (sant Sebastià i santa Tecla, Santes Clara i Catalina, Santa Elena i Sant Gabriel...) En aquest cas es tracta de dos homes, metges i germans de fe; segons Boswell al segle XIII es va decidir que a més eren germans de sang. L'error, voluntari o no, podia ser que en el seu moment van poder fer un pacte d'agermanament (adelfopoiesis). 

Per l'adelfopoiesis (en grec "agermanar", "fer germans") dos homes es comprometien a viure junts, cuidar-se en la malaltia, repartir les tasques per igual, compartir riqueses i amistats. La validesa d'aquests pactes havia de tenir la presència divina com a testimoni, per això es realitzaven en els recintes religiosos, i és la causa per la qual apareix la figura de Jesús a la part alta de la icona d'Ucraïna dels sants Sergi i Bac, els principals advocats d'aquest tipus de pactes. L'evidència s'ampliaria amb la presència de moltes tombes angleses i franceses medievals amb dos homes enterrats jurant amor etern a les làpides: "L'amor els va unir en la vida. Que la terra els uneixi a la mort".

Icona de Segi i Bac, segle VII Kiev. Procedència Santa Caterina del Sinaí.


En el retaule de la catedral de Barcelona, Come i Damià apareixen tant units com separats, no mostrant cap element d'efectivitat entre ells. Tampoc res que ho negui.

John Boswell ha defensat que darrere aquests pactes d'agermanament hi havia unes veritables unions homosexuals. Molts historiadors ho neguen, ells assenyalen que no hi ha cap evidència de consumació sexual de la relació. Segurament si s'apliqués aquest criteri a la immensa majoria d'unions heterosexuals, els resultats podrien ser divertits. També l'acusen que "mou texts en grec i eslau litúrgics i que no tenen traduccions llatines".  Aquests texts, com que no estan en llatí, són difícils de comprendre. Boswell afirma que les traduccions llatines sí que van existir però "que van ser destruïdes qual'església clarament decidir castigar aquest tipus d'unions". (2) També se l'acusa de fer la recerca buscant corroborar les seves tesis i no portant una investigació rigorosa. No entraré a jutjar quantes investigacions d'aquest tipus avui es donen per rigoroses. La polèmica segueix viva, però sembla que van sortint dades que podrien donar-li la raó.

Un dels casos millor documentats està a Galícia, és la unió entre Pero i Munio, amb un document davant notari del segle XI (1031). Atès que s'han perdut gran part de la documentació de l'època és impossible saber si va ser un cas aïllat o molt més general:

"Nosotros, Pedro Didaz y Munio Vandiles, pactamos y acordamos mutuamente acerca de la casa y la iglesia de Santa María de Ordines, que poseemos en conjunto y en la que compartimos labor; nos encargamos de las visitas, de proveer a su cuidado, de decorar y gobernar sus instalaciones, plantar y edificar. E igualmente compartimos el trabajo del jardín, y de alimentarnos, vestirnos y sostenernos a nosotros mismos. Y acordamos que ninguno de nosotros de nada a nadie sin el consentimiento del otro, en honor de nuestra amistad, y que dividiremos por partes iguales el trabajo de la casa y encomendaremos el trabajo por igual y sostendremos a nuestros trabajadores por igual y con dignidad. Y continuaremos siendo buenos amigos con fe y sinceridad, y con otras personas continuaremos siendo por igual amigos y enemigos todos los días y todas las noches, para siempre. Y si Pedro muere antes que Munio, dejará a Munio la propiedad y los documentos. Y si Munio muere antes que Pedro le dejará la casa y los documentos".(2)

Casualitat, intenció? No hi ha cap indici que a Barcelona o Catalunya arribessin aquest tipus d'agermanaments, si però la presencia i advocació a aquests sants o d'altres com Sant Abdó i Senén. Tots ells germans, però de fe o de sang'. La presència de molts esclaus procedents d'Orient als tallers catalans podria ser la causa de la veneració de tots aquests sants suposadament màrtirs orientals. 

