Textos que tenen a veure directe o directament amb la Ciutat Comtal i que he anat publicat a les xarxes els darrers mesos. Temes: Banys orientals a Barcelona, fondes de sisos, execucions per sodomia al segle XVII, les campanes, la fi de la Inquisició, l'odi d'Enrico Rubio, sodomia heterosexual, les carasses.
Primera part: https://poldest.blogspot.com/2023/12/histories-relacionades-amb-barcelona.html
Segona part: https://poldest.blogspot.com/2023/12/histories-relacionades-amb-barcelona-ii.html
BARCELONA I ELS BANYS ORIENTALS
Històricament Barcelona no es va caracteritzar per la neteja excessiva dels seus habitants. Així cap al 1825, Ferran VII i la reina Amàlia van visitar els banys, situats a Arc del Teatre, per donar exemple als barcelonins.
Però no va ser fins a finals de segle quan van començar a florir projectes de spa al llarg de les platges de la ciutat, entre els quals els Banys Orientals, inaugurats el 1872. Van ser exclusius per a dones des dels seus inicis. Estaven situats davant de la platja de la Barceloneta i el seu estil imitava l'arquitectura àrab.
Eren populars entre totes les classes de dones a Barcelona. Els biquinis es van introduir a la dècada del 1950, el top els el 1970, el govern els va desaprovar molt, però els encarregats feien els ulls grossos. Moltes dones hi anaven amb els seus fills.
Les lesbianes tenien pocs llocs propis a l'Espanya franquista com a resultat de la repressió, no sols contra les lesbianes, sinó contra les dones en general. Un dels pocs llocs on les lesbianes es reunien en massa era als Banys Orientals.
Amb l'arribada de la democràcia n'hi va haver prou amb una aparició de rates, per enderrocar l'edifici.
EL BATISTA DE LA FONDA FALCÓ
A finals del segle XIX i principis del XX, el personal de les fondes barcelonines, anomenades popularment «de sisos», usaven un argot particular per denominar llurs plats. En aquest cas la denominació fa referència a un clàssic de la restauració popular de la ciutat, un plat tan senzill com bo: el llom amb mongetes. Aquest plat gaudia de tanta fama com el cambrer que el servia a l’establiment on tenia més nomenada. El mosso en qüestió era conegut com «el Batista» i servia amb gran simpatia i rigor el particular llomillo amb mongetes de la fonda Falcón.
Més històries similars al blog de Albert Matalonga Ventura LA BEAT GENERATION I ELS PÒTOLS MÍSTICS CATALANS: https://www.elspotolsmistics.cat/.../particular...
Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees...
DE COM TRES HOMES VAN ACABAR A LA FORCA EL 1609 PER SODOMIA
El 1609 dos homes van ser lliurats al braç seglar per a la seva relaxació (1), van acabar executats. A diferència d'altres casos, el Tribunal del Sant Ofici pregunta al Consell Suprem que ha de fer front a dos casos de sodomia i un tercer de bestialisme. La resposta va ser “Què es faci el que la darrera vegada”
I a diferència d'altres casos, van ser citats al Palau Reial (Saló del Tinell) per dictar sentència. Així van patir sentència de mort.
Aquesta sentència està en català, normalment les sentències del Sant Ofici eren en castellà, ja que consideraven aquesta llengua la més cristiana per sobre de les altres, fos el llatí o el català. Des de finals del segle XV la crema de reus a Catalunya estava prohibida, per la qual cosa aquests tres reus van ser escanyats i després les seves restes cremades (stranguentur et eorum corpora comburantur et in cinerres convertantur)
Un dels reus era ermità, el Sant Ofici no els considerava clergues, per la qual cosa les sentències eren amb la mateixa duresa que les altres. Era ermità de Santa Magdalena de Prades, Tarragona. L'altre era un patró d'una galera de Nàpols, la gent del mar sempre eren presumptes sospitosos de sodomia. Tots tres van ser executats al costat d'un pagès de Vic, acusat de jeure amb els cavalls.
El patró napolità va ser acusat de ficar-se al llit amb els grumets de la seva galera. A aquests els van assotar, ell va posar fi pagant amb la vida. Ficat el seu membre pel seu ses i en part del darrere, sense saber si havia deixat llavor dins” Curiosament es va assabentar molts anys després.
(1) Eufemisme inquisitorial, darrera s'amagava la pena de mort!
LA IMPORTÀNCIA DE LES CAMPANES EN TEMPS PASSATS
Les campanes no tenien específicament una funció religiosa, era a la vida diària la font de notícies, anunciaven el dol, l'alegria, el repòs, el foc o la proximitat de perills, també coneixien i exhortaven, tenien noms que les feien populars, i ningú no era sord als seus repics.
Una prova de la seva importància és que després del 1714, Felip V va intentar enderrocar la majoria dels campanars de Catalunya, per evitar que convoquessin les milícies.