També al MNAC podem veure la tomba dels Ardêvol (s XIV). No eren germans, no tenien el mateix ofici. Dos homes enterrats junts pot ser per causa de molts motius, un d'ells que fossin parella, opció que els historiadors generalment no en volen saber res. En aquest cas la resposta normal és, a l'Edat Mitjana la persecució de la sodomia era enorme. No era així, a Catalunya les primeres persecucions importants van ser a partir del segle XV.

retaule de sant Abdó i Senén de Jaume Huguet (1460). (església de Sant Pere de Terrassa)


(1)   IGLU.Las bodas de la semejanza : uniones entre personas del mismo sexo en la Europa premoderna

(2)Las bodas de la semejanza, relaciones homosexuales bendecidas por la iglesia en la Edad Media, según John Boswell
Espiritualidad Caminante, 2009-12-10
http://wwwespiritualidadprogresista.blogspot.com.es/2009/12/las-bodas-de-la-semejanza-relaciones.html

Més:

Boswell, John. Las Bodas de la semejanza, 1996, Muchnik Editores. Esgotat, però es troba a la xarxa de biblioteques. 

divendres, 11 de maig del 2018

EL DEIXEBLE ESTIMAT A TRAVÉS DE L'ART

La presència de Joan Evangelista al costat de Jesús és freqüent. Especialment en el Sant Sopar o en la crucifixió i mort del seu mestre. A Barcelona tenim bons exemples.
Sant Joan Evangelista, Museu Marés. 


En el sant sopar apareix acaronat a Jesús, en situació amorosa. Els artistes veien una relació entre mestre i deixeble, i volien mostrar aquest amor mutu. Aquell temps no es veia aquesta relació de forma incorrecta ni "antinatural". Ni església, ni autoritats haurien prohibit aquestes representacions.


1463, Sant Sopar MNAC, Jaume Huguet


 
Detall Retaule de Sixena. MNAC

A l'Evangelista se'l presenta com asexuat, una mica femení i sempre jove. Seria estrany trobar una representació seva de caràcter eròtic, com el cas de Sant Sebastià o Sant Joan Baptista.

1450, detall Sant Sopar Jaume Huguet, Museu Solsona


Fa dos anys va saltar la notícia que a Sevilla es venerava una imatge de Santa Llúcia que en realitat era la de l'Evangelista Joan. Si visitem molts museus, veurem que aquesta confusió té certa lògica.  Aquí ho expliquen: http://www.publico.es/actualidad/sevilla-venera-talla-santa-lucia.html

Capella del del Dulce Niño Jesús, Sevilla. 


L'evangeli de Sant Joan cita en diverses ocasions "el deixeble que Jesús estimava" sense citar mai el nom de l'estimat. És la tradició qui va identificar a Joan com l'estimat i ho va plasmar en l'art. En el Sant Sopar se'l va representar durant segles recolzant el seu cap sobre el pit de Jesús. El seu aspecte jove al costat d'un Jesús més adult ha estat vist com un pretext per part de molts artistes de plasmar l'amor grec. Pot ser en alguna ocasió hagi estat així.

Sant Sopar, San Juan de la Peña, s XI. Capitell.


La imatge de l'Evangelista sovint no és diferent de la que s'utilitza per representar a les altres dones que l'acompanyen en la crucifixió. El que ha portat en més d'una ocasió a confondre-ho amb les "tres maries" que l'acompanyen.

Catedral de Tarragona


La possibilitat d'una relació sexual va ser defensada per Christopher Marlowe arribant a afirmar que "Sant Joan Evangelista va ser company de llit de Crist, i es va recolzar sempre sobre d'ell, i el va usar com els pecadors de Sodoma", com vaig assenyalar anteriorment això va poder causar-li la mort. (mireu:   http://leopoldest.blogspot.com.es/2014/12/christopher-marlowe-entre-la-pasion-y.html
   ) 

Lògicament la historicitat d'aquests fets és molt difícil de mostrar, ja que només són interpretacions sobre uns texts escrits molts anys després de l'existència dels seus autors. Però si podem veure com ho van interpretar els artistes, segurament d'acord amb l'opinió general de l'època que van viure.

Sorprèn la representació que a Suïssa i Alemanya es va fer d'aquesta relació durant el segle XIV. Són escultures policromades en la qual apareixen junts. Joan que recolza el seu cap en el pit de Jesús, la mà dreta d'aquest agafa la de l'Evangelista, la seva esquerra cau sobre l'espatlla. Aquestes imatges se'ls coneix com "Johannesminne" (L'Amor de Joan), sent el terme "minne '" una paraula alemanya per l'amor afectiu-eròtic. És curiós observar que en moltes ocasions apareixen amb les mans creuades (dextrarum junctio), com en les cerimònies matrimonials romanes.




dimecres, 9 de maig del 2018

ENRIQUE RUBIO I LA "LEY DE PELIGROSIDAD SOCIAL"

El periodista Enrique Rubio des del setmanari POR QUÉ va ser el martell d'heretges contra homosexuals i transsexuals als anys 70.