Un exemple el tenim en els esdeveniments que van tenir lloc a la ciutat borgonyesa de Valenciennes. Un desafiament entre dos ciutadans, van estar repicant totes les campanes de la ciutat fins al final del combat.
Les poblacions costaneres eren sovint cruelment atacades per la pirateria, les campanes eren l'única manera d'avisar a una població indefensa o demanar auxili.
Avui moltes persones de les ciutats quan van a l'interior del país es queixen del "soroll" de les campanes, com de les olors del camp. El paisatge està posat per a la seva delectació, la resta sobra.
LA FI DE LA INQUISICIÓ A BARCELONA
El 10 de març de 1820 Barcelona sortia al carrer. Era la fi de la Inquisició, una institució que mai va ser popular a la nostra ciutat.
La primera dissolució dels tribunals del Sant Ofici a Espanya va ser el 1820, durant el trienni liberal, quan es va dissoldre la Inquisició. Posteriorment, algunes ciutats com Tarragona van crear les "Juntas de fe", Barcelona no ho va fer. La Constitució de 1848 definitivament va acabar amb aquesta temible institució.
La Inquisició medieval va entrar a Catalunya en temps de Jaume I. L'església va obligar el rei a aprovar-ho sota pena d'excomunió. La seva funció era perseguir l'heretgia als territoris de la Catalunya vella, on hi havia presència dels càtars. L'inquisidor Ramon de Penyafort va intentar ampliar la persecució a jueus que estaven en protecció del rei, i a bruixes i sodomites, no ho va aconseguir.
Entre els inquisidors més intolerants podem citar a Nicolau d'Eimeric, inquisidor general a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV., Pere el Cerimoniós el va prohibir predicar a Barcelona per la seva persecució contra els seguidors de Ramon Llull.
Aquell 10 de març la festa va acabar amb la crema dels arxius del Sant Ofici, moltes còpies es conserven a l'Archivo General de España" a Madrid. Però els llegats més importants, Antonio Pérez o Pere Lluís Galcerà de Borja encara avui no és fàcil accedir a ells.
El periodista Enrique Rubio des del setmanari POR QUÉ va ser el martell d'heretges contra homosexuals i transsexuals als anys 70, especialment a Barcelona i Sitges.
Enrique Rubio va ser el màxim exponent del periodisme franquista. A Sitges les festes amb transformistes i transvestits eren molt freqüents, però en marxar el turisme el control policial augmentava. Així un grup de joves gaditans van ser enxampats per la Guàrdia Civil,aquests van passar la informació al POR QUÉ, setmanari dirigit per ell. Tot indica que aquests joves ni eren transsexuals, ni homosexuals, tan sols uns joves gaditans amb ganes de gresca. Van quedar en llibertat, però la seva imatge amb els ulls tapats va estar a la portada del setmanari de successos, mentre el seu director feia una campanya denigrant en contra d'ells.
"La Pastora" dels Ports la va definir com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriòtica en la qual la falsedat era transformada en notícia. La postveritat va tenir en aquest periodista un bon precursor. D'ella deia:""la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror desde la sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida por Banda de los Siete". la "monstruosa mujer... (que)... había encontrado la vida adecuada para saciar su patológica sed de crímenes". En un "espectacular atraco" –escribirá–: "ella personalmente asesinó a un matrimonio y dos hijos, dejando herido a un tercero". ". Res d'això era cert, l'homofòbia venia diaris iera alimentada perperiodistes que donaven classes de moral a tothom.
Mentre Europa avançava en drets, Enrique Rubio tirava fortament per tornar cap a un passat "gloriós" més imaginari que real.
BARCELONA Y LA SODOMÍA HETEROSEXUAL
Encara que inicialment el concepte sodomia anava lligat a les relacions sexuals no reproductives, amb el temps es va unir al sexe anal, popularment conegut com el "conèixer per darrere".
Les dues sentències més greus que coneixem contra homes heterosexuals acusats de sodomia van tenir lloc a la Barcelona. Un va ser acusat de practicar la sodomia amb la seva dona. La pena tan greu va ser per exercir d'alcauets; a Barcelona els bordells eren legals i donaven els seus tributs a església i rei, però la competència era durament perseguida. Ell va ser condemnat a morir a la forca i ser cremat posteriorment, ella va ser bandejada.
El segon cas va ser contra un esclau, acusat de sodomia. En aquest cas, l'acusació era de violació, segurament contra una dona lliure. També va ser penjat i després cremat fins a reduir-lo a cendres. La denúncia no procedia de la dona, per la qual cosa es va poder tractar de relacions sexuals consentides. Cap d'aquests dos casos no va ser portat per la inquisició.
Al final de la Conquesta de Granada una sèrie de trobades sexuals es van produir a la ciutat de Loja. Prohoms, matrimonis, criats mantenien relacions sexuals de tota mena, intercanvi de parelles, relacions homosexuals... Tot lluny de les conviccions més tradicionals o dels rols assignats a home i dona. Coneixem tots els fets per les declaracions de 12 testimonis davant el Sant Ofici, després que algun d'ells denunciés els fets.
Entre els segles XVI i XVIII, els tribunals del Sant Ofici a la Corona d'Aragó van dictar 26 sentències sobre el delicte de sodomia entre home i dona. La majoria dels casos eren matrimonis, i les dones van assenyalar no haver estat forçades a mantenir aquest tipus de relacions.
A Barcelona dos judicis van afectar homes procedents de França. El primer va ser absolt el 1575 i la seva dona acusada de ser adúltera. El segon tres anys després va ser condemnat a 200 assots i galeres perpètues per haver mantingut relacions sexuals amb la seva dona, per força i per darrere. Ella el va denunciar.
VA DE CARASSES
(Ramus ad ianuam appensus corpus vendibile significat")
La frase s'atribueix a Isidor de Sevilla, que cita els bordells sevillans assenyalant: "Una branca penjada a la porta, significa cos a la venda". Per això les dones que venien els seus favors sexuals eren conegudes com a "rameres".
Els primers bordells legals a Barcelona són del segle XIV, instituïts pel rei Joan I i amb el beneplàcit eclesiàstic. Pagaven tributs a tots dos i a les festes de guardar els tancaven i les treballadores eren portades als convents on es vigilava si tenien alguna malaltia de transmissió sexual, de ser així ja no tornaven a sortir al carrer.
Amb la Guerra dels Segadors van entrar a Barcelona soldats francesos, per indicar on estaven els bordells es van autoritzar les carasses, on un posaven una branca de flors. Les més conegudes es conserven als carrers Miraller, Mosques i Carabassa, al carrer de les panses es pot trobar una segurament portada d'un antre lloc.
La carassa que he compartit està a l'Ajuntament de Barcelona, segurament és una rèplica amb les branques esculpides.
Encara que inicialment el concepte sodomia anava lligat a les relacions sexuals no reproductives, amb el temps es va unir al sexe anal, popularment conegut com el "conèixer per darrere".
Les dues sentències més greus que coneixem contra homes heterosexuals acusats de sodomia van tenir lloc a la Barcelona. Un va ser acusat de practicar la sodomia amb la seva dona. La pena tan greu va ser per exercir d'alcauets; a Barcelona els bordells eren legals i donaven els seus tributs a església i rei, però la competència era durament perseguida. Ell va ser condemnat a morir a la forca i ser cremat posteriorment, ella va ser bandejada.
El segon cas va ser contra un esclau, acusat de sodomia. En aquest cas, l'acusació era de violació, segurament contra una dona lliure. També va ser penjat i després cremat fins a reduir-lo a cendres. La denúncia no procedia de la dona, per la qual cosa es va poder tractar de relacions sexuals consentides. Cap d'aquests dos casos no va ser portat per la inquisició.
Al final de la Conquesta de Granada una sèrie de trobades sexuals es van produir a la ciutat de Loja. Prohoms, matrimonis, criats mantenien relacions sexuals de tota mena, intercanvi de parelles, relacions homosexuals... Tot lluny de les conviccions més tradicionals o dels rols assignats a home i dona. Coneixem tots els fets per les declaracions de 12 testimonis davant el Sant Ofici, després que algun d'ells denunciés els fets.
Entre els segles XVI i XVIII, els tribunals del Sant Ofici a la Corona d'Aragó van dictar 26 sentències sobre el delicte de sodomia entre home i dona. La majoria dels casos eren matrimonis, i les dones van assenyalar no haver estat forçades a mantenir aquest tipus de relacions.
A Barcelona dos judicis van afectar homes procedents de França. El primer va ser absolt el 1575 i la seva dona acusada de ser adúltera. El segon tres anys després va ser condemnat a 200 assots i galeres perpètues per haver mantingut relacions sexuals amb la seva dona, per força i per darrere. Ella el va denunciar.
VA DE CARASSES
(Ramus ad ianuam appensus corpus vendibile significat")
La frase s'atribueix a Isidor de Sevilla, que cita els bordells sevillans assenyalant: "Una branca penjada a la porta, significa cos a la venda". Per això les dones que venien els seus favors sexuals eren conegudes com a "rameres".
Els primers bordells legals a Barcelona són del segle XIV, instituïts pel rei Joan I i amb el beneplàcit eclesiàstic. Pagaven tributs a tots dos i a les festes de guardar els tancaven i les treballadores eren portades als convents on es vigilava si tenien alguna malaltia de transmissió sexual, de ser així ja no tornaven a sortir al carrer.
Amb la Guerra dels Segadors van entrar a Barcelona soldats francesos, per indicar on estaven els bordells es van autoritzar les carasses, on un posaven una branca de flors. Les més conegudes es conserven als carrers Miraller, Mosques i Carabassa, al carrer de les panses es pot trobar una segurament portada d'un antre lloc.
La carassa que he compartit està a l'Ajuntament de Barcelona, segurament és una rèplica amb les branques esculpides.
.jpg)