La llei sobre perillositat i rehabilitació social va ser una llei espanyola aprovada pel règim franquista el 5 d'agost de 1970, mentre Europa despenalitzava l'homosexualitat, Espanya feia una llei amb vocació de "preventiva": volia condemnar a la gent per ser homosexual. Si el braç jurídic va tenir a Barcelona un dels seus defensors, el jutge Sabater, la campanya periodística va tenir també aquí un dels seus defensors en l'Enrique Rubio.

Temps en els que l'actitud de la premsa era altament agressiva contra tot intent de modernització del país. Especialment l'alliberament sexual els posava els nervis de punta, veure nois amb cabelleres llargues i noies amb pantalons ho interpretaven com la fi de la "raça hispànica", i els homosexuals com la màxima degeneració. Aquesta intransigència periodística va jugar un paper fonamental en la defensa de la "Llei sobre perillositat i rehabilitació social", setmanaris com POR QUÉ o Guadiana, o diaris com Pueblo, La Vanguardia o ABC van publicar articles incendiaris contra les persones LGTB. Per cert eren incapaços de distingir, per ells tots eren "maricones" o com a molt homosexuals, la transsexualitat no existia.

El capellà Felix García escrivia en 1970 (ABC): ""La homosexualidad antes nefanda, crecida ahora como una planta morbosa, no se recata, sino se hace fuerte y reclama derechos y justicia... A este proceso de degradación del hombre corresponde ese otro fenómeno feo de la masculinización de la mujer"..(1). La premsa, amb el diari de l'Emilio Romero Pueblo al capdavant, associava homosexualitat a delinqüència i crim. Un titular d'un diari sevillà deia: "Nen assassinat per un homosexual" La notícia parlava d'un pertorbat mental, sense antecedents com pederasta ni com a homosexual.

Enrique Rubio va ser el màxim exponent d'aquest periodisme sensacionalista. Ell va arribar a definir a "La Pastora" com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriòtica en la que la falsedat era transformada en notícia. La postveritat va tenir en aquest periodista un bon precursor. D'ella deia:""la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror desde la sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida por Banda de los Siete". la "monstruosa mujer... (que)... había encontrado la vida adecuada para saciar su patológica sed de crímenes". En un "espectacular atraco" –escribirá–: "ella personalmente asesinó a un matrimonio y dos hijos, dejando herido a un tercero". ". Res d'això era cert, l'homofòbia venia diaris i dia a dia era alimentada per aquells que anaven de periodistes donant classes de moral a tothom. Mentre Europa avançava en drets, aquest tiraven fortament per tornar cap a un passat "gloriós" més imaginari que real. Mireu: http://leopoldest.blogspot.com.es/2011/06/teresot-donde-nadie-te-encuentre.html



Aquells anys Sitges i Lloret van atraure a molt turisme homosexual europeu, molts joves de tot Espanya aprofitaven per anar-hi creient que hi havia una llibertat que no existia. Especialment a Sitges les festes amb transformistes i transvestits eren molt freqüents, Però en marxar el turisme el control policial augmentava. Així un grup de joves gaditans van ser enxampats per la Guàrdia Civil que va passar la informació al POR QUÉ, setmanari que va fer una campanya sensacionalista contra els homosexuals. Tot indica que aquests joves ni eren transsexuals, ni homosexuals, tan sols uns joves gaditans amb ganes de gresca. Van quedar en llibertat, però la seva imatge amb els ulls tapats va estar a la portada del setmanari de successos.

Procedència de la imatge:  https://drive.google.com/file/d/1j9xgESZXbdHfKQK7Ne777WHTlWw7wF8k/view Barcelona anys 70 vist per Nazario, 


Un altre cas en el qual va intervenir Enrique Rubio va ser l'assassinat del Ramon Boada:  http://poldest.blogspot.com.es/2017/08/de-com-la-premsa-va-tractar-la-mort-del.html (clicar per ampliar informació)  
L'article del "POR QUÉ", de l'Enrique Rubio, assenyalava la indubtable culpabilitat de Ramon. Segons aquest setmanari sensacionalista , el Ramon va fer del pobre taxista objecte de les seves "desviacions sexuals", usant un vocabulari "impúdico, vergonzoso e inconfesable".. Per l'articulista el taxista es va defensar d'un assetjament sexual intolerable acabant per estrangular el "pervers homosexual". El periodista acaba posant en dubte el dictamen forense, dubtant que hagués mort per estrangulació.

(1) El látigo y la Pluma, Fernando Olmeda. 

dimecres, 2 de maig del 2018

EMMA GOLDMAN A BARCELONA AMB LA CNT

El 18 d'octubre de 1936 Emma Goldman es va dirigir a una entregada multitud que va anar a escoltar-la a un míting de suport al bàndol republicà a Barcelona. Hoover deia que era la dona més perillosa d'Amèrica.

Barcelona, octubre 1936. Arxiu de la CNT. 


Va conèixer l'estigma de la discriminació al gueto jueu de la seva ciutat natal Kaunas o l'explotació treballant en una fàbrica tèxtil en els Estats Units. El 1886 l'execució de quatre anarquistes a Chicago la va convertir en una activista llibertària. No només defensava els drets dels treballadors, també ho feia de l'ateisme, de la llibertat sexual o del feminisme. Seguidora del pensament filosòfic de Piot Kropotkin: "Demaneu treball, si no us ho donen, demaneu pa, i si no us donen ni pa ni treball, agafeu el pa" (La Conquesta del Pa). Va ser detinguda en diverses ocasions, l'última vegada acusada de temptativa d'assassinat del President dels Estats Units. També ho va ser per defensar la contracepció o per atacar el servei militar.

Després acusar-la J. Edgar Hoover de ser la dona més perillosa d'Amèrica, va ser deportada a Rússia en 1920. Encara que havia donat suport a la unitat d'acció de comunistes i anarquistes, Emma es va emportar una gran desil·lusió davant la revolució russa, emigrant al Canadà.

El 1936 va donar suport als anarquistes espanyols en contra de l'aixecament feixista del general Franco. A un míting a Barcelona es xifra en 16000 els entusiastes assistents a l'acte. Aquí va conèixer a Buenaventura Durruti, escrivint un emotiu article en morir aquest(1)


Emma visita al Front de l'Aragó


El 1937 torna a Barcelona, on es mostra menys entusiasta i pessimista, i parla d'errors. Emma reflexiona sobre la contradicció que representa la presència dels anarquistes al poder i es mostra lleugerament crítica amb la CNT, a qui dóna plenament suport:

"La CNT hace concesiones exageradas sin necesidad, pero todos los compañeros con quienes tomo contacto y que interrogo están obsesionados por la necesidad de ganar la guerra y aniquilar el fascismo, ¡razón por la cual se dicen forzados a doblegarse, callar y tolerar resignados la arbitrariedad del querido hermano en antifascismo! A mi parecer enjuician mal la situación, y puedes entender que tengo una buena respuesta porque si es muy verdadero que es necesario combatir el fascismo hasta el final, no puedo admitir en absoluto que se tenga que tolerar otro fascismo más peligroso y nefasto, enmascarado de popular, y que se deba ceder y ceder siempre hasta el punto de hacer de la CNT, la más fuerte de las fracciones antifascistas, una criada menor de edad y despreciable." (2)



Emma amb la feminista anarquista Lucía Sánchez Saornil.

Després de la Guerra Civil de nou l'exili, cap país la va acceptar, passant pel Canadà o Anglaterra gràcies al suport dels laboristes. Poc abans de morir va donar un míting a Toronto davant 25.000 persones. Només després de morir va poder tornar a USA.

Emma va defensar poder estimar lliurement i sense lligams, atacava el matrimoni i considerava que la contracepció feia a la dona lliure. En defensar que cadascú era lliure d'estimar a qui volgués estava defensant obertament les relacions homosexuals, fet que no va agradar als anarquistes del seu temps que mantenien actituds molt contraries a l'homosexualitat.

"Perquè la dona arribi a la seva veritable emancipació ha de deixar de banda les ridícules nocions que ser estimada, estar compromesa i ser mare, és sinònim d'estar esclavitzada o subordinada."

A la puritana Amèrica ella va sortir en defensa d'Oscar Wilde dins del seu compromís contra l'estigmatització de l'homosexualitat, es va enfrontar amb diversos grups feministes per no entendre el seu antagonisme amb el gènere masculí.

El 1981 Mauren Stapleton la va interpretar en el film Reds guanyant un premi oscar pel seu paper.


Maureen Stapleton com a Emma Goldman


NOTES:

(1) Escrits Emma Goldman http://www.lib.berkeley.edu/goldman/
(2)  Entrevista efectuada el 6 d'octubre de 1937 per   Domenico Ludovic, publicat a   Il Risveglio Anarchico, Ginebra  https://periodicolaboina.wordpress.com/2017/10/02/entrevista-emma-goldman-sobre-la-guerra-civil-espanola/

Més informació:

Diccionari anarquista d'emergència, Iván Darío Álvarez Juan Manuel Roca Norma Editorial